Un esclat d’alegria

L’escriptor Màrius Serra definia com “un esclat d’alegria” la Pilarín Bayés, una dona admirable i alhora, senzilla. I Òscar Dalmau reblava el clau afirmant que “sempre l’he vista somrient”. I és que el documental de TV3 “La Pilarín” de Dani Feixas, emés el 22 de març passat, dedicat a aquesta gran ninotaire ens va emocionar a molts. La senzillesa, la joia i la simpatia de la Pilarín valien més que cent homilies de mossens. Enmig d’un món insolidari i ple d’odis, les seues paraules, nascudes d’un cor net, i la seua mirada d’infant, amb uns ulls transparents i confiats, ens van fer molt de bé, ens van omplir d’esperança i ens van reconciliar amb la humanitat.

Enmig de tantes ruptures familiars, la Pilarín, una dona creient, recordava el seu marit ja difunt amb gratitud: “L’enyore molt” i per això donava gràcies pel fet d’haver envellit plegats tots dos com una “cosa bonica”. Dona de fe, deia que la mort del seu marit va ser “una ‘despedida’ alegre” i que aquell comiat, “em va fer més pau que pena”. Per això, feia memòria de Sant Francesc, quan ens recordava que “la mort és una germana amiga”.

Però a més de ser una dona de fe, la Pilarín “és la dona més solidària que conec”, es deia d’ella al documental. I encara, la humilitat d’aquesta gran dona, fins al punt que quan alguns detractors seus l’han menyspreada, i quan algú ha gosat dir que els seus dibuixos són un art “petit”, ella, que, amb senzillesa, es considera només una ninotaire, deia: “A mi no m’ofenia”. I lluny d’enorgullir-se pels seus mil llibres publicats, afirmava: “A mi tant me fa ser major o menor”.

Pels anys que ja té, deia amb tota naturalitat: “Hem d’acceptar el fet de fer-nos grans”; i davant la possibilitat de deixar de dibuixar, afirmava sense cap mena de recança: “Pense que m’ho he de plantejar amb humilitat. Seria bonic de saber-ho deixar”, ja que “em sabria greu passar-me de voltes”.

Dona creient, una filla seua deia: “A mi la figura de Jesús, la meua mare me l’ha descoberta molt” i per això afirmava també de la Pilarín que “és una de les cristianes més autèntiques que conec, molt compassiva, que intenta ajudar, intenta fer el bé”. A més, i malgrat que als anys seixanta i setanta no estava de moda entre els intel·lectuals anar a missa (i dir-ho, com va fer ella mateixa al documental), la Pilarín deia: “Si puc hi vaig cada dia”, però no “com una obligació. Ho sent com un privilegi que tinc”.

Però allò que, de segur, ens va emocionar més va ser quan, referint-se als seus fills, que, per dir-ho així, no són de missa, ens recordava que els deia: “No cal que tu cregues en Déu; el més important és que Déu crega en tu i Déu hi creu en la gent”. Per això, en la seua bondat, afirmava dels qui tenen un cor bo, encara que no vagen a missa: “Trobe que a aquesta gent, Déu se’ls mira amb molts bons ulls”, com el Pare de la paràbola, que va acollir amb amor el fill que retornà a casa.

En un món postmodern, on només compta l’eficàcia i l’eficiència, la mirada neta, el somriure sincer i la tendresa de la Pilarín ens mostren que, com deia Pascal, “el cor té raons que la raó desconeix”. I per això la bellesa dels seus dibuixos, sempre amb el somriure als llavis, arriben als menuts i també als grans.

Dona compromesa amb els Drets Humans i amb una Catalunya independent, que no s’amaga mai de dir el que pensa, li escauen molt bé aquells versos de la cançó “T’he conegut sempre igual”, de Raimon: “Els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins, dibuixant un somriure”.

I és que la Pilarín, una cristiana de veritat, amb els seus bellíssims dibuixos i amb la seua tendresa i calidesa humana, ens és testimoni d’alegria i d’esperança enmig de tants neguits i de tantes baralles. Per això les seues paraules i el seu testimoniatge de dona creient i solidària ens fan més bé que cent homilies de mossens.

La Pilarín és una dona decidida, treballadora i feminista, que podem descobrir darrere de les històries dels seus dibuixos, tan entranyables.

“Déu hi creu, en la gent”, ens deia en aquest documental. I és aquesta ninotaire que ens mostra, amb el seu somriure i la seua tendresa, la bondat d’aquest Déu que mira els homes “amb molts bons ulls”.