Vicent Faus: ‘El Pare del valencià’

El 18 d’abril de 2010, ara fa deu anys, com cada diumenge de bon matí, el P. Vicent Faus va anar a repartir aliments a persones necessitades, i un fatídic accident de circulació a València li costà la vida.

El P. Faus, nascut a València el 1937, provenia d’una família originària de Benicolet, poble que ell considerava seu. A tretze anys ingressà com a postulant dels escolapis a Alella, feu el noviciat a Moià, i el 1953 va fer la professió simple. Estudià filosofia i teologia a Iratxe i Albelda, i fou ordenat prevere a Logronyo el 1960.

Va ser un bon mestre, segons l’esperit de Sant Josep de Calassanç. D’això en són testimonis els seus ex-alumnes d’Algemesí, la Malva-rosa, Castelló, Gandia o València. Va ser també mestre de postulants al col·legi Sant Joaquim de València. De 1965 a 1969 va viure a Managua, en la missió dels escolapis. El seu treball li va valdre la medalla d’or del Cabildo de San Rafael Sur.

A Gandia, on passà vint-i-cinc anys al col·legi dels escolapis, el P. Faus va deixar una petjada inesborrable: a més de restaurar el batxillerat, desaparegut uns anys abans, va ser el primer a implantar el valencià en horari oficial, a més d’introduir a l’església de l’Escola Pia la litúrgia en la nostra llengua. Va restaurar també l’ermita de Santa Anna, amb el culte en valencià, i encetà la tasca de recopilació bibliogràfica de temes saforencs en aquesta ermita. A més, recuperà per a la Nit de Nadal tradicions perdudes, com el Cant de la Sibil·la, segons una partitura del segle XVI.

Va promoure, amb el suport de l’Ajuntament de Gandia i dels superiors de l’Escola Pia, la Fundació Leandro Calvo, amb l’objectiu de restaurar el vell edifici del col·legi.

Professor de valencià per Lo Rat Penat des de 1971 i membre de l’Associació Cultural de la Safor, organitzà els cursos Carles Salvador d’ensenyament de la nostra llengua, i amb Josep Iborra i Francesc Ferrer Pastor n’organitzà per als mestres. També impartia classes de valencià per al personal administratiu de l’ajuntament, i a l’hospital per als metges i infermers.

El 1995 passà a València com a director del col·legi Sant Joaquim, i des del 1999 era l’ecònom i encarregat de Patrimoni de la Província escolàpia de València.

Uns dies abans de morir-se, l’Ajuntament de Gandia acordà iniciar els tràmits per a nomenar-lo Fill Adoptiu de la ciutat.

En el plenari extraordinari que li concedí la distinció, el regidor Josep Miquel Moya recordà com la ciutat havia acollit al P. Faus, ‘i ell li va retornar molt més del que li havia donat, engrandint el nom de Gandia, i fent-nos sentir a tots els gandians més orgullosos de ser-ho, en poder compartir un espai i un temps amb éssers humans com ell’. I és que el P. Vicent Faus, que per a la gent senzilla era ‘el pare de la barbeta, el pare de Santa Anna i el pare del valencià’, era un nacionalista convençut, que introduí la nostra llengua a l’escola i a l’Església. Els vint-i-cinc anys del P. Faus a Gandia van fer possible que molts gandians descobriren ‘l’estima per la nostra llengua, per la nostra història, per la nostra cultura, per la nostra terra’, com digué el regidor Moya.

Com que era casa fa deu anys, vaig poder participar en la missa en record del P. Faus. Vam ser molts els qui el 20 d’abril de 2010 ens vam aplegar a l’església de l’Escola Pia de València en l’Eucaristia de comiat del P. Faus. Damunt del fèretre la casulla i l’evangeliari, i també el Llibre del Poble de Déu, que en un gest espontani però ben conscient, diposità mossèn Llorenç Gimeno. La presència d’Eliseu Climent, del professor Antoni Ferrando i dels batles de Gandia i de Guardamar de la Safor, així com dels preveres August Monzon, Vicent Sarrió, Tiburci Peiró, Julio Ciges i molts altres capellans, va fer palès l’agraïment  de tots els qui reconeixem la importància cabdal que ha tingut el P. Faus, ‘el pare del valencià’, en l’enculturació de la nostra Església.

L’endemà, les seues cendres ja eren sota l’altar major de l’Escola Pia de Gandia, amb la presència de tota la corporació municipal, presidida per qui n’era el batle, José Manuel Orengo, antic alumne del P. Faus, juntament amb diputats de les Corts Valencianes com Josepa Frau i Enric Morera, i més alcaldes de la comarca, alumnes seus (Josep Martínez Moncho de Guardamar de la Safor o Gaspar Pérez de la Font d’en Carròs), i molta més gent.

En començar l’Eucaristia, el batle de Gandia va lliurar el títol i la medalla de Fill Adoptiu de Gandia al P. Provincial, Francisco Montesinos. El germà del P. Faus, Mn Josep Faus, rector a Sabadell, llegí l’evangeli, i predicà el rector de Gandia, P. Francesc Mulet, alumne de Faus a València, qui recordà que ‘el P. Faus era una gran persona, que tocava de peus a terra, i vivia el concret, il·luminat per una àcida saviesa i per una àmplia xarxa de relacions humanes que l’havien enriquit i humanitzat. Acollia, escoltava, aclaria, feia veure el món com era, i enfocava destrament tots els problemes plantejats. Tenia mil i una amistats. Ell era un gran amic dels seus amics. Haurà deixat molts “buits”. Era una barreja desconcertant entre les “dues passes endavant” del comú, “progre” en diríem mal dit, i un home-cristià de les més fermes tradicions’.

Al final de la celebració tota l’assemblea va escoltar amb emoció i agraïment la Muixeranga que va interpretar el grup de dolçainers de Beniarjó. L’aplaudiment que esclatà a l’església en acabar l’Eucaristia va ser una mostra de l’afecte i l’estima pel ‘pare del valencià’, un home que va dedicar tota la seua vida a l’educació dels xiquets i dels jóvens, a proclamar l’Evangeli i a treballar pel nostre país.

Ara fa deu anys ens deixà un home bo. Un valencià de cap a peus. Un escolapi que va dedicar tota la seua vida a l’ensenyament i a ajudar els més necessitats.