A pesar que la pandèmia provocada per la covid-19 s’ha endut la gala de lliurament, no s’ha pogut emportar els llibres, i el 26é Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida ja té propietari: Vicent J. Sanz i Guerrero (Montaverner, 1973), amb No puc viure sense tu, ha estat l’elegit pel jurat. A continuació, parlem amb aquest ‘arquitecte tècnic de professió, músic per vocació i escriptor d’oïda’, com ell mateix es defineix, sobre la novel·la.

– Enhorabona! En primer lloc, com estàs després d’haver guanyat el premi?
– Estic contentíssim, és clar, no podia ser d’una altra manera! Vaig quedar, en anteriors edicions (l’antepenúltima i la penúltima), finalista, però l’any passat no vaig aplegar a la final, i ja pensava que no guanyaria, perquè ser-hi tan a prop i no arribar-hi mai… Pensava que havia passat el tren ja i no podia enganxar-m’hi. Enguany, l’última cosa que pensava és que podia guanyar el premi, perquè per les circumstàncies que hem viscut, creia que no es faria ni la gala ni el premi, ni res. Però bé, al final, mira, hi ha hagut sort i, entre les trenta-cinc obres, he estat guanyador. Estic molt content i molt orgullós per haver pogut fer realitat un somni que havia perseguit durant molts anys!

– Ens n’alegrem! Fins ara, però, només havies publicat la novel·la Bagassa primerenca, beata tardana. Fou el debut en el gènere eròtic?
– Sí, Bagassa primerenca, beata tardana és l’única novel·la que he publicat (en autoedició) fins ara. La vaig presentar també a aquest premi, el que passa és que era una novel·la més fluixa, més senzilla, més corrent; no tenia, per entendre’ns, un nivell literari de l’altre món. Però sí que és veritat que intentava que fora més senzilleta, que pogueres estar una vesprada llegint-la; vaig voler que fora molt curta. La novel·la parlava d’un músic que anava per les festes dels pobles i de les coses que li passaven; era molt pròxima, i reconeixia la tradició cultural de la música en les nostres festes. Era entretinguda, però sense més; no va passar d’ací.

– I com vas decidir de presentar-te al Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida amb ‘No puc viure sense tu’?
– Des que Joan Olivares va guanyar aquest mateix premi el 1997 amb Dies de verema (Bromera, 1998), sempre vaig tindre la idea de voler aconseguir un guardó com el de l’escriptor otosí. Això ho tinc al cap des d’aleshores. I després també, uns anys després, el 2009, quan el va guanyar Carles Cortés amb Sara, la dona sense atributs, aquest estil de novel·la narrada en segona persona em va cridar l’atenció, perquè no havia llegit mai una novel·la escrita així. Llavors, vaig intentar mesclar la ‘’senzillesa –sembla que està escrita d’una manera fàcil, però sé que no– d’Olivares, i la segona persona del narrador de Cortés, salvant les distàncies, lògicament; vaig intentar fer alguna cosa que s’hi assemblara, fent-ne una barreja i intentant traure’n una nova història, com he fet.

– Ens en fas cinc cèntims, de No puc viure sense tu?
Sí, és clar! Com et deia, el que he intentat és que la veu narradora siga la consciència de cadascú, amb aquesta segona persona. Crec que és la manera més natural, més directa, d’arribar al lector; que davant de qualsevol plantejament, de qualsevol acció, de qualsevol idea, el lector puga pensar si ell haguera actuat igual o no. Busque que siga ell qui prenga partit en una espècie de judici de valor o un judici d’idees davant de diferents situacions que es plantegen en la novel·la.

Per exemple, hi ha un cas en què una de les protagonistes planteja a una amiga si seria capaç de gitar-se amb el seu home, si ella li donava permís i sense tindre cap mena de rancor després. S’hi juga amb el fet que aquella que fa la proposta creu que l’altra dirà que no, però s’arrisca que li diga el contrari; i la que rep la proposta pensa que el més normal seria dir que no, però com que és la seua amiga qui li fa la proposició i, per tant, no està enganyant-la, troba que una part tindrà a veure si el seu home o la seua parella vol tindre aquesta relació o no. Casos com aquests són els que es plantegen en No puc viure sense tu, per dir: ‘jo no haguera sigut mai capaç de fer això’ o ‘jo sí que n’haguera sigut capaç’, i aquesta és un poc la idea, entretenir el lector fent aquest tipus de plantejaments. Després, és una novel·la que barreja molt l’humor amb el sexe, perquè crec que sempre han anat de la mà, i crec que és el que millor funciona en el tema de la sexualitat.

– On situaries la diferència entre la pornografia i l’erotisme?
La resposta es deu haver donat moltes vegades, i és evident que la pornografia és molt sensata, ja que mostra el que hi ha i prou; no se’n poden extraure més conclusions. L’erotisme, en canvi, és més captivador; amb un moviment molt senzill pot definir moltes més coses, i, per tant, és molt més pertorbador. Per això es diu erotisme, perquè fa pensar; deixa que el que mire puga pensar, al contrari que la pornografia, que simplement ensenya el que hi ha.

– No sé si n’estaràs al cas, però darrerament hi ha hagut una polèmica arran de la pel·lícula 365 dies, que es troba a Netflix, perquè, tot i que és considerada eròtica, emana masclisme per tots els costats.
– Sí, sí, justament la setmana passada vaig començar a mirar-la, però no la vaig poder acabar. Li faltava argument, a més que em resultava molt estrany veure una pel·lícula amb una certa violència masclista i una relació que, personalment, no acabava d’entendre per què em molestava. Per a mi no és gens recomanable a pesar de l’èxit que sembla que té a la plataforma; ja et dic que no em va agradar gaire. Reconec que eixa relació entre home i dona, en què ell és el mascle dominador i ella, la dominada, aquest tipus de relació tan forta, tan depenent, tan masclista… supose que hi ha gent a qui li agradarà, tant a homes com a dones. Passa com amb les Cinquanta ombres d’en Grey… fou una cosa semblant, i també va tindre molt d’èxit, i si té èxit, és perquè la gent ho veu. Jo també vaig començar a mirar-la i no la vaig acabar; no m’agraden aquestes pel·lícules, perquè no hi trobe cap encant. Per a mi no són gens recomanables en cap sentit, ni pel missatge ni per l’argument.

– Tens més projectes literaris en ment?
– Doncs pensava que, si enguany no guanyava aquest premi, l’autoeditaria o em buscaria una editorial, o en faria alguna cosa. D’altra banda, tinc pensada la temàtica d’una nova novel·la eròtica per a presentar-la un altre any, però, com que he tingut la sort de rebre el premi, deixaré una mica de costat la narrativa eròtica i em centraré en un altre tipus de literatura, en aquest cas, futurista. Plantejaré què passarà aproximadament l’any 2050 a conseqüència de la pandèmia i de tot el que vivim en l’actualitat, les relacions socials, la forma d’habitar per la nova situació en la meua vida professional… plantejar aquesta possible nova normalitat que serà, entenc jo, totalment diferent de l’actual. Aquest futur interessa bastant perquè planteja una sèrie de circumstàncies completament noves que poden donar molt de joc, sobretot, en el tema de les relacions socials, que és el que més crec que es farà ara.

– Vols afegir alguna cosa per acabar?
– M’agradaria que els lectors gaudiren amb No puc viure sense tu només la meitat del que jo he gaudit escrivint i, sobretot, imaginant les escenes de la novel·la; ja em faria sentir ben satisfet, perquè la veritat és que m’ho he passat molt bé pensant i escrivint, ja que crec que són situacions molt –de vegades– xocants i poden arribar a provocar un somriure al lector. L’únic objectiu de la novel·la és divertir i entretenir, perquè tampoc no vull pretendre més coses. Per tant, dins de la humilitat, no necessite més; si el lector s’ho passa bé llegint la novel·la, jo, més que satisfet.

Jo m’he presentat molts anys al premi i no he guanyat, i pensava que enguany tampoc. Però, igualment, creia que algun any hauria de ser; pense que no hem de deixar de somiar, perquè algun dia es pot fer realitat aquest somni, com en el meu cas. Voldria, doncs, animar tothom que tinga aquest tipus d’inquietuds que es presenten, perquè encara que no guanyen, aprenen molt escrivint i llegint, que és, d’altra banda, la base de la cultura per a mi. Crec que són dues coses que es poden fer i de les quals s’obtenen molts beneficis; escriure és una forma de plantejar-se les idees, d’ordenar-les i, al final, de contar les coses que moltes vegades tenim a dins i que necessitem alliberar.

– Moltes gràcies pel temps, i enhorabona de nou pel premi!
– Moltes gràcies a vosaltres!

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.