Vigilar i castigar

«La situació és ja per si mateix bastant tibant com per a deixar la gestió de l'angoixa en mans de persones armades en uns quasi-llimbs legals.»

Víctor Prieto Rodríguez
01.04.2020 - 17:50
Actualització: 01.04.2020 - 19:50
VilaWeb

Parlava aquests dies amb diversos amics que estan passant el confinament a la ciutat, i em deien que comença a ser preocupant el nivell a què està arribant la vigilància social en els seus barris; moltes vegades exercida pels mateixos veïns, convertits en confidents policíacs o llepons de balcó. Davant la resta d’exemples, cada vegada menys anecdòtics, no vaig poder no sentir un cert alleujament per viure en un poble xicotet d’una zona tranquil·la com és la Vall d’Albaida.

Dins les dificultats evidents, la vida als pobles en les darreres setmanes estranyes ha mantingut en bona part la cadència habitual. En els més xicotets, on qui més i qui menys té el camp darrere de casa, fins i tot pots permetre’t el ‘luxe’ d’eludir el tedi veient córrer l’aigua del rierol o la imminent consagració de la primavera. La situació no és ni de bon tros idíl·lica; són nombrosos els veïns que han perdut la faena o que es troben afectats per un expedient temporal de regulació d’ocupació; per no parlar dels problemes familiars i psicològics, circumstàncies personals complexes per a les quals aquest tancament involuntari pot tindre conseqüències imprevisibles. Però diguem que l’angoixa urbana d’aquests dies queda atenuada per la tranquil·litat rural i la confiança en els veïns.

Això no obstant, la por està molt present. Ha arribat, primer, molt distorsionada a través de les notícies, que han generat certa histèria, i fins i tot guerres absurdes per l’últim roll de paper higiènic en el supermercat. A mesura que el degoteig de casos toca localitats pròximes, a coneguts o als mateixos familiars, la incertesa i el desassossec guanya terreny, i fabrica un còctel que, afegit al pas dels dies, pot generar molta ansietat.

Són ja tres setmanes des que el govern espanyol va decretar l’estat d’alarma. Durant aquest temps s’ha apel·lat a la responsabilitat ciutadana per al compliment de les mesures que tracten de disminuir la capacitat expansiva de la malaltia. I, tret en comptades ocasions, podem dir que la societat ha acceptat d’una manera sorprenentment accelerada unes mesures que interrompen la quotidianitat de manera dràstica. Amb tot, circulen per les xarxes socials imatges de persones que per causes diverses, desconegudes en tot cas, es boten el confinament i, tot seguit, són represes pel veí del sisé o per la cada vegada més abundant policia.

Seria desitjable que, abans de sentenciar que qui ix és un inconscient que pretén posar-nos a tots en perill, una amenaça a neutralitzar, la gent de les finestres es preguntara quines són les raons per les quals un individu desafia l’omnipresent autoritat policíaca, la salut pública i la seua pròpia integritat. Tal vegada així podríem evitar el ridícul espectacle de linxar verbalment un esquizofrènic i sa mare, o un pare que porta la filla al dentista (són exemples d’aquests dies). Les circumstàncies vitals són infinites i no cal assumir acríticament que el deure ciutadà que representa el #QuedatACasa pot ser exercit per tothom per igual, més encara si pensem que la llar, el lloc de reclusió forçosa, és per a moltes persones el contrari a un lloc confortable.

Però, més enllà de l’ètica ciutadana en un moment excepcional, volia centrar-me en l’ètica pública dels servidors públics que són, al cap i a la fi, les forces i cossos de seguretat de l’estat. Més que res perquè la seua presència massiva als nostres carrers, segurament més que necessària en aquests moments, representa no obstant això una anomalia, per poc habitual, en les nostres societats democràtiques. Açò que dic, vull deixar-ho clar, no té res a veure amb el fet que ahir em van multar per anar amb els meus gossos, pel que sembla, massa lluny de casa. No hi ha bilis, malgrat la desproporció de la sanció (que espere que no aguantarà un recurs), ni res per l’estil. Tampoc crec que la Guàrdia Civil vaja de manera generalitzada escortant els capellans mentre aquests escampen aigua beneïda per a acabar amb el virus (una altra imatge d’aquests dies). Tot això és anecdòtic, potser berlanguià, i consegüentment hem de tractar-ho.

El que no és una broma és la repercussió de les mesures restrictives que introdueix l’estat d’alarma sobre la ja molt restrictiva Llei de Seguretat Ciutadana, col·loquialment coneguda com a Llei Mordassa, que ha sigut qualificada per molts juristes com un atac a drets fonamentals, i que l’actual govern de l’estat ha promés derogar quan es puga. De fet, en un context d’estat d’alarma, la Llei de Seguretat Ciutadana atorga als cossos i forces de seguretat de l’estat capacitat per a fer i desfer en condicions pròximes a la impunitat. Mentrestant, els ciutadans perdem alguns drets elementals, com el de ser notificats per escrit i en el moment de la ‘infracció’ del contingut de la sanció. Tot això, com en el cas de la meua ensopegada amb la Guàrdia Civil, al·legant ‘raons sanitàries que impedeixen la notificació per escrit i en el moment’. És a dir, pel meu bé.

Cal insistir que la presència policial està, probablement, més que justificada. Llavors, quin hauria de ser el criteri que ha de guiar la seua labor aquests dies? En termes democràtics només pot ser l’aplicació dels principis de proporcionalitat i discrecionalitat en l’ús de la força. És a dir, no sols la subordinació del poder militar (la Guàrdia Civil ho és) i policíaca al poder civil, sinó un exercici molt mesurat, temperat i comprensiu de les seues prerrogatives, i la substitució quasi total de la seua naturalesa repressiva per la pedagogia social de mesures excepcionals i jurídicament molt poc clares.

Això s’hauria de traduir sobre el terreny en el fet que ningú hauria de ser sancionat sense haver rebut un primer avís, i molt menys, per descomptat, ser detingut per una reacció acalorada presentada com a ‘resistència a l’autoritat’. La situació és ja per si mateix bastant tibant com per a deixar la gestió de l’angoixa en mans de persones armades en uns quasi-llimbs legals. Però a més de la proporcionalitat, els agents haurien d’actuar de manera discrecional, és a dir, sabent interpretar en cada cas concret un marc normatiu que evidencia un clar biaix urbà, un contrasentit al contacte amb altres realitats com la vida en un poble xicotet. Discrecionalitat significa saber fer distincions, com quan un guàrdia alça la mà davant una copeta de més però just al contrari: d’una manera virtuosa. No és una cosa exòtica pròpia de repúbliques bananeres, sinó la que diferencia un bon servidor públic d’un autòmat de finestreta.

Són ja molts dies i, si se’ns demana responsabilitat, hem d’exigir una mica de mà esquerra. Pel bé de tothom.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes