Vivències a l’institut d’Albaida, curs 1969-70

En sisé de batxillerat a Albaida vaig estrenar una nova forma de veure el món i de caminar-hi; em vaig desprendre d’unes vestidures velles i vaig començar a ser jo mateix. I no em referisc precisament a aquelles bates de ratlles verticals blaves que vestíem els primers cursos a Montcada. Es tractava d’un canvi més aïna interior. I mentre eixa metamorfosi es produïa, feia meua una nova vestimenta per a la resta de la vida mitjançant l’educació.

No hem de confondre educació amb bones maneres. No té res a veure una cosa amb l’altra. Jo mateix he tingut professors amb maneres molt dolentes, però que eren experts en la matèria que impartien. I al contrari, també he conegut professors amb formes exquisides i refinats que no tenien ni idea de què explicaven. Que Déu ens estalvie d’exemplars de la segona fauna i, sobretot, d’algun professor tocat del cap, que sempre n’hi ha.

Recorde que al meu voltant, i no només a l’institut d’Albaida, passaven coses que se’m van quedar adherides a l’epidermis per a la resta de la vida. En els meus records hi ha moltes imatges d’espectres i de cossos en moviment d’aquells dies, cadascun amb la seua narrativa, cadascun amb els seus sentiments. I en el moment de plasmar en unes línies aquelles vivències em vénen al cap les recorregudes paraules de Max Aub en La gallina ciega: “uno es de donde estudió el bachillerato”, així com altres molt adients que algun lector em recorda, com ara: “La vida no es lo que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla” (Gabriel García Márquez), paraules que recorden molt a les que anteriorment havia dit Ramón del Valle-Inclán: “Las cosas no son como las vemos sino como las recordamos”.

Aquells anys, molts pares van un esforç especial perquè els fills tingueren allò que la majoria d’ells no havien tingut: una educació. Perquè recordem-ho: els nostres pares, a la nostra edat, en compte de tindre un llibre a les mans, hi duien un fusell en una guerra fratricida.

Mire de nou l’orla de la meua promoció: alguns companys ja no hi són entre nosaltres. Hi veig el primer company amb qui vaig compartir pupitre i de qui no sé què se n’ha fet: José Manuel Jornet (de Bocairent). També veig alguns professors pels corredors aquell curs 1969-70. Veig don Ángel Gasteazi traient el cap en diverses aules a finals del primer trimestre, alçant els braços com els directors de les corals i entonant “El Lobo”. A continuació, la resta de la classe s’afegia a l’anunci del torró nadalenc: “¡Qué buen turrón, qué buen turrón! El Lobo.¡Qué buen turrón!”. Eren deu segons escassos de cant, però prou perquè tots somriguérem i sospiràrem per les vacances que teníem a tocar. Veig també don Víctor amb un grapat d’impresos de beques, anant d’aula en aula. Hi veig també més professors atrafegats camí cadascú de la seua aula: don Pedro Pacheco, els meus professors de llengües clàssiques, don Pedro Onrubia emportant-se un grup a fer gimnàstica o a jugar a futbol, etc.

Aquells cursos hi havia la Pastisseria Soler a la plaça del Primer de Maig on anàvem a menjar-nos l’entrepà algun dia, o quan teníem alguna hora lliure o faltava algun professor. En aquell temps no existia la figura del professor de guàrdia per a fer-se càrrec del grup d’alumnes que es quedaven desemparats, sense professor, durant un període lectiu. És probable que els xics anaren a pegar quatre puntellons a una pilota al camp de futbol que hi havia on ara es troben les aules del col·legi públic Covalta. No recorde que hi haguera cap cistella de bàsquet en aquells camps elementals d’esports, però recorde haver vist el director don Gonzalo Yélamos jugant a tenis alguna vegada contra don Ramón Goya. Quan hi havia un encontre de futbol entre professors i alumnes, sempre féiem servir el camp de futbol municipal del Romeral. Això, que recorde jo, només passava el dia de Sant Tomàs, dia en què tradicionalment els alumnes de sisé de batxillerat, a més del partit de futbol, representaven una obra de teatre.

Aquell any vam representar Manolo, un sainet o entremés de don Ramón de la Cruz (Madrid, 1731-1794). Era una obra emmarcada en el castissisme madrileny on habitaven “chulos y chulapos, chulas y chulapas”. Gràcies a les fotografies, les primeres en color del meu àlbum particular, puc recordar-ne els actors: José Antonio Casanova (d’Agullent), M. Jesús González i Conxa Donat (d’Ontinyent), Pepa Sanz (d’Aielo de Malferit), Juan Fuster (de la Font d’En Carròs), Salvador Garcia (de Montaverner) i jo mateix. L’obra ens la va assajar don Vicente Granados, professor de llengua i literatura espanyola, assistit per l’alcoiana doña Carmen Pastor, professora de filosofia. Recorde que l’assajàvem a l’hora de l’esmorzar: amb una mà el tros de pa i amb l’altra la nostra part del sainet. La vam representar al Cine Español, al costat del qual hi havia una fàbrica amb telers que feien un soroll tan estrepitós durant la posada en escena que encara em roda pel cap. Ara crec que hi ha una entitat bancària.

Ningú del meu curs no podrà oblidar mai l’excursió que es feia en sisé de batxillerat a tall d’acomiadament d’aquell batxillerat superior de dos anys. Nosaltres vam fer el Camí de Sant Jaume. Recorde que el dia en què eixíem de bon matí de l’institut vam rebre la notícia de la mort de don Joaquín Esplugues, professor de llatí. També recorde que don Reyes Esteban, professor d’història, no era molt partidari d’eixes excursions durant la Setmana Santa, període en què en aquella època encara era prou habitual d’assistir als oficis, és a dir, a les funcions litúrgiques pròpies del calendari cristià.

Els professors acompanyants d’aquell inoblidable viatge cultural van ser la murciana doña Mercedes Andújar i doña Carmen Pastor. Aquesta última, llibre en mà, ens feia les explicacions pertinents dels llocs per on passàvem. L’excursió va durar onze dies, segons veig en l’autorització signada per mon pare que encara conserve. Va ser un viatge molt ben planificat, amb molt més trellat que no els viatges a Palma que es van posar de moda els cursos següents i que tots sabem en què consistien.

Els pocs que portaven maquinetes de fer retratos, com es deien aleshores, van deixar constància de tot el que vam veure i visitar. Recorde que el primer dia, després de passar per Saragossa, veure el riu Ebre i la catedral, vam fer nit a Pamplona, en cases particulars. A l’hora del desdejuni de l’endemà, una professora ens va dir: “Me informan de que en una de las casas donde nos hemos hospedado esta noche se ha producido un estropicio”. L’estropicio causat era ni més ni menys que una bossada (bossamenta, com en déiem) que algú havia amagat davall del llit com qui deixa les sabates abans de dormir. Des d’aquell dia, cada vegada que he escoltat eixa paraula, em ve al cap aquella nit a la capital de Navarra on algú havia begut més del compte. L’endemà vam anar a Estella: ho sé perquè és el nom que apareix en una de les deu o dotze fotografies que conserve del viatge. A partir d’ací el trajecte se’m desdibuixa.

Amb l’ajuda dels companys he pogut reconstruir aquell Camí de Sant Jaume que vam fer junts. Reconstruir és un dir, ja que no hi ha dos de nosaltres que coincidim a l’hora d’intentar-ho. No obstant això, sembla que vam passar per Jaca, San Millán de la Cogolla, Santo Domingo de la Calzada, Burgos, Frómista, León, Astorga, Zamora, San Martín de Castañeda, Lugo, Santiago, Tuy, l’illa de La Toja, Salamanca, Ávila, Segovia, etc.

A Santo Domingo de la Calzada ens van explicar el miracle del gall i la gallina, segons el qual es diu que el seu fundador, Domingo García, va demostrar la innocència d’un pelegrí acusat erròniament d’assassinat en fer volar una gallina que estava rostida en el plat. En record d’aquests fets, en eixa catedral hi ha sempre un gall i una gallina vius, i es va estendre allò de “A Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada”.

Tinc flaixos de Sant Jaume de Compostel·la: la catedral i el botafumeiro en acció (era Diumenge de Resurrecció), besant l’estàtua del sant, molts ribeiros, alguna queimada, algun San Francisco (beguda de moda aleshores), alguns carrers, algunes discoteques, molts amics, una xicona, etc. I, com de costum, tinc una cançó associada a aquell viatge que sonava per tot arreu. És Raindrops Keep Fallin’ on My Head, escrita per Burt Bacharach i Hal David, i que va gravar i popularitzar el cantant B.J. Thomas:

Raindrops are falling on my head
And just like the guy whose feet are too big for his bed
Nothing seems to fit
Those raindrops are falling on my head, they keep falling…

L’última nit la vam passar a Madrid on vam veure Tartufo de Molière, on actuava Adolfo Marsillach. Sé cert que, de viatges culturals com eixos, ja no se’n fan.

Ara, després de més de cinquanta anys, arriba el temps de recapitular, de recordar, de retrobar, de seure tranquil·lament i mirar l’horitzó amb calma. Encara com, que des de fa uns anys puc retrobar en diferents localitats molts dels companys amb qui vaig compartir tantes vivències i cantar les cançons que solíem cantar. Llutxent, Bocairent, Quatretonda, Ontinyent, Albaida i Agullent, per ara. Malauradament, la pandèmia ho ha capgirat tot i no sabem exactament quan podrem veure’ns de nou. La pròxima parada és a Altea, lloc on teníem previst retrobar-nos l’últim dissabte de setembre del 2020. A veure si pot ser aquest 2022.