26.11.2021 - 15:25
En el segle XVII, 224 xiquets van arribar a la borderia de València des de la Vall. Aquests són els que van ser registrats, però, hi devien tots? Jo afirme que no, ja que, revisat, per exemple, el Quinque Libri de bateig d’Albaida, de 1623 a 1699 hi ha 14 expòsits batejats a la vila sense registrar en la borderia de València. Contrastar-ho en tots els pobles de la Vall és impossible, perquè no tots els tenen la documentació d’aquells anys als seus arxius parroquials.
A més, hi ha 14 anys en què no consta, en els llibres consultats de l’Arxiu de la Diputació, cap ingrés de la comarca: 1600, 1603, 1604, 1607, 1609, 1624, 1647, 1648, 1652, 1667, 1670, 1685, 1686, 1695. No hi va haver xiquets per a traslladar a la inclusa en aquests anys? Els recolliria alguna ànima caritativa abans de començar el viatge a la capital? Van morir en el trasllat? Aquestes preguntes quedaran sense resposta.
Un aspecte interessant en aquesta xifra de xiquets traslladats des de la Vall d’Albaida a la capital és comprovar la masculinitat dels ingressos. En els segles XVIII i XIX, les xiquetes i els xiquets van ser abandonats pràcticament per igual. En el segle XVI, a l’Hospital General de València, hi van abandonar més xiquetes (54%) que no xiquets (45%). Curiosament, aquesta peculiaritat en les xifres s’observa en els percentatges de la Vall en el segle XVII: van ser abandonats 105 xiquets (46%) i 119 xiquetes (53%). Segons Álvarez Santaló, si el xiquet s’exposava pel seu origen il·lícit, el seu sexe importava poc, d’aquí ve que el percentatge d’abandons de xiquets-xiquetes era similar, i aquesta peculiaritat és aplicable als segles XVIII-XIX, però no als segles XVI-XVII.
Els valldalbaidins que van arribar a la Casa, eren xiquets legítims o il·legítims? El segle XVII -ja es va aclarir en articles anteriors- va ser una centúria molt difícil. La fam i la necessitat, el desarrelament social i familiar, foren les causes fonamentals de l’abandó de criatures. En els albarans d’entrada a la inclusa, cap dels xiquets procedents dels diversos pobles de la Vall no portava escrit si era legítim o il·legítim, tret d’un registre de Bocairent; però si prenem l’edat d’entrada com a referent (recordem que en els xiquets que entraven amb mesos o anys pesava més la fam que el deshonor, la deshonra o la il·legitimitat), les xifres són les següents:
1.De nounats, fins a 30 dies, hi van entrar 209 xiquets.
“Josep Juan entra a 29 de abril de 1677, el portaren de Alfafar, ab certificatoria que fou batejat por Mossen Francisco Reno, retor de la Yglesia Parroquial del Aljorf el 23 de dit…”
2.D’entregats amb mesos, hi van anar 12 xiquets.
“Agna Mª Jusepa entra el 8 de octubre de 1634, la portaren de Alfafar, en una certificatoria del vicari de la Parroquial de Bocayrent, dient que el 3 de gener bateja la dita filla de legitim matrimoni y a restat orfena de pare y mare…”
3.De registrats amb 1 any o més, en van ingressar 3 xiquets.
“Maria Martines entra a 1 de novembre de 1623, entraren a la dita per la porta ab certificatoria dels jurats de la Vila de Ontiñent, deya que la pobra Maria tenia cinc anys o sis…”
Seguint amb l’anàlisi d’aquestes xifres i partint del supòsit anteriorment exposat, l’edat d’ingrés, només van dur a la Casa de Bords de València quinze xiquets legítims de la Vall d’Albaida? La millor resposta a aquesta pregunta ens la dona Lola Valverde, pionera dels estudis de gènere al País Basc i la infància il·legítima del País Basc i Navarra: “ni todos los niños ilegítimos se exponían y no todos los expuestos eran ilegítimos”.
Que un xiquet fóra trobat i batejat en un poble no significava, de cap manera, que hi haguera nascut. Podien haver-lo transportat i exposat en un lloc més o menys pròxim per a esborrar la seua pista.
Al llarg de la centúria són molts els exemples registrats i així ho certifiquen els sacerdots de les parròquies on són batejats, “A 26 de gener de 1693 portaren de Albayda a Jusepa, María, Antonia, Gertrudis ab certificatoria de D. Tomas Ródenas, vicari de Ayora, dient que havia batejat en dita Iglesia el 19 de dit…”
En els primers anys de la centúria, en les partides baptismals trobem registres del tipus, “filla d’un moro i una cristiana”, “fill d’una mora”, “fill de moriscos”, alguns d’ells amb certificació dels Jurats de Dénia.
A la Vall he registrat dos ingressos que també incorporen terminologia pròpia de la convivència de les dues cultures, cristiana i mora, que s’interromprà entre 1609-1614 amb l’expulsió d’aquest últim grup: “… diumenge 29 de gener de 1606 portaren de Alfafar a Baltasar, lo qual portava albará del retor de Montaverner dient que lo havia batejat en dit lloch el 24 de gener de dit any. Era fill de cristià vell…”.
“…el 12 de octubre de 1610 entrá Gaspar Cristofol, mostraba ser de 2 anys i mig, y porta certificatoria dels Jurats de la Olleria. Es cristiá nou…”
Tots els expòsits procedents de la Vall d’Albaida van arribar a la inclusa de València batejats. Per què existia l’obsessió per batejar els nounats? Amic lector, la resposta a aquesta pregunta resta en l’aire fins al mes que ve…
