eduardo zaplana

Tots coneixíem Eduardo Zaplana i la seua mania de tirar mà a la caixa. Fins i tot els nostres alumnes dels instituts sabien com era el polític murcià que va vindre al nostre País Valencià a fer els seus ‘negocis’. Que era un lladre perillós i un trampós compulsiu ho van descobrir gràcies, o per culpa, a un text del llibre de valencià que reproduïa una seua conversa telefònica amb un altre corrupte: ell també volia mojar del botí del frau, un dels primers d’una molt llarga llista. En l’edició següent d’aquell llibre el text-denúncia va desaparèixer, és clar, quan ja manava al Consell el Partit Popular. Ara mateix, quan de corrupció ja només se’n parla en passat, la premsa encara va plena de les últimes gestes mafioses d’Eduardo per a tornar a embutxacar-se un bon pessic de milions d’euros amb l’ajuda d’un expert, Francisco Grau, un dels que munten laberints d’empreses per a amagar a Hisenda els diners d’origen trampós, de color obscur, tirant a negre. I perquè ara està ben malalt i ja no pot tornar a l’època daurada de quan els grans ‘negocis’ fets amb Cotino de comissions amb Terra Mítica, les ITV, els plans eòlics, el cas Erial…, perquè si no fóra així encara el tindríem organitzant muntatges diversos per a enriquir-se estafant igualment tothom.

Qui signa aquest escrit va tenir fa temps una curta conversa, un desagradable vis a vis, amb el president Eduardo Zaplana en persona al Palau de la Generalitat en ocasió d’una festeta d’aquelles que oferien habitualment als mitjans de comunicació. Josep Antoni Mollà, aleshores director del Crònica de la Vall d’Albaida, i jo mateix, vàrem rebutjar ben prompte Eduardo i la seua deshonesta oferta de subvencionar-nos la revista si ens deixàvem ‘assessorar’ en el futur pel seu Partit Popular. Diuen que així ho solia fer amb gent que es dirigia a la Generalitat per demanar subvencions.

A més de ser un corrupte negociador amb qui es deixara engalipar innocentment, Zaplana va demostrar ser un ignorant manipulador blavero en temes lingüístics i en molts altres temes que no foren els jurídics. Prou que vam patir a les escoles i instituts la seua prohibició de poder estudiar els alumnes els escriptors no nascuts o no estrictament residents a terres valencianes. Alto! La prohibició no afectava els escriptors d’origen divers que escrigueren en espanyol, anglès, xinés o esperanto! Només estaven prohibits els del nord de la Sènia i els de les Illes, mar enllà. Tanmateix, després de prohibir als centres escolars els autors catalans i mallorquins, va i la seua ignorància, i la dels seus assessors, decideix regalar a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units un facsímil del llibre Electorium parvum seu breviculum del filòsof mallorquí Ramon Llull, com a mostra de la ‘nostra’ literatura valenciana. L’home de Cartagena encara ara deu pensar que Llull era de Massanassa i no de Palma, perquè de comptar diner robat en sabia un bon grapat. Per l’ombria i la solana a tots afanava, però de literatura i honradesa, no en sabia ni papa.