Una cabana a l’hivern ens situa, sense fer-hi referència com a tal en cap moment del llibre, en un cap d’extermini nazi durant el cru hivern polonés. Tres soldats aconsegueixen que el seu superior els done permís per a eixir del camp a la recerca de jueus a qui capturar. Una tasca que els protagonistes prefereixen a la que els espera dia rere dia al camp: executar presoners.

Els soldats recorren camins i boscos coberts de neu i gel sota un cel ennuvolat que amaga la llum del sol i la seua escalfor que tant enyoren. Durant les hores que passen fora del camp reflexionen sobre la vida allà dins, les seues vides abans de la guerra, les famílies que han deixat enrere i, fins i tot, el narrador ens desvela el futur que espera a un dels seus companys. Converses quotidianes enmig de la barbàrie de la mort i la guerra, que humanitzen els protagonistes del llibre i posen el lector en el lloc dels soldats.

En un moment donat troben un jove jueu amagat en un cau al mig de bosc i el fan presoner. De tornada al camp troben una cabana que sembla abandonada i decideixen d’acostar-s’hi per a buscar més jueus, i aprofiten el refugi que ofereixen el sostre i les parets per a fer una parada i menjar. És en aquest moment quan comencen a sorgir els dubtes i se’ls planteja un dilema moral sobre què fer amb el presoner: portar-lo al camp significa condemnar-lo a mort, però també els garanteix tornar a eixir-ne. Per contra, si el deixen anar saben que se’ls acabaran les eixides i es veuran obligats a afusellar presoners cada dia.

Què faran en Bauer, l’Emmerich i el narrador de qui no en coneixem el nom? Qui prendrà la decisió? En tan sols 150 pàgines, l’autor francés Hubert Mingarelli ens planteja un dilema inherent a la condició humana i ens transporta a una situació on la compassió i l’empatia no semblen tindre cabuda a priori. Un relat breu que aborda una cara de l’Holocaust de la qual poques vegades se’n parla: els sentiments d’aquells que sembla que no en tenen.

Un llibre que de segur que sorprendrà i farà pensar el lector que s’endinse en aquesta cabana a l’hivern en la Polònia ocupada pels nazis del Tercer Reich.

Títol: Una cabana a l’hivern
Autor: Hubert Mingarelli
Editorial: Sembra Llibres
Any de publicació: 2015
Pàgines: 150

The post “Una cabana a l’hivern”, d’Hubert Mingarelli appeared first on VilaWeb.

Fins fa uns anys, aquest gènere estava destinat a un públic un poc més adult o més madur intel·lectualment, però ara s’està acostant als més menuts, els desperta l’interés, amb còmics que paguen molt la pena tant per la qualitat gràfica com pel contingut, valors, temàtiques, formats i diversitat.

Podem seguir gaudint de còmics clàssics com Tintin, Astèrix i Obèlix o Mortadelo y Filemon, però ara podem assaborir còmics especialment dissenyats per a infants, amb menys il·lustracions, menys text, continguts adaptats a cada edat, dirigits a eixe públic que s’inicia en la lectura.

Els còmics adaptats per a xiquets i xiquetes els permeten de dur una lectura més autònoma i senzilla, de manera que és més fàcil que “s’enganxen”, que vegen la seua autoestima reforçada i que troben una forma divertida de fruir de la lectura.

En els còmics s’aconsegueix una perfecta unió entre la il·lustració i el text a través de les vinyetes, que permeten de seguir el relat d’una forma contínua, i els “globus” que narren l’acció, pensaments o expressions dels protagonistes. Per als menuts resulta relativament fàcil de seguir la història. Com que predomina la imatge, se’ls facilita la comprensió lectora. El dinamisme que duen implícit els ajuda a millorar la imaginació i la capacitat per a resoldre problemes. Un altre punt a favor seu és que afavoreix l’expressió oral, escrita i artística dels xiquets i xiquetes, i els ajuda a desenvolupar la visió espacial i l’ús del color. A més, com qualsevol lectura, enriqueix el vocabulari.

De vegades, quan pensem en còmics ens vénen al cap històries d’aventures, misteri o humor, però ara mateix podem trobar-nos còmics que aborden temàtiques de divulgació científica com ara El teatre del cos humà, de Maris Wicks (Ed. Astronave). Aquest seria un còmic molt recomanable per a xiquets i xiquetes a partir de deu anys, molt interessant per entretindre’s i aprendre moltíssimes coses, fent que un tema tan dens resulte lúdic.

Una sèrie de còmics que tenen molt d’èxit entre la xicalla són els de la col·lecció de Bitmax & Co. Són uns animals que viuen al Bosc Blau i és allí on apareix Bitmax, un robot que el que més li agrada fer és ajudar els altres. Ell, junt amb la resta d’habitants del bosc, viuran un munt d’aventures. Contat d’una forma divertida amb humor intel·ligent, atrapa tant els xiquets com els pares que els acompanyen en la lectura. És una col·lecció interessant perquè no és una successió de gags, sinó que tenen l’estructura clàssica de presentació, nus i desenllaç. A més, estan escrits en lletra majúscula que tant agrada als lectors primerencs (ideal a partir de sis anys). També destacarem que és una sèrie llarga i que quan la comencen la volen continuar. La sèrie és de Jaume Copons i Liliana Fortuny (Ed. Combel).

Una altra sèrie molt recomanable per a primers lectors serien els còmics d’Ariol. Es tracta d’una col·lecció d’onze títols plena d’humor que s’endinsa en la vida quotidiana d’uns animals humanitzats. Cada llibre conte diverses històries. Ariol és el protagonista, un burret blau, tendre, somiador i amb sentit de l’humor, que viu moltes aventures juntament amb el seu amic Ramono, un porc que sempre l’acompanya. Els menuts es poden sentir identificats amb les històries pròximes a la vida quotidiana (amics, col·legi i família). Tot i que a primera vista semblen volums un poc gruixudets, els capítols es llegeixen molt de pressa. Això els fa perfectes per a xiquets que comencen a llegir o als que costa d’enganxar-se a la lectura. Tots els llibres transmeten optimisme i bons valors a través d’exemples quotidians però sense “moralina”. També són interessants perquè admeten diferents nivells de lectura, segons la maduresa del lector. Ideals per al lector d’entre sis i nou anys.

Els autors són Emmanuel Guibert i Marc Boutavant (Ed. Harper Kids).

Dav Pilkey, l’autor d’El capitan Calzoncillos, ha fet una col·lecció de còmics infantils molt divertits, on manté l’estil irònic i disbauxat que el caracteritza. Es tracta de Policàn, un bon policia, mig gos mig humà, però que de vegades no pot controlar els seus instints més canins. S’ha d’enfrontar a tota mena de malvats i esquivar tots els contratemps imaginables que aconseguirà resoldre amb les seues qualitats.

Lectures fàcils de seguir per a xiquets i xiquetes a partir de sis anys. La tipografia és lletra d’impremta. L’enquadernació amb tapes dures els fa molt resistents, i tot i que semblen llargs, en cada volum hi ha quatre capítols que fan que la lectura es puga organitzar de manera molt senzilla.

A partir de nou o deu anys recomanem els còmics de Raina Telgemeier: Coraje, Sonrie, Hermanas, Drama. Raina Telgemeier és una de les escriptores de novel·la gràfica amb més èxit de tot el món. Totes les seues obres tenen en comú que giren al voltant de la preadolescència.

Són històries que atrapen des de la primera pàgina i on els jovenets empatitzaran molt amb la protagonista.

De la mateixa autora trobem El club de las canguro, basada en les novel·les d’Ann M. Martin que va encetar la sèrie en 1986 i que va tindre molt d’èxit, amb més de 130 títols publicats. Els llibres han estat adaptats al cinema i també en plataformes com Netflix.

Tant en la sèrie d’El club de las canguro com els de Corage, Sonrie, etc utilitzen tipografia en majúscula, il·lustracions clares i senzilles però molt expressives.

Són molt més els còmics i novel·les gràfiques dels que podríem parlar, el llistat seria quasi infinit:

· El dia que Otto la Lia. Jay Linch. Molt divertit. Perfecte per a primers lectors, poc text, lletra dinàmica i una història genial.

· Benny y Penny en superprohibido. Una novel·la gràfica amb il·lustracions d’inspiració clàssica que agradarà tant als menuts com als adults que els acompanyen en la lectura.

· La cerca de la Colette. D’Isabelle Arsenault (l’autora de Jane el zorro y yo). Es tracta d’un còmic meravellós que forma part d’una sèrie; en cada títol parlen d’un nen del barri i juguen visualment amb el predomini d’un color, en aquest cas el groc. Molt, molt recomanable!

· Las Varamillas, de Camille Jourdy. Un altre còmic magnífic i molt recomanable, en el que la fantasia és protagonista. L’inici recorda Alicia al país de les meravelles, i uns altres elements et fan pensar en contes clàssics com La Ventafocs o Mi pequeño poni. Les il·lustracions naïfs fan pensar en una història dolça però que en realitat no ho és tant, pot resultar inquietant per moments. L’humor i l’absurd hi són protagonistes i els personatges resulten molt suggerents. El recomanem per a un públic més juvenil.

· Magalina i el bosc dels animals màgics o Els diaris de Cirera són més sèries de còmics que ens agraden i que recomanem als nostres usuaris i usuàries més joves.

Ja veieu que el ventall és molt ampli i les possibilitats de lectura, també. Podeu anar a la vostra biblioteca o la vostra llibreria i preguntar, investigar i triar aquell que més s’acoste als gustos dels vostres fills i filles.

The post Còmics per a xiquets: un gènere que els enganxa a la lectura appeared first on VilaWeb.

Zoo. Estiu

Mentre una calor enganxosa cau a mitjan vesprada i se sent com bombegen el ritme dels martells i els percussors dels obrers, veig com un home major, encorbat de doblegar el llom plegant olives i veremant, trau una cadireta de boga al balcó del primer per veure si corre un poc l’aire.

L’escena quotidiana, pràcticament desapareguda, em transporta a un punt indeterminat dels anys 80 del segle passat on transcorre la novel·la de Francesc Viadel L’estiu dels brivalls (Vincle Editorial), premi Teodor Llorente 2021 de Novel·la Negra de la Pobla de Vallbona. Costa no imaginar-se el pare del jove Marc Lloret, brivall protagonista, prenent l’aire amb una samarreta de tirantets engroguida que deixa veure-li el melic. Perquè sí, els valencians que vàrem nàixer en la dècada dels 70, encara que no ho férem a la Ribera, veurem moltes escenes a la novel·la que ens faran recordar experiències i paisatges viscuts.

Ara bé, que ningú no espere una visió nostàlgica i ensucrada d’eixos anys. Ans al contrari, et remou el fetge i et mossega la consciència. Sense jutjar moralment, a través de les vivències dels protagonistes l’autor fa una crònica social crua d’aquest període, amb els budells a l’aire, retratant l’infern dels perdedors en un escenari que algú trobaria bucòlic, però que és ranci i opressor, i que la basca estiuenca encara fa més insuportable.

Encara ara, veig supervivents d’aquell temps caminar absents, sense voluntat perquè la droga, present a la novel·la, va fer jaç molts joves, també a la perifèria valenciana. Joves hedonistes, perdedors sense ni un duro que malviuen desorientats, mentre una part de la societat els mira per damunt del muscle, despectivament. Una societat en trànsit, alfarrassadors de paraula, que eren i deixaren de ser-ho. La fi de la història que predeia Fukuyama? Chi lo sa?

Un tastet:

«Tant de bo un dia els del banc veieren clar que l’única manera de redimir-se passava per la mort i eixiren amb la sang xarbotant-los a la boca, disposats a destruir aquell escenari pacífic de campanes repicant a mitja vesprada, aquella geometria ensopida del paisatge, aquelles ments ràncies embotides dins la closca igual que una merda al cau segur dels intestins. Es quedava i tampoc aquell any se l’endurien i possiblement tampoc aquell any arribaria la revolta i quasi segur que tot restaria igual com sempre.»

Reconec que és la primera vegada que m’acoste al Viadel novel·lista: li coneixia més l’assaig i l’obra periodística. No m’ha defraudat en absolut. Inevitablement, malgrat les clares diferències lingüístiques i de context, hi veig paral·lelismes amb la magnífica novel·la de Jordi Cussà Cavalls salvatges. Una societat en transició, que es fa miquetes per la part més baixa, la més putejada i oblidada sempre, i que veu emergir una nova classe de caseta i piscina. Mentrestant, el preu de la taronja per terra i arrancant tarongers. Puta misèria!

Un retrat brutal d’un territori salvatge: la Ribera.

The post “L’estiu dels brivalls”, de Francesc Viadel appeared first on VilaWeb.

La novel·la narra sobre Paulette Weil Grumbacher (La Broque Bas Rin, 1903-Aielo de Malferit, 1987), francesa per naixença, però també valenciana per adopció, que va ser la musa, l’amant, l’amiga i l’esposa d’Amalio Juan Requena (Aielo de Malferit, 1905-1991), pianista i compositor conegut arreu d’Europa. Tots dos estan soterrats a Aielo i molts aieloners i aieloneres els recordem.

La història d’aquesta dona ciutadana del món és pròxima i alhora universal perquè està emmarcada en escenaris europeus com París, Roma… i altres més allunyats com Egipte… i també a Aielo, que és on va viure la parella els últims anys i d’on era Amalio. L’intens relat, que a més destapa secrets que realment poca gent sabia, resulta interessant no solament per a qui en va conéixer la protagonista.

Primer, és interessant per descobrir com era el seu caràcter i què feia: Paulette era una dona exemplar per fortalesa, per valentia, amb personalitat… Va ser governanta d’hotels, soldat en la resistència francesa, va sobreviure a Auschwitz… Va fer de mànager… Era una dona avançada al seu temps que va saber adaptar-se a les circumstàncies des del seny i dels del cor.

I segon, és interessant per tot allò que s’hi conta sobre la protagonista i sobre la resta dels personatges que l’acompanyen. Paulette Weil va ser testimoni directe de la crueltat nazi, i no oblidem que és dels pocs testimonis valencians que hi ha en femení. Ser jueva va comportar viure uns fets que no han de caure en l’oblit, i més encara en temps actuals, perquè no molt lluny nostre hi ha una irracional guerra dirigida per un boig que recorda un poc la bogeria hitleriana.

La novel·la es basa en els records de l’hereva de Paulette, Adela Mas, neboda d’Amalio Juan, així com en la informació treta de la nombrosa documentació sobre el músic que es conserva a l’Ajuntament d’Aielo de Malferit des de 2018, any en què Adela Mas la va cedir al poble. Els arxius d’Amalio han estat una font molt valuosa corroborant i complementat la informació familiar. A banda, hi ha molt de treball de documentació històrica necessari per a enquadrar els personatges en l’escenari polític i social que viuen.

Paulette era molt reservada per als seus afers i no contà gran cosa de la seua vida particular. Només ho va fer a nivell molt íntim i familiar, però sí que va deixar uns textos, escrits 14 anys després d’eixir del camp de concentració. Són textos molt importants històricament i personal, inclosos a la novel·la i que han servit per a relatar el dia a dia durant el captiveri.

A més de la vida de Paulette Weil, també llegim sobre Amalio Juan, el seu company de vida des que tenien vint anys. El músic va tindre una vida fascinant actuant per tot Europa, en hotels de luxe, en el vaixell de Normandia que feia trajecte França-Nova York… i fins i tot va tocar per a la família reial egípcia en la boda de la filla del rei amb el Xa de Pèrsia. La novel·la mostra la gran història d’amor viscuda per la parella. Entre els dos hi havia un amor incondicional malgrat no tindre-ho gens fàcil. Hi havia molta complicitat entre ells i tots dos es complementaven.

Al relat no trobem solament la vida de Paulette i Amalio, hi ha més personatges ficticis, inventats però basats en la realitat. Nadine és el principal, el que fa el paper d’amiga confident i és qui realment parla sobre Paulette alhora que mostra la seua vida oculta i fascinant. Gràcies a Nadine sabem què pensa i com sent Paulette de la vida i la mort, del perdó o la venjança. Sobre tot això hi ha molt de debat perquè tenen idees oposades.

Amb tot es pot dir que a la novel·la hi ha molta realitat, la de Paulette, de qui només s’ha recreat allò que no va contar, i la dels personatges ficticis que són la suma de molts personatges reals buscant respostes a la crueltat patida.

La novel·la és per a adults. Tanmateix, per la realitat dels fets i dels personatges que mostra i la reflexió que comporta, és recomanable també per a l’alumnat més gran dels instituts. I per a facilitar la tasca al professorat, la novel·la té unes propostes didàctiques que es poden aconseguir a través de l’editorial.

En definitiva, la història en general és la suma de moltes xicotetes històries particulars i vertaderes, la majoria viscudes des de l’anonimat, com la de Paulette. Amb Diari de silencis, la protagonista perd l’anonimat i ja no és solament una persona que fou estimada per la família i amics que la conegueren, Paulette ja no és solament un nom i cognoms en tants i tants arxius i documents. Amb la novel·la, renaix i dóna l’oportunitat que tothom la conega i s’emocione amb la potència captivadora del relat.

The post “Diari de silencis. La història de Paulette Weil”, de Mariló Sanz Mora appeared first on VilaWeb.

Cent articles escrits per cinquanta autors/es coordinats per Ricard Sentandreu (Castelló, jugador i coordinador de PilotaViu), Víctor Agulló (València, sociòleg) i David Sarasol (el Genovés, director museu) que parlen (parlem) d’un fum d’anècdotes, curiositats, història, modalitats on es reflecteix la singularitat de la pilota. Malgrat que el poble valencià ha mostrat, al llarg dels segles, una enorme estima per la pilota i que, sens dubte, és un dels nostres símbols d’identitat, vos pregunte, estimats lectors de VilaWeb: qui coneix de primera mà la pilota? Mare meua! I això qué és? Hummm, ummm, mmm… poca gent esteu alçant el dit i la mà. Això em recorda una dita popular: “allò que s’oblida o es desconeix, no ha existit mai”. Per aquesta senzilla raó, aquesta mena de llibre i la nostra recomanació. És una obra dirigida tant al públic general com a les mateixes aficionades i aficionats amb un simple objectiu: que tothom puga gaudir, estimar i descobrir un esport tan nostre. Jo diria, lectores i lectors i amb el vostre permís, que la pilota és molt més que un esport, és un dels nostres tresors.

Parlen (parlem) d’història, modalitat i materials, instal·lacions, figures per al record, nissagues, desafiaments i campionats, miscel·lània d’anècdotes, curiositats i més contarelles, projecció artística i cultural de la pilota, sociologia, psicologia, política i igualtat, la pilota al món, la pilota i altres esports (i esportistes). Nous vents de canvi busquen (busquem) reivindicar de nou la pilota. Una publicació que veu la llum amb el suport de la Càtedra de Pilota Valenciana de la Universitat de València i que volen (volem) que siga una ferramenta divulgativa i també didàctica per a tots els públics. Un treball amb vocació de transversalitat. Al final del llibre trobareu un codi QR per a escanejar i accedir a la web pilotadidàctica. També hem de dir que alguns dels articles estan recuperats del periòdic digital Pilotaveu, rebatejat més tard com Pilotaviu (2014-2018). Un projecte comunicatiu que va remar i es va quedar a la vora, és a dir, es va quedar amb la mel a la boca. Entreu als trinquets, sols us poden passar dues coses: que no hi torneu o que no en torneu a eixir.

La novel·la de Pepa Aguar (València), la seua primera, és un cant a la vida i un homenatge a la literatura. Un relat on una filla s’acomiada, a poc a poc, de sa mare que té setanta-huit anys i a la qual, el neuròleg, ha diagnosticat demència frontotemporal, una malaltia cosina germana de l’Alzheimer i que ha anat molt de pressa: “ens ha desaparegut en mig any”.

És una novel·la sincera, emotiva i també delicada perquè parla del deteriorament personal i de la dolorosa mort, lenta, de la memòria d’una mare. L’oblit és com una corbella que sega la part bonica de la vida. Totes les malalties són cruels i tristes, però aquesta (Alzheimer) condemna al malalt a la manca de lucidesa i a l’ennuvolament de la seua ment, i arrossega els familiars pel camí de la impotència, de la ràbia i la culpa. Hi ha familiars que accepten la malaltia i coven cadascun la seua tristor; però n’hi ha que no, i enyoren, encara, un passat on tots són invencibles i les malalties funestes no els toquen. Però en aquest procés d’oblit també assistim a la litúrgia del record familiar, i enmig del que semblen unes cartes (lletres imaginàries) escrites a sa mare, l’autora comença cadascun dels capítols per intentar aferrar-se a unes espurnes de normalitat que ja no tornaran perquè les persones sense memòria agafen un camí sense retorn i, sobretot, d’abandó on, fins i tot el cervell no envia les ordres de caminar. Quan tots els fils del cervell van tallant-se irremeiablement i es perd la noció del temps, els familiars ja no troben les paraules amb què adreçar-se al malalt i hi ha una buidor pesant, un silenci d’absència que ha començat a ser.

Sihaguéssabutqueeral’últimt’haguera…

The post “Anècdotes i curiositats de la pilota valenciana” (DA), i “El que em queda de tu” de Pepa Aguar appeared first on VilaWeb.

Philip K. Dick (1928– 1982), segons com s’agafe, pot ser l’escriptor de ciència-ficció més fascinant de tots els temps o el més frustrant; o, potser, les dues valoracions alhora. Mentre uns altres empren el gènere per a donar forma a les seues idees, ell l’utilitza per a modelar i exterioritzar els seus dubtes. Dick va passar tota la vida al límit de la fallida, enganxat a tota mena d’al·lucinògens durant quasi tota, saltant de divorci en divorci i sota l’ombra del trastorn mental. Sovint s’ha comentat com produïa les novel·les en furioses ràfegues creatives, atrapat entre la depressió i els deutes. Amb aquest context és lògic que sovint es basara en la pròpia experiència vital i reflectira la seua obsessió per les drogues, els atacs de paranoia i l’esquizofrènia en les novel·les. Traduït tot això en una exploració de l’erosió de la realitat, la seua naturalesa enigmàtica de manera sistemàtica i creant ambients postmoderns i decadents en les seues pàgines.

Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch (The three stigmata of Palmer Eldritch), es va publicar l’any 1965 i va ser finalista en la primera edició dels premis Nebula en 1996, juntament amb onze títols més, entre els quals Dr. Bloodmoney del mateix autor i Dune, l’obra guanyadora. L’edició que comentem està traduïda al català per Josep Sampere i publicada per Males Herbes. És una obra paradigmàtica en molts sentits. És la primera novel·la en què l’autor aborda qüestions religioses en profunditat. A més, manca d’arguments tancats, la qual cosa comporta que lectors i lectores hagen de processar la ingent quantitat de conceptes que l’autor sols esbossa en poc més de 200 pàgines; així com buscar una interpretació coherent als esdeveniments narrats. A tota aquesta complexitat lectora cal afegir la impossibilitat pràctica de discernir entre realitat i il·lusió. Vaja, sempre que tinga sentit fer aquesta distinció i si no és aquest l’objectiu últim.

L’acció arranca en algun moment del segle XXI. Sota l’autoritat de les Nacions Unides, la humanitat ha colonitzat tots els planetes habitables i les seues llunes en el sistema solar. Molts dels ara colons duen una vida físicament descoratjadora i psicològicament monòtona, sols suportable amb l’entreteniment que els aporta l’ús de personatges i accessoris miniaturitzats que els proporciona una companyia multinacional: Escenaris PP. La companyia, a més, produeix el Can-D, un al·lucinogen il·legal, però àmpliament accessible en les colònies marcianes, que permet a les persones consumidores “traslladar-se” temporalment al món de Perky Pat, el seu personatge. Així, els colons poden experimentar una versió idealitzada de la vida en la Terra, en una experiència inconscientment col·lectiva. La vida en la Terra també és dura perquè la temperatura global s’ha elevat fins a un nivell que impedeix d’estar a l’aire lliure si no és amb una vestimenta especial. Per aquest motiu, la gent amb recursos accedeix, freqüentment, a teràpies evolutives, o siga que permeten d’avançar etapes de l’evolució humana. El signe més evident d’aquestes teràpies és un augment de la mida del crani, amb una forma lleugerament unflada. La intel·ligència sol augmentar, encara que a vegades de forma superficial. No obstant això, en certes ocasions el pacient experimenta una regressió en compte d’una evolució.

En l’inici de la novel·la, l’empresari Palmer Eldritch ha viatjat a la recerca de productes comercials al sistema solar de Pròxima Centauri, on ha romàs durant una dècada. En tornar posa en circulació una nova droga, Chew-Z, de propietats superiors a la Can-D. Per descomptat, el president d’Escenaris PP, Leo Bulero, no està disposat a renunciar al monopoli que té i involucra al seu principal precog, Barney Mayerson, en una sèrie de maquinacions que tenen com a fi la derrota de Palmer Eldritch. Però el problema sorgeix quan Palmer promet la vida eterna a qui consumisca Chew-Z i, tot i la improbabilitat a ull nu, pareix capacitat per a complir-ho almenys en certa forma.

Amb tot açò, només comencem, si més no, a plantejar la complexa estructura de conflictes, plans de realitat i referències de la novel·la. Només amb la descripció d’aqueix abrasador món futur i de les complexitats d’una guerra comercial secundada per precogs, qualsevol altre escriptor hauria tingut prou per a tota una saga. No és el cas de Dick, que comença a acumular especulacions i explorar conceptes a un ritme frenètic, encadenant escenes amb una lògica interna sovint contraintuïtiva. Fet i fet, es filtren en la història interpretacions gnòstiques que identifiquen Palmer Eldritch –o l’ens que n’ha pres possessió– amb el Demiürg, la deïtat creadora, material i maligna, que mitjançant el Chew-Z pretén de perpetuar-se; és a dir, convertir tota la humanitat en fills seus.

Tot això i molt més converteix Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch en una obra densa i completa. L’absència de conclusions satisfactòries de qualsevol mena –fins i tot la resolució queda oberta a diferents futurs possibles– suposa un seriós obstacle que no tothom està disposat a saltar, però els qui ho facen, donant una oportunitat que el llibre es mereix, es trobaran amb un autèntic castell de focs artificials. Perquè cada idea esclata en el cel i enlluerna la nit amb colors espurnejants. En acabar l’espectacle, no obstant això, no queda res excepte un núvol de fum que la brisa dispersa amb parsimònia. La novel·la no és tant una sàtira com una comèdia-negra-metafísica que acaba convertint-se en un malson. Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch és un llibre desconcertant però brillant.

The post “Els tres estigmes d’en Palmer Eldritch”, de Philip K. Dick appeared first on VilaWeb.

Metalogicon, John de Salisbury (S. XII)

Sembla que aquesta és la frase original que després, al segle XVII, va citar, resumir o directament inventar de nou, Sir Isaac Newton: “Si he vist més enllà és perquè estava sobre els muscles de gegants”. Aquestes paraules apareixen en una carta del físic anglés adreçada al també científic Robert Hooke, on donava les gràcies als treballs pioners de Descartes i el mateix Hooke que l’havien ajudat en el seu. No importa l’autoria inicial, la veritat. El que importa és el sentit que conté la frase. Ja dic, potser Newton la va crear de nou, o havia llegit el Metalogicon (no crec), o la va sentir en alguna conversa, llegir en algun escrit o deduir per ell mateix (altres figures importants del XVII, com el poeta anglés John Donne o el matemàtic i filòsof francés Marin Mersenne també la utilitzaren). O ves a saber. Sembla que pensadors medievals i renaixentistes la repetiren i feren servir sovint al llarg de la història. És normal, perquè, com deia, el que importa és el significat, ja que conté a dintre, com tothom sap, la necessitat de documentar-se, de llegir, de preparar-se, de recolzar-se en altres ments molt més poderoses que no les nostres. L’any 2002, Stephen Hawking encara la popularitzà més en publicar el genial compendi de descobriments transcendentals que canviaren la nostra percepció del món i que anomenà Sobre els muscles dels gegants. Sens dubte la cita forma part de la saviesa popular i és universal.

A mi també em serveix per a iniciar la meua recomanació del llibre que aquest mes faig a Vilaweb en nom de les Biblioteques Públiques d’Ontinyent. I que, alhora, vol ser una mena d’homenatge a un dels autors de cultura que tenen el segell d’indispensable, un dels més grans. I vull fer-ho amb la recomanació d’un dels seus llibres més íntims i personals, una obra que, d’alguna manera, explicaria totes les altres; un llibre que, entre moltes més coses, ens mostra la seua pròpia nòmina de “gegants” sobre els que es va recolzar. Certament, la figura del pensador que escriu aquestes meravelloses pàgines és gegantina i jo he pujat moltes vegades al seu muscle per a poder veure més enllà, per a poder comprendre, per a experimentar el plaer que dona el coneixement, per a ampliar horitzons. Per això, n’estic convençut, “he vist coses que vosaltres no creuríeu…”, he comprés i m’he acostat (en petites dosis, és clar) als déus de l’intel·lecte; fins i tot he estat savi per breus moments. “És savi qui entén els savis”, deia el científic i escriptor alemany George Christoph Lichtenberg.

El 3 de febrer de 2020, a la seua residència de Cambridge, al Regne Unit, es va morir George Steiner. Un gegant ens havia deixat. La mort d’algunes persones ens reviu (perdoneu la paradoxa) o ens desperta moltes coses als qui ens quedem, molt més si és un pensador d’ampli espectre com era Steiner. He estat llegint obres seues al llarg de la meua vida i, sabedor que això no significa res, també estic convençut que alguna mena de solatge me n’ha quedat. Espere. De vegades sé coses de les quals jo mateix em sorprenc i que, més endavant, comprove que li les vaig llegir a ell. És resultat de rodejar-se d’eixos “titans” que ens acompanyen i que són els llibres, on viuen per sempre els seus autors. Doncs bé, en assabentar-me del seu traspàs, algunes de les seues obres em varen rondinar pel cap. Vaig repassar i remirar la meua biblioteca buscant-lo de nou, per a recordar-me’n, per a evocar-lo, per a reviure’l, perquè m’ha regalat moments feliços i m’ha despertat inquietuds, per moltes coses que sols la lectura et dóna. Vaig rellegir fragments i recordar moments i, finalment, em vaig decidir per aquesta obra concreta perquè és una mena d’autobiografia intel·lectual, d’organització del colossal saber d’aquest teòric del llenguatge, hel·lenista, estudiós, professor, pensador, escriptor, humanista…

Pot semblar superflu dir que Errata: una vida a examen està escrita meravellosament, perquè així escrivia Steiner. Però, en aquest cas, l’afirmació òbvia porta implícita, també, una sincera recomanació de lector comú (com sóc jo, perquè Steiner no era un escriptor comú, al contrari, era exigent i elevat), ja que l’obra es llegeix amb molta més facilitat del que podem pensar i del que estem habituats en ell. No està narrada (no del tot) com un assaig dels que ens tenia acostumats, ni com els articles o classes magistrals que podíem llegir-li, sinó amb una prosa més directa, sempre amb molt de nivell i rigorosa, això sí. La diferència és que aquest document està farcit de vivències particulars, de moments quotidians barrejats amb la seua trajectòria il·lustrada a dintre. L’autor es mulla en múltiples qüestions de les quals disserta amb molta capacitat, coneixement i seny, mentre, al mateix temps, recorda la família, els mestres, els viatges i indrets que l’han impactat, la música, l’amor o la mort.

Per exemple, Steiner ens parla de la importància i el mètode del seu pare en la primera formació; dels anys de la universitat i d’alguns dels seus companys i les experiències que intercanviaren, els debats que organitzaren i l’ambient que es vivia aquells anys. De la Torà, de la religió i de la seua religiositat particular; del judaisme, de l’ateisme, del nazisme, del marxisme, del socialisme utòpic i altres molts ismes. Com no, dels clàssics i el perquè ho són, del seu admirat i estimat Shakespeare, de Dant, de Descartes, d’Adorno, de Plató, de Proust, de Mann, de Joyce i de moltíssims pensadors més, escriptors, professors, filòsofs i estudiosos. És del que més ens relata, dels seus propis gegants sobre els quals s’ha aixecat, algun d’ells, com el cas concret de Heiddeger (sobre qui el nostre autor té un llibre), transformat, per mor del seu nazisme, en un veritable colós monstruós. Però és que la saviesa de George Steiner era enorme, tenia una formació diversificada, una gran amplitud d’interessos i sabia de tot. L’obra és un dispendi de cultura absolutament atrapant, ens parla de Babel i dels idiomes, de la paraula, la raó, la il·lustració, l’humanisme, l’art, la mitologia, la música, la ciència, la filosofia, la literatura i d’un llarg etcètera de temes diversos. Tot està ací entre aquestes lletres representatives del seu geni, evocades sense embuts, amb el crèdit que atorga el coneixement i la reflexió que ofereix la memorialística.

El llibre és magnífic, molt complet i enriquidor, de gran lucidesa i elevada erudició. L’autor dissecciona, opina, anuncia, apunta, observa, explica, mostra, ensenya, conta, elucubra; en definitiva, examina tot el que l’ha afectat, interessat i sobre el que ha treballat al llarg de la vida. L’obra ens aporta moltíssim al nostre conreu personal com a lectors, a la nostra cultura particular com a humans. Mentre ens instrueix amb la seua interessant lectura, ens proposa autors, obres, ens argumenta visions, ens obri i ens amplia la ment, ens conta anècdotes i ens diverteix també, perquè era –és en la seua obra- un gran divulgador.

En definitiva, aquest llibre us el recomane, no faltava més, però, com us he dit al principi, és un homenatge a Steiner. La recomanació podria ser qualsevol de les seues obres: Gramàtica de la creació, Nostàlgia de l’absolut, La barbàrie de la ignorància, Lliçons dels mestres, Un lector i un llarg etcètera. Era un escriptor prolífic amb una obra ingent.

Steiner es retrata a ell mateix quan diu: “Defineixo un ‘clàssic’, en literatura, en música, en art, en filosofia, com una forma significant que ens ‘llegeix’ a nosaltres”.

Natxo Úbeda Morales – Biblioteca Ontinyent

The post “Errata: una vida a examen”, de George Steiner appeared first on VilaWeb.

Però què passa quan l’escriptor es veu forçat a abandonar l’espai propi per a escriure pàgines? Aquest és el cas de Joan Benesiu (Beneixama, 1963), qui passeja, quasi literalment, els seus llibres arreu d’Europa (Serem Atlàntida, Periscopi 2018) i pels extrems del món (Gegants de gel, Periscopi 2015). De la mateixa manera que ell, els seus personatges deambulen com flâneurs, però també com a refugiats, fugitius i desposseïts.

Gegants de gel imagina la trobada de sis personatges, vinguts des de l’antiga Europa (París, Anglaterra, València i Polònia) i des d’allò que podríem temptar d’anomenar l’Europa d’ultramar (Llatinoamèrica amb Xile i Mèxic), ja que és un continent que ha estat construït per europeus i criolls, gairebé com un espill del vell continent: només cal observar la ciutat de Buenos Aires (sobre aquesta qüestió, l’escriptor Antoni Martí fa broma i diu que Buenos Aires és la ciutat més gran d’Europa, només que s’ha equivocat de continent). Al voltant d’una taula de bar de la ciutat perduda d’Ushuaia, a l’Argentina, els personatges de Gegants de gel van relatant, un a un, els motius pels quals han arribat a parar allà, justament en els últims dies del desembre.

Amb això, el llibre va traçant una multiplicitat de línies simbòliques i narratives molt interessants que mostren quines són les intencions de l’autor. D’entrada, tenim uns elements espaciotemporals molt concrets, és a dir, l’última ciutat i els últims dies de l’any; i aquests elements estan relacionats amb l’origen dels personatges: des del “centre del món” cap al confí, des de l’inici de la tradició (la nit de Nadal en el primer capítol) cap a la fi (l’últim dia de l’any, darrer capítol de la novel·la). A més, el relat guanya riquesa si atenem a les condicions en les quals els personatges han abandonat l’origen, i les circumstàncies que els han fet arribar a Ushuaia. En aquest punt, una série d’elements es repeteixen en cada cas: la crisi, la fugida i la incertesa. I sense haver d’eixir encara del plantejament, veurem que el lloc precís on es troben els personatges té un paper molt important en el desenvolupament de la trama i del discurs de la novel·la. És a dir, una taula diàfana compartida que serveix d’excusa per a construir relats, el bar Katowice decorat amb objectes i restes de la Polònia de postguerra, origen de la propietària. I per damunt de tot hi ha la paraula, el relat de cadascun dels personatges, que va desfilant sense interrupció, sense qüestionaments, i sense condicions.

Tots aquests elements es van desenvolupant i entrellaçant en un trencaclosques literari, reflexiu i històric (plagat de referències a altres llibres, cançons, pel·lícules, etc. que formen una espècie de vol lliure del pensament del narrador), i fent de Joan Benesiu un dels escriptors, tot i incipient, més inquiets i desbordants, o bé insatisfet i desequilibrat pacífic, com el descriu Manuel Baixauli, de qui ja poden començar a presumir la literatura catalana i la literatura en general. Només ens queda llegir-lo i rellegir-lo, fins i tot conéixer-lo: el tenim just al costat de casa!

The post “Gegants de gel”, de Joan Benesiu appeared first on VilaWeb.

Deixar aquestes paraules com a resum del llibre seria simplificar molt què transmeten el centenar llarg de pàgines que conformen aquesta narració; però no us deixeu enganyar: es tracta d’una història intensa, alegre i divertida, però també immensament commovedora i emotiva.

Potser algú es pregunta per què aquesta elecció. No es tracta de cap novetat literària. De fet, ja fa uns quants anys que es va publicar, i encara que va ser la revelació d’aquell any, feia temps que dormia a les prestatgeries. Ara bé, enguany va faltar mon pare. Durant setmanes anava perduda, fins que per motius de faena vaig assistir a una xarrada de biblioteràpia. Calia aplicar la màxima: metge, cura’t a tu mateix. Rebuscant al fons de la biblioteca vaig trobar un grapat de llibres dels recomanats, i descartats tots els d’autoajuda vaig començar a llegir les novel·les.

Sempre he defensat que ser bibliotecària no és una professió, sinó una vocació. Eixa dedicació de servici ens porta a empatitzar amb els nostres usuaris i, de vegades, convertim la lectura en biblioteràpia. Un fet, que, en principi no havia sabut aplicar-me.

Els lectors demanen llibres atenent diversos criteris, des de la grandària de la lletra, la temàtica… Tot va en funció de les preferències i l’estat d’ànim dels lectors, la situació personal… i per això solen demanar consell o expressen comandes concretes. Però, que passa quan som nosaltres, els bibliotecaris, qui necessitem ajuda per a superar una situació personal? Sabem com prendre’n distància? Ara he comprovat que també necessitava eixa ajuda.

També això passarà, de Milena Busquets, no va ser la primera novel·la que vaig començar a llegir de les seleccionades. Al contrari, encara que feia anys que la veia a la prestatgeria, no sentia atracció per la lectura d’un llibre escrit per una pija de la burgesia catalana, que segurament ho havia tingut tot molt fàcil. Prompte vaig comprovar per què eixe relat de to autobiogràfic sobre la pèrdua, l’amor, l’amistat i el sexe s’havia considerat la revelació literària de l’any quan va ser publicat.

A mesura que vas passant les pàgines i vas llegint els paràgrafs, trobes una identificació amb els teus sentiments: “La teua (cara), mamà, va desaparèixer darrere de la màscara que et va posar la malaltia. M’esforço cada dia a tornar a veure-la, a travessar els últims anys i trobar-me amb la teua mirada veritable, abans que es tornés de pedra… Passa el mateix amb la tristesa que, com finíssimes capes de cristall cruixent, es va dipositant sobre nosaltres, ens va cobrint a poc a poc… només l’amor veritable, i, de vegades, ni tan sols això, pot acabar amb la pena. El temps la mitiga, com fa amb nosaltres, com un domador de circ.”

La mà de Milena Busquets, per mitjà de Blanca, la protagonista, va expressant tot el que estàs patint com si estiguera dins del teu cor i poguera llegir els teus pensaments. De fet, encara no he sigut capaç de tornar a la biblioteca el llibre que mon pare llegia quan va faltar, perquè també en el nostre cas els llibres sempre han sigut una de les màximes connexions. Créixer envoltada de llibres m’han portat a aquesta vocació: He tancat tots els llibres, sóc incapaç de fer-los servir com a consol aquesta vegada, em remeten massa a tu, a la teua casa folrada de prestatgeries… Jo ja no puc obrir un llibre sense pensar en tu… Ja no puc obrir un llibre sense desitjar veure la teua cara de calma i de concentració, sense saber que no la veuré més i, el que potser és fins i tot més greu, que no em veuràs més. No tornaré mai a ser mirada pels teus ulls.

Quan pateixes una pèrdua s’ha de passar el dol. Hi ha tantes maneres de passar-lo com persones: uns es tanquen dins d’ells, altres es complauen en el mateix dolor, hi ha qui no pot reprendre la vida, o a qui la pena no deixa alçar el cap. Alguns es rebel·len contra el món, estan enfadats amb tots i en tot i per tot, o deixen passar els dies com si fóra una pel·lícula de què són mers espectadors. Hi ha els que tiren endavant buscant alguna cosa que els faça oblidar, encara que momentàniament, el patiment: alcohol, faena, esports de risc… La nostra protagonista busca eixe alleujament amb el sexe.

La deriva de les seues accions la duen a viatjar a un lloc concret. El viatge, en part real i en part metafòric, ens du a retrobar l’essència de les relacions amb els pares, buscant les paraules adequades per a parlar de l’absència i de l’enyorança, però també del plaer i de l’alegria de viure.

En resum: una novel·la plena de sensualitat, humor i gràcia, que ens deixa un sentiment agredolç en resumir la forma tan personal d’afrontar una pèrdua.

Pepa Sempere Doménech · Arxivera-bibliotecària de Bocairent

The post “També això passarà”, de Milena Busquets appeared first on VilaWeb.

Volver a dónde és un llibre de testimoniatge, que m’ha motivat a reflexionar sobre el pas del temps, de com construïm els nostres records i la seua importància per a mantenir-nos en peus. Sobretot en temps complicats com els que ens ha tocat de viure arran del coronavirus.

Utilitzant el confinament per la maleïda pandèmia (que encara arrosseguem) fa un dietari, comparant i relatant els pensaments dels dies del confinament, alternant amb els mesos de després, alhora que reviu situacions i moments de la seua vida de xiquet i jove, i també de la seua família.

Madrid, juny de 2020, l’escriptor des del seu balcó viu l’anomenada nova normalitat, evocant els records de la seua infància d’una cultura de llauradors supervivents que ara, colpejats amb ferotgia, estan morint a conseqüència d’aquesta malaltia. Amb la trista confirmació que amb eixes morts desapareixerà la memòria familiar, m’adone que d’aquesta crisi global sense precedents al món s’obri una porta als records fins al temps present. Fa un judici entre l’ahir i l’actualitat, on s’adverteix que malgrat hui en dia, encara prevalen unes pràctiques destructives que ben bé podríem haver deixat arrere.

Principalment, el recomane per ser un exemple del present recent servint-se del relat del seu tancament pandèmic, i ens convida a esbrinar les raons que ens han portat a tots a ser ací i ara i on ens dirigim en el futur.

Pot ser quan hagen passat els anys, futures generacions de lectors i lectores, mitjançant la lectura d’aquest llibre, puguen comprendre millor el tràngol dels dies que vàrem sofrir, en què la nostra realitat va quedar suspesa.

Comença així:

“Junio, 2020. Ahora es cuando no tengo ganas de salir a la calle. El estado de alarma que acaba de ser abolido continúa vigente en mi espíritu. El mundo de después, sobre el que tanto se especulaba, ha resultado ser muy parecido al de antes, salvo por el incordio añadido de las mascarillas.”

Si us ha comboiat us anime a llegir-lo. Bon dia, bona setmana i bona lectura.

The post “Volver a dónde”, d’Antonio Muñoz Molina appeared first on VilaWeb.