The post Quan no hi ha paraules appeared first on VilaWeb.

El context polític espanyol, a més, li dóna una oportunitat immillorable per a això. No serveix de res plantejar-se quina posició adoptaria Compromís si la pròrroga de l’estat d’alarma haguera depés del seu suport, o si s’haurien escoltat les seues demandes d’una vegada per sempre en aquest cas. Era Max Webber el qui deia que l’ètica de la convicció basada en els principis havia de trobar un equilibri amb l’ètica de la responsabilitat basada en el càlcul de les possibles conseqüències de les accions.

Compromís ha entés perfectament la tesi webberiana. La seua política consisteix a equilibrar convicció i responsabilitat situant-les en dos plans diferents, la primera a Madrid i la segona a València. Aquesta diferenciació nítida de l’àmbit espanyol respecte del valencià li permet una ‘radicalització’ de totes dues postures sense entrar en contradicció, si més no de moment. És així com el possibilisme i el pragmatisme mostrats en el govern del Botànic conviuen amb la intensificació retòrica i les ‘línies roges’ al Congrés dels Diputats.

En aquest sentit, no és casual que l’última mostra de distanciament de Baldoví respecte del govern de coalició a Madrid haja tingut a veure amb la negativa de Sánchez a cedir al País Valencià les competències de la gestió dels fons destinats al nou Ingrés Mínim Vital. Que el País Basc i Navarra sí que ho facen, dóna raons de sobres a Compromís per a fer pedagogia política amb el poble valencià: si volem que ens escolten, hem de comptar amb un partit fort a Madrid que obligue a això. De nou, hem de construir un PNB valencià.

Però la veritat és que les possibilitats de mantenir aquesta ‘contradicció coherent’ dividint la realitat política en dos plans té límits, i aquests límits es manifesten normalment de portes endins, perquè és ací on Compromís té capacitat executiva per a fer política més enllà dels símbols.

Més enllà dels símbols hi ha, per exemple, fer efectiu el compliment de la Renda Valenciana d’Inclusió (RVI), una mesura presentada fa dos anys per la Vice-presidència de Mónica Oltra com un ‘nou dret’ (no com una prestació), la qual cosa vol dir que el seu abast no pot estar condicionat per les dificultats, conjunturals o no, de finançament. A hores d’ara, l’RVI només arriba a la meitat de les famílies que, segons dades de l’Informe Foessa per a la Comunitat Valenciana, hi tenen dret. Aquest informe també assenyala que la distància entre rics i pobres s’ha mantingut els últims anys en una tendència creixent, per la qual cosa obri la via per al qüestionament de la capacitat de la RVI per a reduir la desigualtat.

És per això que l’estratègia de Compromís pot trobar-se a mitjà termini amb la paradoxa que suposa ser reeixida a Madrid al mateix temps que s’aguditzen les contradiccions socials a l’interior del territori valencià. Recordem la reacció del PNB enfront de l’anunci frustrat de derogació de la Reforma Laboral. Pot ser que eixe camí porte a la victòria, però per descomptat no és d’esquerres.

The post Votar en contra appeared first on VilaWeb.

Des de la crisi de 2008, tots els esforços per a tornar a la senda de la recuperació econòmica han comportat una retallada dràstica -flexibilització- en els sistemes de protecció dels treballadors. No obstant això, no ha sigut un canvi de rumb, sinó un pas més en la tendència de les mesures que s’adopten des de fa dècades en tots els països desenvolupats. La Reforma Laboral de 2012, per exemple, va reduir el cost de l’acomiadament improcedent, va establir la prevalença dels convenis d’empresa (molt més restrictius) sobre els sectorials, i va incorporar més causes objectives d’acomiadament procedent com la baixada de la producció o la caiguda del benefici.

És evident que la perspectiva neoliberal sobre el treball com a simple mercaderia xoca de ple amb algunes de les conquestes més elementals de les lluites obreres al llarg dels dos últims segles, entre les quals el dret al treball en condicions de dignitat, que ha sigut constitucionalitzat en bona part dels països democràtics del nostre entorn i que s’inclou en la Declaració Universal dels Drets Humans. Però és igualment assumit que eixos drets constitucionals els han buidats de contingut efectiu en les últimes dècades d’hegemonia neoliberal, convertint en paper mullat alguns dels objectius prioritaris del consens entre capital i treball que va permetre alçar Europa després de la II Guerra Mundial.

Eixe consens es fixava com a horitzó irrenunciable la consecució de la plena ocupació, en un ambient de relacions laborals on havia de prevaldre la ‘democràcia industrial’ (constitució alemanya del 1949). Fins i tot la constitució espanyola del 1978 insta els poders públics a establir ‘els mitjans que faciliten l’accés dels treballadors a la propietat dels mitjans de producció’ (art. 129.2). Vista l’enèrgica reacció de la patronal CEOE en el coitus interruptus de la derogació de la Reforma Laboral de 2012, bé podríem dir que hem anat cap arrere, no ja només pel que fa als drets laborals reconeguts, sinó fins i tot en l’atreviment dels treballadors a l’hora de plantejar les seues demandes.

El món ha canviat molt des que arribara al final l’edat d’or del capitalisme keynesià, aquell que identificàvem amb la plena ocupació i la societat de consum (1945-1975), i que a Espanya li va tocar, només de reüll, en plena dictadura (dictadura de classe, per cert). Hui el treball ha deixat de ser un dret per a convertir-se en un ‘privilegi’ que defineix l’accés a la condició de ciutadà amb plenes garanties en societats, com la nostra, on la desigualtat s’ha disparat. Més encara, si tenim en compte l’aparició de la figura del treballador pobre; ja ni tan sols disposar d’una ocupació assegura tindre cobertes les necessitats bàsiques. I és que el manteniment d’una taxa de desocupació per damunt del 15% produeix un ‘exèrcit de reserva’ de treballadors desocupats que competeixen per llocs de faena cada vegada més precaris. La inestabilitat, la temporalitat, els baixos salaris i la falta de progressió en l’ocupació defineixen hui el marc laboral de les majories socials exposades al que el sociòleg Richard Sennet en diu la ‘corrosió del caràcter’. Sense adonar-nos-en, hem abandonat l’estat del benestar i hem entrat en la societat del malestar.

Més ocupació, però quina ocupació?

Per a entendre els efectes de la crisi sanitària actual sobre l’ocupació, cal començar per atendre les transformacions del mercat laboral en els últims anys. És una llàstima que no puguem trobar dades desagregades per comarques més enllà de 2012, perquè això ens ajudaria a visualitzar millor la gradual (encara que incompleta) tornada als nivells d’ocupació anteriors a la crisi de 2008 a la Vall d’Albaida. En qualsevol cas, tots els indicadors marquen un canvi de tendència a partir de finals de 2012, un fet que podem relacionar, donada la coincidència de dates, amb la Reforma Laboral de la primera legislatura de Mariano Rajoy. El primer gràfic mostra la recuperació de les afiliacions a la Seguretat Social i, a més, la persistència en el temps de la desigualtat en el nombre d’afiliacions entre homes i dones, aspecte en el qual després ens detindrem.

Baixant un poc més al detall, podem observar que el relatiu ‘èxit’ de la Reforma Laboral a l’hora de generar ocupació s’assenta en bona part sobre el desproporcionat dinamisme de la contractació temporal, que en aquests anys iguala els números de la contractació indefinida, passant a representar una mica més d’un terç del total (quan en 2012 suposava poc més d’una cinquena part). Més d’un de cada tres treballadors té en l’actualitat un contracte temporal, una qüestió de summa importància si tenim en compte que l’Enquesta Anual de l’Estructura Salarial de la Comunitat Valenciana recull que els treballadors temporals ingressen de mitjana set mil euros menys que els indefinits.

Aquesta tendència a l’augment en el pes relatiu de la contractació temporal està relacionada amb els menors costos salarials, en les cotitzacions socials i en l’acomiadament d’aquests treballadors per a les empreses, i amb altres comportaments situats en els marges de la legalitat, com l’encadenament sense límit de contractes temporals. Això explicaria la poca importància relativa dels contractes fixos discontinus (només el 3,8% del total), una figura contractual que s’ajusta a les necessitats estacionals de les empreses oferint, al mateix temps, més garanties per al treballador que no el contracte temporal.

Un altre assumpte significatiu és el de la contractació a temps parcial, un altre focus tradicional de precarietat, perquè encara que s’haja incrementat de manera modesta, s’ha concentrat molt més sobre les dones. En aquest sentit, hem de recordar que els contractes a temps parcial són sovint utilitzats com a eina per a emmascarar legalment jornades laborals molt més llargues.

Precarietat és un nom de dona

Encara que el nombre d’homes afiliats a la Seguretat Social és d’un 50% superior al de dones, aquestes últimes concentren quasi la meitat dels contractes temporals a la comarca. Una de cada quatre dones que treballen estan exposades a la temporalitat, mentre que entre els homes la proporció és d’un de cada sis. Si ens fixem que, segons l’enquesta d’estructura salarial abans citada, les dones guanyen de mitjana cinc mil euros l’any menys que els homes, podem deduir la importància de la temporalitat en la precarietat de l’ocupació femenina.

Habitualment es justifica aquesta desigualtat (injustificable) en el caràcter complementari dels ingressos proporcionats per la dona en l’economia familiar. Però deixant al marge aquesta comprensió de la idea de família -no sols anacrònica sinó profundament reaccionària-, hem d’entendre la precarietat laboral de les dones des de la perspectiva de la divisió sexual del treball i la falta de reconeixement social dels rols laborals femenins històricament imposats. Les tasques de cures, dins i fora de la família, comprenen en bona part eixos rols assignats a les dones, sovint un terreny propici perquè la temporalitat, la parcialitat, els baixos salaris i fins i tot el treball informal campen a pler. Només així podem explicar que una de cada quatre dones que treballen ho faça a temps parcial, més del doble que no els homes en xifres absolutes, a pesar que, com hem dit adés, el nombre total d’aquests és d’un 50% superior al d’aquelles.

De la precarització com a solució a la precarietat com a problema

Després de la crisi econòmica de 2008, la Reforma laboral de 2012 va ser presentada públicament com una resposta a una conjuntura molt desfavorable per a l’ocupació, la qual cosa va permetre que molt treballadors feren seua la màxima de ‘millor una mala faena que cap faena’. Però, com hem vist en articles anteriors, la recuperació de l’activitat econòmica i del benefici empresarial no s’ha vist acompanyada d’una millora de les condicions laborals dels treballadors, sinó que la situació de precarietat s’ha cronificat. El que havia de ser un pegat momentani s’ha convertit en el nou model de relacions laborals.

Les conseqüències de tot això caldria estudiar-les en àmbits diversos, començant pels efectes de la precarietat sobre la mateixa economia, però també sobre la desafecció respecte de les institucions democràtiques i, particularment, sobre la salut física (augment de la sinistralitat laboral) i psíquica (ansietat, depressió, etc.) dels treballadors. I és que la precarietat és un fenomen que transcendeix l’estrictament laboral, constituint-se com una llosa d’incertesa i inseguretat que es manifesta en totes les esferes de la vida social.

D’altra banda, igual que molts dels problemes generats pel coronavirus s’expliquen per les deficiències dels sistemes públics de salut després de les retallades de la crisi anterior, la feblesa del mercat laboral està directament relacionada amb les mesures implementades a partir de 2008 per a afrontar la destrucció d’ocupació. Aquesta és la raó per la qual pocs dies després de decretat l’estat d’alarma les dades de desocupació i de treballadors immersos en un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) es comptaren per milions. Acomiadar ix gratis, i si l’alternativa més beneficiosa per als treballadors passa perquè les empreses puguen acollir-se a un ERTO, això no deixa de ser una manera de socialitzar les perdudes, és a dir, una forma de solidaritat social invertida.

Encara així, els gurus neoliberals continuen pensant que la millor política social és crear ocupació. Aquesta fal·làcia, com he tractat de mostrar, no se sosté, però continua sent el principal ariet de les elits contra les noves demandes d’ampliació dels drets socials per a fer front a la crisi econòmica.

The post Horitzons III. Treball i precarietat appeared first on VilaWeb.

La veritat és que la crisi sanitària ha fet possible que un estat, en principi, bastant descentralitzat imposara la pertinència d’afrontar la situació amb un ‘comandament únic’ centralitzat. L’estat ha assumit pràcticament totes les competències en la presa de decisions davant del virus, la qual cosa ha suposat que les autonomies pogueren eludir gran part de les seues responsabilitats en les deficiències dels seus sistemes públics de salut (vegeu Madrid o Catalunya). El pes de la responsabilitat i de la crítica ha portat al govern espanyol a parlar en les últimes setmanes de la necessitat de la ‘co-governança’ per a la desescalada, una cosa que xoca amb la nul·la presència de les comunitats autònomes, fins i tot de les més afectades, en el gabinet de crisi des que es va decretar el confinament.

Passe el que passe a partir d’ara, la crisi del coronavirus és ja una enorme oportunitat perduda per a avançar en el model federal de l’estat espanyol. Alemanya, per exemple, ha posat en ús la seua arquitectura constitucional federal fent responsables els Länder (equivalents a les comunitats autònomes) de les mesures de restricció de la mobilitat. El govern central d’Angela Merkel es limita a establir uns marcs que han de ser respectats, però la presa de decisions recau en els Länder, que poden decidir en quina fase de la desescalada se situen, a risc de retrocedir si excedeixen els marcs conjuntament acordats amb el govern federal.

Des d’aquesta perspectiva, la posició de les comunitats autònomes a Espanya ha sigut fins ara molt més còmoda, perquè ha suposat poc menys que poder llavar-se les mans davant la catàstrofe. El preu a pagar, no obstant això, ha sigut la recentralització quasi absoluta del poder polític, deixant les comunitats autònomes com a simples òrgans administratius subordinats, fins i tot, a la província. Aquesta comoditat es torna ara, una vegada començada la desescalada i evidenciats els tremends efectes econòmics a curt i mitjà termini, en una subalternitat que deixa els governs autonòmics a costa de la bona voluntat del govern de l’estat. I, és clar, aqueixa bona voluntat dependrà de la correlació de forces en el parlament de Madrid. Sobra dir que l’acostament d’aquests dies de Pedro Sánchez a Ciutadans no augura res de bo en termes de descentralització.

En aquest context, demanar un repartiment més just dels paquets d’estímul econòmic pot ser entés com l’actitud del súbdit davant el sobirà. Per demanar que no siga, òbviament, perquè la veritat de l’infrafinançament del País Valencià és inqüestionable. Però per a evitar una política de pegats, les forces polítiques i el poble valencià haurien d’exigir un avanç profund en l’autogovern, una qüestió transcendental que el tripartit PSPV-Compromís-Unides Podem ha deixat de banda els últims anys, centrats en les demandes de finançament just. Potser és hora d’un nou Estatut d’Autonomia. I si en comptes de demanar diners exigim autogovern?

The post I si en comptes de demanar diners exigim autogovern? appeared first on VilaWeb.

Hartmut Rosa, sociòleg de l’Escola de Frankfurt.

Deia en articles anteriors, potser amb altres paraules, que la crisi té una mica d’experiència d’Il·lustració (amb majúscules), en el sentit que fa llum i obri al qüestionament aspectes de la realitat que fins fa no res semblaven inqüestionables. Per això es presenta sempre en forma de crítica del passat recent (com hem arribat fins ací?) i necessitat de trobar un camí en el present i algunes certeses per al demà (què farem a partir d’ara?). La lògica conseqüència de tot això és que la crisi comence per un desconcert (que ens impedeix d’ordenar el món amb les receptes que fins ahir eren vàlides) i acabe en un xoc entre el desig d’una cosa nova (no tindria sentit pretendre arribar a un punt diferent fent les mateixes coses) i la necessitat d’ordre (entés com a seguretat davant una situació d’incertesa total).

Aquests últims dies, els mitjans de comunicació s’han fet ressò de la proposta de l’Ajuntament d’Ontinyent i la patronal ATEVAL (Associació d’Empresaris Tèxtils de la Comunitat Valenciana) de potenciar la indústria local mitjançant la posada en marxa d’un clúster tèxtil sanitari, amb la intenció d’aprofitar la forta demanda de màscares i d’altres elements tèxtils de protecció contra el coronavirus i epidèmies futures. La ‘crisi com a oportunitat’ és una forma senzilla (habitual en els llibres d’autoajuda) d’expressar això que el filòsof austríac Josep Schumpeter va anomenar ‘destrucció creativa’ i que defineix la capacitat del capitalisme per a, malgrat les seues crisis recurrents, reproduir-se en el temps sense esfondrar-se.

En un context com l’actual, sembla lògic que l’Ajuntament d’Ontinyent i la patronal reclamen la re-localització industrial com a fórmula d’èxit per a eludir els problemes de proveïment que es generen quan un virus microscòpic interromp els circuits globals de provisió de mercaderies. No debades, un dels successos més inquietants des que es va decretar el confinament ha sigut veure com alguns dels estats més rics acudien al mercat internacional a la recerca de material sanitari bàsic que no podien fabricar de portes endins. L’orgull nacional ferit per un tros de tela i una goma, quantitats desorbitades per materials que fa unes setmanes no arribaven a un euro, defectes de fabricació precipitada, confiscacions en fronteres fins ahir amigues i exposició absoluta a especuladors que fan negoci amb el sofriment alié. Parafrasejant Goya, es podria dir que el somni de la globalització produeix monstres.

No obstant això, re-localitzar indústries o re-industrialitzar territoris és un assumpte que ha de tractar-se amb una cautela especial, ja que el prefix ‘re’ al·ludeix a un moment anterior caracteritzat pel prefix ‘des’ (des-localització, des-industrialització), i aquest sempre implica processos socials traumàtics que s’amaguen darrere d’eixa suggeridora idea schumpeteriana de la ‘destrucció creativa’ del capitalisme. Així doncs, per evidents que puguen resultar les bondats de la recuperació del teixit industrial autòcton (ocupació, desenvolupament econòmic, repoblament, etc.), és necessari no repicar les campanes i tractar de comprendre quines foren les condicions estructurals que van propiciar la deslocalització de la producció a països menys desenvolupats, i igualment, quines són les condicions estructurals que fan ara ‘interessant’ tornar a produir en el territori propi.

Algunes dades i alguns mites de la indústria

La crisi de 2008 va provocar un ràpid descens de l’ocupació en el sector industrial, fins a arribar al seu mínim històric entorn de l’any 2013. A partir d’ací s’observa una lenta però progressiva recuperació, que encara que no arribarà a les xifres prèvies a la crisi, aconsegueix d’estabilitzar-se a partir de l’any 2017 per damunt dels 10.000 treballadors afiliats a la Seguretat Social. Com veurem en l’article següent, la recuperació parcial de l’ocupació industrial està relacionada, primer, amb la gradual recuperació de l’activitat econòmica (això que han anomenat ‘eixida de la crisi’) i, sobretot, amb una transformació profunda en el model d’ocupació i de les relacions laborals.

En qualsevol cas, en el període 2008-2020 han desaparegut uns 2.000 llocs de faena en el sector industrial de la comarca, una dada que contrasta amb l’evolució de la xifra de negoci (ingressos o vendes) en el mateix sector durant la dècada posterior a la crisi. S’observa, a partir de l’any 2008, una ràpida caiguda d’aquesta xifra, sens dubte relacionada amb la reculada de l’activitat econòmica però també amb la desaparició de moltes xicotetes empreses que no van poder fer front al col·lapse econòmic (normalment per tindre més dificultats per a accedir a fonts de finançament). Siga com siga, igual que succeeix amb l’ocupació, la xifra de negoci augmenta progressivament a partir de l’any 2013, aconseguint ja en 2017 nivells similars als d’abans de la crisi.

L’ajust d’ocupació industrial i la caiguda dels ingressos empresarials tenen un punt d’inflexió comuna entorn de l’any 2013, moment en el qual tant l’ocupació (en menor mesura) com la xifra de negoci retornen a l’alça. En relació amb aquesta recuperació, en aquests anys posteriors a la crisi de 2008 té lloc un canvi de paradigma en el model productiu espanyol, que tracta de fer-se competitiu en els mercats internacionals ampliant el seu potencial exportador. Aquesta competitivitat, generalment, s’obté a través de dues vies: alt valor afegit o baixos costos de producció. L’alt valor afegit es relaciona amb la inversió en recerca i desenvolupament (I+D), i la disminució dels costos laborals, amb la innovació tecnològica i organitzativa i la despesa en salaris dels treballadors. Si pensem que la innovació tecnològica i organitzativa depenen en bona part de la inversió en I+D, i tenim en compte que aquesta ha descendit des de 2008 significativament, podem relacionar la millora de la competitivitat del sector industrial comarcal amb el descens de costos de producció, és a dir, dels salaris.

La despesa en salaris, al contrari del que ocorre amb l’ocupació i, sobretot, amb la xifra de negoci, cau vertiginosament durant els primers anys de la crisi econòmica però no es recupera a partir del punt d’inflexió (2013), sinó que s’estabilitza en uns nivells sensiblement inferiors. Aquestes dades mostren com la recuperació de l’activitat econòmica i, parcialment, de l’ocupació poden no implicar una consegüent recuperació dels salaris, sinó tot el contrari. Sobre aquest fet em detindré més en el pròxim article, però vull avançar ací la relació de la desvinculació de la recuperació econòmica, l’ocupació i els salaris amb l’empobriment de la classe mitjana i el sorgiment de la figura del ‘treballador pobre’. És per aquesta via per la qual podem connectar l’augment de la competitivitat de la nostra indústria amb el que els economistes diuen ‘devaluació salarial’ o ‘devaluació interna’.

Com a conclusió, només algunes anotacions

En els pròxims articles tractaré d’analitzar més detalladament algunes de les idees que he apuntat en l’anàlisi de la relació entre ocupació industrial, xifra de negoci i salaris. Amb aquest xicotet estudi sols he volgut mostrar alguns dels aspectes que s’oculten habitualment darrere del relat triomfalista de la recuperació econòmica o la reindustrialització. Per descomptat, aquests dos processos tenen una connotació eminentment positiva en l’imaginari col·lectiu d’una comarca com la Vall d’Albaida, que ha aconseguit resistir històricament l’hegemonia costanera del País Valencià gràcies al dinamisme industrial i a l’esforç dels seus treballadors.

Un altre procés que sembla obrir-se camí en les anàlisis econòmiques és el d’una presumpta desglobalització de l’economia, una tendència inscrita en el ressorgiment d’un cert proteccionisme econòmic en molts països, ara intensificat per l’impensable tancament de fronteres que la crisi sanitària ha propiciat. Alguns s’atreveixen a derivar d’eixa suposada desglobalització beneficis en el curt termini per a les economies més castigades per la globalització, com podria ser una zona industrial com la Vall. Tot i ser evident aquests fets i el ressorgiment de la retòrica nacionalista en alguns dels països amb més pes en el sistema internacional, crec que parlar de desglobalització pot conduir a errors garrafals en el diagnòstic i la planificació del futur pròxim. Sobretot perquè resulta aventurat pensar en una desglobalització de la producció i la distribució de mercaderies sense escometre, també, una desglobalització dels fluxos financers…

No obstant això, si la Vall d’Albaida pot aprofitar la conjuntura per a enfortir el teixit industrial, l’enfortiment ha d’arribar als salaris dels treballadors, perquè en última instància és la seua capacitat adquisitiva la que pot estirar de l’anunciat retorn al desenvolupament econòmic recolzat en el consum intern. A més, la nova crisi econòmica que succeirà a la crisi sanitària tindrà una especial incidència en el turisme internacional, un dels principals pilars de la nostra economia. Un dels problemes del model econòmic actual, font de la seua fragilitat, és haver extrapolat el model laboral del turisme (precarietat, baixos salaris, temporalitat, etc.) al conjunt de l’activitat econòmica.

En parlarem en el pròxim article.

The post Horitzons II. Tornem amb la reindustrialització appeared first on VilaWeb.

Hi ha un ampli consens a escala internacional sobre el fet que la falta de previsió i la intensificació de les retallades en els sistemes públics de salut i investigació, sobretot a partir de la crisi de 2008 (per no parlar de la qualitat de l’aire i altres factors associats als estils de vida), han contribuït a agreujar la crisi sanitària. Aquestes qüestions essencials, no obstant això, són desviades del debat públic pels seus responsables dia rere dia, en un intent escandalós de situar el focus mediàtic en els presumptes errors a l’hora de gestionar una crisi sanitària per a la qual -no ens enganyem- no té ningú una recepta màgica.

Acceptar que la gravetat de la situació sanitària a Espanya l’ha provocada una gestió deficient (els més atrevits afigen el terme negligent), pot ser tranquil·litzador: canviem els gestors, i arreglat el problema. Però hi ha una avaluació indispensable que hem de fer, si del que es tracta, com a societat, és de no tornar a entropessar amb la mateixa pedra. Aquesta avaluació implica reconéixer l’estat actual dels pilars que sustenten l’edifici social (Sanitat, Educació, Dependència, sistema productiu, ocupació, etc.), en molts casos un fràgil castell de cartes.

Amb aquesta intenció avaluadora m’he proposat d’analitzar algunes de les dades socioeconòmiques fonamentals en el context de la Vall d’Albaida, per a pintar un retrat realista de la situació actual de la nostra comarca. El primer, essencial, és la demografia, perquè en la seua evolució i composició podem trobar algunes claus per a entendre què som hui.

Així doncs, presentaré les dades demogràfiques brutes de la Vall d’Albaida en l’última dècada; apuntant, això sí, possibles relacions amb processos socials, econòmics, polítics o culturals d’un abast supracomarcal. Com deia abans, es tracta de fer visible en quina situació ens trobem i com, a partir d’ací, podrem enfrontar la crisi que ve. Per a no exercir de pitonissa (molt habitual en sociòlegs, politòlegs i economistes), he decidit analitzar tendències i no fer projeccions. Perquè, com va escriure Machado, ‘ni está el mañana -ni el ayer- escrito’.

Les dades que ens compten i com explicar-nos les dades

La població de la Vall d’Albaida ha decrescut ininterrompudament des que arribara al seu màxim històric en 2010 (93.507 habitants). La reculada ha sigut especialment accentuada entre els anys 2011 i 2016, a ritme de més de mil habitants menys per any, estabilitzant-se a partir de 2017 lleugerament per damunt dels 87.000 habitants, encara que sempre amb una considerable tendència a la baixa.

El creixement de la població entre 2008 i 2010, malgrat la crisi econòmica ja evident a la fi de 2007, s’explica per la lenta assimilació dels efectes de la crisi financera per part de ‘l’economia real’, i pel marge temporal necessari perquè les poblacions s’ajusten a les noves condicions objectives marcades per la crisi. Aquest marge es deriva de la naturalesa poc flexible -tot i les reformes en pro de la seua flexibilització- del mercat de treball, format per persones (no per coses), fet que fa que girs massa sobtats puguen provocar ruptures traumàtiques, fins i tot revoltes i inestabilitat.

Siga com siga, la població de la comarca comença a ajustar-se a partir de l’any 2011, i ho fa pel costat més feble, és a dir, per aquells individus amb menys arrelament al territori: els estrangers, que havien arribat a la comarca atrets pel fort dinamisme econòmic de finals dels 90 i primers anys del nou mil·lenni. Com veurem en pròxims articles, aquesta capacitat d’atracció de població estrangera té a veure també amb canvis estructurals en el mercat de treball en aquests anys, en procés de readaptació al nou marc de la globalització econòmica.

En qualsevol cas, si la població total descendeix en aquests pocs anys en més de 6.000 persones, el nombre d’estrangers ho fa en prop de 4.000, un fet que hauria de suscitar una reflexió profunda sobre la capacitat de la comarca per a oferir als nous habitants estabilitat i perspectives de futur. No és una qüestió menor en absolut, ni basada en arguments bonistes. En àrees com la nostra, amb una taxa de natalitat baixa i un elevat índex d’envelliment, la població estrangera (de no ser que es produïsca un nou babyboom que ja no espera ningú) és un element indispensable per a assegurar la reproducció social i la sostenibilitat del territori. D’altra banda, no és un assumpte desconegut per als valldalbaidins, sinó una cosa perfectament assimilable al que va succeir a partir dels anys 60 amb l’arribada de milers de manxecs i andalusos.

L’abandó en massa (o expulsió, segons com es mire) dels estrangers de la Vall d’Albaida és un afer que agreuja un dels problemes centrals d’un territori marcat pel despoblament en l’última dècada: l’envelliment de la població. I és que el saldo vegetatiu (diferència entre naixements i defuncions) d’aquests anys adquireix valors negatius en una comarca que, d’altra banda, ha més que duplicat el nombre dels seus habitants residents a l’estranger.

La gran majoria d’aquests actuals valldalbaidins emigrats (més de 900 més des de 2008) són joves que, com veurem en pròxims articles, no han trobat acomodament a la comarca per diferents raons: desocupació, precarietat i altres característiques de l’ocupació existent, desindustrialització parcial, sobreformació acadèmica, recerca de millors oportunitats, etc. En qualsevol cas, la veritat és que a partir de 2008 els joves comencen a formar part del que podem dir ‘excedent demogràfic’, servint l’emigració internacional com a vàlvula reductora de la possible pressió exercida per joves sense acomodament clar a la comarca.

Veurem en els pròxims articles com aquesta emigració de joves i residents estrangers ha contribuït a rebaixar les dades de desocupació a la Vall. De moment només m’ocuparé de les seues conseqüències en l’evolució de l’estructura de la població (piràmide poblacional), que ha invertit en aquests deu anys el percentatge entre joves (de 16 a 29 anys) i adults madurs (més de 64 anys).

Malgrat la clara evidència que es mostra en la disminució del pes poblacional del grup de joves i el creixement dels majors de 64 anys, cal dir que el nombre de joves està sobrerepresentat per la persistència en el padró local de molts estudiants universitaris que viuen fora de la comarca i que, després d’acabar els estudis, probablement no tornaran.

Amb aquesta ràpida inversió de la piràmide poblacional ve aparellat un altre fenomen demogràfic, com és l’increment en la taxa de dependència. Aquesta taxa mesura el percentatge de població sobre el total d’habitants que és considerada, per trobar-se fora del grup de població activa, dependent de la riquesa generada per aquells i aquelles que es troben en edat de treballar.

És a dir, si sumem els menors de 14 anys i els majors de 64, obtenim que més de la meitat de la població de la comarca és ja població dependent, un fet d’importància vital si s’afig, com veurem en pròxims articles, que el poder adquisitiu de les famílies (renda familiar disponible) ha descendit significativament en aquest període.

A manera de tancament, alguna conclusió inconclusa

Com he assenyalat, la Vall d’Albaida ha experimentat en els últims deu anys una considerable pèrdua de població. El punt d’inflexió el marca la crisi econòmica de 2008, moment en el qual es reverteix la tendència anterior a l’increment poblacional. La pèrdua d’habitants es produeix, sobretot, en els trams d’edat més joves, una gran part estrangers arribats a la comarca en la dècada anterior, que havien permés d’equilibrar la tendència cap a l’envelliment.

En només una dècada, la Vall d’Albaida ha passat de ser un pol d’atracció de població a expulsar-la per primera vegada en la seua història recent. Les causes són complexes i s’aniran desgranant al llarg d’aquesta sèrie d’articles, però apunten sense cap dubte a una pèrdua d’importància relativa de la comarca (de les Comarques Centrals en general) en un context valencià bolcat, cada vegada més, cap a la costa i el seu model de desenvolupament basat en el sector immobiliari i el turisme.

En aquest sentit, la progressiva desindustrialització i la insuficient reconversió del teixit industrial que ha sobreviscut a la crisi no ofereixen oportunitats d’ocupació (ni en nombre ni en qualitat) per a atraure nous treballadors en els sectors més intensius en mà d’obra bàsica ni perquè els joves qualificats de la comarca puguen trobar treballs a l’alçada de la seua formació. Això explica que, malgrat la pèrdua de població, la desocupació continue situant-se en nivells bastant elevats, fins i tot en aquests últims anys de certa recuperació de l’activitat econòmica.

Per a concloure, una nota sobre la capital comarcal. Ontinyent, al contrari que la majoria de ciutats de la seua grandària i importància, no s’ha deslliurat de la pèrdua de població generalitzada. És una dada cridanera, ja que habitualment els processos de despoblament de les zones perifèriques es donen al mateix temps que una tendència a la concentració de la població en els nuclis més importants d’eixos territoris. No ha sigut així en la capital de la Vall, i les causes d’aquesta ‘anomalia’ han de buscar-se, com és evident, en el procés de desindustrialització ja citat, però també en les dificultats d’Ontinyent per a constituir-se com a centre de provisió de serveis i pol de desenvolupament de la nostra comarca.

Aprofundirem en aquestes idees al llarg d’aquesta sèrie.

The post Horitzons I: Crisi i despoblament appeared first on VilaWeb.

Ens consola la idea que el contrasentit servisca per a alguna cosa. Eixirem d’aquesta crisi sent millors, ens diem, i hi ha una càrrega d’esperança en aquestes paraules que frega el voluntarisme. Com si la consciència de la nostra vulnerabilitat servira per si sola per a ordenar el món d’una manera més justa, més eficaç, més raonable. La pandèmia, no obstant això, com qualsevol crisi, té una mica d’il·luminació. I és que és veritat que aquests dies la rebotiga del nostre present -allò que romania ocult però que possibilita el bon funcionament de què es mostra- apareix davant nostre ara oberta en canal.

Ens sufoquen les condicions dels nostres ancians en moltes residències geriàtriques, els hospitals desproveïts de material bàsic i el seu infravalorat personal, majoritàriament femení. Veiem amb admiració com les mestres es colen per les pantalles en els nostres salons i converteixen els petits salvatges en personetes civilitzades per una estona. Tractem d’assimilar un torrent infinit d’informació, filtrem faules i esperem que una mica de les coses positives que arriben s’acabe convertint en realitat. La resilient caixera de supermercat, mileurista (si arriba) de dilluns a dissabte i amenaçada d’obsolescència per un escàner de pagament automàtic, es revela ara com a heroïna social en una guerra al front de la qual hi ha, abans de res, les dones. Són dones les que tixen, aquests dies, màscares en cadena, la mà d’obra barata habitual d’empreses reorientades a l’exportació que han aconseguit ser competitives per mitjà de la devaluació salarial. N’hi ha moltes que són estrangeres que fan hores en aqueixes fàbriques i cuiden, perquè el sou arribe, avis que esperen a casa que les llistes d’espera de residències convertides en camps d’extermini avancen…

Aquesta realitat oculta que la crisi trau a la llum està composta dels elements que el nou món que ens anuncien després de la pandèmia hauria de considerar imprescindibles. No obstant això, a mesura que les setmanes passen i la crisi sanitària dóna lloc a una crisi econòmica, el sentit comú sobre essencial per a les nostres vides, allò a què no podem renunciar en cap cas, assumeix que en els pròxims mesos vindran mal dades, i que en circumstàncies adverses només quedarà estrényer-se la corretja. Seria paradoxal que l’ara evident necessitat d’enfortir els serveis públics sanitaris, educatius i de dependència, i de reconéixer amb condicions laborals dignes aqueixes treballadores essencials, acabara evolucionant cap a l’acceptació més o menys acrítica de noves retallades en aqueixos sectors públics i una major precarietat de les treballadores precàries.

Perquè això no passe, el canvi en el nostre sistema de valors que la pandèmia ha propiciat ha d’anar acompanyat d’una transformació profunda de la realitat material en què vivim immersos. Volem una societat millor, un món en el qual la solidaritat i la col·laboració prevalguen sobre la competència i l’individualisme, perquè aquests es revelen inútils quan l’amenaça cau sobre tots. Aquest món millor, és hora de dir-ho, només pot ser aquell en què la lluita contra la desigualtat material s’impose com a meta principal per a una societat democràtica.

Just el contrari de què ha ocorregut en els últims trenta anys, i especialment des de l’esclat de la crisi en 2008. Són molts els estudis que relacionen la creixent desigualtat en les nostres societats amb l’augment exponencial dels riscos als quals estem exposats. De fet, és fàcil de deduir d’una inseguretat i precarietat laborals més grans, l’aparició de malestars psíquics, socials i, també, polítics i ecosistèmics. Si a això afegim l’acceleració en el desmantellament de l’estat de benestar en l’última dècada, només podem concloure que la tornada a la normalitat que tots anhelem ha de ser, en realitat, substancialment a una de diferent de la que ens ha conduït a la situació actual.

Per tant, l’endemà d’aquesta catàstrofe hauria de ser el de l’inici d’un procés de reversió del programa que, amb mà de ferro, les elits polítiques i econòmiques han imposat durant anys sobre les majories socials, moltes vegades amb la col·laboració tàcita d’aqueixes mateixes majories. És una tasca àrdua, perquè implica posar límits a la globalització i restablir la sobirania popular (no confondre amb la nacional) en aquells àmbits, com el del treball, on es construeixen les identitats col·lectives emancipatòries i els llaços de solidaritat entre iguals. Sense aquests límits, la idea de ‘ciutadania’ no és més que una closca buida. Com dic, és un assumpte complex. Però, precisament, la crisi sanitària posa de manifest que l’essencial està molt més prop del nostre abast que no sembla, té a veure amb la reproducció de la vida, indispensable perquè hi haja producció d’objectes i tota la resta.

Així doncs, durant les pròximes setmanes tractaré d’acostar aquests plantejaments generals a qüestions concretes que conformen la realitat actual de la nostra societat, qüestions concretes que necessàriament han de canviar. La Vall d’Albaida serà la finestra particular a través de la qual mirar al món; perquè, com dic, es tracta de dinàmiques globals, encara que marcadament afectades per les especificitats de cada cultura, territori i població.

The post L’endemà appeared first on VilaWeb.