Encara que en algunes ciutats funcionaven les cases d’expòsits a partir del segle XVI -com és el cas de València- sostingudes per l’Església, la caritat privada o els poders públics, és en la segona meitat del segle XVIII quan el desenvolupament de la institució adquireix grans proporcions. Es creen centres nous, s’amplien els ja existents i, d’acord amb la mentalitat intervencionista del moment, la participació dels poders públics es fa més activa i present.

En aquesta centúria, el poder polític va legislar i va prendre mesures que denoten el canvi de pensament, i va desenvolupar unes polítiques que responien als principis il·lustrats, això és, com atendre i educar els xiquets expòsits amb la finalitat de poder comptar amb una mà d’obra abundant, i va facilitar els mitjans per a convertir-la en qualificada, capaç de desenvolupar i fer créixer el país. Aquest pensament il·lustrat defensava que l’assistència pública havia de convertir pobres, desheretats, bordets, rebutjats… en subjectes “útils, lleials i productius”.

El moment més important d’aquestes reformes, quan se’n consoliden unes i en comencen unes altres, es produeix durant el regnat de Carles III (1759-1788). D’entre totes les Reials Ordes destaque:

1. Reial orde del 2 juny de 1788: s’insta els administradors de les cases d’expòsits a advertir els pares que acullen a aquests xiquets que els han de donar educació i ensenyar-los un ofici útil.

2. Reial decret de 1794: ser expòsit no havia de ser un estigma per a aquestes criatures que tenien dret de rebre una educació, es prohibia d’exercir tractes vexatoris sobre ells i es castigava els incompliments de l’ordre.

3. Reial Cèdula de Carles IV, d’11 de desembre de 1796: s’ordenava als arquebisbes, bisbes i abats que dividiren els seus territoris en demarcacions i hi construïren cases d’expòsits, de manera que s’evitara l’amuntegament en les existents i els llargs recorreguts entre els punts d’eixida i la recepció.

Una vegada més, les lleis s’acaten, però no es compleixen. En els llibres de registres van quedar reflectits al llarg de la centúria casos de maltractament i abusos, tant abans de la publicació de les reials cèdules com després.

En la segona meitat del segle XVIII, a causa dels abandons, l’etiologia dels quals estudiarem més detingudament en un altre apartat, les borderies de tot el país estaven saturades. Augmenten molt més els percentatges d’abandons de xiquets que no els de naixements, no sols a Espanya sinó també a Europa. Alan Forrest en The French Revolution and the Poor assenyala que en el segle XVIII l’abandó de xiquets era un esdeveniment normal en les vides dels pobres, perquè l’aclaparadora pobresa i els anys de mala collita ho feien necessari. S’assumia tàcitament que milers de xiquets havien de ser abandonats cada any. Ara bé, afirmar que la pobresa i les seues conseqüències són les úniques responsables de la superpoblació de les cases seria simplificar un fenomen amb nombrosos tentacles, i oblidar que estem en el segle XVIII, en el qual es produeix un canvi, una evolució en la mentalitat de l’època.

Els Il·lustrats, alguns d’ells grans analistes i pensadors, van deixar escrit en els seus raonaments que a la pobresa i misèria caldria unir la relaxació dels sans costums i l’augment del llibertinatge, totes dues causes influïdes per la difusió de les idees filosòfiques, entre moltes més. Si en Les Enfants-Trouvés, hospital parisenc que atenia xiquets abandonats, el 1679 es van registrar 1670, 312 xiquets, cent anys més tard en van ser 7.676.

En la inclusa de Pamplona, en el quinquenni 1711-1715, van entrar 623 xiquets; en la mateixa inclusa, durant el quinquenni 1796-1800, foren 1.056 criatures. La inclusa de València no es va quedar arrere: dels 18.755 expòsits registrats en el segle XVII, 224 dels quals eren valldalbaidins, es va passar a 27.659 registres en el segle XVIII, dels quals 612 xiquets procedien de la Vall.

Les xifres espanten. L’estudi és lent, i esperem que clarificador.

The post La inclusa en el segle XVIII appeared first on VilaWeb.

Els ingressos de l’hospital van ser, fonamentalment, les almoines que de manera directa es lliuraven al Clavari, amb el nom de “caritats voluntàries”, o indirectament a través de bacins, cepillos (col·locats per diferents llocs de la ciutat), vidrioles que portaven persones triades per l’hospital i que anaven demanant pels carrers…

Per a l’època foral, Mercedes Vilar assenyala els censals propis o heretats, els censos emfitèutics, arrendaments de cases, terres, alqueries… el problema de les quals era el cobrament dels lloguers. Per a ajudar l’Hospital General de València, els rectors, bisbes i mitres episcopals organitzaven subhastes, predicaven col·lectes, demanaven ingressos en espècie, com la feta per Luis Garcia, bisbe de Tortosa, l’11 d’octubre de 1762, qui va manar a tots els rectors de la seua jurisdicció: “Señor Retor, v.m. se sirva avisar y  ASSISTIR y encomendar con muchas veras la sobredicha limosna de dinero,  trigo, gallinas, ropa, y lo que querrán dar…y que se diga en saliendo de Missa,  advirtiendo, que si se dexa para después de comer, no se hará cosa”.

A més de tot això, em centraré en les aportacions que generaven més liquiditat a l’hospital:

1- Privilegis reials. La Monarquia sempre va fer costat a l’hospital. Des de finals del segle XVI tenia el privilegi d’organitzar festes i espectacles públics. Rebia ingressos de festes, jocs de pilota, teatre (Casa de les Comèdies que l’hospital va deixar de regentar a la fi del segle XVIII) i corregudes de bous que li proporcionaven importants beneficis per ser un espectacle massiu i popular. La plaça és propietat de l’Hospital General i gestionada per la Diputació.

En el segle XVII, la Junta de l’Hospital de València, escassa de recursos per a atendre  tots els malalts i expòsits ingressats, va sol·licitar al rei Felip IV el privilegi d’organitzar festes taurines, gràcia que li va ser concedida pel monarca mitjançant cèdula reial per espai de vint anys. La cèdula es va anar prorrogant cada 20 anys fins que Felip V en 1739 va concedir a l’Hospital General el privilegi perpetu d’explotació de les corregudes de bous que se celebren dins la ciutat, a les places dels ravals i als llocs de la seua “particular contribució” que comprenen mitja llegua.

A finals del segle XVIII (1795) es van prohibir les corregudes de bous, però l’hospital havia fet un ús tan rigorós dels beneficis de les corregudes que se li va atorgar llicència especial per a continuar organitzant-ne.

2. Donacions testamentàries. La institució eclesiàstica en general i l’hospital en particular sempre han absorbit una gran quantitat de béns, donats per particulars, persones de rang nobiliari, burgesia i fins i tot fidels d’escassos de recursos.

L’etiologia d’aquestes disposicions testamentàries cal analitzar-les en dos vessants, ja que, d’una banda, tenien un component religiós a través del qual el donant es garantia la vida eterna. Per l’altra tenia un caràcter social perquè es posava de manifest l’estatus socioeconòmic del testador, que a més de les donacions de béns mobles i immobles, n’hi havia que deixaven ingents sumes de diners en metàl·lic per a misses a favor de la seua ànima.

Totes aquestes donacions suscitaran, amb el canvi de mentalitat, l’acumulació de terres i capital en mans mortes i la deterioració econòmica en la segona meitat de la centúria, moltes crítiques a l’interior del món il·lustrat. Les donacions realment van baixar en uns anys en què les necessitats de l’hospital creixien, però la mentalitat il·lustrada, encara que influent al llarg del segle, no va aconseguir d’aniquilar una religiositat sumptuosa i miraclera, consubstancial al poble espanyol.

El rei Carles IV signà el setembre de 1798 un decret en el qual manava que s’alienaren tots els béns seents pertanyents a hospitals, hospicis, Casa d’Expòsits, confraries… El rei es va acollir al mal funcionament i baixa rendibilitat.

3. Els Demanderos. Coneguts també com a caritatius, eren els encarregats de demanar almoines per tot el Regne de València per a l’Hospital General de València, privilegi que ja li va ser concedit pel Rei Ferran en 1513, i ratificat per Felip II i Felip IV. Carles III la tornaria a confirmar amb una Reial Cèdula donada a San Ildefonso el 22 d’agost de 1762.

Aquests demanderos, com he dit, demanaven almoina a les esglésies dels pobles, els diumenges i festes, però també per les cases, alqueries, barraques… i pobles allunyats de la capital. El viatge podia durar mesos.

Estaven obligats a anotar els pobles que visitaven i les quantitats que hi recollien, que entregarien íntegrament en tornar. A canvi, gaudien de prerrogatives, gràcies, privilegis i exempcions que els eren concedits per raó d’aquest encàrrec.

L’honradesa se’ls pressuposava…

The post Fonts d’ingressos de l’Hospital General de València, segle XVIII appeared first on VilaWeb.

Els ingressats van deixar de ser persones ateses per la caritat per a convertir-se en pacients. València s’endinsava en l’era de la modernitat sanitària. El moment de més esplendor de l’hospital se situaria entorn de la meitat del segle XVIII.

Durant dos-cents anys va tindre un govern estable, municipal i laic, amb autonomia reial i  eclesiàstica que a poc a poc anà perdent. En efecte, el caràcter laic de la proposta fundacional serà senyal d’identitat de la nova institució, i el seu govern estarà en mans de la burgesia urbana, sense participació del clergat ni de la noblesa.

En la segona meitat del segle XVII (1666) el rei ja va imposar la inspecció d’un visitador reial per a millorar-ne la gestió. I amb l’arribada de la monarquia absoluta, els quatre administradors que triaven un clavari (màxima autoritat del centre amb un càrrec que durava un any i comportava l’obligació de residir a l’hospital) foren gradualment substituïts per uns altres designats pel monarca.

L’hospital, ubicat entre els carrers de Guillem de Castro, el carrer de l’Hospital i el de Quevedo, tenia dues entrades situades al carrer de l’Hospital. Una, queia a  la plaça de l’Església, a l’hospital de bojos i a la capella de Nostra Senyora dels Desemparats (el Capitulet). La segona entrada, anomenada “del torn”, donava accés a les infermeries, a la farmàcia amb el seu hort, a la primera infermeria i a la segona. Rebia el nom “del torn” perquè es trobava al costat del torn on s’abandonaven els xiquets expòsits. Enfront d’aquesta porta encara perdura el nom del carrer del Torn de l’Hospital.

Aquesta porta és la considerada com a principal, i permetia el pas a un claustre descobert que feia d’avantsala a tot el conjunt hospitalari.

En el segle XVIII l’Hospital General va anar ampliant les instal·lacions amb la compra de terrenys veïns, fins a arribar una superfície de 38.307 metres quadrats.

L’hospital es regia per constitucions en les quals s’establien les tasques que  corresponien a cada oficial, empleats de la Casa i als administradors. Tots estaven obligats a conéixer els documents bàsics que determinaven el govern i funcionament del centre que gestionaven. Perquè ningú no poguera al·legar desconeixement, aquesta documentació s’imprimia i es repartia entre tots aquells que pogueren veure’s afectats per les noves disposicions. Es  repartien també exemplars entre les persones que pogueren arribar a ser membres de futures juntes d’administració, o persones amb capacitat per a deixar llegats importants. La  impremta permetia la propaganda i la publicitat. En 1766 els administradors del centre van determinar que la normativa vigent en aquell  moment es traduïra del  valencià al castellà.

Al costat del complex hospitalari es va establir un cementeri situat en l’angle N-O de l’antiga Quadra de Febres (actual biblioteca Municipal), de 29,9 m de llarg per 20,8 m d’ample, format per tombes excavades en la terra i amb  taüts de fusta.

Aquest cementeri va estar en ús durant tres segles (XVI-XVIII) fins que es va  traslladar en el XVIII fora de la ciutat per la incapacitat d’albergar tots els morts de l’Hospital General. En 1797, l’Arquebisbe Mayoral va donar 45.000 reals per a fer el trasllat. 

Les confraries també ajuden i s’adossen al complex hospitalari. Des del segle XV, confraries com Nostra Senyora dels Desemparats o la Congregació de Crist de l’Agonia participaven en la vida de l’hospital, i ara s’afigen l’Hermandat de Sant Felip Neri (1762), la Congregació de Comerciants i  l’Oratori Germanes de la Caritat (1775). 

Al llarg del segle XVII i primera meitat del segle XVIII, va haver-hi un cert  equilibri entre el flux monetari d’entrades i les despeses que l’hospital generava. Però a partir de 1710, a causa de la guerra de Successió, la tresoreria del  centre començà a ressentir-se i va haver d’augmentar el control de despeses  en totes les àrees. La crisi de la segona meitat del segle XVIII es va traduir en una reducció del nombre d’empleats i una deterioració de la qualitat assistencial del centre. El nombre de pacients va augmentar i les donacions i almoines van disminuir. Malgrat això, es van construir els banys públics en 1798. 

Conéixer amb quins ingressos es mantenia l’hospital al segle XVIII serà  l’objectiu del pròxim article. 

.

The post L’Hospital General de València, segle XVIII appeared first on VilaWeb.

Felip V, primer rei de la nova dinastia, promulgarà els Decrets de Nova  Planta en 1707, que són la resposta política de contingut punitiu a la política de rebel·lió dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó en contra seu i a favor de l’Arxiduc austríac.

Els Furs i lleis pròpies dels regnes integrants de la monarquia hispànica són abolits, uniformant l’estructura administrativa estatal. Entrem en el segle del Despotisme Il·lustrat, o cosa que és el mateix, en l’absolutisme monàrquic de  caràcter paternalista, que assaja de reformar la societat però sense alterar la jerarquia estamental ni canviar els privilegis de la noblesa.

El segle XVIII també es coneix com el Segle de les Llums, en el qual naixerà el  moviment intel·lectual conegut com a Il·lustració (sapere aude!), moviment cultural europeu que reafirma el poder de la raó humana davant la fe i la  superstició. Les antigues estructures socials i cosmovisions seran qüestionades i acabaran per enfonsar-se amb la Revolució Francesa.

L’antic Regne de València també patirà canvis. En el pla polític, el governarà un Capità General, en compte d’un virrei, que presidirà la Reial Audiència. Els  municipis són reorganitzats segons l’estil castellà i València pren part a les Corts de Castella. El centralisme monàrquic s’imposà amb facilitat, no sense una dura repressió, ja que es va veure afavorit per l’expansió econòmica del segle i pel Despotisme Il·lustrat de la corona que comptà amb la col·laboració d’una  burgesia incipient, dòcil i allunyada de convertir-se en classe dominant. El castellà s’imposarà com a llengua en tots els àmbits administratius i religiós, sent, a més, la parla de les capes altes de la societat, noblesa i burgesia.

En el pla demogràfic, la població es triplicara, i passarà de 255.000 habitants en 1718 a 783.000 habitants el 1787, reomplint-se per primera vegada els buits deixats per l’expulsió dels moriscos amb noves immigracions. El desenvolupament de l’agricultura, la indústria i el comerç seran notables. La Societat Econòmica d’Amics del País, amb l’emblema “Fert omnia tellus”, serà la institució que simbolitza el desenvolupament fisiòcrata del País Valencià en el segle XVIII.

Aquesta situació de bonança generalitzada patirà frenades a causa de les  sequeres (1725-1730), el terratrémol de 1748 que afectarà fonamentalment les comarques centrals, la devastadora plaga de llagosta (1755-1758), la violenta epidèmia del paludisme (1783-1786)… fins a arribar a les darreries de la centúria en què la població patirà desproveïment i fam, un fet que desembocarà en un estat permanent de malestar social i seriosos avalots.

Els il·lustrats valencians escrivien normalment en castellà, girant l’esquena a una vertadera revitalització de l’idioma. L’Escola Pia, fundada el 1737, serà  l’exemple d’un col·legi burgés i en castellà, davant l’educació aristocràtica del Col·legi dels Jesuïtes. El Barroc dominant fins aleshores anirà deixant pas al Neoclassicisme a través de l’Acadèmia de Belles Arts, creada per a dirigir i controlar un art ben mesurat i normatiu. L’art popular no acabà d’incorporar les  pautes estilístiques neoclàssiques.

Amb aquestes llargues pinzellades del segle XVIII, encetem el tema dels expòsits  valencians en general, i els valldalbaidins en particular, on trobarem algunes de les problemàtiques de la centúria anterior. Però a diferència del segle XVII, ara s’intentarà de donar-hi resposta i solucions. I això perquè, d’una banda, els il·lustrats consideren que una de les riqueses importants d’un país se sustenta en l’augment de la població, mà d’obra productora i consumidora; i per l’altra, creix en ells la preocupació per aquests éssers indefensos, despertant una fina sensibilitat impressionada pels elevats índexs d’abandons que es produeixen i la gran taxa de mortalitat que s’hi registra.

Encoratjats per les idees filosòfiques de la Il·lustració, assistim, doncs, al  naixement d’una nova mentalitat en la qual es perfila un esperit crític i racionalista, es comença a relacionar la mortalitat dels expòsits amb els mètodes de cura emprats i l’alimentació, es consolida profundament la idea que  l’augment del preu del cereal es tradueix en un clar augment d’abandons (i a la inversa)… En definitiva, el nou estat i segle immersos en criteris poblacionistes  considera aquesta pèrdua de potencial humà un greu perjudici per a un país que  vol enriquir-se a partir d’una població tan nombrosa com siga possible.

The post Segle XVIII: el món il·lustrat i l’expòsit appeared first on VilaWeb.

Vaig començar en el segle XVII assenyalant les fonts d’investigació utilitzades, aclarint  terminologia oblidada o desconeguda; vaig explicar la fundació de l’Hospital General de València i la seua organització, la inclusa valenciana i la seua àrea d’influència, els xiquets que hi arribaven, el transport d’infants, les nodrisses internes i externes… fins a arribar als  expòsits valldalbaidins, objectiu fonamental i central de tota la investigació. Tot un ampli espectre del qual no s’ha comptat tot, però sí que s’ha donat a conéixer prou per a despertar  memòries i interés.

Com en qualsevol altre aspecte històric que s’estudie, l’expòsit no és un fet aïllat i  consegüentment calia enquadrar-lo dins de les coordenades espai-temps.

El segle XVII va ser una centúria de crisi en general i a tot el País Valencià, amb unes  connotacions molt particulars.

A les conseqüències de l’expulsió dels moriscs es va unir una forta crisi agrícola d’escassa producció en les terres abandonades que van haver d’abandonar, un fort descens en el desenvolupament de la ramaderia i una expansió progressiva del latifundisme acompanyada d’una forta inflació de preus. Tot aquest panorama, unit a l’assot de la pesta, va sumir les nostres terres en la fam i la misèria, amb una forta polarització dels grups socials: una minoria dominant i una majoria d’explotats. En els últims anys de la centúria apareixerien símptomes d’una certa recuperació.

L’Església manté, amb un control cultural i religiós, una forta cohesió ideològica i defensa una actitud sensiblera i caritativa al servei dels interessos de la Contrareforma. Religiositat i pobresa romandrien íntimament lligades.

En els segles successius s’uniran un altre cúmul de raons que portaren els pares a abandonar un fill, però en el segle XVII, com he explicat, una centúria de dura crisi  econòmica, la penúria i la necessitat eren les raons fonamentals per a abandonar-lo. Els convencionalismes socials amb la finalitat d’ocultar un fill il·legítim passaven a un segon terme, ja que en una criatura, abandonada amb mesos o anys, pesava més la fam que no la vergonya, el  deshonor i la deshonra.

Aquests xiquets no desitjats o fills de pares pobres, malalts o morts, mares preses o sense llet, vidus incapaços d’atendre’ls… eren candidats a ser abandonats en qualsevol part o en el que va resultar ser una bona solució: ingressar-los en la borderia, caritativa institució que tranquil·litzava consciències i on els xiquets quedaven sota la protecció de Déu. Aquesta Casa Bressol de l’Antic Règim, vigent fins a quasi la meitat de la centúria següent, era més aviat un depòsit, en el qual els xiquets s’amuntegaven.

Dones de l’aristocràcia i la burgesia que no podien reconéixer un embaràs al marge de la  norma també van fer ús de la inclusa. La procedència social, doncs, dels xiquets que es depositaven en el torn de l’Hospital General de València podia ser variada i diferent, però tots tenien en comú haver perdut el nom en nàixer.

En arribar a la Casa, el pare de bords, responsable directe d’aquests xiquets, els inscrivia en el llibre de registres (Llibre de dides i borts), amb els albarans o notes que els xiquets portaven  enganxats entre les robes, i amb la data baptismal com a element més important. Les nodrisses, mestresses de llet o dides, professionals de la subsistència… eren les encarregades d’alletar-los  fins que eren acollits per dides externes, procedents de pobles no sempre pròxims.

Els índexs de mortalitat dels expòsits, anomenats també bords, bastards, il·legítims, espuris o incestuosos, eren molt elevats. A l’alt índex de morts a l’interior de la inclusa, calia afegir els  que morien en l’exposició i més encara durant el trasllat a la Casa més pròxima,  generalment a diversos dies de viatge des d’on els havien trobats. Amb la  intempèrie, la dificultat dels conductors per a alimentar-,los i el poc interés que tenien alguns d’aquests transportistes per la supervivència dels xiquets, arribaven extenuats, o quasi morts. Si poguérem arribar a conéixer les xifres de xiquets que no van arribar vius al seu destí, el nombre de morts d’aquestes criatures abandonades o exposades es veurien modificades.

En aquell període la mortalitat no es qüestiona, s’accepta amb naturalitat i no s’analitza ni relaciona amb les causes.

En el segle XVII es van registrar 18.755 ingressos en la inclusa de l’Hospital General de València, dels quals 224 van ser valldalbaidins (117 de 1600 a 1650, i 107 entre 1651 i 1700). Aquests infants, com tots, no van tindre mai llinatge, ni cognom propi; moltes portes se’ls tancarien i moltes professions escaparien a les seues possibilitats. Els 158 xiquets es van donar a criar a alletadores de pobles molt allunyats dels seus llocs d’origen (Alt Palància, la Plana Baixa, els  Serrans). 66 xiquets van morir a la Casa abans de ser entregats a una professional de la subsistència.

Si bé la Vall d’Albaida també va participar d’aquest enviament de xiquets a València, va quedar al marge de l’ingrés monetari que proporcionava a les mercenàries de la llet. Només un xiquet va  arribar a la Vall per a ser-hi criat, i el boca-orella dels avantatges d’aquesta criança va arribar amb retard a les nostres terres.

Aquestes línies, a més de ser un atapeït resum de tot el que han sigut aquests mesos, podrien ser el preàmbul a partir del qual poder continuar el camí.

The post Últimes pinzellades del món dels expòsits, segle XVII. Conclusió appeared first on VilaWeb.

En articles anteriors he fet esment de l’existència de constitucions dictades pels responsables de la Casa-Bressol que, a més de  regular tot el sistema, asseguraven el bon funcionament del centre i garantien la bona criança dels xiquets. Les dides, tant internes com externes, també estaven subjectes a un marc normatiu que s’intentava fer complir per a garantir el bon estat dels infants.

Entre les modificacions que es van introduir en el camp de les nodrisses externes, cal destacar la registrada en Lo Llibre Judiciari del 10 de novembre de 1674, signada per Antoni Herrera, notari escrivà de l’hospital. D’entre els acords que es van aconseguir destaque:

1. El Pare de Borts ni qualsevol altra persona no puguen donar a criar criatura alguna, a persona que no siga de la present ciutat o estiga fora de les quatre llegües de la present ciutat. Y es dins de quatre llegües, Morvedre, Lliria, Giva y Algemesi.
2. El Pare de Bords no puga donar criatura alguna que no siga portant certificatòria del Retor d’allà on serán parroquians, del dia que  batejaren el fill de la persona que vindra a demanar criatura per a criar. I així mateix portar certificatoria del dia en que morí el tal fill perque fent-se aixi es sabra la llet el temps que te.
3. El Pare de Borts no puga donar a ninguna viuda criatura alguna per  a criar.

Amb el primer acord s’evitaven els penosos i llargs viatges als quals se sotmetien aquests xiquets, la taxa de mortalitat dels quals en els  trasllats era elevada.

En aquestes ordenances s’introduirien diverses modificacions en anys successius, però, després de l’estudi detallat, fet el gener de 1680, en què s’analitza el grau de compliment dels diferents capítols de la constitució vigent, els administradors de l’hospital redacten el 23 de gener de 1680 noves ordenances de gran rellevància i conseqüències, destacant:

“…las amas forasteras se llevaran a los niños para su crianza antes que las  amas de Valencia o su contribución pues aviendo reconocido el libro del pasado  año e apurado que de 32 criaturas que dieron a las amas de Valencia y su  contribución, volvieron al Hospital 28 de las quales murieron 22 y las 6 viven por  averse dado después a criar fuera de Valencia y su contribucion y esto se  origina porque las amas de Valencia viendo el poco útil que se saca del Hospital,  pues solo les da quinze libras por cada año, teniendo ellas la obligación de poner  la ropa, dexan las criaturas para emplearse en la cosecha de la seda… mudando  de leche se mueren…”

El document és tan explícit que no cap més explicació.

Amb aquesta ordenança s’estableix, doncs, una evident divisió: fins a 1680 les nodrisses eren de València i dels pobles de l’Horta, arribant fins als límits de Morvedre, Llíria, Xiva i Algemesí, i a partir de 1680 l’àrea que acolliria xiquets de la Casa es va ampliar a l’Alt Palància, els Serrans, l’Alt  Millars, el Camp de Morvedre i la Plana Baixa. De tots els pobles que van acollir xiquets, en aquesta centúria va destacar Xelva per l’elevat nombre de criatures que s’hi van alletar.

La paga que rebien per la criança, quinze lliures a l’any, encara que alleujava les precàries economies familiars, era baixa. Per tant, era freqüent la devolució dels xiquets quan acabava el període de lactància; i si queien malalts, la tornada podia efectuar-se abans.

En aquesta societat patriarcal en la qual es mou el segle XVII, amb la dona sempre subordinada a l’home -primer al pare i després al marit si es casava- els registres de les taules salarials recullen com la Casa-Bressol abonava el pagament de l’alletament als marits, que cobraven el sou que guanyaven les dones.

La taxa de mortalitat en la inclusa era elevada, i pujava o baixava en funció de diversos factors. Així, si en 1643 la taxa de mortalitat va estar al voltant del 43%, en 1658 la corba va ascendir al 59%, i pujà al 64% en 1670. El 1691 va baixar al 27%. Els xiquets que s’emportaven les mestresses rurals tenien més possibilitats de  supervivència, però com que els encarregats de comunicar aquesta dada, els sacerdots dels pobles on es criaven, no ho feien amb regularitat, és difícil i arriscat d’oferir xifres aproximades i creïbles. Citaré com a exemple que l’any 1691 van ingressar en la inclusa 154 expòsits, 75 dels quals van ser entregats a nodrisses  externes i tan sols 17 xiquets van ser registrats com a morts, amb la  certificació corresponent.

On van ser criats els xiquets procedents de la Vall d’Albaida?

Recordem que dels 224 xiquets que procedien de la Vall, 66 es van morir en la inclusa abans de ser lliurats a la nodrissa, 22 es van morir en la llar d’acolliment, i en els 136 restants la informació va quedar interrompuda, però sí que coneixem els pobles que els van acollir. Abans de 1680 van ser criats per nodrisses originàries de València i pobles pròxims a la inclusa, però en els  últims anys del segle XVII aquestes dones, mercenàries de la  llet, van ser majoritàriament de l’Alt Palància, la Plana Baixa i els Serrans. I algunes eren originàries de zones més enllà de les fronteres de l’antic regne:  també van acollir xiquets de la nostra comarca dones de localitats com Font de Guilla (Vallés Oriental) i Torralba (Conca).

En aquell segle les dones de la Vall d’Albaida no es van involucrar en aquest menester. Tan sols un expòsit, Vicent Nadal, va trobar  nodrissa a la nostra comarca per a ser criat i va anar a Albaida, a  casa de “…Catalina Pelegrina muller de Pere Montoro, llaurador que viu al  portal de S. Cristofol, @ 10 de mars de 1603…”.

The post El món de les nodrisses, segle XVII (i 2)  appeared first on VilaWeb.

Històricament, la professió de nodrissa va estar molt valorada i va provocar un gran moviment migratori d’aquestes dones cap a les ciutats per a criar els xiquets de les famílies més acomodades que pagaven molt bé els seus serveis. Amb l’autorització marital, l’informe mèdic que avalava el seu bon estat físic i la recomanació del rector del lloc que n’acreditava la moralitat, s’integraven ràpidament en l’ambient familiar que les contractava.

Hi havia dides, però, que no tenien tanta sort, que formaven part de l’engranatge de l’expòsit, de la borderia, i presentaven un perfil sociològic i laboral humil. Per a aquestes dones casades, vídues o fadrines, alletar una criatura era una inestimable ajuda a la minsa economia familiar; i com que es pagava, generalment, en metàl·lic, constituïa un al·licient econòmic molt valorat si tenim en compte l’escassa circulació monetària durant l’Antic Règim. Els últims anys s’ha començat a estudiar el treball d’aquestes dones, reconegut com una activitat fonamental en les economies llauradores i urbanes, no sols a Espanya, sinó a tot Europa, durant els segles XVII, XVIII i XIX.

Com en tot col·lectiu, algunes van tindre males praxis, fins i tot amb fraus, però el cert és que aquestes dones van constituir la columna vertebral del sistema d’assistència infantil i un element reequilibrador de l’abandó. Sobre elles requeia la supervivència dels xiquets expòsits i la responsabilitat de criar uns infants rebutjats per ser fills de la misèria o del pecat.

Els responsables de la Casa valenciana, juntament amb l’Església que emetia les seues recomanacions i preceptes des del púlpit o el confessionari, establien un marc normatiu per a l’activitat de les mestresses de cria que exigia que les dones a les quals es confiara una criatura estigueren sanes, foren honestes, tingueren bona disposició i es comprometeren a tractar bé als expòsits. Però la llei d’oferta i demanda difuminaria el filtre de la contractació, ja que el gradual i constant augment d’ingressos de xiquets no anava paral·lel al nombre de dones que s’oferien a criar a l’hospici, que preferien entrar a cases particulars o acceptar uns altres treballs, si es presentaven, més ben remunerats.

Aquestes mestresses de cria podien ser internes o externes. Es deien mestresses de cria internes o “de casa” les que vivien a l’interior de la Casa Bressol, i juntament amb el Pare de Bords i les bolcadores (les encarregades de l’endreç i les robes dels expòsits) eren les responsables directes del nounat. És en aquest segle quan apareix per primera vegada la figura de la bolcadora i de la seua ajudant, que també havien de residir al centre. En el segle XVII la Casa Bressol devia tindre dues bolcadores i dues ajudants.

A mesura que els xiquets entraven a la borderia, els assignaven una nodrissa. Durant els segles XVI i XVII treballaven en la borderia tres dides, de manera regular, que alletaven entre dos o tres expòsits diàriament. I serà en la centúria següent, després de l’augment de la quantitat de xiquets ingressats, quan el nombre de nodrisses passaria a entre vuit i vint, segons les necessitats del moment.

Si en el segle XVI el període de lactància era de dèsset mesos, en la centúria posterior es va prolongar fins als vint mesos.

Moltes nodrisses s’avergonyien del seu treball a la Casa, el consideraven degradant. Les més bones i més sanes rebutjaven de treballar a la borderia, i preferien criar fills de famílies on trobaven una paga decent, un sol xiquet a alletar i on no corrien el risc de contagis. En efecte, aquestes professionals de la subsistència, com les denomina Álvarez Santaló, quan trobaven un treball més ben retribuït, abandonaven l’Hospital i deixaven d’alletar els bordets. Així, un xiquet podia ser criat per tres o quatre ames de cria diferents. Aquest canvi era perniciós per a la criatura i, a vegades, la causa de la seua mort. Els expòsits que es donaven a criar a les dones dels pobles, poques vegades canviaven de dida.

El contagi funcionava en dues direccions: les nodrisses malaltes als xiquets, i aquests a les nodrisses. La sífilis i la sarna eren les dues malalties més comunes que també veurem en el segle XVIII. A aquestes dues malalties caldria afegir el tètan, per la deficient neteja de la ferida umbilical i la pigota.

El seu sou entorn del 1630 era d’una lliura i cinc sous al mes, paga que es va mantenir fins a l’arribada de la pesta de 1648 que va afectar també els treballadors al servei de l’Hospital General de València, uns perquè es van morir infectats pel mal, i uns altres perquè el van abandonar per por del contagi. El centre hospitalari va patir una acusada manca de personal per a atendre els ingressats, i es veié obligat a una pujada salarial com a reclam, de la qual també es van beneficiar les ames de cria. Segons la taula salarial de 1600-1700 elaborada per Mercedes Vilar, durant la claveria de 1647-1648, a les nodrisses els van assignar 25 lliures anuals més la ració ordinària que percebien en espècie. Tornar a la normalitat, va suposar abaixar de nou els sous.

En la societat patriarcal en què es mou el segle XVII, amb la dona sempre subordinada a l’home -primer al pare i després al marit si es casava-, era l’espòs l’encarregat de cobrar el sou que la Casa li adjudicava.

The post El món de les nodrisses, segle XVII (1) appeared first on VilaWeb.

Fer un estudi detallat de l’onomàstica i toponímia dels diferents pobles que formen la Vall d’Albaida transcendiria el meu coneixement sobre aquestes ciències, i depassaria els objectius programats d’aquests articles mensuals. Em limitaré a assenyalar que molts dels noms dels pobles de la Vall tenen origen islàmic, hereus i  convivents durant segles amb aquesta cultura (Albaida, l’Aljorf, Benissoda…); uns altres noms procedeixen del món llatí (Aielo, Ontinyent…) i altres de l’activitat econòmica que desenvolupaven els seus habitants (l’Olleria).

Les grafies toponímiques d’alguns pobles de la Vall presenten variacions d’escriptura respecte de l’actualitat, bé per desconeixement dels registradors de la borderia de València, bé perquè es van escriure partint del seu origen etimològic. I vaig trobar els següents:

Agelo, Agulent, Alvaida, Al Bayda, Azaneta, Atsaneta, Beniasar,  Benigani, Benigamir, Holleria, Olaria, Oleria, Ontient, Hontiñent,  Hontinent, Ontinent, Ontiñent, Ontinient, Ontinet, Hontinient, Sant  Pere, Terateg.

Dels canvis en la grafia no van escapar pobles d’altres comarques. Les tres lletres que formen Ayn, Aín en valencià, nom àrab del poble de la Serra d’Espadà, van formar tres grafies en els llibres de registre de la Casa: Any, Ayñ, Añy.

L’onomàstica dels expòsits valldalbaidins no respon a cap criteri preestablert. Els noms podien ser triats a l’atzar, i és tan escassa la coincidència amb el sant del dia o amb el nom del padrí, que l’excepció no pot ser presa com a norma. Però poden fer  algunes matisacions:

1. Alguns bordets són portadors de noms originals o rars que no apareixen en el repertori antroponímic dels fills legítims: Petronila (Quatretonda, 1644), Epifanio (Benigànim, 1645), Gesualda (Ontinyent, 1680), Macario (l’Olleria),  Celidoni (Ontinyent, 1699).

2. Hi ha noms que admeten i fan ús de la doble aplicació:  Bertomeu-Bertomeua (Agullent, 1659), Félix-Felicia (Ontinyent, 1666), Llorenç-Llorensa (Bèlgida, 1675).

3. En l’any 1606, alguns expòsits foren registrats amb el nom seguit del d’un poble. Alguns autors ho assenyalen com a “pista falsa”, eficaç recurs per a mantenir l’origen en secret: Magdalena de la Font de la Figuera, Úrsola de Borriol, Josep Bonaventura de Cocentaina, Paula de Benigànim.

4. Els bordets, per general, els inscriuen amb noms compostos: Bruno Vicent Bonaventura (Montaverner, 1643). A les  xiquetes els afigen l’antroponímic de Maria en una de les tres posicions davant-darrere-enmig: Maria Magdalena Bonaventura (l’Olleria, 1621), Thomasa Margarita Gertrudis Maria (Agullent, 1622), Jusepa Maria Ilaria (Ontinyent, 1696).

5. En l’elecció antroponímica no mancaven els bons desitjos per al nounat. Els electors intentaven vincular-los, mitjançant el nom, a referents que els protegiren l’existència, com ara amb advocacions marianes (Maria Bonaguia, Benigànim, 1694), i noms de  sants entre els quals destaca, per freqüent i continuat al llarg del segle XVII, Bonaventura: Juan Francés Bonaventura (Ontinyent, 1631), Anna Maria Bonaventura (Albaida, 1668).

Com a conclusió, en el segle XVII va haver-hi continuïtat amb la  tradició antroponímica iniciada en el segle XVI amb el Concili de Trento (1545-1563) i la Contrareforma, la influència de la qual es constata en l’elecció de Maria i noms marians així com amb l’aparició del nom múltiple en el segle XVI que es mantindrà en el XVII i tindrà l’auge més gran en el segle XVIII.

The post La toponímia i l’onomàstica de la Vall d’Albaida en el món expòsit del segle XVII appeared first on VilaWeb.

Si la vida del xiquet perillava, sense cap ritual eren batejats per la comare que havia assistit el part: era l’anomenada “aigua de  socors”. En cas de dubte o que s’haguera fet una praxi incorrecta, el rector repetia l’acte baptismal. Si entraven en la  inclusa sense el certificat que afirmava que el xiquet havia sigut  batejat, era el primer que es feia.

Tots els xiquets de la Vall d’Albaida que van ingressar en la Casa en el segle XVII van arribar amb el certificat dels jurats del poble o vila on van ser trobats, o del sacerdot que els havia batejats. Uns van  entrar amb albarà, paraula procedent de l’àrab hispà i aquest de l’àrab clàssic barā’ah, justificant que acreditava que el xiquet havia estat lliurat i el receptor, amb la seua signatura, deixava  constància d’haver-lo rebut. Aquestes xicotetes notes o albarans  estaven redactats, presumiblement, pels pares, si eren l’últim vincle que els unia als seus fills: “Juana entra @ 20 de dehenbre 1615 y la porta  ab albara de hontinent. Diu questa batechada.Venia ab uns pentols y bolques.  Donas a criar a Jeronima pons muller de antoni vergara llaurador en Altura.  Donas @ 9 de giner 1616”.

Només la Vila d’Ontinyent va afegir, en alguna ocasió, la certificació notarial i el lloc on s’havia trobat la criatura, dades no trobades en cap altre certificat provinent de la Vall en aquesta centúria, “…del añ 1626 portaren a la dita de la part d’Alfafar en certificatoria cignada per el notari  Gabriel Corbí i Els Jurats de la Vila de Hontiñent…i fou trobada a la porta d’un veí de dita vila.”

Les mateixes imprecisions amb les quals estaven redactades les  notes, el pare dels bords o l’encarregat, les transcrivia al llibre de registre de la borderia, “…ab sertificatoria de Mº fernando torrosella Retor  de la Vall de Albaida dient com la avia batechada en dita iglesia en 5 de febrer 1684…”.

En la primera meitat del segle, les notes estaven redactades de manera escarida (exemple de certificat de l’any 1615), a la data del  baptisme s’afegia la roba que portava, que en aquest període es reduïa a péntols (roba que no val res, destrossada). En el mateix registre s’afegia si es moria o si es donava a criar, anotant els  noms del matrimoni, professió de l’espòs, dia, mes, any i poble.

A partir de la segona meitat del segle XVII la informació es va anar ampliant, afegint els noms dels padrins, triats pel rector entre els veïns del poble on s’havia trobat el xiquet. Sempre dos, home-dona. Va ser Salem, en 1654, el primer poble de la Vall que va registrar el nom dels padrins en el certificat de Maria Pasquala, batejada l’11 d’abril.

Encara que rarament, alguns padrins posseïen rang nobiliari, “Vicent Milà de Aragó y Maria Anna de Vilaroya” (Albaida 1680), “Vicent Milà de Aragó y Gertrudis Balaguer” (Albaida, 1691).

Després de l’ingrés en la inclusa, què fou d’aquells 224 xiquets de la Vall d’Albaida?

Convertits en inclusers, van tindre la mateixa mala sort que la resta dels xiquets que hi van ingressar:

1. 66 xiquets es van morir en la Casa abans de ser lliurats a la dida. Les males condicions unides al llarg viatge feia que arribaren extenuats: uns morts, uns altres es van morir el mateix dia o pocs dies després de l’ingrés, “… Joseph Juan de l’Aljorf entrà el 29 de abril de 1677 morí en casa el 29 de abril de 1677…”

2. 22 xiquets es van morir en poder de la dida, segons consta per la certificació expedida pel capellà del poble on es criaven.

3. Dels 136 restants no sabem res. Van ser donats a alletar, però la comunicació queda interrompuda en els llibres consultats, malgrat que els rectors dels pobles on els bordets arribaven eren els encarregats d’informar a la Casa de l’estat de la criatura i, per descomptat, de si morien en ca la dida. Pocs ho feien. Una vegada  més, la llei s’acata, no sempre es compleix.

Quins pobles o comarques acolliren els xiquets valldalbaidins, ho deixarem per a quan expliquem d’on eren les dides externes o alletadores dels nadons.

The post Certificats baptismals de l’expòsit valldalbaidí del segle XVII appeared first on VilaWeb.

A més, hi ha 14 anys en què no consta, en els llibres consultats de l’Arxiu de la Diputació, cap ingrés de la comarca: 1600, 1603, 1604, 1607, 1609, 1624, 1647, 1648, 1652, 1667, 1670, 1685, 1686, 1695. No hi va haver xiquets per a traslladar a la inclusa en aquests anys? Els recolliria alguna ànima caritativa abans de començar el viatge a la capital? Van morir en el trasllat? Aquestes preguntes quedaran sense resposta.

Un aspecte interessant en aquesta xifra de xiquets traslladats des de la Vall d’Albaida a la capital és comprovar la masculinitat dels ingressos. En els segles XVIII i XIX, les xiquetes i els xiquets van ser abandonats pràcticament per igual. En el segle XVI, a l’Hospital General de València, hi van abandonar més xiquetes (54%) que no xiquets (45%). Curiosament, aquesta peculiaritat en les xifres s’observa en els percentatges de la Vall en el segle XVII: van ser abandonats 105 xiquets (46%) i 119 xiquetes (53%). Segons Álvarez Santaló, si el xiquet s’exposava pel seu origen il·lícit, el seu sexe importava poc, d’aquí ve que el percentatge d’abandons de xiquets-xiquetes era similar, i aquesta peculiaritat és aplicable als segles XVIII-XIX, però no als segles XVI-XVII.

Els valldalbaidins que van arribar a la Casa, eren xiquets legítims o il·legítims? El segle XVII -ja es va aclarir en articles anteriors- va ser una centúria molt difícil. La fam i la necessitat, el desarrelament social i familiar, foren les causes fonamentals de l’abandó de criatures. En els albarans d’entrada a la inclusa, cap dels xiquets procedents dels diversos pobles de la Vall no portava escrit si era legítim o il·legítim, tret d’un registre de Bocairent; però si prenem l’edat d’entrada com a referent (recordem que en els xiquets que entraven amb mesos o anys pesava més la fam que el deshonor, la deshonra o la il·legitimitat), les xifres són les següents:

1.De nounats, fins a 30 dies, hi van entrar 209 xiquets.

“Josep Juan entra a 29 de abril de 1677, el portaren de Alfafar, ab certificatoria que fou batejat por Mossen Francisco Reno, retor de la Yglesia Parroquial del Aljorf el 23 de dit…”

2.D’entregats amb mesos, hi van anar 12 xiquets.

“Agna Mª Jusepa entra el 8 de octubre de 1634, la portaren de Alfafar, en una certificatoria del vicari de la Parroquial de Bocayrent, dient que el 3 de gener bateja la dita filla de legitim matrimoni y a restat orfena de pare y mare…”

3.De registrats amb 1 any o més, en van ingressar 3 xiquets.

“Maria Martines entra a 1 de novembre de 1623, entraren a la dita per la porta ab certificatoria dels jurats de la Vila de Ontiñent, deya que la pobra Maria tenia cinc anys o sis…”

Seguint amb l’anàlisi d’aquestes xifres i partint del supòsit anteriorment exposat, l’edat d’ingrés, només van dur a la Casa de Bords de València quinze xiquets legítims de la Vall d’Albaida? La millor resposta a aquesta pregunta ens la dona Lola Valverde, pionera dels estudis de gènere al País Basc i la infància il·legítima del País Basc i Navarra: “ni todos los niños ilegítimos se exponían y no todos los expuestos eran ilegítimos”.

Que un xiquet fóra trobat i batejat en un poble no significava, de cap manera, que hi haguera nascut. Podien haver-lo transportat i exposat en un lloc més o menys pròxim per a esborrar la seua pista.

Al llarg de la centúria són molts els exemples registrats i així ho certifiquen els sacerdots de les parròquies on són batejats, “A 26 de gener de 1693 portaren de Albayda a Jusepa, María, Antonia, Gertrudis ab certificatoria de D. Tomas Ródenas, vicari de Ayora, dient que havia batejat en dita Iglesia el 19 de dit…”

En els primers anys de la centúria, en les partides baptismals trobem registres del tipus, “filla d’un moro i una cristiana”, “fill d’una mora”, “fill de moriscos”, alguns d’ells amb certificació dels Jurats de Dénia.

A la Vall he registrat dos ingressos que també incorporen terminologia pròpia de la convivència de les dues cultures, cristiana i mora, que s’interromprà entre 1609-1614 amb l’expulsió d’aquest últim grup: “… diumenge 29 de gener de 1606 portaren de Alfafar a Baltasar, lo qual portava albará del retor de Montaverner dient que lo havia batejat en dit lloch el 24 de gener de dit any. Era fill de cristià vell…”.

“…el 12 de octubre de 1610 entrá Gaspar Cristofol, mostraba ser de 2 anys i mig, y porta certificatoria dels Jurats de la Olleria. Es cristiá nou…”

Tots els expòsits procedents de la Vall d’Albaida van arribar a la inclusa de València batejats. Per què existia l’obsessió per batejar els nounats? Amic lector, la resposta a aquesta pregunta resta en l’aire fins al mes que ve…

The post Xiquets valldalbaidins cap a la inclusa, segle XVII (2) appeared first on VilaWeb.