01.04.2022 - 11:31
|
Actualització: 01.04.2022 - 13:31
Si el mes anterior van ser les dides de casa, les internes, les protagonistes de l’article, en aquest mes de març fixarem l’atenció en les externes. En aquelles dones, la majoria amb molt escassos recursos econòmics, humils, amb un gran pes del sector primari, mullers de xicotets llauradors o jornalers del camp, que desplaçant-se a la capital agafaven un xiquet de la borderia per a criar-lo en el seu propi entorn familiar. Cal ressaltar una singularitat de la casa bressol valenciana en aquest període, i és la rapidesa amb què els xiquets trobaven dida externa.
En articles anteriors he fet esment de l’existència de constitucions dictades pels responsables de la Casa-Bressol que, a més de regular tot el sistema, asseguraven el bon funcionament del centre i garantien la bona criança dels xiquets. Les dides, tant internes com externes, també estaven subjectes a un marc normatiu que s’intentava fer complir per a garantir el bon estat dels infants.
Entre les modificacions que es van introduir en el camp de les nodrisses externes, cal destacar la registrada en Lo Llibre Judiciari del 10 de novembre de 1674, signada per Antoni Herrera, notari escrivà de l’hospital. D’entre els acords que es van aconseguir destaque:
- El Pare de Borts ni qualsevol altra persona no puguen donar a criar criatura alguna, a persona que no siga de la present ciutat o estiga fora de les quatre llegües de la present ciutat. Y es dins de quatre llegües, Morvedre, Lliria, Giva y Algemesi.
- El Pare de Bords no puga donar criatura alguna que no siga portant certificatòria del Retor d’allà on serán parroquians, del dia que batejaren el fill de la persona que vindra a demanar criatura per a criar. I així mateix portar certificatoria del dia en que morí el tal fill perque fent-se aixi es sabra la llet el temps que te.
- El Pare de Borts no puga donar a ninguna viuda criatura alguna per a criar.
Amb el primer acord s’evitaven els penosos i llargs viatges als quals se sotmetien aquests xiquets, la taxa de mortalitat dels quals en els trasllats era elevada.
En aquestes ordenances s’introduirien diverses modificacions en anys successius, però, després de l’estudi detallat, fet el gener de 1680, en què s’analitza el grau de compliment dels diferents capítols de la constitució vigent, els administradors de l’hospital redacten el 23 de gener de 1680 noves ordenances de gran rellevància i conseqüències, destacant:
“…las amas forasteras se llevaran a los niños para su crianza antes que las amas de Valencia o su contribución pues aviendo reconocido el libro del pasado año e apurado que de 32 criaturas que dieron a las amas de Valencia y su contribución, volvieron al Hospital 28 de las quales murieron 22 y las 6 viven por averse dado después a criar fuera de Valencia y su contribucion y esto se origina porque las amas de Valencia viendo el poco útil que se saca del Hospital, pues solo les da quinze libras por cada año, teniendo ellas la obligación de poner la ropa, dexan las criaturas para emplearse en la cosecha de la seda… mudando de leche se mueren…”
El document és tan explícit que no cap més explicació.
Amb aquesta ordenança s’estableix, doncs, una evident divisió: fins a 1680 les nodrisses eren de València i dels pobles de l’Horta, arribant fins als límits de Morvedre, Llíria, Xiva i Algemesí, i a partir de 1680 l’àrea que acolliria xiquets de la Casa es va ampliar a l’Alt Palància, els Serrans, l’Alt Millars, el Camp de Morvedre i la Plana Baixa. De tots els pobles que van acollir xiquets, en aquesta centúria va destacar Xelva per l’elevat nombre de criatures que s’hi van alletar.
La paga que rebien per la criança, quinze lliures a l’any, encara que alleujava les precàries economies familiars, era baixa. Per tant, era freqüent la devolució dels xiquets quan acabava el període de lactància; i si queien malalts, la tornada podia efectuar-se abans.
En aquesta societat patriarcal en la qual es mou el segle XVII, amb la dona sempre subordinada a l’home -primer al pare i després al marit si es casava- els registres de les taules salarials recullen com la Casa-Bressol abonava el pagament de l’alletament als marits, que cobraven el sou que guanyaven les dones.
La taxa de mortalitat en la inclusa era elevada, i pujava o baixava en funció de diversos factors. Així, si en 1643 la taxa de mortalitat va estar al voltant del 43%, en 1658 la corba va ascendir al 59%, i pujà al 64% en 1670. El 1691 va baixar al 27%. Els xiquets que s’emportaven les mestresses rurals tenien més possibilitats de supervivència, però com que els encarregats de comunicar aquesta dada, els sacerdots dels pobles on es criaven, no ho feien amb regularitat, és difícil i arriscat d’oferir xifres aproximades i creïbles. Citaré com a exemple que l’any 1691 van ingressar en la inclusa 154 expòsits, 75 dels quals van ser entregats a nodrisses externes i tan sols 17 xiquets van ser registrats com a morts, amb la certificació corresponent.
On van ser criats els xiquets procedents de la Vall d’Albaida?
Recordem que dels 224 xiquets que procedien de la Vall, 66 es van morir en la inclusa abans de ser lliurats a la nodrissa, 22 es van morir en la llar d’acolliment, i en els 136 restants la informació va quedar interrompuda, però sí que coneixem els pobles que els van acollir. Abans de 1680 van ser criats per nodrisses originàries de València i pobles pròxims a la inclusa, però en els últims anys del segle XVII aquestes dones, mercenàries de la llet, van ser majoritàriament de l’Alt Palància, la Plana Baixa i els Serrans. I algunes eren originàries de zones més enllà de les fronteres de l’antic regne: també van acollir xiquets de la nostra comarca dones de localitats com Font de Guilla (Vallés Oriental) i Torralba (Conca).
En aquell segle les dones de la Vall d’Albaida no es van involucrar en aquest menester. Tan sols un expòsit, Vicent Nadal, va trobar nodrissa a la nostra comarca per a ser criat i va anar a Albaida, a casa de “…Catalina Pelegrina muller de Pere Montoro, llaurador que viu al portal de S. Cristofol, @ 10 de mars de 1603…”.
