El món de les nodrisses, segle XVII (1)

"Sobre elles requeia la supervivència dels xiquets expòsits i la responsabilitat de criar uns infants rebutjats per ser fills de la misèria o del pecat."

M. Luisa Plà Tormo
25.02.2022 - 15:00
VilaWeb
Una dida alletant un nadó. Fotografia de Paul Nadar - Wikimedia Commons

Des del mes de gener del 2021 en què vam començar a desgranar el complicat món de l’expòsit, he deixat quasi per al final un col·lectiu de dones que van tindre un protagonisme propi i un paper rellevant dins aquest entramat de vivències i vicissituds en què es desenvolupa la vida dels xiquets abandonats. Em referisc a les dides, alletadores, nodrisses, mercenàries de la llet, mestresses de cria… diferents noms per a referir-se a unes dones que havien perdut el fill o pensaven que la seua llet era tan abundant que podien alimentar dos xiquets alhora a canvi de diners.

Històricament, la professió de nodrissa va estar molt valorada i va provocar un gran moviment migratori d’aquestes dones cap a les ciutats per a criar els xiquets de les famílies més acomodades que pagaven molt bé els seus serveis. Amb l’autorització marital, l’informe mèdic que avalava el seu bon estat físic i la recomanació del rector del lloc que n’acreditava la moralitat, s’integraven ràpidament en l’ambient familiar que les contractava.

Hi havia dides, però, que no tenien tanta sort, que formaven part de l’engranatge de l’expòsit, de la borderia, i presentaven un perfil sociològic i laboral humil. Per a aquestes dones casades, vídues o fadrines, alletar una criatura era una inestimable ajuda a la minsa economia familiar; i com que es pagava, generalment, en metàl·lic, constituïa un al·licient econòmic molt valorat si tenim en compte l’escassa circulació monetària durant l’Antic Règim. Els últims anys s’ha començat a estudiar el treball d’aquestes dones, reconegut com una activitat fonamental en les economies llauradores i urbanes, no sols a Espanya, sinó a tot Europa, durant els segles XVII, XVIII i XIX.

Pati de l’Hospital General de València

Com en tot col·lectiu, algunes van tindre males praxis, fins i tot amb fraus, però el cert és que aquestes dones van constituir la columna vertebral del sistema d’assistència infantil i un element reequilibrador de l’abandó. Sobre elles requeia la supervivència dels xiquets expòsits i la responsabilitat de criar uns infants rebutjats per ser fills de la misèria o del pecat.

Els responsables de la Casa valenciana, juntament amb l’Església que emetia les seues recomanacions i preceptes des del púlpit o el confessionari, establien un marc normatiu per a l’activitat de les mestresses de cria que exigia que les dones a les quals es confiara una criatura estigueren sanes, foren honestes, tingueren bona disposició i es comprometeren a tractar bé als expòsits. Però la llei d’oferta i demanda difuminaria el filtre de la contractació, ja que el gradual i constant augment d’ingressos de xiquets no anava paral·lel al nombre de dones que s’oferien a criar a l’hospici, que preferien entrar a cases particulars o acceptar uns altres treballs, si es presentaven, més ben remunerats.

Aquestes mestresses de cria podien ser internes o externes. Es deien mestresses de cria internes o “de casa” les que vivien a l’interior de la Casa Bressol, i juntament amb el Pare de Bords i les bolcadores (les encarregades de l’endreç i les robes dels expòsits) eren les responsables directes del nounat. És en aquest segle quan apareix per primera vegada la figura de la bolcadora i de la seua ajudant, que també havien de residir al centre. En el segle XVII la Casa Bressol devia tindre dues bolcadores i dues ajudants.

A mesura que els xiquets entraven a la borderia, els assignaven una nodrissa. Durant els segles XVI i XVII treballaven en la borderia tres dides, de manera regular, que alletaven entre dos o tres expòsits diàriament. I serà en la centúria següent, després de l’augment de la quantitat de xiquets ingressats, quan el nombre de nodrisses passaria a entre vuit i vint, segons les necessitats del moment.

Si en el segle XVI el període de lactància era de dèsset mesos, en la centúria posterior es va prolongar fins als vint mesos.

Virgen de la Faja de Murillo

Moltes nodrisses s’avergonyien del seu treball a la Casa, el consideraven degradant. Les més bones i més sanes rebutjaven de treballar a la borderia, i preferien criar fills de famílies on trobaven una paga decent, un sol xiquet a alletar i on no corrien el risc de contagis. En efecte, aquestes professionals de la subsistència, com les denomina Álvarez Santaló, quan trobaven un treball més ben retribuït, abandonaven l’Hospital i deixaven d’alletar els bordets. Així, un xiquet podia ser criat per tres o quatre ames de cria diferents. Aquest canvi era perniciós per a la criatura i, a vegades, la causa de la seua mort. Els expòsits que es donaven a criar a les dones dels pobles, poques vegades canviaven de dida.

El contagi funcionava en dues direccions: les nodrisses malaltes als xiquets, i aquests a les nodrisses. La sífilis i la sarna eren les dues malalties més comunes que també veurem en el segle XVIII. A aquestes dues malalties caldria afegir el tètan, per la deficient neteja de la ferida umbilical i la pigota.

El seu sou entorn del 1630 era d’una lliura i cinc sous al mes, paga que es va mantenir fins a l’arribada de la pesta de 1648 que va afectar també els treballadors al servei de l’Hospital General de València, uns perquè es van morir infectats pel mal, i uns altres perquè el van abandonar per por del contagi. El centre hospitalari va patir una acusada manca de personal per a atendre els ingressats, i es veié obligat a una pujada salarial com a reclam, de la qual també es van beneficiar les ames de cria. Segons la taula salarial de 1600-1700 elaborada per Mercedes Vilar, durant la claveria de 1647-1648, a les nodrisses els van assignar 25 lliures anuals més la ració ordinària que percebien en espècie. Tornar a la normalitat, va suposar abaixar de nou els sous.

En la societat patriarcal en què es mou el segle XVII, amb la dona sempre subordinada a l’home -primer al pare i després al marit si es casava-, era l’espòs l’encarregat de cobrar el sou que la Casa li adjudicava.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes