L’Hospital General de València, segle XVIII

"L'hospital es regia per constitucions en les quals s'establien les tasques que  corresponien a cada oficial, empleats de la Casa i als administradors."

M. Luisa Plà Tormo
24.06.2022 - 16:18
Actualització: 24.06.2022 - 17:04
VilaWeb

L’Hospital General de València és encara un dels grans complexos sanitaris de la ciutat. Va nàixer en el segle XV, afavorit pel pare Jofre, pensat per a ser inicialment un centre que acollira malalts mentals. Però després de la Sentència Arbitral de Ferran el Catòlic (1512) que ordenava la unificació de tots els hospitals de València en un, es va convertir en el gran centre hospitalari que per l’atenció, cures i bon fer, va aconseguir un gran prestigi pel tractament de la sífilis i més malalties venèries mitjançant uncions mercurials que atreien malalts de tot Espanya i Europa.

Els ingressats van deixar de ser persones ateses per la caritat per a convertir-se en pacients. València s’endinsava en l’era de la modernitat sanitària. El moment de més esplendor de l’hospital se situaria entorn de la meitat del segle XVIII.

Durant dos-cents anys va tindre un govern estable, municipal i laic, amb autonomia reial i  eclesiàstica que a poc a poc anà perdent. En efecte, el caràcter laic de la proposta fundacional serà senyal d’identitat de la nova institució, i el seu govern estarà en mans de la burgesia urbana, sense participació del clergat ni de la noblesa.

En la segona meitat del segle XVII (1666) el rei ja va imposar la inspecció d’un visitador reial per a millorar-ne la gestió. I amb l’arribada de la monarquia absoluta, els quatre administradors que triaven un clavari (màxima autoritat del centre amb un càrrec que durava un any i comportava l’obligació de residir a l’hospital) foren gradualment substituïts per uns altres designats pel monarca.

L’hospital, ubicat entre els carrers de Guillem de Castro, el carrer de l’Hospital i el de Quevedo, tenia dues entrades situades al carrer de l’Hospital. Una, queia a  la plaça de l’Església, a l’hospital de bojos i a la capella de Nostra Senyora dels Desemparats (el Capitulet). La segona entrada, anomenada “del torn”, donava accés a les infermeries, a la farmàcia amb el seu hort, a la primera infermeria i a la segona. Rebia el nom “del torn” perquè es trobava al costat del torn on s’abandonaven els xiquets expòsits. Enfront d’aquesta porta encara perdura el nom del carrer del Torn de l’Hospital.

Aquesta porta és la considerada com a principal, i permetia el pas a un claustre descobert que feia d’avantsala a tot el conjunt hospitalari.

En el segle XVIII l’Hospital General va anar ampliant les instal·lacions amb la compra de terrenys veïns, fins a arribar una superfície de 38.307 metres quadrats.

L’hospital es regia per constitucions en les quals s’establien les tasques que  corresponien a cada oficial, empleats de la Casa i als administradors. Tots estaven obligats a conéixer els documents bàsics que determinaven el govern i funcionament del centre que gestionaven. Perquè ningú no poguera al·legar desconeixement, aquesta documentació s’imprimia i es repartia entre tots aquells que pogueren veure’s afectats per les noves disposicions. Es  repartien també exemplars entre les persones que pogueren arribar a ser membres de futures juntes d’administració, o persones amb capacitat per a deixar llegats importants. La  impremta permetia la propaganda i la publicitat. En 1766 els administradors del centre van determinar que la normativa vigent en aquell  moment es traduïra del  valencià al castellà.

Impressors valencians segle XVIII

Al costat del complex hospitalari es va establir un cementeri situat en l’angle N-O de l’antiga Quadra de Febres (actual biblioteca Municipal), de 29,9 m de llarg per 20,8 m d’ample, format per tombes excavades en la terra i amb  taüts de fusta.

Aquest cementeri va estar en ús durant tres segles (XVI-XVIII) fins que es va  traslladar en el XVIII fora de la ciutat per la incapacitat d’albergar tots els morts de l’Hospital General. En 1797, l’Arquebisbe Mayoral va donar 45.000 reals per a fer el trasllat. 

Les confraries també ajuden i s’adossen al complex hospitalari. Des del segle XV, confraries com Nostra Senyora dels Desemparats o la Congregació de Crist de l’Agonia participaven en la vida de l’hospital, i ara s’afigen l’Hermandat de Sant Felip Neri (1762), la Congregació de Comerciants i  l’Oratori Germanes de la Caritat (1775). 

Al llarg del segle XVII i primera meitat del segle XVIII, va haver-hi un cert  equilibri entre el flux monetari d’entrades i les despeses que l’hospital generava. Però a partir de 1710, a causa de la guerra de Successió, la tresoreria del  centre començà a ressentir-se i va haver d’augmentar el control de despeses  en totes les àrees. La crisi de la segona meitat del segle XVIII es va traduir en una reducció del nombre d’empleats i una deterioració de la qualitat assistencial del centre. El nombre de pacients va augmentar i les donacions i almoines van disminuir. Malgrat això, es van construir els banys públics en 1798. 

Conéixer amb quins ingressos es mantenia l’hospital al segle XVIII serà  l’objectiu del pròxim article. 

.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes