Les eleccions generals de 1996 van posar el futur d’Aznar i la governabilitat de l’estat en mans de Jordi Pujol i els nacionalistes catalans, que exigien el reconeixement de la unitat de la llengua. Això, en cas d’aconseguir-se, seria una fita històrica, però no va ser fàcil; més que res perquè la qüestió seria un embaràs problemàtic amb part dolorós.

També hi va haver un dia, no recorde bé si per aquell temps o molt abans, que en veure que la llengua que ens van transmetre els nostres avantpassats agafava vol amb els bufits dels polítics de torn, em vaig dir: “Açò va per a llarg”. Sort que don Manuel Sanchis Guarner († 1981) no va viure per a veure les “magnifiques” vesprades que les corregudes de la llengua ens deparà. Els records que segueixen, desordenats, no respecten un ordre cronològic; són simplement ferides difícils d’oblidar.

A finals del segle passat, Eduardo Zaplana governava amb el suport d’Unió Valenciana: la llengua estava en mans de la dreta i la seua normativa —i la seua gramàtica, és clar—, i a més, Zaplana tenia una mèdium, una aliada que li animava el galliner lingüístic blaver des de Las Provincias: M. Consuelo Reyna. Zaplana era presoner de Las Provincias i de la seua pitonissa. Per a ell degué ser un malson diari tindre darrere l’orella a tota hora el cant de l’ababut.

I si ho pensem bé ara, després de tants anys, no podia ser d’altra manera: hi havia tants interessos polítics i electorals que de vegades s’utilitzava la llengua per a embolicar la troca i desviar l’atenció d’altres assumptes. La llengua era una arma amb poder.

Ara, vist en la distància, s’entenen millor les coses. Tot era qüestió de temps. I cada cosa va passar quan tocava. La vellesa té aquestes coses: sense voler, recordem el passat. I recordem aquelles guerres entre secessionistes i unitaristes (amb els seus practicants, tots lluitant per veure qui defensava més la llengua), la fília i la fòbia a Catalunya, blavers i calalanistes, el conflicte lingüístic permanent, que si València o Valencia, anarquia ortogràfica, Federació d’Escola Valenciana, institucions catalanistes (IEC, ACPV, Junta de Govern de la UV), autoritats lingüístiques (IFV o RACV), denominació de la llegua (llemosí, català, valencià, bacavés…), la polèmica del reconeixement dels títols de valencià emesos per les diferents entitats i organismes, el llistat de paraules prohibides o marcades ideològicament depenent de qui governava, maldecaps en determinats moments sobre qui dictava la normativa: la Conselleria d’Educació i Cultura de torn o l’AVL?, el dictamen del CVC del 2005, un sens fi d’institucions implicades IEC, IFV, IIFV, ACPV, Lo Rat Penat, la RACV.

Que si les Normes del Puig o les Normes de Castelló. Tots volien atribuir-se la veritat absoluta sobre la identitat, la història del poble i els seus senyals de la valencianitat: la bandera, l’himne i el nom de la comunitat autònoma.

Cada grup volia imposar a l’altre una gramàtica i un diccionari. Tindre poder per aquell temps era important: t’atorgava la potestat normativa sobre la llengua. D’això almenys estaven convençuts els governants de primera divisió.

I si parlem de poder, cal recordar que en el primer govern de José María Aznar el PP va necessitar l’ajuda dels nacionalistes catalans per poder governar. Jordi Pujol es degué dir a ell mateix: “Ara és el moment d’aclarir el tema de la llengua”. I Zaplana, en acontentar Pujol i Aznar, va fer mèrits i va guanyar punts per a pujar a primera divisió, arribar a ser ministre i portaveu del govern, i fins i tot a aplegar a figurar com a successor d’Aznar a la Moncloa.

Un dia, en una inauguració conjunta d’una exposició d’art litúrgic a Tortosa, Zaplana va dir que les dues comunitats veïnes compartien “la misma historia, tradición y sensibilidad”. Pujol a continuació va repetir les mateixes paraules que Zaplana i va afegir “i també la llengua”, per si de cas al president de la CV se li havia oblidat.

Si finalment, amb Francisco Camps de conseller d’Educació, es va arribar a un pacte lingüístic, no va ser per convenciment propi, sinó per ordre del seu cap, Zaplana. A Zaplana eixe pacte li importava un rave —tots sabem què l’interessava al cartagenero—, però com que això li donava punts als ulls d’Aznar (a qui aspirava a succeir), li va seguir el joc a Pujol. Aznar necessitava els seus vots per a governar.

En tota aquella correguda resulta curiosa la maniobra de Manuel Tarancón. Heus ací un home de la dreta convençut de la unitat de la llengua, però que per fer carrera política va voler entonar la cançó secessionista. Arribat el moment del nomenament de la presidència de l’AVL, Zaplana el va afusellar sense miraments ni contemplacions i va preferir Ascensión Figueres. Això va implicar per a Tarancón una de les ploreres més grans de la seua vida. Tindre caps significa dir-los “sí, buana” i besar-los el cul, incondicionalment, cada dia. Agafen vostés la lliçó que més els agrade: “Si vols fer carrera política, la primera lliçó és abaixar el cap” o “No et fies de ningú”. I si vols ser independent, aquesta de Cela no està malament: “La soledad es el precio de la independencia”.

En tota aquesta història cal recordar el nom de Santiago Grisolía, mort a principi d’agost d’enguany. Aquest home, alié a lluites polítiques i lingüístiques, des del Consell Valencià de Cultura va animar el dictamen sobre la llengua que va possibilitar la creació de l’AVL.

Aprovat el dictamen on s’especificava que la normativa del valencià era la que feia servir la Conselleria d’Educació des de 1983, amb Ciprià Císcar al capdavant, pareixia que s’assolia la pax linguae. Perquè, recordem-ho, a vegades ens trobàvem amb algun director general que implantava les seues normes: així, “servei” es convertia de la nit al dia en “servici” i “aquest”, en “este”. Es poden imaginar el mareig que suposava als tècnics lingüístics i correctors no saber exactament quina normativa fer servir a l’hora de fer el seu treball? I també als usuaris de la llengua, és clar.

De les moltes partides de tenis que no he pogut veure en aquesta vida, els jure que una de les que més he lamentat haver-me perdut en directe va ser la que van jugar Francesc Camps i Rafael Alemany. Camps: “De catedràtic a president, sincerament: de veres que valencià i català són la mateixa llengua?”. Alemany: “Tan cert com que el sol ix per l’est”. Camps: “És que això de dir que Joanot Martorell i Ausiàs March són autors catalans i de cultura catalana se’m fa costera amunt, perquè els meus pares m’han inculcat que sóc valencià i no català”. Alemany: “El fet que eixos autors formen part de la literatura catalana no implica negar la seua valencianitat”.

Quin camí més llarg fins a arribar al pacte lingüístic! Problemes i més problemes. Fins i tot la denominació de la nostra terra va ser un assumpte traumàtic: País Valencià o Comunitat Valenciana? Qui no recorda l’al·lèrgia del PP al terme País Valencià? I què em diuen de la reticència de Jordi Pujol a fer servir en les seues memòries el terme Països Catalans per tal de no ferir els sentiments dels valencians?

En 2015, finalment, els integrants de l’AVL, alliberats de les dependències polítiques, van poder volar lliurement: les quotes polítiques passaven a la història. Però ara tenim altres polèmiques: la quota de gènere i la quota territorial. En fi, la llengua continua sent un tema que desperta passió. Ara bé, alhora, hi ha gent que se’n desentén olímpicament, del tema. O li entra oix, que de tot n’hi ha.

Al remat s’ha imposat el trellat i la llengua ha trobat el seu camí per la sendera de la sensatesa. El destí ha fet que a hores d’ara (i prou que ha costat) la llengua de l’AVL estiga majoritàriament en mans de filòlegs, és a dir, els que saben de llengua i d’història de la llengua. Els filòlegs es formen i ixen de la universitat; és sensat que siga la universitat la que dicte la norma: la gramàtica i el diccionari. Això no obstant, sempre hi haurà gent malalta que preferirà posar-se en mans de curanderos en compte de llicenciats en medicina, que és el que són la majoria de doctors. Ja s’ho faran.

Ara pareix que es camine cap a un “model unitari” amb l’ús de les formes convergents, però respectant la “variació interna de cada parlar”. Dir llengua única és dir llengua compartida per totes les comunitats que la fan servir. I jo em pregunte: no és això el que predicava Sanchis Guarner des del principi? Entestar-nos en propostes normatives divergents no ens unirà mai, ans al contrari, ens dividirà.

Segurament van passar coses molt més importants, però açò és el que jo recorde del conflicte i del pacte lingüístic, després de tants anys.

Ens ha costat molt d’entendre que catalans i valencians parlàvem dues variants de la mateixa llengua; és per això que la definició de les llengües, proposada per Rafael Alemany i Jordi Colomina, em sembla genial. Tant de bo se m’haguera ocorregut a mi, tan fàcil com era. Els escolars les haurien d’aprendre i entendre ben aviat per tal d’estalviar-nos disgustos futurs. Són definicions magistrals:

Valencià: Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó, la ciutat sarda d’Alguer, llocs on rep el nom de català.

Català: Llengua romànica parlada a la Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó, la ciutat sarda d’Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià.

The post La llengua, al cap de tants anys appeared first on VilaWeb.

He arribat a la tercera edat: no ho amague ni tinc por de dir-ho. Treballe amb la memòria retrògrada, és a dir, la que es mou cap arrere, com ja deuen haver comprovat. Gran part dels meus records, almenys en una primera fase, apareixen mentre camine: són flaixos que després elabore detingudament. Procure que el meu relat siga versemblant; és el lector qui finalment li atorga la seua credibilitat.

Mentre camine repasse i torne a repassar detalls mínims que em conduiran a més detalls que actuen a tall de sinapsi neuronal. Recorde i escric. Recorde allò que em va “emocionar” o impactar en el passat; les coses que el meu cervell va considerar irrellevants no van activar certs mecanismes cerebrals i es van esvanir. Així, no és estrany que conteste que “no” quan algú em pregunta: “No te’n recordes de …?”: això significa que al meu cap no ho vaig considerar primordial en el seu moment. De totes eixes coses són els neurocientífics els qui en poden donar explicacions saberudes.

Bé, seguim. Aquell estiu Demis Roussos amb Triki, Triki i Albert Hammond amb It Never Rains in Southern California van ambientar els balls de les discoteques. I quan es va acabar l’estació no vaig fer cap consulta especial a cap catedràtic ni professor que haguera tingut a la facultat durant els cursos d’estudis comuns. Tampoc no em vaig tancar a la meua habitació a reflexionar sobre la millor manera d’encarar el meu futur acadèmic: punts forts i fluixos en la meua formació prèvia, què m’atreia per damunt de tot, eixides laborals després de la carrera, etc. Res de tot això no em va passar pel cap.

Vaig repassar, això sí, les paperetes dels cursos anteriors amb les qualificacions per tal de veure si apareixia una llumeta al final del túnel. Vaig recordar alguns professors i, sense voler, també algunes classes de l’últim curs: la traducció de Pro corona, de Demòstenes, amb doña M. Antonia Corbera Lloveras; les lliçons magistrals sobre els Reis Catòlics, Carles I i Felip II de don Antonio Mestre (on vaig preferir parar atenció i deixar de prendre apunts com un desesperat: fet i fet sempre li’ls podia demanar a la companya Evangelina Rodríguez Cuadros). També vaig recordar (i sempre recordaré) l’esforç sobrehumà que em va costar l’assignatura d’Història Antiga i Mitjana d’Espanya a càrrec de don Antonio Ubieto Arteta, de qui molts anys després esbrinaria que havia estat un dels ideòlegs del moviment secessionista lingüístic, eixe grup que tan actiu es va mostrar en el moment de la fundació de l’AVL i molt abans. Encara com Ubieto no va ser tan enrevessat amb els qui es van presentar a l’examen de setembre i va fer preguntes clares com els fenicis i la conquesta de València i Mallorca! També m’apareixien vagament altres classes: la filosofia de Bacon, d’una banda, i d’altra, l’anàlisi de poemes seguint les teories de Carlos Bousoño.

En algun moment d’aquell estiu vaig estar temptat d’anar-me’n a Barcelona a fer Psicologia. Però hi havia una complicació important: tenia nóvia formal i ja estava escarmentat de tots els fracassos sentimentals anteriors. Triara l’especialitat que triara en tercer, sabia que havia de dedicar un temps adequat al festeig si no volia veure’m en una nova frustració: al remat, a base de trompades acabem per aprendre alguna lliçó.

Finalment em vaig decantar per Filologia Moderna. En algun altre moment explicaré com va nàixer eixa especialitat a la Universitat de València: sempre m’ha interessat de saber com es conformen els estudis de les institucions docents on s’imparteixen les branques del saber, i més si m’afecta directament. En el primer curs d’especialitat et podies trobar tota una amalgama de gent de diverses edats i formació. No oblidem que els alumnes de Filologia Moderna procedien dels diferents grups que hi havia en els diversos torns en segon curs de comuns: a alguns els coneixia i a altres els vaig conéixer al llarg dels tres cursos següents. N’hi havia de casats, alguns que havien fet la mili, mestres en excedència que volien ampliar estudis, monges amb el vistiplau de l’arquebisbat (imagine), alumnes lliures que assistien a classe, altres que, tot i ser oficials, anaven a classe quan podien (per motius laborals sobretot), etc. Tinc en el cap exemples amb noms i cognoms de totes les classes.

En Filologia Moderna podíem triar dos idiomes dels quatre que s’oferien: anglés, francés, alemany i italià. La majoria escollia anglés i francés. En els cursos d’especialitat ja ens fixàvem qui era cadascú: si estudiava una llengua o una altra, o si el nivell en què estudiava les llengües escollides era com a idioma principal o secundari.

Ah, i que no pense ningú que fer Filologia Moderna es reduïa a estudiar i aprendre els idiomes corresponents: per a això ja hi havia l’Escola d’Idiomes, el British Institute, l’Alliance Française, l’Institut Alemany o l’Oxford Centre (on s’ensenyava anglés d’una forma innovadora). La facultat no era això.

Quan algú es matriculava en Filologia Moderna ja havia de tenir una certa competència oral i escrita en els idiomes escollits, de la mateixa manera que quan s’escollia clàssiques se suposava que es dominava la morfosintaxi grecollatina i havia fet moltes hores de vol en la traducció dels autors d’eixes cultures. L’especialitat no t’ensenyava les llengües: com a molt t’envernissava i prou. Amb el nombre d’alumnes per classe que hi havia no es podia fer res més. Si tenies un poc de sort feies alguna prova oral. Recorde algunes classes pràctiques en algun curs a càrrec de la professora Raquel Royo.

No teníem laboratori d’idiomes. Eixe era un dels punts reivindicatius en les assemblees d’especialitat. Quan vam acabar la carrera el laboratori encara no s’havia muntat. El lloc on s’adquiria eixa competència oral i escrita era problema de cadascú. Per la part que et tocava ja t’espavilaves ràpidament i et buscaves la vida, bé anant a algun d’eixos centres oficials o bé emigrant durant l’estiu a l’estranger a collir maduixes, fregar plats, preparar entrepans, servir tes o cafés, netejar lavabos o el que fóra: crec que encara no existia la figura d’au-pair.

Els estudis de Filologia Moderna a València eren un calc dels que hi havia a la Universitat de Madrid (l’actual Universidad Complutense), i el calc també es reflectia en les publicacions. En una altra ocasió parlaré de quan i on van nàixer els coneguts hui en dia com a estudis anglesos i qui en van ser els artífexs.

Tinc ben arrelat en la memòria el curs 1973-74 perquè va ser aquell inoblidable curs en què al ministre d’educació, don Julio Rodríguez Martínez (1928-1979), se li va ocórrer d’instaurar el “año juliano”, que consistia a fer coincidir l’any natural amb l’any acadèmic, amb la qual cosa eixe curs les vacances d’estiu per als qui començaven primer van durar sis mesos.

D’eixa manera, el curs 1973-74, a efectes d’exàmens el mes de juny passava a ser desembre, i setembre es convertí en gener. Divertit, no? Era la forma sui generis de recuperar el temps perdut aquells anys de vagues i períodes amb les facultats tancades. Afortunadament, aquell experiment va acabar en juny amb el cessament del ministre del ram, un valido de Carrero Blanco que va passar a la història de l’educació amb el malnom de Julito el Breve. Crec que aquell ministre argumentava que el curs havia de transcórrer paral·lelament amb els pressupostos de cada any, però no es va tindre en compte que l’ensenyament mitjà continuava regint-se pel calendari escolar de tota la vida.

Ja ho poden veure: els temps passen i les coses no canvien gaire. Molts polítics, de qualsevol color, divisió i rang, volen passar a la història amb la seua empremta en la gestió que tenien encomanada: a gosades que don Julio ho va aconseguir!

I no sols don Julio. Amb les no-sé-quantes lleis d’educació que hem tingut en el període democràtic, assolirem que cap alumne no es quede arrere, que cap universitat abaixe el llistó d’aprovar el 99% dels alumnes que es presenten a Selectivitat -o com es diga ara-, i que al remat entren tots de calbot a la universitat amb un nivell paregut al de quan la meua generació feia la prova d’ingrés en començar batxillerat.

Ara sembla que, per tal que els centres superiors d’ensenyament no es queden buits a conseqüència de la baixada de natalitat, cal obrir la mà. O potser és per l’aplicació d’algun algoritme, paraula que només hui he sentit ja cinc vegades.

The post Decidint l’especialitat appeared first on VilaWeb.

Cap de les matèries cursades fins aquell moment no havia exercit en mi una atracció irresistible; això, afegit a l’absència de xarrades orientatives en aquella jungla que em semblava la facultat on estudiava, feia que retardara l’elecció final. I la veritat és que tampoc era cosa de provar un any clàssiques i a l’altre història o una altra especialitat. El meu futur immediat, és a dir, el curs següent, depenia d’una beca; i la beca depenia de les qualificacions obtingudes, així que no podia jugar amb molts experiments.

Que no pense tampoc ningú que els continus tancaments de facultats i les vagues ens alliberaven dels programes complets de les matèries. Hi havia algun mirament i retallada d’algun tema secundari, però en general ens examinàvem del programa complet de cadascuna de les assignatures. També, excepcionalment, et podies trobar algun PNN molt cremat que et deia: “Para el examen solo entra lo explicado en clase”; eixa era la seua forma de fer la guerra per lliure mentre feien “clases informales” (segons l’expressió que feien servir).

Quede també clar que per moltes ferides patides en els tornejos amorosos, per moltes faltes d’assistència a classe pel motiu que fóra, per moltes anomalies externes a la voluntat de cadascú, etc., a final de curs havíem de seure davant un full blanc o de color (no ho sabies mai a la bestreta) amb el segell de la facultat corresponent (ja se’n poden imaginar el motiu) i escriure sobre el tema que al professor de la matèria se li ocorreguera. Heus ací uns exemples de preguntes d’exàmens. En filosofía: “Hombre y Dios en San Agustín” i “Teoria del conocimiento y antropología en la filosofía antigua”, temes dels quals ara seria incapaç d’escriure ni una línia. Mentre visca no oblidaré mai com era de rebuscat Ubieto: l’examen final incloïa preguntes com “La doctrina del adopcionismo” i “Elementos extraños en la Península durante la Edad Media”.

En el pla amorós, l’any 1972 va acabar amb un altre fracàs o desengany; així doncs, estava un poc desorientat, abatut i desanimat. Jo considerava l’amor com una altra matèria del programa d’estudis des que la vaig descobrir i he de reconéixer que no “progressava adequadament” (per aplicar un terme que sonarà als qui van cursar o impartir l’EGB). Hi va haver un moment en què vaig pensar que era hora d’oblidar-me d’embolics sentimentals i centrar-me seriosament en els estudis. Però, ai, el control dels sentiments a aquella edat era com voler agafar un bou per les banyes. A veure qui era el valent que s’atrevia de fer-ho! Jo, ho reconec, no era fàcil d’orientar en eixe camp. Ni els superiors ni els pares espirituals del seminari primer, ni ma mare després, no van aconseguir gaire cosa amb els seus consells. Així que, com millor vaig saber i poder, vaig gestionar i configurar eixa faceta de la meua personalitat i identitat, això sí, amb algunes cicatrius en cos propi i també en aliens. Les cicatrius en carn pròpia les tinc ben merescudes, però em penedisc de les causades en altres.

Jo m’havia de desplaçar diàriament a València a les classes i a altres menesters. El trajecte l’aprofitava per a llegir o traduir el que fóra. Sempre tenia en el cap el ministre Villar Palasí (1922-2012), un tecnòcrata de l’Opus Dei, que en la seua època d’estudiant feia anys que havia fet el mateix trajecte aprofitant el temps. El bitllet d’anar a València des de Burjassot-Godella costava quatre pessetes, i el d’anada i tornada, en valia set, és a dir, 0,042 cèntims d’euro: no se’n riguen per favor. Déu sap quants viatges vaig fer amunt i avall i també parant a vegades a Benicalap, Empalme, Cantereria… per motius aliens als estrictament acadèmics.

A València, quan no estava en classe, em perdia per algunes llibreries: Concret, Punt i Coma, Universal, la del SEU, etc. Recorde que fins que no vaig aconseguir l’Antología rota de León Felipe en l’editorial Losada no vaig parar: jo estava en llista d’espera darrere dels estudiants nord-americans a qui el professor Pedro J. de la Peña feia classes. No trobava tampoc enlloc el volum tercer del manual Historia de la Filosofía de Nicola Abbagnano, i era impossible de demanar-lo en préstec a la biblioteca. Quan li’l demanava al sinistre bidell Sierra (en funcions de bibliotecari), sempre em deia “Está prestado”. No m’agradava veure la cara d’aquell bidell, que em recordava la pel·lícula Nosferatu de Murnau, que vaig veure per primera vegada a l’aula 111.

Jo no he sigut mai massa addicte a anar a bars i llocs per l’estil: deu ser una cosa genètica. A Burjassot anava, a la llarga, a la cafeteria Tambo. Vaig fer poques visites als pubs del barri del Carme i altres bars a sentir música i prendre alguna beguda. Ni tan sols sé cert si existia i gastàvem la paraula “pub” quan hi anàvem. No debades han passat cinquanta anys.

En aquell curs, els alumnes de segon curs anàvem un poc errants per la facultat, amunt i avall, ja que les lliçons de les matèries es feien en diferents aules. Mentre el company Josep Tarrasó (de Vilallonga) s’avorria a les classes de filosofia i escrivia poemes en valencià simulant que prenia apunts, jo li pegava voltes a una pintada imaginativa que havia llegit en un dels desplaçaments d’una aula a una altra: “El estudio es una masturbación mental”.

Calia estar molt atent al moment en què havia de demanar pròrroga de segona classe d’incorporació a files. Si no la demanava cada any significava que m’incorporava en el primer reemplaç de l’any nou. Ben pocs s’escapaven d’anar a la mili, si de cas els qui tenien peus plans o coses per l’estil. Demanar pròrroga implicava tota una paperassa: instància per triplicat (els impresos els facilitava l’ajuntament corresponent), certificat dels estudis que hom cursava amb les qualificacions obtingudes, certificat de conducta escolar, certificat de bona conducta expedit per la Guàrdia Civil. Ufff!

No puc seguir sense explicar el muntó de certificats que calien per a poder respirar un poc lliurement. En una societat que es transformava lentament i eixia de la postguerra (cal no oblidar que “la pau de Franco” mantingué l’estat de guerra fins a l’abril de 1948), on la vida diària encara estava impregnada de por dissimulada i on es temia ser castigat o perseguit, la cosa més sensata era passar desapercebut, mantenir la boca tancada, i no expressar les teues idees públicament. En aquell ambient enrarit transcorria la vida dels qui hui tenim de setanta anys en amunt, on tots necessitaven tindre bons informes per a poder sobreviure i fer camí, on havies d’acreditar adhesió als Principios del Movimiento i un passat net de connexions republicanes. Tots entendran, per tant, el temor de mon pare i la seua obsessió perquè mantinguera la boca tancada, i la poca gràcia que li feia que jo portara el pèl rebolicat i una barba salvatge, més aïnes descuidada. Portar barba aquells dies et feia candidat a ser inclòs en el grup de sospitosos de pertànyer al Partit Comunista.

Durant els tres cursos que em vaig hostatjar a la residència universitària de don José Lluch vam intentar de posar en marxa un cineclub, conjuntament amb els alumnes del Col·legi Major Sant Joan de Ribera que vivien en aquell castell prop de les Sitges, no massa lluny de nosaltres. No recorde bé si eixe projecte es va materialitzar o no, però sí que aquells col·legials venien a la nostra residència a veure pel·lícules com Isadora, Besos robados, El manantial de la doncella, Fahrenheit 451, El baile de los malditos, El jovencito Frankenstein, La madriguera, etc. Faig un esforç especial per a recordar les vegades que vaig entrar a aquell indret fundat pel sant d’origen sevillà, i només m’apareix el dia en què hi vaig anar a una conferència del sociòleg Amando de Miguel, que aquells dies estava en el punt de mira dels observadors dels elements incòmodes i díscols del règim franquista.

A Burjassot també hi havia cinemes més populars com el Tívoli on vaig veure Romeo y Julieta, Un hombre llamado caballo, Le llamaban Trinidad, etc. Per a pel·lícules més selectes, en versió original o de “arte y ensayo”, que es deia aleshores, anàvem a Aula 7, on vaig veure La naranja mecànica o al Xerea de València, on vaig veure Ivan el Terrible i algunes de Buñuel. Segur que eixes sales de cine han desaparegut. De tot açò fa cinquanta anys!

Des d’un punt de vista econòmic he de dir que la matrícula d’aquell curs em va costar 1.232 pessetes: imagine que en rebre la beca, molt avançat el curs, em devien reintegrar la quantitat per ser becari; el bitllet d’avió en vol xàrter a Londres em va costar 2.350 pessetes, la calefacció del curs 1972-1973, 2.072 pessetes. També tenia ingressos: trimestralment Enrique Jorro, un dels caps d’estudis de les filials Lluís Vives i Sant Vicent Ferrer a Burjassot m’estenia un xec per més de 10.000 pessetes per les classes que feia en eixos col·legis.

Aquell curs es va fer molt popular el cas de Pepe Beúnza, tancat a la presó de Cartagena. Beúnza era el primer objector de consciència al servei militar a l’estat espanyol per motius polítics. La seua idea i el seu missatge eren molt atractius, però jo no era tan valent per a emprendre mampreses d’eixa envergadura; a més, al meu pare li hauria caigut la cara de vergonya: si ell havia fet la mili després d’anar a la guerra, jo no tenia excuses per a no vestir l’uniforme de caqui durant quinze mesos, això si no em tocava marina.

Amb crits de “Libertad a los detenidos”, “No a la represión”, “Franco asesino”, jeeps de grisos amb cascs antiavalots rodejant la facultat brandant porres i demanant carnets de facultat per a controlar els moviments es va acabar el segon curs de comuns. Els mesos van volar entre assemblees de curs, de facultat i de districte tractant temes enquistats als que no es trobava solució: expulsions del Politècnic de set companys, dimissió del rector i del degà, llibertat d’expressió i per a les assemblees, el perquè de la policia al campus, les reivindicacions dels PNNs etc., qüestions que es quedaven en el tapet per al curs següent, perquè, evidentment, la cosa encara no s’havia acabat.

The post Segon curs d’estudis comuns: coda appeared first on VilaWeb.

A l’hora de repassar les coses que vaig aprendre aquell curs, em ve al cap una cançó de Tom Paxton que cantava el folklorista nord-americà Pete Seeger titulada What did you learn in school today?, és a dir, Què has aprés hui en escola? I el xiquet contestava què havia aprés. Per exemple: “He aprés que el govern sempre té raó i no s’equivoca mai / Que els nostres dirigents són els més collonuts / Que els elegim una volta i una altra / Això he aprés hui en escola”.

Bé. A veure si recorde algunes coses apreses el curs que vaig canviar de torn, fugint dels grisos, assemblees, desallotjaments, manifestacions, tancaments de facultats per possibles incidents i d’exposicions teòriques d’alguns elements estudiantils il·luminats. Sé cert que els que feien Magisteri, allunyats del campus de l’avinguda del Passeig al Mar, no patien tants romanços! Recorde un dia que, a penes començada la classe de grec, s’hagué de donar per acabada perquè a un membre del Comité Local de la Lliga Comunista Revolucionària (organització simpatitzant de la IV Internacional) li va passar pel cap d’explicar-nos, sense preguntar si hi estàvem interessats o no, el sentit del Primer de Maig. Eixe tipus d’interrupcions era prou normal: a vegades se suspenia una classe fins i tot perquè hi havia una junta de govern de la facultat! Cada dia la facultat apareixia empaperada amb alguna pamfletada nova; i quan estaves entretingut llegint un pasquí a la cartellera dels alumnes, de sobte apareixia un grup, el llevava, el feia un bolic i posava el seu, que a vegades arribava fins al sostre o s’enredava al passamà de l’escala que pujava al primer pis, com una planta enfiladissa. Recorde també que mon pare estava obsessionat que no em clavara en aldarulls de cap mena, especialment de signe polític. Per la part que em tocava, jo ja anava amb molt de compte: plantava les antenes sobretot quan posava els peus en l’avinguda del Passeig al Mar, passats els jardins de Vivers. Però no es perden aquest detall: segons la premsa d’eixe any, a vora un 75% dels espanyols estava satisfet amb la forma amb què es governava Espanya. És clar que la universitat era un altre món.

Què vaig aprendre eixe curs? En primer lloc, pel que fa a les llengües clàssiques, en les quals jo creia que tenia prou bona base, no vaig millorar gaire. Vaig aprendre que no era qüestió de plorar a la porta de cap departament cada vegada que no estava d’acord amb alguna cosa o no m’agradava una qualificació. Això vaig aprendre. Nota explicativa: això no ho cantava Pete Seeger; això ho dic jo.

En llatí, el canvi de professor va ser per a millor: amb don JME (de Burjassot) vam traduir Històries de Tàcit i Odes d’Horaci; el tarannà i actitud d’aquest professor no tenia punt de comparació amb el del curs anterior; no me’l vaig trobar mai pel Pati de les Sitges o Pati de Sant Roc diumenge de matí per a poder xarrar. En grec, la professora era doña MACLl, àlies Matahari: no m’agradava gens ni miqueta. Repasse el Llibre de Qualificacions Escolars de batxiller i resulta que era la secretària del tribunal de les Pruebas de Madurez de juny de 1971, a què ja m’he referit adés. Resumint per tal que quede ben clar, modèstia a part: jo sabia molt més grec i llatí del que diuen les qualificacions obtingudes en el meu expedient acadèmic. Bona prova d’això és que al llarg de la vida he fet moltes classes particulars d’eixes dues matèries amb bons resultats per als alumnes i també, tot s’ha de dir, m’he tret els meus dinerets. De llatí, sense anar més lluny, podria donar lliçó demà sense necessitat de gaire preparació. En grec ho tindria un poc més agre. De qualsevol manera, el temps sempre m’ha volat quan les ensenyava.

En Història d’Espanya antiga i mitja, el professor titular era el catedràtic don AUA, sens dubte l’ogre d’eixe curs. La part seua del manual Introducción a la Historia de España, escrita conjuntament amb Reglà, Jover i Seco, te l’havies de saber fil per randa, en cas contrari t’arriscaves a arribar a cinqué de carrera amb eixa matèria pendent, cosa que significava que no et donaven el títol. Així que amb l’Ubieto, nom de guerra amb què ens referíem a l’assignatura, no havíem de jugar. Quan vaig traure un notable en eixa matèria vaig tenir la sensació que ja tenia mitja carrera feta. El professor que el substituïa ens va ensenyar totes les diverses capes i materials de què es componien les calçades romanes (que sabuts que eren els romans!) i també les últimes investigacions arqueològiques de la civilització de Tartessos, als sud d’Espanya, entre les províncies de Huelva, Sevilla i Cadis. En Història d’Espanya moderna i contemporània el professor va ser don AM, però no en recorde res més. AM (d’Oliva) era especialista en la il·lustració valenciana i en Gregori Maians.

Una altra assignatura amb què no es podia jugar era la geografia general, que estava en mans del catedràtic don VR. Com que l’home no es podia dividir en els grups de segon, la matèria era impartida per diversos ajudants, això sí, d’una manera tan seriosa i professional que tots els temes s’explicaven amb el mateix patró, estigueres en el grup que estigueres. És l’assignatura més seriosa que em van impartir en aquella Facultat: qui m’havia de dir que també hi havia problemes matemàtics en aquella matèria. Evidentment, me la van suspendre, així que em vaig haver de comprar un parell de manuals de Max Derreau (Tratado de geografia humana i Geomorfología) i se’n va vindre en companyia meua a Londres a passar l’estiu. Eixa va ser l’última assignatura important que vaig suspendre en els cursos de comuns i en la carrera. El dia que venia d’examinar-me al setembre, a l’estació de RENFE de Xàtiva em vaig assabentar del colp d’estat de Pinochet a Xile. Són coses que no s’obliden. Què vaig aprendre dels trenta-tres temes d’eixa matèria? Doncs coses tan interessants com nocions de tectogènesi i orogènesi o les dislocacions: fractures, plecs i falles. Hui en dia cada vegada que veig la meteoròloga Victòria Rosselló en À Punt, em ve al cap son pare; i també sa mare, a qui també coneixia per ser professora d’anglés, com jo.

A mesura que avança el meu relat m’apareixen rostres als quals no trobe nom, i noms a què no sé posar rostre. En el primer cas es troba el professor de literatura castellana de qui, tot i posar-me excel·lent per un treball que vaig fer sobre el teatre de Valle-Inclán, no en recorde el nom: només recorde que deia “vaya” cada deu paraules. Al cap de poc temps se m’havia apegat eixa falca i jo la repetia cada cinc. D’entre els qui només en recorde el cognom, però no la cara, hi havia el professor de filosofia que impartia Historia de los sistemas filosóficos. Em roda pel cap que era especialista en filosofia de les religions o en filosofia oriental. No sé si entrava en el programa o no, però la bona qüestió és que aquell professor, el cognom del qual començava per L, ens va fer llegir uns quants llibres del filòsof Friedrich Nietzsche (1844-1900). El missatge inhòspit de Nietzsche, amb la seua radicalitat i crítica als fonaments metafísics de la cultura occidental, a mi em semblava un parell de coces als valors cristians i la moral que m’havien inculcat i en què havia estat educat; millor dit, havíem estat educats.

He de reconéixer que açò d’escriure records i vivències de fa uns cinquanta anys és una teràpia interessant. Exercitar la memòria a la meua edat sempre n’és, sobretot quan algú que va viure situacions semblants ho llig i et fa algun comentari. Quant a l’assignatura de formació política, em conten que el curs 1967-68, encara al carrer de la Nau, els alumnes es van amotinar contra el professor que va gosar d’examinar-los d’eixa matèria: se’n va anar de l’aula acollonit i no hi va tornar mai més, i des d’aleshores firmava l’aprovat general des de casa. La cosa no es va acabar ací; hi va haver un alumne valent —ja es necessitava valor en aquells anys per fer una cosa així— que el va acusar d’embutxacar-se el sou sense treballar. Imagine que jo devia tindre eixe mateix professor, però no recorde d’haver-lo vist mai ni haver assistit a les seues lliçons.

Pel que fa a l’assignatura de religió, un amic d’Aielo de Malferit em diu que, cinc cursos abans, el professor d’eixa disciplina, mossén Espasa, no va tindre problemes a impartir les seues classes, guanyant-se el seu prestigi a pols: sembla que l’assistència a la seua classe, tot i ser lliure, era considerable; al final també donava un aprovat general. Recordem que mossén Josep Espasa Signes (Dénia, 1914-1980) va ser destituït de Rector del Col·legi Sant Tomàs de Vilanova el 1970 per cometre el pecat mortal de reivindicar l’ús del valencià en la litúrgia.

No cal que els diga on vaig repassar el francés de 2n curs eixe estiu: no aprenem mai la lliçó. En anglés vaig traure matrícula d’honor, no per allò que m’hi ensenyaren, sinó per la base sòlida que arrossegava en la motxilla d’aprenentatges previs. No creguen vostés que no m’interessava el francés i no m’agradava París; però és que tot anava en contra meua. Cada vegada que escrivia una carta a la llibreria Hatier de la capital francesa per a demanar faena, em contestaven que eixe estiu ja no tenien llocs disponibles.

The post Segon curs d’estudis comuns: què hi vaig aprendre appeared first on VilaWeb.

La maquinària del Patronato de Promoción Humana y Social Juan XXIII a Burjassot necessitava personal, així que em vaig posar a les ordres del director, don José Lluch Vidal, qui em va encarregar el transport escolar dels xiquets que venien de València, cobrar-los les mensualitats, i unes classes a la filial de l’institut Lluís Vives a Burjassot.

De matí me n’anava a València amb el conductor d’un dels autobusos, passàvem a buscar els xiquets que eixos anys encetaven la nova EGB, passava llista i tornàvem a Burjassot. En el temps d’esplai esperava que els alumnes aparegueren a pagar les mensualitats: dues-centes pessetes al mes, crec recordar. Feia classes de castellà a un grup d’alumnes, i d’anglés a un altre, complint el meu horari. En poques paraules: tenia una seguida. A la meua nóvia no li va agradar ni la seguida que tenia, ni tampoc el canvi de torn a la facultat. Crec que eixe va ser el motiu del trencament. Coses que passen en les parelles.

No recorde bé si va ser eixe curs o el següent, quan don José, fart del transvasament d’alumnes de la residència universitària masculina a la femenina i viceversa, va fer una neteja i es va quedar amb una selecció dels que li interessaven. La gent que formava part d’aquell col·lectiu d’estudiants universitaris, majoritàriament de cursos avançats de medicina, ciències exactes, dret, història, econòmiques, etc., em queia molt bé. A més, hi havia ambient d’estudi. Tinc ben gravats els seus rostres al meu cervell, però només recorde uns noms: Néstor Novell (de Gandia), un bon xicot i més tard president del Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia; José Luis (de Mula), que estudiava ciències exactes; Manolo Ortells (de Vila-real), que feia arquitectura i que només es tallava els cabells una vegada l’any; Pilar Simarro (de Borriana), que estudiava idiomes; i la colla de l’Olleria, és clar. Per algun lloc m’apareixerà un dia el llistat de tots estudiants. La procedència era heterogènia: Elda, Ontinyent, Gandia, Requena, Vila-real…

Tampoc no recorde formar part aquell curs de cap comissió de novatades dels nous ingressats en la meua residència de Burjassot, però sí haver-ne patit el curs anterior. A mi tot això de les quintades de principi de curs -algunes de molt pesades- sempre m’ha paregut un costum medieval, sense gaire gràcia ni sentit. Per exemple, una de les que es feien als col·legis universitaris de València consistia a deixar-te nu en l’aleshores plaça del Caudillo de València (l’actual plaça de l’Ajuntament) i ja t’apanyaràs. Crec que els col·legis es copiaven els uns als altres a veure qui de tots feia la broma més pesada.

Durant els cursos en què m’hostatjava en la residència de Burjassot s’hi feien xarrades, cicles de cinema (en recorde un de cinema francés), presentacions de llibres a càrrec d’algun estudiant sobre algun llibre que havia llegit, alguna representació teatral, etc. Hi havia un gimnàs, encara que no em va passar mai pel cap de posar-hi els peus; fins i tot hi havia una piscina coberta, però costava massa diners posar-la en funcionament i l’economia de la residència no era gaire pròspera. Quan venia el bon temps podíem fer ús de la piscina d’estiu que hi havia al col·legi masculí del Patronat, un filial de l’institut Lluís Vives de València.

El destí va fer que el dia de Sant Valentí em trobara amb la xica d’Atzeneta d’Albaida que havia conegut a l’institut d’Albaida dos cursos abans. Ella estudiava idiomes en diversos centres; un era l’Escola Oficial d’Idiomes de València, on jo també anava dos dies la setmana. Aquesta vegada no van fer falta gaires paraules ni cap declaració d’intencions; tot va eixir amb naturalitat: la llavor plantada dos cursos abans havia germinat sense preparar ni adobar el terreny. Lliçó: no insistisques massa en res; quan les coses han de ser, seran.

Un dels temes recurrents en les assemblees de les facultats era la guerra del Vietnam, una guerra que la meua generació havia seguit en blanc i negre, en directe, pràcticament des del principi. En aquell conflicte, els Estats Units donaren suport al Vietnam del Sud contra el Vietnam del Nord, comunista. Doncs bé, en la primavera de 1973 es va acabar eixa guerra i també un dels temes de les assemblees.

Una altra qüestió que hi apareixia i que quan vaig acabar la carrera encara no s’havia solucionat era la inexistència de la secció de filologia romànica a la Universitat de València. Recorde el nom d’una líder estudiantil del meu curs dient-nos el llistat d’universitats nord-americanes on es podia fer filologia catalana; curiosament, eixos estudis no es podien cursar a València amb la qual cosa alguns estudiants havien de fer les maletes i emigrar a altres universitats de l’estat. No sé exactament quants anys van haver de passar perquè finalment s’implantaren regladament els estudis de filologia valenciana.

El clima polític era semblant al del curs anterior, és a dir, d’encefalograma pla quant als canvis que tots esperàvem. Només cal pegar una ullada a un pamflet, aquesta vegada firmat pel Comité d’Estudiants del Partit Comunista d’Espanya i que m’apareix dins de la Segunda antología griega, per a fer-se’n una idea de l’ambient:

«El cierre de facultades es un arma represiva que disgrega nuestra lucha; contra esta medida debemos insistir y presionar a los más amplios sectores: profesores, opinión pública, etc. Y para ello aprovechar y fomentar las divisiones internas que existen en los “órganos rectores” de la Universidad.

Las Juntas de Facultades, los decanos, Juntas de Gobierno, etc., no son los órganos democráticos que el Movimiento Estudiantil exige, pero en las actuales circunstancias, LA LUCHA POR LA DIMISIÓN DE LOS DECANOS (especialmente los de Filosofía i Ciencias) y POR LA DEMOCRATIZACIÓN DE LAS JUNTAS, RECTORADOS, ETC., son reivindicaciones de gran importancia bajo la dictadura.»

A la facultat de Filosofia i Lletres, a don Julián San Valero (degà en primer curs) el va subsituir don Felipe M. Garín Ortiz de Taranco, i després don Fernando Montero Moliner (1922-1995), catedràtic d’Història de la Filosofia i auor de diverses publicacions sobre Parménides, Kant i problemes fenomenològics. Don Fernando era, sens dubte, el més dialogant, pròxim i estudiantero dels degans que hi vaig conéixer.

Coses de la vida: don Fernando Montero vivia en un xalet a Burjassot, tres cases més amunt de la residència on jo m’allotjava, en la mateixa vorera. Un dia vaig pensar d’anar a fer-li una visita que havia concertat prèviament amb la filla, que també feia Filosofia i Lletres i amb qui coincidia a vegades en el trajecte amb el trenet en direcció cap a València. Volia fer-li unes preguntes sobre els llenguatges abstractes. La primera cosa que em va preguntar va ser si jo estava interessat en el vessant ontològic, ètic o matemàtic d’eixa qüestió. Ja es poden imaginar la cara amb què em vaig quedar. Va començar a citar-me Parmènides, Plató, Aristòtil, Kant, Ockham, etc., i em va fer un resum dels problemes de la filosofia del llenguatge, passant pel parentesc existent entre el vocabulari abstracte i els sincategoremàtics. Aquell dia vaig decidir que no estudiaria filosofia pura per res del món, i que no podia fer perdre el temps a aquella persona ni un dia més. Cada vegada que ens véiem pel carrer Isabel la Catòlica ens saludàvem educadament i jo em deia “Que ignorant que sóc!”. Des d’aquell dia mire amb respecte els qui han decidit filosofar la resta de la seua vida. Continuarem amb el relat de les matèries que vaig cursar aquell curs i els seus professors.

The post Segon curs d’estudis comuns: canvi de torn appeared first on VilaWeb.

Els dies que tenia classe anava a l’Oxford School of English, una de les moltes acadèmies d’anglés que hi havia pel centre de la capital, amb estudiants universitaris de diversos països d’arreu del món. La meua aula estava per Piccadilly Circus. Ens feia classe el director, Mr Ingram, que contínuament ens repetia el lema que molts anglesos han interioritzat de fa segles: “England is the best country in the world”. Recorde que en tot l’estiu no hi va haver mans que Mr Ingram pronunciara Bermúdez (nom d’un estudiant de Galícia) com Déu mana; sempre deia Mr Bermiudes. Com volia ell que nosaltres pronunciarem correctament “comfortable” i “vegetables”?

Quan acabava la classe visitava algun museu. Eixe primer estiu a Londres en vaig xafar un bon grapat: el Museu Britànic on vaig veure moltes de les coses explicades en les classes d’història antiga i de l’art (Déu sap quantes vegades que he tornat després!), el Museu de Londres, la National Gallery, la National Portrait Gallery, la Tate Gallery (amb les pintures del poeta visionari William Blake!), el Museu de Victoria i Albert, etc. No debades afirmava el doctor Samuel Johnson (1709-1784) que qui està cansat de Londres està cansat de la vida, ja que a Londres es troba tot allò que la vida et pot proporcionar.

També tenia un llistat de llocs d’interés turístic que no em podia perdre: el palau de Buckingham, St James’s Park, el mercat de Covent Garden, Downin Street i les Cases del Parlament, Hyde Park, Madame Tussaud’s, el London Planetarium, Oxford Street, la Torre de Londres, la plaça de Trafalgar, l’abadia de Westminster, el zoo de Londres, el London Bridge, el Tower Bridge, etc. A poc a poc ho vaig recórrer tot per primera vegada: ho vaig fer a soles, que és com millor s’aprenen les coses.

Quan vaig aplegar a Londres ja sabia que havia suspés francés, així que les poques estones lliures que tenia les dedicava a estudiar aquest idioma a la vora del Tàmesi, que no és el millor lloc per a fer-ho, però no tenia alternativa. Durant les primeres setmanes vaig rebre una carta de la nóvia de Burjassot en què em deia que m’havien suspés el llatí. Jo no m’ho creia, i encara pitjor: no tenia ni aquells incomprensibles i infumables temes venuts per un moro per a repassar-los. El simple pensament que a setembre em poguera eixir un tema com ara “Sistemas de infectum y perfectum y relaciones entre ellos” em produïa malsons. Mala gràcia em feia allò!

Al cap d’uns dies vaig rebre una nova carta amb una gran alegria: la notícia era que m’havien aprovat el llatí per “compensació”. Aquells anys hi havia una norma no escrita segons la qual, si et suspenien una assignatura de les nou que hi havia en primer, te l’aprovaven per compensació; això sí, en sempre que hagueres tret bones qualificacions en la resta. A mi ningú no me n’havia dit res, ni d’això ni d’altres convencions tàcites, però em va alegrar molt l’existència d’aquella norma. Ara que ho pense bé, no sé per què no em van aprovar també francés per la mateixa regla de tres. Però sembla que els idiomes anaven en un altre paquet “curricular”, per fer servir una paraula més contemporània.

Així doncs, amb el curs acabat i amb la primera beca salari aconseguida, va començar l’estiu. Ah, amb part de la dotació d’eixa ajuda vaig pagar no sols els deutes acumulats en la residència de Burjassot, sinó també els que tenia pendents en el seminari en el moment en què el Rector don Rafael Sanus i el superior don Miguel Payá em vam concedir intempestivament un any sabàtic no sol·licitat. Eren unes vint mil pessetes, és a dir, cent vint euros actuals: però prou diners per a l’època, sí. Quan el meu pare em va fer memòria d’aquell deute pendent, jo ja l’havia pagat: allí estava encara el bon don Juan Pérez Navarro (de Muro d’Alcoi, † 2015, a 85 anys), qui no em va estirar les orelles pel deute pendent. Don Juan feia d’administrador des de 1958, però la veritat és que en 1972 hi havia ben poc a administrar en allò que quedava del gloriós Seminari Metropolità de València que jo vaig conéixer, amb seu a Montcada. En aquella última visita a Montcada no vaig gosar d’interrompre la pau dels meus antics companys, que ja prou marejats anaven.

Continuem amb el meu lloc de treball. En entrar al hall del teatre hi havia la cafeteria, a la dreta, que era on jo treballava, i una barra, a l’esquerra, on se servien begudes alcohòliques: les botelles es penjaven a la paret cap per avall, amb uns dispensadors que mesuraven les racions com si es tractara de líquids molt valuosos; de fet, les begudes alcohòliques al Regne Unit sempre han tingut preus prohibitius. Doncs bé, la responsable de la venda de begudes alcohòliques era una senyora ja gran, molt entesa en la matèria —sempre tenia una copa entre mans—. Fins que em vaig acostumar, els primers dies em trobava un poc incòmode cada vegada que intercanviava unes paraules amb ella, ja que molt sovint intercalava uns afectuosos “Darling” o “My darling”, que a mi em posaven roig a més que em pujaven la temperatura per la nuca. Al cap de quatre dies vaig esbrinar que aquelles expressions eren paregudes al carinyo que algunes donen exploten en demesia per ací.

Amb la senyora apegalosa del “My darling”, el nom de la qual no recorde, hi havia una xica que l’ajudava; li deien Dawn, estudiava a Cambridge i eixe estiu es guanyava unes lliures a Londres com jo. Em va regalar bona cosa de llibres que ella ja no volia, com ara clàssics de la literatura anglesa que a mi em venien molt bé: diverses obres de Graham Greene, entre les quals Brighton Rock. Li vaig escriure un poema curt del qual recorde uns versos: “Et recorde, Dawn, / enredada entre els troncs del Mermaid Theatre. / Rossa cabellera. / Els llibres regolant Tàmesi avall…”. La versió original era en anglés, és clar. Jo estava en època d’aprenentatge i qualsevol material combustible m’aprofitava.

Al teatre també hi havia un restaurant que funcionava independentment, i on només anava quan els actors i actrius oferien còctels a gent de la set i polítics, molts nord-americans, tots molt empolainats i elegants. Al final de cada jornada apareixia Sir John, amb trage negre i corbata de llacet: era el mànager, i sense a penes dirigir-nos la paraula ni mirar-nos, coses que feia molt educadament, obria les caixes registradores, comptava els diners i comprovava que coincidien amb la quantitat registrada en el rotllet de paper de l’interior d’on només ell tenia la clau. Jo ja sabia que quan Sir John feia acte de presència li havia de preparar un té Earl Grey en la seua tassa especial, diferent de la dels clients. Donava les gràcies i ens deia “Good night” amb un falcat de bitllets en una mà i la tassa en l’altra.

A més del treball al teatre, de les classes a l’acadèmia, de les llibreries per Charing Cross Road (“Foyles for Books”, sobretot) i dels descobriments de tot allò que Londres m’oferia sense gastar-me molts diners, encara em va quedar temps per a la música. Recorde haver-hi assistit a més d’un concert de rock, per exemple, un de T. Rex: els riffs de guitarra de Marc Bolan en Get It On encara ressonen al meu cap:

Well, you’re dirty and sweet
Clad in black, don’t look back and I love you
You’re dirty and sweet, oh yeah
Well, you’re slim and you’re weak
You’ve got the teeth of the hydra upon you
You’re dirty, sweet and you’re my girl

Get it on, bang a gong, get it on
Get it on, bang a gong, get it on

No era la poesia dels romàntics Wordsworth i Coleridge, ni tampoc la d’Allen Gingsberg (de la Generació Beat), però prou millor que no el rap de hui en dia: on va a parar!

The post L’estiu de 1972 appeared first on VilaWeb.

Confesse que no he estat un lector regular de Fuster. N’he llegit coses més aïnes lleugeres, com ara Discordances i Més discordances, i sempre m’ha agradat de saber el seu punt de vista sobre múltiples assumptes, que no sempre coincidia amb el meu. També he de dir que la lectura de Nosaltres, els valencians no em va resultar fàcil ni amena, però vaig reconéixer de seguida que era una obra important, cabdal i puntal per a la nostra cultura.

Quan el van traduir a l’anglés (1992) vaig llegir el Diccionari per a ociosos (Dictionary for the Idle) per simple deformació professional: volia veure com sonava el Fuster en la llengua de Shakespeare, i sobretot fins a quin punt els lectors anglosaxons podien connectar amb l’univers “sui generis” fusterià. He picat també entre els seus aforismes sense seguida, de manera irregular.

Em perdonaran, per tant, l’atreviment de fer unes reflexions que, encara que conegudes i acceptades per molts, continuen ignorades o rebutjades per molts altres. Pel que fa a la llengua que parlem, de la mateixa manera que es fa amb els dogmes de qualsevol religió, cal que recordem i parafrasegem, de tant en tant, les explicacions i els raonaments que es troben en un llibre seu que em va agradar per la claredat i que em va recomanar el dramaturg Manuel Molins, un home “profundament fusterià”. El llibre és Un país sense política i els raonaments que breument s’hi exposen són els que segueixen a continuació.

Una vegada conquistat el territori de València pel rei Jaume I (rei d’Aragó i comte de Barcelona) el 1238, els aragonesos, a la recerca d’eixida al mar, volgueren ocupar-lo. Però el rei s’hi oposà i retingué València i més ciutats importants com Xàtiva o Alcoi. Per a la repoblació del territori va preferir principalment catalans, que es van expandir cap a l’est i cap al sud; bona prova d’això és la llengua que parlem a les Illes i al País Valencià.

La repoblació es va fer a poc a poc. Com que els aragonesos, els catalans i altres pobles no eren prou per a eixa tasca, es va permetre que part dels moros indígenes romangueren al territori conquerit, ja que una expulsió fulminant hauria significat un suïcidi econòmic: els moros, millor que ningú, coneixien el teixit productiu, la forma de subsistència, el conreu, la construcció, la fabricació d’eines, etc. I no era qüestió de desfer-se’n del dia a la nit. El desplaçament de catalans del Principat (Catalunya) cap al regne de València continua fins a les darreries del segle XV, com també cap al regne de Mallorca.

No és estrany, per tant, que escriptors clàssics com Ramon Llull i Anselm Turmeda (de Mallorca) i Ausiàs March, Joanot Martorell, Jaume Roig i Joan Roís de Corella (de València) escriguen tots en català. Tant els escriptors com el poble eren “catalans”. Al regne de València va perdurar la comunitat arabitzada fins al 1609, així com unes comarques de població aragonesa. I quan aquell any, després de 379 anys de convivència amb els musulmans, el rei Felip III en decreta l’expulsió, es produeix un trenc en desfer-nos d’un terç de la població, que es diu prompte.

Des d’un principi, Jaume I va considerar els regnes de València i de Mallorca com a regnes o estats independents. Així, un bon dia els habitants d’eixos dos regnes es van dir: “Nosaltres no som catalans” i van començar a autodenominar-se valencians uns i mallorquins els altres, de manera que el nom de catalans va quedar relegat per als que vivien al Principat. Coses prou normals i sensates. Tot i ser britànics, als escocesos tampoc no els pega gens bé que els confonguen amb els anglesos.

El gironí Francesc Eiximenis deia el 1383: “Ha volgut Nostre Senyor Déu que poble valencià sia poble especial i elet entre nosaltres de tota Espanya. Cas com siga vengut e eixit, per la major partida de Catalunya, e li sia al costat, emperò no es nomena poble català, ans per especial privilegi ha propi nom e es nomena poble valencià”. Curiosament, uns cinquanta anys abans l’empordanés i ciutadà de València Ramon Muntaner havia dit dels valencians que eren “vers catalans”.

Els valencians sempre han preferit dir valencià al català que parlaven, però això no significava, ni de bon tros, que fóra una llengua diferent de la que es parlava als altres territoris (Principat, Illes o Rosselló). Per altra banda, no era estrany que a Barcelona s’editaren obres escrites en valencià, i que a València ho feren en català: els uns i els altres estaven convençuts que es tractava de la mateixa llengua. Més endavant, quan els tres territoris es van considerar diferents a l’hora de parlar, van entendre que en el passat tots havien fet servir la mateixa modalitat idiomàtica, però que ara consideraven arcaica, és a dir, la que en el seu moment havien fet servir Ramon Llull, Ausiàs March, Bernat Metge, etc. Aquella llengua arcaica i de nexe d’unió era el llemosí que tots parlaven, un primer estadi fins a arribar al valencià o mallorquí, ja que el terme “català” incomodava als territoris més enllà del Principat. I fent un pas més endavant i posats a mirar-nos el melic (el meliquisme famós), els menorquins no parlen mallorquí sinó menorquí, els d’Eivissa, eivissenc, i jo, nascut a la Vall d’Albaida, no parle alcoià, encara que m’haja passat més de mitja vida a l’Alcoià. Així ho sent. Que tots em perdonen si continue fidel a la meua “varietat lingüística” i no em puga despendre de les harmonies vocàliques en mots com “terra” o “serra”, d’entre altres molts defectes, és clar.

Enguany també fa trenta anys que Joan Fuster es va morir. La Batalla de València, que va començar el 1976 i que va fracturar la societat valenciana durant tants anys, ara sembla enterrada i oblidada. Esperem que aquest any, aquell llunyà conflicte de banderes i llengua que ens va dividir, continue enterrat i oblidat, i que a ningú no li passe pel cap d’encetar una nova edició d’aquell desafortunat enfrontament quan parlem de Joan Fuster o d’alguna de les seues sentències com la que diu “Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”, de la mateixa manera que parlar valencià és la nostra manera de parlar català.

The post Centenari de Joan Fuster appeared first on VilaWeb.

La revista Cuadernos de Filología (Secció de Filologia Moderna), el primer número de la qual és de juny de 1971, és un bon espill d’això que mire d’explicar. Per començar, aquella revista semestral de la qual només tinc els tres primers números, és prou clarificadora. Un detall significatiu: encara que el cap de redacció era don Manuel Sanchis Guarner, no s’hi troba cap article en valencià més que en el tercer número.

Fullejant aquella publicació, l’únic professor consolidat en l’àrea filològica em sembla que era don Rafael Benítez Claros, que ocupava la càtedra de Llengua i Literatura i s’hi havia incorporat el 1968, procedent de la Universitat de Navarra; exercia de director de la publicació, mentre que els secretaris eren don Manuel Ángel Conejero Tomás (departament d’anglés) i Herr Ernst-Edmund Keil (departament d’alemany). En el consell de redacció trobem molts professors joves aspirants, tots a la cerca del seu lloc: don Salvador Hervás, don José Francisco Ivars, don Joaquín Espinosa, don Jorge Pérez Durá i donya Christianne Guiffant. Com es pot veure, hi ha una amalgama de departaments col·laboradors: a més de professors de la secció de Filologia Moderna, en trobem dels departaments de llengua i literatura castellanes, llengües clàssiques i història de l’art. És possible que alguns foren “adjuntos”, encarregats de curs o tingueren alguna altra categoria, però no ho recorde. És clar que, a més d’eixos professors, n’hi havia uns altres com Juan Oleza Simó, Jenaro Talens, Ricardo Arias, Tomás Hernández, etc., tots del departament de llengua i literatura castellanes, prova evident de quin era el departament que tallava aleshores el bacallà en el mar filològic; això era així en 1971 i també en 1976, any en què acabe. Que conste que és una visió personal, particular i segurament molt subjectiva.

Amb tantes vagues i tancaments de facultat jo estava més perdut a mesura que avançava el curs. L’estudi és com l’esport professional, i ja se sap: si no hi ha un partit a la vista, els jugadors de qualsevol disciplina esportiva es desmotiven, abaixen la guàrdia, no entrenen adequadament i es fan gossos -si no passen coses pitjors, és clar. Conec més d’un cas d’estudiants de la meua època que van fer creure als pares que estaven estudiant a València, quan en realitat començaven una vida de cràpula: una carrera que solia durar molts més anys dels habituals.

Jo vaig “aprofitar” el temps lliure, que era molt, llegint llibres que no tenien res a veure amb les matèries universitàries. Llegia Wilhelm Reich, entre més. En aquell temps era molt sedentari i tenia al·lèrgia a la pràctica dels esports; de fet, no recorde haver posat els peus en les pistes esportives que hi havia per darrere de l’hospital clínic universitari ni per a jugar un partit de futbol, ni tan sols per a fer els exàmens d’educació física. En eixa matèria només calia presentar-se a l’examen final, i eixe curs un amic es va presentar per mi. Hi havia assignatures en què encara era pitjor que en educació física: no vaig saber mai qui eren els professors de religió ni de formació política, dues matèries en què ens aprovaven a tots. Ai, senyor! Quina falta de vara! Als professors, evidentment. O potser els professors coneixien ben bé la realitat política i religiosa dels estudiants universitaris. Jo no em vaig llegir mai “Las Leyes del Movimiento” ni coses per l’estil, prova evident que el règim estava de capa caiguda, si més no en els ambients en què jo em movia, que ja avance que no eren els de la lluita activa i clandestina, ni de bon tros.

Com que havia d’encarrilar la meua energia juvenil per alguna via, vaig formar un cor parroquial i cantàvem en les misses del diumenge en la parròquia de don José Lluch Vidal, Sant Joan de Ribera de Burjassot, que estava a un tir de pedra de la residència universitària, al carrer d’Isabel la Catòlica. No cal dir que don José (de l’Olleria) estava molt devanit amb la meua iniciativa.

I evidentment, en un curs tan estrany com aquell, amb poques classes i molt de temps lliure, també n’hi va haver per a l’amor. Aquesta vegada l’enamorament es va produir, com sol passar sovint, amb un senzill intercanvi de mirades. L’objectiu amorós era una xica d’aquell poble de l’Horta Nord que feia Batxillerat aleshores en la filial de l’institut Sant Vicent Ferrer que hi havia al Patronat de Promoció Humana i Social Joan XXIII. Al cap de quatre dies ja eixíem junts: la relació va durar fins al Nadal del curs següent. Era llesta, molt bona estudiant: amb una lectura, del que fóra, en tenia prou. La tinc associada, no sé per què, a una estrofa de “Girl from the North Country”, la cançó que Bob Dylan canta amb Johnny Cash : “Please see for me if her hair hangs long / It curls and falls all down her breast / Please see for me if her hair hangs long / That’s the way I remember her best”, és a dir, “Mira’m si el seu cabell és llarg / Si se li caragola i cau sobre el pit / Mira’m si el seu cabell és llarg / Així és com millor la recorde”.

També la recorde per moltes altres coses, és clar. De la seua mà vaig descobrir les cases-cova de Benimàmet, que no era precisament un lloc poètic on els enamorats anaren a passejar. Veure-les em va fer recordar el curs 1963-64 quan don Moisés, professor de matemàtiques, ens arramblava tot el que ens pillava entre mans i ens distreia de les seues explicacions amb les paraules: “Esto y esto para los niños de las cuevas de Benimàmet”. I cap allí se n’anaven tisoretes, compassos, tiralínies, cartabons i regles.

Pel mes de maig vaig rebre una de les millors notícies del primer curs. Quan ja els deutes m’ofegaven i a ma casa s’havien esgotat tots els recursos, em va arribar una carta del Ministeri d’Educació i Ciència comunicant-me la concessió de la beca salari. La beca salari va ser, per a mi, el mannà celestial que em va alimentar la resta de cursos universitaris. Això sí, me la vaig haver de guanyar any rere any. Una vegada me la van concedir el primer curs, em vaig dir: “No et perdré per res del món; tu ets el meu vertader amor”. I així va ser: els jure de tot cor que durant els quatre cursos següents a vegades estudiava sense gaires ganes, però el simple pensament de veure’m en un forn de vidre del meu poble (el vertader infern en el meu imaginari) m’animava a estudiar un dia i un altre, curs rere curs, corrent sense saber gairebé cap a on.

En reprendre’s el curs en juny, més que res que per negociar les dates d’exàmens, vam fer algunes classes testimonials. El curs es va acabar: tots els cursos acaben, encara que aquell a males penes havia començat. A mi em va quedar una boca amarga d’aquell primer any, no sols pels resultats sinó pel poc trellat que n’havia tret. A primers de juliol encara no havien eixit les paperetes d’algunes assignatures, com la de llatí, però jo ja no era a Espanya.

Ah, una cosa molt important i que no puc passar per alt: la universitat no orientava de cap manera a qui pensava de guanyar-se la vida ensenyant llengües. En altres paraules: cadascú es buscava la vida com podia o sabia. No oblidem que el programa europeu Erasmus d’intercanvi i de visites d’alumnes universitaris a altres països va nàixer despús-ahir.

Per aquell temps, la meua generació anava a l’estranger, uns a collir maduixes en la campinya anglesa i altres a fer de cambrers en les steak houses o en restaurants de fish and chips. Alguns alumnes de filologia moderna de cursos avançats se n’anaven a França o al Regne Unit a fer un lectorat, destinats a alguna universitat o centre de secundària on feien algunes classes d’espanyol. Eixos alumnes, o bé s’examinaven per lliure o perdien el curs, però com a mínim havien tingut un contacte real amb els idiomes que estudiaven.

Quan s’acostava l’estiu de 1972, sense saber el resultat d’alguns exàmens, vaig comprar un bitllet d’un vol xàrter al Sindicat d’Estudiants Universitaris que hi havia al carrer de la Mar: la destinació era Londres. L’objectiu era semblant al d’altres estudiants de filologia moderna de llavors: treballar en el que fóra i com fóra i practicar l’idioma.

Tradicionalment, treballar al Regne Unit ha estat una empresa complicada: aleshores, ara i sempre. El passaport especificava ben claret que només hi podia residir tres mesos per a fer turisme i que no hi podia treballar en res. Anar a eixe país sense permís de treball era una temeritat, ja ho sé. En tot cas, vaig aconseguir un treball en una agència d’ocupació temporal i eixe va ser el contacte per als estius següents. Què feia? Feia cafés, tes, entrepans, i fregava plats en la cafeteria del Mermaid Theatre a vora del riu Tàmesi. Quan un cap de setmana els artistes que hi representaven algun musical de Noël Coward oferien un còctel a altres artistes i polítics, feia més diners que en tota la setmana i me’n tornava en taxi pagat al barri de l’antic estadi de Wembley, per on jo vivia. (Seguirem).

The post Primer curs d’estudis comuns (i 3) appeared first on VilaWeb.

D’aquells tres mesos, el que se’m va quedar més gravat va ser el fred del campament i una pneumònia que a punt va estar d’impedir-me de jurar bandera. També vaig aprendre fins a la peça més ínfima del cetme (fusell lleuger d’assalt) i sobretot a marcar el pas, a fer interminables formacions, a posar-me ferm, a ajuntar els talons fent-los sonar, a colpejar-me els costats amb les mans obertes i a cridar fort i clar: “A la orden de usted, mi _________ (el que fóra)” cada vegada que em trobava amb algú amb galons. Després em van destinar al Regiment d’Infanteria Mecanitzada Wad-Ras 55, una de les moltes casernes de la Divisió Cuirassada Brunete a la carretera d’Extremadura a Madrid.

De març a juny em vaig familiaritzar amb les martingales de la milícia i el seu argot casernari: l’argot sempre resulta atractiu per a un lingüista perquè, en referir-se a un grup tancat, a les casernes té el caldo de cultiu idoni per a desenvolupar-se i fer eclosió. Hui és un món perdut que només perviu en el record d’aquells que, molts al seu pesar, vam omplir les files d’aquell exèrcit no professional que hi havia a la mort de Franco, quan començàvem a lletrejar la paraula “democràcia”.

Arribades les primeres eleccions de 1977, la meua companyia estava aquarterada, sense permisos per cap motiu, en previsió d’alguna pertorbació de l’ordre en aquells temps fràgils després de la mort del dictador —el seu testament i imatge estava ben visible en totes les dependències oficials— i l’aprovació en referèndum, un any després, de la Llei de Reforma Política. L’eventualitat d’un vendaval turbulent en tals circumstàncies no es descartava.

Aquell 15 de juny, subfusell en ristre, vaig engolir garita amb la vista molt atenta, davant de la improbable aparició de l’enemic que finalment no va fer acte de presència per enlloc. El general de la divisió era Jaime Miláns del Bosch i Ussía. Tocava aprendre no sols el nombre de puntes de les estreles dels caps sinó també els noms i cognoms de tots els capitostos de la teua arma en actiu, des dels sergents fins al rei. Per això, uns anys més tard, em sonava familiar el nom del general Miláns del Bosch.

La unitat on estava destinat comptava amb carros de combat moderns i sofisticats: l’AMX-30 era la joia de la corona i, encara que de patent francesa, ens deien que ja es fabricava a Sevilla. Els manuals de funcionament venien en anglés i heus ací que un alferes de complement de la meua companyia va voler demostrar al comandant l’elevada preparació de la segona companyia de carros amb la meua traducció del manual de funcionament del ditxós tanc blindat. Parèntesi: en aquella mili —ja ho han explicat milers de vegades els que la van fer— la cosa més intel·ligent era passar desapercebut i oblidar-se de tot el que s’havia aprés amb anterioritat.

Si eres mestre d’escola, et podien encomanar la noble tasca de pal·liar l’analfabetisme patri ensenyant a llegir i escriure, qui no sabia, en l’horari d’Extensió Cultural; però si tenies la desgràcia de ser llicenciat en alguna branca del coneixement o alguna altra carrera superior —cosa que passava en el primer reemplaçament de cada any—, llavors ja s’encarregaria algun sergent chusquero de torn de tocar de peus a terra i tractar-te, com a mínim, de patir empanada mental. Jo pensava que, per la meua aportació (des)interessada, em donarien almenys un mes de permís, o que em traslladarien al Regiment d’Infanteria Vizcaya 21 d’Alcoi com havia sol·licitat en ascendir a caporal primer. No va passar res d’això, i prompte em vaig adonar que si volia gaudir d’algun permís, havia de fer la carrera militar: estudiar per al meu lloc de tirador de projectils i arribar a cap de carro de combat després de superar els exàmens corresponents.

Aquell 15 de juny, el general Miláns del Bosch no va tindre oportunitat de veure com es movien els tancs pels carrers; hauria d’esperar uns anys fins que se li va presentar l’ocasió un 23-F, quan estava al comandament de la III Regió Militar amb seu a València. L’orde de moure els tancs als carrers també va arribar a Alcoi: jo mateix vaig veure pels badalls d’una persiana de ma casa una tanqueta avariada a la carretera de València aquella inoblidable nit de bans en totes les emissores de ràdio.

El forn no estava per a rosques després de la mort de Franco; tot estava per escriure en aquella Transició i es respirava por en l’ambient: consells de guerra, els continus assassinats d’ETA, l’aparició de Santiago Carrillo amb perruca, el PC acabat de legalitzar, la cúpula reticent de l’exèrcit, l’extrema dreta, la dreta de tota la vida, les preautonomies, la matança d’Atocha, el desconeixement de l’essència de la democràcia, la repressió, els Seat sis-cents amb la propaganda electoral, els acords de La Internacional pel carrer, l’al·luvió de partits polítics nous, els mítings, la censura en tot, els segrestos, els còctels Molotov, etc.

Espanya, a punt d’encetar un camí cap al desconegut, estava literalment empaperada de cartells electorals de tots els colors, i Adolfo Suárez, reconeguem-ho, tenia un encant irresistible, el gest estudiat d’un artista cinematogràfic en potència, molt fotogènic i amb aire de seguretat, la qual cosa era molt important per a transmetre confiança en aquells moments. Fins i tot el rei Juan Carlos s’havia fixat en ell. Els meus pares li van votar, però jo vaig votar a Tierno Galván: era el que em dictava el cor o el cap, no ho recorde bé.

En aquells temps ens casàvem més jóvens, i a ningú no se li ocorria no fer-ho per l’altar; i ni de bon tros anar-te’n a viure amb la teua parella una temporada de prova. El divorci era pecat, però pecat mortal. Teníem la revista Interviu i el destape estava a l’orde del dia. No hi havia tanta desocupació, i ja no feia falta anar a Perpinyà a veure L’últim tango de Bernardo Bertoluci amb Marlon Brando i Maria Schneider. Quan vaig acabar la mili, ni jo mateix no reconeixia el meu país: fins i tot vaig poder veure a Madrid el film rus El Cuirassat Potemkin.

A finals d’aquell any 1977, quan les Lleis del Movimiento entraven en hibernació i no es parlava d’una altra cosa que dels Pactes de la Moncloa, em va tocar de participar en unes maniobres a la Manxa amb deu mil soldats més i no sé quants milers de vehicles cuirassats. La peça orquestrada es deia “Operación Podenco”, i seu director titular era el general Miláns del Bosch. Per allà van aparéixer a veure la posada en escena, entre més, el rei i el ministre de Defensa, el tinent general Gutiérrez Mellado.

Quan mire arrere reconec que hem avançat molt en aquests quaranta-cinc anys d’aprenentatge permanent de la democràcia. Curiosament, hem passat també de presos polítics a polítics presos (el joc de paraules no és meu; és de Luz Sánchez-Mellado). És cert que la il·lusió i l’esperança sovint s’han trastornat justificadament en desafecció i desencant: no vull posar exemples que estan en el cap de tots. Afortunadament, hem deixat arrere l’analfabetisme nu i cru que vaig poder palpar entre els meus companys d’armes: incapaços de llegir, alguns a penes eixien de la caserna; eren víctimes d’haver nascut en algun racó de l’Espanya profunda que encara existia, i allà estaven condemnats a desenrotllar les tasques de neteja general (granera i pal de motxo) o especialitzada (traure llustre als tancs i tanquetes i greixar-ne les cadenes a les vesprades després de travessar algun gual), o de la baixa cuina (pelar creïlles i fregar perols!), de les que tots volíem escapar.

I ara, quaranta-cinc anys després, queda tant per fer (crear ocupació digna, eliminar les desigualtats, erradicar la pobresa i també la corrupció, donar solució a la migració, posen vostés el que vulguen…) que pareix com si encara no haguérem començat. La democràcia ens exigeix un esforç continu en tots els àmbits. És una tasca constant. Bona prova d’això és l’aprovació incessant de lleis per a fer una vida més agradable i justa per a tothom, o això ens diuen els polítics de tots els partits, vells i nous.

Per a acabar, sobretot per a aquells a qui això de la mili els sonarà a batalletes d’avis i d’un temps que ja no tornarà, em permetran que els recomane un llibre de l’acadèmic Antonio Muñoz Molina titulat Ardor guerrero (1995): ja m’hauria agradat a mi (d)escriure les meues vivències militars com ell ho fa, tan semblants com són!

The post Fa quaranta-cinc anys: les primeres eleccions democràtiques appeared first on VilaWeb.

Aquell curs, i també els següents, el primer quadrimestre acabava, encara que no s’ho creguen, el 8 de desembre, dia de la Immaculada: els alumnes deixaven d’anar a classe, començaven les vacances de Nadal i també de preparació d’exàmens que es feien a finals de gener.

Els mesos anteriors havia descobert els misteris de les assemblees estudiantils, les vagues, les manifestacions i també alguna cercavila dels guerrillers de Crist Rei, aquella inoblidable tuna ultra que amenitzava les manifestacions antifranquistes i apareixia de sobte amb tota la seua parafernàlia de cadenes, porres i punys metàl·lics repartint vara a tort i a dret.

Quan òbric algun llibre o manual d’eixos anys m’apareixen quartilles o octavetes reivindicatives de color groc o rosa. No em resultaria gens difícil de descriure la situació que es vivia a partir d’eixes relíquies literàries. A tall d’exemple servisca una quartilla que m’apareix entre les pàgines de la Primera antología griega, reproduïda en una bàsica multicopista “vietnamita”:

1º de mayo “Viva la clase obrera”

En la lucha llevada a cabo por todo el estudiantado valenciano y de toda España, en contra de la Ley General de Educación [de 1970], se ha puesto de manifiesto en todas sus acciones combativas su repulsa contra la oligarquía y los imperialistas yanquis que nos oprimen, pretendiendo, con esta ley, perpetuar aún más su dominio económico, político y militar.
Para la maniobra continuista de la oligarquía fascista de perpetuarse en el poder, han elegido, con el beneplácito de los yanquis a la podrida monarquía en la persona del pelele J. Carlos, como la más idónea, ya que ésta representa la misma dictadura pero si Franco. […]

Nuestra lucha por la República Popular y Federativa está intimamente unida a la lucha de todo el pueblo y a las crecientes y combativas luchas del proletariado. Por ello la Unión Democrática de Estudiantes, como organización del estudiantado revolucionario, se unió con la clase obrera y con los demás sectores del pueblo en el Frente Revolucionario y Patriota (FRAP), como único medio de canalizar y unir todas las fuerzas para derrocar a la dictadura asesina.
Por ello, ante el próximo 1º de Mayo, día de lucha de todo el proletariado, […].

Aquests pamflets perdien tots el sentit i força quan te’ls trobaves dia sí i dia també, i a la lectura de la tercera línia de qualsevol d’ells t’entrava ois o et posaves a badallar. Jo me’ls llegia en el trenet de tornada a Burjassot a l’hora de dinar i sempre em quedava adormit.

Jo anava amb molta cura amb tota aquella lluita clandestina, ja que sabia molt bé que si m’agafaven despistat en una assemblea o en una manifestació la primera cosa que farien era enviar-me a files en el primer reemplaç de l’any següent. I, de veres, no tenia gens d’interés d’anar-me’n a la mili tan prompte.

Bé, continuem amb el professorat. El programa d’Història Universal Moderna i Contemporània estava en mans del catedràtic EGR, encara que a mi em feia classe la  professora AA, de qui tan sols recorde nom i cognom: res més, ni la cara. Mire el programa de 52 temes i em pose a tremolar de les coses que hauria de saber i de les que no en sé absolutament res.

El catedràtic d’Història de l’Art era el Dr. FMGOdT, amb un programa de 47 temes teòrics. L’assignatura també tenia pràctiques: visites a centres artístics, al museu de prehistòria, a Sagunt, a les col·leccions arqueològiques de l’ajuntament, al museu provincial, al sepulcre paleocristià del museu provincial, a edificacions medievals de la ciutat, a la catedral, a altres museus locals i no sé quantes projeccions de diapositives. Si volen que els siga sincer, no recorde haver visitat amb eixe professor cap museu. I si n’haguérem visitat la meitat, no hauríem fet classes teòriques. A més a més, una amiga em recorda la crua realitat d’aquell curs: “Del 17 de gener fins al 2 de juny de 1972 la facultat estigué tancada”. Buf! Creia que el temps d’inactivitat acadèmica no havia sigut tan llarg. En fi.

I no sols la facultat, sinó també la biblioteca i els departaments. Ja em diran vostés el trellat que vam traure d’aquell primer curs d’estudis comuns. No recorde que hi haguera exàmens parcials ni que el final fóra “doble, oral y escrito y de carácter práctico, ante proyecciones”. Ara que ho pense amb calma, no és d’estranyar que molta gent se n’anara a altres parts de l’estat a continuar els estudis universitaris. Sí que recorde que en vista de l’èxit d’eixe primer any, el curs següent em vaig buscar una faena i em vaig matricular de vesprada, en un horari menys conflictiu: de 18.00 a 21.00.

El professor de Fonaments de Filosofia era el Dr. MGG amb un programa de 40 temes barrejats de lògica, psicologia, filosofia de la ciència, teoria del coneixement, metafísica, filosofia pràctica, etc. Miraves el programa i et rascaves el cap: com podríem donar totes aquelles lliçons? No sé com ho vam fer, i segurament vostés
tampoc. El Dr. G era un home molt competent, això no ho posava ningú
en dubte: massa bo per al tropoll de nouvinguts que s’amuntonaven en l’aula 111. Recorde alguns llibres llegits en eixa assignatura: La filosofía en el mundo de hoy, de J. Ferrater Mora; Lenguaje, verdad y lógica, d’Ayer i, per últim, Lógica Matemática
Elemental de Benson Mates. Aquest últim estava molt de moda aquells anys i igual el veies en mans dels alumnes de la Facultat de Filosofia com sota els braços dels d’Econòmiques. Per cert, gràcies a un parell d’alumnes d’econòmiques que s’hostejaven en la mateixa residència que jo, i que em van tirar una maneta en l’assignatura que duia “matemàtica” en el títol, la vaig aprovar. Sort que
només era “elemental”.

Les altres dues assignatures que hi vaig cursar en primer de comuns van ser dos idiomes: anglés i francés. En la primera no vaig tindre cap problema, però en la segona es va repetir la mateixa història que en primer i me la van suspendre: sempre he tingut molts problemes amb les nasalitzacions franceses, i no diguem amb les guturals: el gallet se m’enredrava cada vegada que articulava eixos sons; a més, eixe Cap d’Any a França vaig esbrinar que m’entenien en anglés. Pel que fa als professors d’eixes matèries, en anglés vaig tenir un primer contacte amb MACT, que encara no era doctor. Tinc la imatge clara de la professora de francés, però no en recorde el nom. No vaig anar molt a les seues classes vespertines, ho reconec: no voldrien vostés que anara a classe de francés des de Burjassot! I el que són les coses: eixe curs em vaig matricular d’alemany en l’Institut Alemany de València: això sí, amb un
curs en vaig tindre prou!

Quant a la valoració general del professorat, què volen que els diga? Els professors, per a les especialitats, devien ser molt bons, però desaprofitats entre aquella heterogènia turba d’estudiants, la majoria dels quals encara no sabia ben bé què volia.

A veure si açò queda clar: el professorat devia ser molt bo, però al meu entendre
els estudiants de primer no teníem prou nivell de coneixements per a apreciar el seu currículum ni la seua categoria professional. És curiós que, quan després de tants anys contrastes la teua opinió amb la d’altres companys, el pensar general sobre molts d’aquells professors sol coincidir, així que alguna cosa hi deu haver de cert.

En aquella època de repressió, de por i de mossegar-se la llengua, era
impensable que arribaria un dia en què els alumnes també avaluarien la
gestió i el treball dels professors.

The post Primer curs d’estudis comuns (2) appeared first on VilaWeb.