Archives

Ontinyent exposarà al fòrum Greencities les experiències locals en mobilitat

L’edició d’enguany del fòrum estatal Greencities i S-Moving de Mobilitat, Intel·ligència i Sostenibilitat Urbana té entre els participants el batle d’Ontinyent, Jorge Rodríguez, qui hi intervindrà com a ponent en una taula redona.

La directora general de Planificació i Infraestructures de Mobilitat de l’Ajuntament de Madrid, Lola Ortiz, moderarà aquest dijous l’acte en què Rodríguez participarà, amb representants d’empreses vinculades a serveis de transport i mobilitat, sota el títol Mobility as a Service, multimodalidad y micromovilidad.

El batle exposarà l’experiència d’Ontinyent en aspectes com la gratuïtat del transport públic en autobusos de baixes emissions; el servei de préstec de bicicletes elèctriques; la redacció d’un Pla de Mobilitat Urbana Sostenible; o l’ús de vehicles elèctrics i híbrids municipals i de les empreses que presten serveis a l’ajuntament.

El fòrum se celebra els dies 29 i 30 de setembre al Palacio de Ferias y Congresos de Màlaga, amb la participació de representants de 70 ciutats de tot l’estat.

Un petit gest per a una gran dignitat

Els treballs d’exhumació de les fosses on hi ha soterrades les víctimes del franquisme han experimentat els darrers anys avanços importants. Les exhumacions del cementeri de Paterna, on hi ha més de dues mil persones afusellades, han posat de nou sobre la taula la qüestió memorialística. A mesura que se n’han anat recuperant els cossos, han sorgit noves necessitats i, per tant, noves demandes adreçades a facilitar la tasca dels arqueòlegs i de les famílies dels represaliats amb l’objectiu de dignificar-ne la memòria.

Com que les institucions no han tingut mai la voluntat de reparar les tràgiques conseqüències de la repressió franquista, no s’ha desenvolupat un marc legal adequat que advoque per una desfranquització de l’Estat espanyol. La deficient Llei de Memòria Històrica del 2007, que ni tan sols es fa càrrec de l’obertura de les fosses comunes, ha individualitzat i personalitzat un conflicte històric com si els crims del franquisme no suposaren un atemptat contra el conjunt de la societat i la humanitat. D’aquesta manera, l’Estat espanyol s’ha desempallegat de les responsabilitats d’haver de garantir amb polítiques públiques la reparació dels danys i, així, els treballs d’exhumació van a càrrec d’entitats privades i de les famílies.

El cost de les exhumacions arriba a milers d’euros. Per tant, parlem d’una despesa pràcticament inassumible per a la majoria dels familiars i de les associacions. Si més no, algunes institucions autonòmiques han volgut contribuir-hi a través de subvencions, com és el cas de la Generalitat Valenciana i la Diputació de València. Dos ajuntaments de la Vall d’Albaida també han hagut de prendre partit en aquestes iniciatives, ja que no són pocs els represaliats valldalbaidins identificats a les diferents fosses comunes d’arreu del País Valencià.

Per ara, l’Ajuntament d’Albaida i el d’Ontinyent són els únics que s’han posicionat i han pres mesures per tal de facilitar els processos esmentats, i ho han fet modificant l’ordenança fiscal reguladora de la taxa dels cementeris. Aquests consistoris han establert que «les persones afusellades durant la guerra civil o el franquisme que estigueren soterrades o no al cementeri municipal i que formen part de qualsevol projecte d’intervenció per a la localització, recuperació i identificació» estaran exemptes de pagament.

Sovint hi ha casos en els quals, per manca de familiars directes vius, és necessari d’exhumar el cos d’algun altre familiar per tal de poder fer les proves genètiques. En altres casos, hi ha la voluntat de soterrar els represaliats amb altres familiars al cementeri del poble. Al remat, convé que tots els ajuntaments de la comarca aproven mesures en aquest sentit, com més prompte millor, per no retardar -encara més- una reparació necessària i justa de la memòria històrica, l’eterna assignatura pendent de l’Estat espanyol.

Un altre accident a la CV-60 ocasiona una nova víctima mortal

Una jove de 25 anys ha mort aquesta nit en un accident de trànsit a la CV-60, quan el vehicle que conduïa ha xocat frontalment amb una furgoneta, els ocupants de la qual han quedat ferits.

El xoc ha ocorregut a l’altura de la Pobla del Duc, a les 23.55, quan un dels vehicles va envair el carril contrari i va col·lidir frontalment amb l’altre.

La jove no va poder ser reanimada pels serveis d’urgència, i els dos ocupants de la furgoneta van ser atesos de ferides lleus

La Generalitat adverteix els ajuntaments que actuarà d’ofici si no retiren els vestigis del franquisme

La consellera de Qualitat Democràtica, Rosa Pérez Garijo, va presentar la setmana passada el Catàleg de Vestigis de la Guerra Civil i la Dictadura, on es recullen 1.042 vestigis (símbols, plaques, noms de carrers o espais públics i honors), dels quals 575 encara segueixen en espais públics i s’han de retirar.

En el cas de la Vall d’Albaida, el catàleg mostra la presència encara a les vies públiques d’una creu d’exaltació franquista a l’església d’Albaida, els noms dels carrers Unificación i Mártires Lorenzo y Martín de Bèlgida, i plaques de construcció VPO amb simbologia de la Falange en edificis de l’Olleria i el Palomar.

La consellera va explicar en roda de premsa que el catàleg és obert a actualitzacions, ja que el 48% dels municipis no han aportat la informació.

Dels 542 municipis valencians, només 281 han contestat, dels quals 91 tenen vestigis, mentre que 190 no en mostren. Entre els ajuntaments de la comarca que segons el catàleg no han respost a la petició hi ha el d’Ontinyent, on com a mínim es manté una gran placa amb simbologia falangista al barri de Sant Rafael. No han informat tampoc els ajuntaments d’Atzeneta d’Albaida, Benigànim, Benissoda, Benissuera, Bufali, Carrícola, Castelló de Rugat, Fontanars dels Alforins, Guadasséquies, Llutxent, Montaverner, Montitxelvo, Otos, la Pobla del Duc, Quatretonda, Rugat, Salem i Sant Pere.

La Generalitat ha donat als municipis un mes més per a complir el requeriment i, a partir d’ací, quatre mesos més per a retirar els elements. Pérez Garijo va recordar als ajuntaments que disposen d’una línia de subvenció de 450.000 euros per a llevar aquests elements, i va advertir que de no fer-ho la conselleria actuarà d’ofici.

La conselleria va demanar la col·laboració a la societat i les administracions públiques per a poder completar el llistat, amb informació que es pot enviar a través del correu calidaddemocratica@gva.es.

Tardoral

Sembla que hi ha, superposats, tres cels. El primer és d’un gris arborescent, ple de serrells rabiosos que deixen caure les darreres gotes d’aquest viatge, com si algú pretenguera de dur-los la contrària. A sobre, un ramat de núvols platejats pastura reflectint l’argent alt del crepuscle. I, dalt de tot, bocins d’un cel blau, omnipresent i deífic, per damunt de tot el bé i tot el mal. A l’horitzó fosc rellampeguen espurnes sense tro, com esquerdes elèctriques que recorren planes la llunyania. La tronada, en aquest costat, agafa forces i s’unfla per moments aprofitant l’orografia semicircular de les muntanyes. Prompte girarà, com ho ha fet sempre que arriba amb aquest deliri, i tornarà a envestir.

Aprofite la treva per a vagarejar pels caminals. Deixe que les flaires de la muntanya m’isquen a l’encontre com velles amistats. No hi pot haver cosa més delitosa! Puc distingir l’olor tenaç de l’olivarda, la de la resina dels pins, l’olor d’infusió de regalíssia que exhalen els xanglots pansits de mores, l’aspror dels troncs dels garrofers. És un concert que tracte d’analitzar mentre camine arrossegant els peus.

Després de la pluja neta el camp sembla optimista, juvenilment optimista. Les fulles llueixen límpides. Tot ha estat cobert les últimes setmanes per una rojor estrangera després de les quatre gotes plogudes a l’estiu. L’aigua que ha caigut ara és aigua fresca, transparent, com de font de muntanya. Quan em tope amb algun dels tolls que s’han format en els clots del camí hi clapotege amb les botes de goma, revivint una delectació que conserve de menut.

La serra sembla rissada de lluny, com si cada arbret, cada matoll i cada herba ocupara el seu lloc just en el món, l’espai que els van encomanar ocupar per a arribar a la perfecció. És com si pensaren: vegeu per què no ens cal caminar? Ara puc veure que la Penya Roja està feta de cartó pedra. Tots pensen que és una roca, però mullada revela la veritable forma d’un decorat creat amb peces unides a l’atzar perquè no se li note la perfecció artificial.

La figuera encara manté intactes els pàmpols perquè per a ella no s’ha acabat l’estiu. Les gotes amplifiquen l’impacte quan cauen sobre les fulles que es commouen com l’engranatge d’un vell rellotge de corda. Si als grumolls incipients els arriba prompte el fred abans de convertir-se en figues, despertaran com a bacores en primavera.

De tant en tant, per les vores dels horts se senten les veus tènues de les caderneres resguardades. Ara no canten, la tronada està a punt de tornar, però en la foscor vegetal xiuxiuegen alguna cosa, potser sense massa importància, però no deixen de ser belles paraules.

El Racó Bernetta ara sembla la mitja peça d’un llibrell trencat, afanyós per retenir una aigua que se li escola muntanya avall i que va caramullant l’aigüera que baixa tocant el camí.

De vegades sembla que travesse bosses d’aire calent; es formen turbulències que ericen les grenyes dels tarongers. En aquest punt s’agarra de bell nou a ploure i prenc consciència dels anys passats en veurem amb les botes d’aigua i el paraigua sota el braç. No cal obrir-lo perquè encara que la tronada no escampa està recomponent-se i serà, segurament, aquesta nit quan la coneixeré d’una altra manera, com mon pare em va ensenyar: sentint les gotes colpejant l’ampit de la finestra des del llit estant. Com si cada gota haguera de dur-me una història dissolta.

Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat

Enmig d’un món individualista i egocèntric, on compta més el “jo” que no el “nosaltres”, el papa ens crida a celebrar diumenge la Jornada Mundial del Migrant i del Refugiat, amb el lema “Cap a un nosaltres cada vegada més gran”.

El papa ens recorda que, quan a causa de la desobediència, l’ésser humà s’allunyà de Déu, “Ell, en la seua misericòrdia, va oferir un camí de reconciliació, no als individus, sinó a un poble, a un nosaltres a l’inici i un nosaltres al final”, mentre al centre hi ha hagut sempre “el misteri de Crist, mort i ressuscitat”.

En el seu missatge amb motiu d’aquesta jornada, el papa fa una crítica a superar els “nacionalismes tancats i agressius” i també “l’individualisme radical”, uns moviments que “divideixen el ‘nosaltres’, tant en el món com en l’Església”. Aquests fenòmens excloents (que s’estan escampant al nostre país), produeixen una anomalia que fa que “el preu més elevat el paguen els estrangers, els migrants, els marginats que habiten a les perifèries existencials”.

Com ens va recordar en la pregària a la plaça de Sant Pere el 27 de març de l’any passat, a l’inici de la pandèmia, el papa ens recorda que “tots estem en la mateixa barca i estem cridats a comprometre’ns perquè no hi haja més murs que ens separen, que no hi haja més ‘altres’ sinó només un ‘nosaltres’”. En el missatge, fa una crida “a caminar junts cap a un ‘nosaltres’ cada vegada més gran”. Es tracta de ser conscients que som una comunitat, i per això per als membres de l’Església catòlica “aquesta crida es tradueix en un compromís per ser cada vegada més fidels al seu ésser catòlic”.

I és que, com ens diu el papa en el seu missatge, “la catolicitat de l’Església, la seua universalitat, és una realitat que demana de ser acollida i viscuda en cada època”. D’ací que “en l’encontre amb la diversitat dels estrangers, dels migrants, dels refugiats, se’ns dóna l’oportunitat de créixer com a Església, d’enriquir-nos mútuament”.

El papa ens crida a construir una “Església més inclusiva” i per això ens demana “d’eixir als carrers de les perifèries per a curar qui està ferit i buscar qui està perdut, sense prejudicis o pors, sense proselitisme”. D’aquesta manera l’Església estarà disposada a “eixamplar l’espai de la seua tenda per acollir tothom”.

Francesc repeteix de nou la importància de “caminar junts cap a un ‘nosaltres’ cada vegada més gran” per a “refer la família humana, per tal de construir junts el nostre futur de justícia i de pau, assegurant que ningú no quede exclòs”. El papa ens crida a “aprendre a viure junts en harmonia i pau”, i a “esforçar-nos per a enderrocar els murs que ens separen i construir ponts que afavoreixin facen possible la cultura de l’encontre”.

Finalment, ens recorda que “les migracions contemporànies ens donen l’oportunitat de superar les nostres pors, per deixar-nos enriquir per la diversitat del do de cadascú”. Només així, “podem transformar les fronteres en llocs privilegiats d’encontre, on pot florir el miracle d’un ‘nosaltres’ cada vegada més gran”.

Amb la Jornada Mundial del Migrant i Refugiat, el papa ens demana que ens decantem per la solidaritat, per tal d’acollir els nostres germans que han d’eixir de la seua terra fugint de la guerra i de la fam. Per això es fa ressò en el seu missatge de la necessitat d’obrir els nostres braços i els nostres cors per a reconèixer, com a germans, tots aquells que sofreixen i que han de deixar, per força, el seu país.

Conscient del sofriment d’aquestes persones que no poden viure a la seua terra, fa uns dies el papa Francesc demanava que els refugiats retinguts a diversos països “puguen retornar a la seua pàtria com més prompte millor”. Tant de bo Europa treballe amb eficàcia i d’una manera ètica, per a portar la pau a aquelles terres d’on han eixit aquests germans nostres i hi puguen tornar per a viure amb dignitat.

El Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent comença a inocular la tercera dosi en residències i a malalts immunodeprimits

Els 24 centres sociosanitaris del Departament de Salut Xàtiva-Ontinyent han començat a inocular tercera dosi del vaccí anticovid als residents.

En total se’n punxaran a 1.245 usuaris dels centres de la Costera i part de la Vall d’Albaida, que rebran la dosi de reforç durant la setmana vinent. El personal d’aquestes residències serà l’encarregat de l’administració dels vaccins.

A banda de l’administració als residents d’aquests centres, el servici de Medicina Preventiva del departament ha començat també a posar la tercera dosi als pacients inclosos en el grup 7 corresponent a tractaments immunodepressors. En aquest cas, el vaccí s’administrarà a més de 1.200 pacients a l’Hospital de Xàtiva, als que se’ls dóna hora d’entre 66 a 100 per dia de forma escalonada.

En aquest cas, la previsió és d’acabar d’administrar les dosis en quinze dies.

Teoria dels records (i 6)

Qui toca un instrument en una banda de música, o els qui canten en una coral, saben la importància que té que cada instrument o veu “entre” a temps perquè no hi haja cacofonia. Cada cosa al seu temps! Fa molts anys vaig llegir que si volem aprendre d’una manera útil per al futur, després d’estudiar ens hem de gitar; ara bé, si només volem aprovar un examen ens podem quedar desperts tota la nit. Recorde haver fet açò últim algunes vegades i després no aclarir-me en una setmana.

Una altra cosa: ens hem parat alguna vegada a pensar en la poca predisposició que tenim a recordar informació perquè estem totalment convençuts que hi podrem accedir amb un clic i disposar-ne de forma digital? Jo, per exemple, no sé cap número de telèfon mòbil, ni tan sols el meu. Per a què? Pense que sempre ho tinc a mà. I quan no ho tinc a mà, dic que no ho sé. I punt.

Disposar a tota hora de la informació que volem, com ara, crec que tindrà implicacions i afectarà la forma amb què recordem. No sabem tots eixos números de telèfons mòbils, però tots sabem on trobar-los. Déu no permeta que no perdem eixe aparell: tindríem un greu problema; o potser no, no ho sé.

Quan em vaig jubilar es parlava que prompte caldria que els estudiants —i per extensió, tota la resta d’humans— aprengueren a buscar a Google la informació de qualitat en què estigueren interessats sense perdre gaire temps. Eixa forma d’accés a la informació segur que en el futur tindrà conseqüències i alterarà la qualitat dels nostres records.

Reconstruir records de forma col·laborativa té el desavantatge de la imprecisió. Això es pot comprovar en el moment en què unes quantes persones seuen a recordar esdeveniments del passat: al final pegues la cabotada a fets que realment no recordes bé. Personalment preferisc mantenir-me incontaminat i que no em distorsione ningú els records. Per això el meu consell és que cadascú escriga els seus abans d’exposar-los a la contaminació social. Dedicar un temps a recordar fragments del passat tancant els ulls i en silenci és més productiu que no endinsar-se en la selva de la investigació a Google. I pareix que això és així perquè cada vegada que recordem alguna cosa s’activa la xarxa de neurones que possibiliten eixe record, i eixa xarxa “pot” canviar o perdre els detalls que no recordem de manera directa.

Tot açò no vol dir que en el futur Facebook i Instagram ens ajuden a explorar un món nou en el qual tinguem la possibilitat de recordar tots junts. Tindre memòria significa que podem reflexionar sobre les coses que recordem i fins i tot fragments d’informació. A vegades tenim la sensació de tenir emmagatzemada en la memòria alguna cosa a la qual ens resulta difícil d’accedir perquè no trobem la clau, és a dir, no trobem el camí a eixe record. Quan sentim que un record el tenim allà, en algun racó del cervell, podem dir que existeix eixe record?

Una altra cosa evident de la qual tots ens adonem a mesura que envellim és que la nostra capacitat d’aprendre més coses i adquirir nova informació decreix. En resum, a quasi tots ens agraden els nostres records, ja que ens permeten d’esbrinar qui som i d’on venim. També reconec que el fet que algú conte coses amb un munt de detalls no significa que totes passaren en realitat. Qui realment en poden donar detalls són aquells que ho van viure i, sobretot, els qui ho han contat. A aquest respecte em ve al cap una cita molt escaient: “Tothom porta dins seu una mena d’esborrany, perpètuament retocat, del relat de la seua vida. Alguns, més nombrosos del que puga creure’s, ho posen en net i ho escriuen” (Philippe Lejeune, Le pacte autobiographique).

Arribats a aquest punt, pertoca als lectors de descobrir si realment van esdevenir-se els records que evoque de la meua adolescència, d’eixe període en què jo era adolescens (participi present del verb adolesco: créixer): “que creixia”. En contraposició a l’etapa present d’adultus (participi passat del mateix verb llatí), és a dir, “crescut”. De qualsevol forma, i amb açò acabe, el passat és important, però més important que el passat, és el present, el moment present. “A la major part de la gent li agraden els seus records, ja que representen la seua identitat, qui són i d’on vénen. I jo ho valore. Jo també sent el mateix. Però sé, gràcies al meu treball, quanta ficció hi ha. Si alguna cosa he aprés en aquestes dècades de treball sobre eixos problemes, és aquest: només pel fet que algú et conte alguna cosa i ho faça amb confiança, pel simple fet que ho conten amb un munt de detalls, només perquè expressen emocions quan ho conten, no vol dir que realment haja ocorregut”. Aquestes paraules d’Elizabeth Loftus, una autoritat en falsos records, em van fer seure i reflexionar (reflectir la meua imatge en un espill), i vaig arribar a la conclusió que el relat dels meus records només el poden entendre i jutjar aquells que van viure el mateix lloc i temps que jo.

En principi, només volia evocar els meus records d’infància i adolescència, però com que el tema de com i per què recordem és un assumpte que no passa mai de moda, he de confessar que li he agafat gustet i continuaré fent-ho fins que els records deixen d’aflorar a la superfície.

Espere que aquestes sessions de teoria dels records servisquen de consol i alleujament a aquells que han considerat el passat com un núvol negre sobre ells, com una llosa pesada de la qual alliberar-se.

L’Associació Veïnal d’Aielo de Malferit acusa el batle de desentendre’s d’investigar la legalitat del contracte de l’aigua

Fa quatre anys l’Associació Veïnal d’Aielo de Malferit va protestar pels increments que van patir els preus de l’aigua potable i van reclamar explicacions públiques al llavors batle, José L. Juan Pínter.

Aquell mateix 2017, l’entitat va denunciar que l’ajuntament es negà a lliurar-los la documentació relativa al contracte d’adjudicació del servei d’aigua potable, tot i la resolució favorable del Consell de Transparència de la Generalitat que instava el consistori a proporcionar-la.

Ara l’associació insisteix en la necessitat d’investigar la legalitat del contracte, i en un comunicat critica la passivitat del batle actual, Juan R. Espí, a qui acusen de respondre “amb evasives” a la reclamació d’exigir la nul·litat del contracte i la modificació dels imports cobrats.

L’entitat assegura que el novembre de 2020  va instar el consistori a demanar un informe jurídic sobre l’adjudicació de la gestió de l’aigua a SEASA, i que l’abril passat Espí va confirmar que el sol·licitaria, però que ara al setembre “ens contesta amb evasives per a no demanar-lo”.

En l’escrit, l’associació diu que la situació contractual “ens obligaria a presentar la demanda tant a l’Ajuntament com a SEASA (Global Omnium actualment)”, però que tot i això “creiem que la millor solució per a totes les parts és resoldre aquest conflicte d’una forma dialogada i aclaridora de la situació creada o mitjançant un procés de negociació”.

Per això torna a reclamar al consistori la investigació sobre el contracte, amb una consulta jurídica que permeta aclarir si l’adjudicació és correcta o nul·la, si el pagament de l’aigua és una taxa o un preu públic i si l’incompliment de les inversions compromeses per l’empresa són motiu de sanció o rescissió del contracte. A més l’associació veu necessària una auditoria dels costos repercutits en el rebut de l’aigua i el silenci administratiu aplicat en les pujades anteriors, i esbrinar si la no constitució, fins ara, de la Comissió de Vigilància en deu anys pot ser motiu també de sanció o rescissió del contracte.

“Sexe ocult” o les moltes maneres d’estimar

La companyia teatral menorquina SOM3 representa aquest dissabte a les 20.00, al Teatre Odeón d’Albaida, El sexe ocult (secrets que canviaran les seves vides), una obra que posa l’accent en les diferents formes d’estimar, en “l’essència pura de l’amor”.

Escrita per Lluís Seguí i interpretada per ell mateix amb Yolanda Martínez, Marc Ferrando i Maria Pons, situa la passió, el sexe i la por a ser un mateix com els grans temes protagonistes d’aquest nus teatral.

Com explica l’autor, l’obra vol transmetre als espectadors el missatge de fer visibles les diferents formes que hi ha d’estimar, totes i cada una completament vàlides i humanes. Per això, proposa com a objectiu la reflexió i pensament crítics sobre les
exclusions i estigmatitzacions socials que encara entelen socialment una diversitat sexual respectada i segura. El dramaturg avança que “seran milers les emocions i sentiments, on un fet inesperat provocarà un gran final entre un triangle amorós”.