A J. M. Bausset

Benvolgut J. M. Bausset:

 En referència a la seua carta oberta al nou bisbe auxiliar de València, Arturo Ros, no vull revestir-la dels elogis que ens mereix als valencians la seua (i nostra) irredempta causa. Ni de la trista, cansada història que ens envolta pel que fa a nostra llengua. Per tant, anem al gra:

I.— Per al món eclessiàstic valencià, no és un problema de raó, ni de cultura, ni de justícia, ni de sentit comú; que també. Ès un problema ideològic i polític, el qual preval per damunt de tota la resta i que han cultivat, modelant històricament tot un poble, a la seua imatge i semblança: no n’han demanat mai perdó ni en demanaran, perquè són mestres en saber la penitència.

II.— Si volem tindre un gelat amb gust de xocolata, tenim prou d’abocar-la sobre el seu vértex i veurem com, de dalt a baix, va cobrint tot el gelat, impregnant-lo. Així de senzill. Tan senzill com que un bisbe, sense recórrer a exhortacions, adoctrinaments ni edictes, comence ell, només ell i primer que ningú, a emprar la nostra llengua. Parlant-la, escrivint-la quan s’adrece epistolarment al poble; en la litúrgia, homilies i explicacions dels textos sagrats… sense demanar permís ni fer-se perdonar per ningú. Emprant, més que l’autoritat del seu càrrec, la càrrega d’autoritat que, evangèlicament i per justícia, ens acompanya. Amb el convenciment i la llibertat de vertader cristià fil de Déu.

III.—  I per acabar: que no ens adobe amb cap bilingüisme, com ara l’imperant, que només amaga i perpetra el continuïsme castellanitzador que ens sotmet i elimina. Què ens dirà el nou bisbe auxiliar? Doncs jo apostaria que serà respectuós. Que ho serà per fer que canvie tot tant com puga sense que, fonamentalment, res no arribe a canviar. Desconfiança? I tanta! Més que fonamentada. Perquè l’obstacle són ells.