Quan em van proposar digitalitzar els textos de les ambaixades per poder-les publicar més ràpidament,  se’m va antoixar que no podien eixir a la llum sense fer palés el nostre reconeixement al seu autor, a Josep Requena, a Pepe, a Requena com li dèiem al poble. Al mateix temps, pensava, calia fer una espècie de presentació d’estos textos a la gent que per diversos motius no va tindre la sort d’escoltar-los en el moment en què foren representats un any darrere de l’altre durant les festes del poble.

Estudiosos qualificats podran fer anàlisis més profundes dels escrits de Pepe, però jo no podia quedar-me de braços creuats i el cos em demanava escriure alguna cosa, no solament al voltant dels seus textos, sinó també sobre la seua figura. “És de ben parits ser ben agraïts” diu la dita valenciana, i tinc la sensació que a Requena no li hem agraït suficientment tot el que va bregar per la defensa de la llengua, així com de les tradicions, de la cultura i de tot el que tinguera relació amb Alfarrasí. En la dècada dels 70, quan parlar valencià no “s’estilava” en absolut i fins i tot es prohibia en moltes escoles, Pepe va començar a fer cursos de valencià per tots aquells que ho volgueren, contra vent i marea i sense veure un cèntim a canvi. Puc dir que em sent orgullós que Pepe fóra el meu primer mestre de valencià, qui em va engrescar en l’aprenentatge de la nostra llengua i qui em va descobrir la riquesa de la parla del meu poble, de la parla dels alfarrasiners. I no solament per la llengua, també va lluitar per la cultura en el seu entorn; va mostrar el seu bon fer en molts dels seus camps: l’educació, el teatre, la música, la poesia, el folklore, les festes populars… Allà on hi havia un acte cultural, allà et trobaves amb Requena, que a més ho mirava tot amb ulls crítics i amb eixa sensibilitat que el caracteritzava. Possiblement tu, que ara estàs llegint aquestes paraules recordaràs, com els que van ser alumnes seus a les escoles d’Ontinyent, Quatretonda, Bellús, l’Olleria, Montaverner o Alfarrasí, les cançons que, acompanyat de guitarra i sempre en valencià, utilitzava com a recurs en les seus classes.

Requena era un lletraferit i, com a tal, va deixar un bon grapat d’escrits, fonamentalment en vers i de la temàtica més diversa: lloant la font de la Venta, descrivint la processó del Crist, dedicats a persones estimades i, sobretot, retratant la vida quotidiana del seu poble; també va escriure algunes obres de teatre, altra de les seus grans aficions, o en adaptar d’altres per ser interpretades pel grup local o pels seus alumnes a l’escola, fent de director en ambdós casos. Totes les seues creacions es caracteritzen per un singular ingeni i gràcia, com dirien els fallers. Però a Alfarrasí en compte de falles fem moros i cristians i hi ha un acte que es presta a eixa literatura crítica, sana i on tot el món pot veure’s retratat: l’ambaixada. A diferència de les ambaixades que es fan als pobles del voltant on es descriu en un llenguatge grandiloqüent els fets quasi èpics de la reconquesta, en castellà moltes vegades, l’ambaixada d’Alfarrasí és més un divertiment, on l’èpica és substituïda pel fet quotidià, els herois per veïns que et trobes pel carrer cada dia, les batalles cruentes per succeïts ben graciosos i, naturalment les armes per la llengua que parla el poble. I tot açò, gràcies a Pepe Requena, que des del seu bon saber fer ens va deixar les joies que hui tenim entre les mans.

En la presentació que va escriure ell mateix quan se li va proposar la publicació de les ambaixades, fa uns vint anys, comenta que els escrits perdien la gràcia conforme anava passant el temps. No estic massa d’acord amb el que pensava Requena en aquest aspecte, ja que si bé és cert que el temps fa que algunes coses perden la frescor que tenien en el seu moment, també fa que maduren i es puguen apreciar en tota la seua esplendor amb els filtres que posa el temps. És cert que el temps tot ho madura i que allò que ara és la més rabiosa actualitat, d’ací uns dies ja ha passat a ser història oblidada; però en el cas de les ambaixades, el seu sentit crític, els seus personatges, la forma en què estan contades, fan que no perden sentit. En estos temps en què vivim tan de pressa és com un bàlsam parar-se a llegir-les i gaudir-ne sense pressa. Ja he dit que en absolut és la meua pretensió ser exhaustiu en la seua anàlisi, però no he pogut estar-me de mirar-ho tot des de la distància que ha posat el temps i de comprovar-ne els efectes.

En primer lloc, respecte dels personatges. Segurament els més joves no han conegut Enriquito el de la Plaça,  Aurelio l’Agutzil, Ricardito, la Tia Santa o tantes dones i tants homes com hi apareixen a les ambaixades amb nom i cognoms o discretament amagats en l’anonimat d’un nom suposat. Podríem pensar que en aquest aspecte les ambaixades queden un poc coixes, però res mes lluny de la realitat: sense haver-los conegut, cadascun d’ells o d’elles queden retratats i els seus caràcters ben definits, amb la seua idiosincràsia, a la qual el pas del temps no ha afectat en absolut.

Igual passa amb els llocs: el bar Úbeda, la guarderia al parc, el barranc del carrer Sant Antoni, la Bassa del Calvari, la fonteta de la Tia Júlia…  Tots ells ressonen en la memòria col·lectiva, però no haver-los conegut no afecta en absolut a l’enteniment del seu significat.

Pel que fa a les situacions tenim tres pams del mateix: si parlem d’autobusos, per exemple, ja pocs recorden que a Alfarrasí estava la Lufe o la parà de l’Alcoiana, quan hui el servei de l’Atzeneta és testimonial i ningú ja no utilitza l’autobús per anar a València; o no pot entendre com es podien fer bans amb innocentades o com s’havia d’anar a una centraleta de telèfons per poder fer ús d’un aparell que hui tot el món té a la butxaca o el que és més senzill, com un home amb un matxo i un carro passava a retirar el fem que hom deixava a la porta de casa. Situacions que realment costaran d’entendre als més joves, però que han format part de les vides de moltes alfarrasineres i de molts alfarrasiners.

Haguera estat una bona solució fer  una edició comentada, però això és un repte que queda llançat, si no per una reedició completa, almenys en un apèndix explicatiu.

Respecte de la forma, de tots és conegut que la llengua està viva: paraules i expressions que a base de ser utilitzades popularment acaben per incorporar-se i altres que desapareixen perquè van passant de moda i ja ningú no les usa. Ací rau una de les claus del valor de les ambaixades de Pepe, un ús viu de la llengua tal i com els alfarrasiners i alfarrasineres la parlem o almenys la parlàvem en el moment de ser escrites.

Utilitzava tot tipus de recursos per fer que les ambaixades foren el més entenedores possible, emprant el vocabulari més proper al de la gent del poble en la seua parla quotidiana. A l’hora de donar-los format digital a les ambaixades ens hem vist en la necessitat d’aplicar uns criteris que feren que els textos quedaren talment com els havia pensat i escrit Requena, i al mateix temps normativament correctes. Utilitzava les cometes per marcar els termes estrangers assimilats a la parla alfarrasinera, foren d’origen castellà, inventades per ell simulant altres llengües o bé directament d’elles; molts d’estos barbarismes han acabat per ser incorporats al corpus lèxic valencià. Es decidí finalment que aquest tipus de paraules i/o expressions apareguen en tipus de lletra cursiva, mentre que les cites textuals apareixen entre cometes.

Pel que fa a les expressions, proverbis, refranys i frases fetes, dóna gust trobar-te’n algunes que ja fa temps no s’escolten al carrer. “Acabar com el ball de Torrent”, “demanar satisfaccions”, “tindre bona rabassa”, “agarrar-li un subet” són exemples de tantes altres que omplin els versos de les ambaixades d’expressivitat i frescor i els hi donen la vitalitat pròpia de la llengua parlada.

Pel que fa als temes que hi apareixen, qualsevol fet ocorregut durant l’any podia ser motiu d’unes estrofes a l’ambaixada, encara que n’hi ha alguns que es repeteixen en moltes d’elles: anècdotes de les bandes de música, ocurrències d’Aurelio l’agutzil, viatges d’ames de casa o de jubilats, peripècies de pebrassers… Per descomptat que una part important de les ambaixades estava ocupat per la temàtica festera, doncs les comparses i fets de la festa estaven de plena actualitat ja que estaven pensades per l’acte fester del darrer dia.

Gosaria dir que pràcticament tot el poble apareix en alguna de les ambaixades de Pepe, encara que hi ha una sèrie de persones que repeteixen protagonisme en diferents anys, bé per proximitat o relació amb ell, bé perquè s’ho guanyaven a pols amb les seues pensamentades. Cap d’elles, però, podrà dir que queda ridiculitzada perquè són presentades en situacions ben estrambòtiques en clau d’humor i res més lluny de la intenció  de Requena que burlar-se o fer quedar malament a ningú, ja que la discreció i el  respecte  formaven part de la seua manera de ser.

Possiblement algun sociòleg es fregaria les mans en realitzar un estudi de les situacions i personatges i podria dibuixar-ne un retrat de la personalitat, relacions i idiosincràsia del nostre poble, així com de la seua evolució. Per no parlar del profit que un historiador podria traure d’estos textos que són el testimoni escrit dels fets ocorreguts durant els anys en què Requena va crear les ambaixades. Des de la vida municipal a nivell d’autoritats, política local, món de la cultura, succeïts que colpien la quotidianitat, festes, esdeveniments dignes de festejar… són una autèntica crònica de la vida local amb tots els ets i uts, com haguera dit ell.

Envejable resultava la xarxa d’informadors; res no se’ls hi escapava. Pràcticament tots els veïns i veïnes del poble podien esdevindre’n. Quan algú era protagonista d’alguna situació mitjanament curiosa, simpàtica o directament hilarant, automàticament mirava pels seus voltants per comprovar que ningú no l’haguera vist, perquè pel contrari de segur que immediatament el testimoni anava a contar-li-ho a Pepe. Tan era així que moltes vegades ja en el mes de setembre tenia informació suficient per fer una nova ambaixada i en arribar a les festes de l’any següent havia de fer una porga perquè cada dia li contaven noves anècdotes mereixedores de formar-hi part. De fet l’expressió eixirem a l’”ambaixà”, genuïnament alfarrasinera i que dóna títol a aquest llibre, utilitzada quan a algú li ha passat algun succés divertit que se n’ix d’allò considerat normal, ve a explicar l’efectivitat dels informadors i la rapidesa amb què estos actuaven. Parents, veïnat, amistats o simplement transeünts tenien a l’abast a Pepe per tal de fer-li saber qualsevol esdeveniment i ell ja se n’encarregava de retratar-ho, com sols ell sabia fer-ho, a l’ambaixada.

Respecte de les reaccions de les “víctimes” de les ambaixades, hi havia de tota mena: des d’aquella persona que s’amagava a l’anonimat per pura vergonya, fins a aquelles que presumien d’haver sigut nomenades en aquells actes. Les menys eren aquelles que se sentien ofeses, encara que també n’hi van haver molt poques i per motius ben nimis. Certament per molts era un “orgull” eixir a l’ambaixada, ja que com hem comentat més amunt, la sensatesa, el respecte i la discreció eren bandera en els escrits de Pepe.

Uns quants van ser els festers que van fer d’ambaixadors amb aquests textos que donava gust aprendre. Sí, dic bé, d’aprendre; perquè les ambaixades no es llegien, sinó que es representaven com si d’una obra de teatre es tractara. Amb Pepe es treballaven les ambaixades com autèntiques obres de teatre i ell insistia molt en la dicció, l’entonació i la intencionalitat. Començaven els assajos uns dies abans de les festes i acabaven al migdia del mateix darrer dia de festes. Encara que moltes vegades, i mentre anaven baixant pel carrer Sant Antoni cara a l’Ajuntament, de sobte Pepe comentava: “Si veus que de repent comence a dir alguna cosa que no està escrita, no faces cas, ja tornaré al text que hem assajat abans de dinar”. I  és que l’ambaixada, com si es tractara d’un ésser viu, seguia creixent i canviant fins el mateix moment de representar-la.

Si anem a les dades purament estadístiques, trobem que hi ha vint-i-dos ambaixades. Aquestes van començar l’any 1975 i acaben en 1999. Els matemàtics ja hauran calculat que això són vint-i-cinc ambaixades, perquè, efectivament, en falten tres: les dels anys 1980 i 1983, que per motius aliens a la seua voluntat no van ser escrites per ell, i la de 1982 que està extraviada i ha estat impossible recuperar. Així mateix, la introducció a cadascuna de les  ambaixades van ser escrites per Pepe, excepte les dels ans 1998 i 1999. A més de les vint-i-dos ambaixades humorístiques que fan crònica de cada any, en va escriure una “apta per qualsevol any”, tal i com la nomena ell, que va deixar escrita per si es perdia la tradició d’escriure una ambaixada cada any amb to humorístic i, que a diferència de la resta, té un to seriós.

Ambaixadors de Requena van ser: ell mateix (encara que preferia que foren altres), Rafael Martí (el Fuster, de qui recorde una ambaixada amb una afonia quasi total), Antonio Albiñana (pràcticament sempre de cristià), Javier Martí (amb el seu mico a l’esquena), Virgilio Martí (amb presència constant al balcó), Pepe Requena (el seu fill) i jo mateix. I encara que pràcticament des del primer any les dones han participat activament en les festes no en va haver cap que fera d’ambaixadora i és una llàstima; segurament Pepe n’haguera tret un bon partit de la seua participació.

I ja calle, perquè aquesta joieta de llibre que tens a les mans és per homenatjar Josep Requena i allò que importa és que siga difós i llegit per quanta més gent millor.

Gràcies per haver invertit part del teu temps a llegir estes paraules a manera de pròleg i espere que fruïsques tantes vegades com vulgues de les ambaixades com ho fèiem en el seu moment els alfarrasiners i alfarrasineres, quan acudíem dilluns de festes a les set de la vesprada davant de l’ajuntament.

Simeó Martí Sanz


Informació relacionada:

· Alfarrasí recull en un llibre les ambaixades festives de Josep Requena
· Josep Requena, gràcies Article de Josep Albinyana
· Josep Requena Article de Josep Miquel Bausset

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.