Els regnes peninsulars tenien, a tot el territori, una mancança de centres assistencials on acollir xiquets expòsits, la qual cosa es traduïa en una mala atenció als infants reclosos que patien amuntegament, contagis… Cosa que, unida als minsos pressupostos de manteniment, feia que la situació no poguera ser més caòtica. Haurem d’esperar fins a la segona meitat del segle XVIII quan, després de  diversos informes d’il·lustrats conscienciats, traslladen les seues preocupacions i exposen realitats duríssimes a les autoritats governamentals. Es detectarien i  analitzarien problemàtiques, però les solucions encara tardarien a posar-hi solució.

Construir noves incluses era una necessitat peremptòria, tant pel nombre de xiquets  abandonats que gradualment anava augmentant, com pels llargs trasllats als quals  eren sotmesos des que se’ls recollia en una  borderia o centre assistencial, en viatges amb condicions infrahumanes. Els llargs desplaçaments agreujaven el mal estat d’aquestes pobres criatures.

Depassaria els límits d’aquest article fer una anàlisi detallat de la quantitat d’incluses existents en aquests territoris en els segles XVI-XVII-XVIII, però citaré dues àrees per la seua significació i que ens poden acostar a entendre la magnitud del problema:

  1. A Catalunya hi havia dues cases d’expòsits, una a Barcelona, unida a  l’Hospital General i una altra a Girona, unida a l’Hospital de Santa  Caterina Màrtir. Els bisbes de Lleida, Vic, Urgell, l’arquebisbat de  Tarragona… reivindicaven amb afany la necessitat de construir nous  centres d’acolliment.

    Antic hospital de Santa Caterina, Girona

  2. A Galícia l’únic centre d’acolliment de xiquets expòsits era l’Hospital  de Sant Jaume, fundat pels Reis Catòlics per a la curació de malalts i assistència de pelegrins. D’aquesta manca es queixava el bisbe de Lugo, ja que la inexistència d’una inclusa a la ciutat determinava “o abandono de nenos en rúas e portas que morren de fame e frío ou comidos polos cans”.

En la inclusa de València la situació no era molt diferent. El nombre de xiquets abandonats va anar creixent ja en el segle XVI i l’apartament dels bords era estret i tenia la sostrada en mal estat. Els administradors i el personal  mostraven interés pel benestar dels nens, però l’espai era insuficient.

A aquesta problemàtica calia unir l’extensa àrea de pobles que enviaven xiquets a la borderia de València:

Pel sud, n’arribaven des d’Oriola. La casa-bressol de la ciutat oriolana va ser fundada en 1761. En els registres d’entrada de la inclusa de València,  s’anotaven pobles de totes les comarques: les Marines, el Comtat, l’Alcoià, la Safor o les Riberes, l’Alt Vinalopó, la Vall d’Albaida… pobles recòndits com Bolulla, Quatretondeta a la Vall de Seta, Ràfol d’Almúnia…

Per la part septentrional, venien xiquets des de Tortosa. Com que el bisbat tortosí no tenia  casa d’expòsits, va determinar que foren remesos a  l’Hospital de València. La Pobla Tornesa, Montant, la Pobla d’Arenós, Morella, la Salzadella, Tírig…

Platja de Llevant de Benidorm (Marina Baixa), 1910

A aquesta extensa àrea de la inclusa valenciana caldria afegir llocs pròxims a  Conca, ja que la seua inclusa (Expòsits de Sant Julià) no es va obrir al col·legi de jesuïtes fins a l’expulsió del 1767.

Aquests xiquets, en eixir dels pobles respectius, iniciaven un penós viatge de  molts quilòmetres, portats per conductors inexperts, alguns sense escrúpols que, fins i tot, n’abandonaren.

…Fransisca entrá el 28 de gener de 1653, la llancaren morta, en una  certificatoria dels Jurats i Justicia de la vila de la Olleria, despacsada en 12 de  dita, apres vingue una dona y digue que de llastima la havia pasat perque en  Catarrocha ni pobre ni bordet volien pasar…

I qualsevol mitjà servia per al transport: “Juan Esteve Josep… dins de un  cabás de espart i per capsal un tros de suro…”. Es fàcil d’entendre que els  xiquets arribaren en males condicions o morts. He pogut comprovar, pels  diferents registres, que la durada del viatge oscil·lava entre sis i set dies de  mitjana, però podien ser-ne més. Per als qui arribaven del sud, Alfafar era l’últim punt de descans abans d’entrar a la capital.

Pel registre d’entrada de dos expòsits he pogut reconstruir el trajecte que feien els bordets que venien de la part al sud de València: “Antoni eixí de Biar el 7 de abril de 1641: Biar- Bocayrent-Ontinyent-l’Olleria- Hospital de Xativa Carcaixent/Alzira-Algemesí-Alfafar- València. Arribà a la borderia de València el  21 d’abril de 1641”. Als pobles per on passaven, se’ls alletava.

Bordet d’Albaida enviat a l’Olleria, 1644. Arxiu
General i Fotogràfic de la Diputació de València.

Quants camins, carreteres, barrancs… fins a arribar al torn o la porta de la  inclusa de València!

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.