En l’article corresponent al mes de juny, em vaig detenir a analitzar, de manera detallada, les adversitats que van esdevenir-se al llarg del segle XVII, perquè sense conéixer aquest rerefons és difícil d’entendre que uns pares puguen abandonar els fills.

Si al llarg del temps hi ha hagut un cúmul de causes que donen resposta a l’abandó filial, en el segle XVII la causa més important és l’extrema misèria que suporten les classes populars, que veient-se incapaces de mantenir i aportar manteniment als seus plançons, optaven per ingressar-los en la borderia, el mal menor a tanta desgràcia.

La misèria es presentava amb diverses cares: a la mort dels pares, els avis i familiars abandonaven els fills a la Casa. Pare o mare malalts; pare o mare a la presó; parelles que amb bessons només poden alimentar un dels nadons; absència del pare i mare sense recursos; pares vidus amb algun fill lactant i sense possibles per a la manutenció; viudes pobres; dones que no tenien llet amb la qual alimentar els seus propis fills… Als motius econòmics se’n poden entremesclar uns altres en què la pobresa no era la causa fonamental: vidus que es tornen a casar i la madrastra no accepta els fills anteriors, marits indolents que abandonen la llar a la seua sort gastant-se el jornal, famílies transeünts que vaguen sense ofici ni domicilis fixos…

Registre d’entrada d’una xiqueta de dos anys. Arxiu General i Fotogràfic Diputació de València

Resulta curiós de constatar com, si en el cas dels fills il·legítims qualsevol podia dur la criatura a la inclusa o efectuar-ne l’abandó, en el cas dels fills legítims solia ser el pare qui els portava a la Casa.

Meitat d’un senyal de (1687). Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València

De vegades, molts xiquets legítims duien enganxats entre els pingos que els cobrien una nota que explicava la causa de l’abandó. Els senyals de la nota en facilitarien, a més, la identificació en un futur, per açò les més nombroses, en aquesta centúria, eren llaços, medalletes, cintes de colors nugades a les extremitats, “…i porta un horellat de argent en la horella esquerra…” (1616).

Alguns albarans reflectien la preocupació dels progenitors, que demanen que es posen determinats noms, i deixen constància del seu propòsit de recuperar els seus fills quan la sort canvie.

Albarà 1627. Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València

Malgrat els senyals, pocs van ser recuperats. Com en altres incluses, els pares havien de pagar la criança dels fills en cas de reclamar-los, “… Jacinta entra el 20 de juliol de 1622 de Beniganim, torna a sa mare el 2 de abril de 1623 que dona de caritat una lliura al Sr. Clavari”. No obstant això, es podien alliberar d’aquest requisit al·legant extrema pobresa.

En aquestes notes podem apreciar que la persona no està molt acostumada a l’escriptura pel seu traç irregular i insegur, amb mala distribució de la grandària de les lletres entre línies, per les lletres separades o juntes, la brevetat del text… en definitiva, es constata el baix nivell cultural dels progenitors que, a vegades, recorren a persones que els redacten la nota, ja que són analfabets.

Hi ha un altre aspecte que també els diferencia dels fills il·legítims: l’edat. Si aquests, generalment, eren abandonats en nàixer, perquè la il·legitimitat era vergonyant per a la família, un xiquet abandonat amb mesos, un any, tres anys, cinc anys, “desmamat” com escrivien en el full quan era gran, no entrà a la inclusa per deshonra i vergonya, “Josep Miquel Blay, desmamat, entra el 23 de octubre de 1662 pel torn a les dos hores, batejat el 3 de febrer de 1661 en Atzeneta…” Amb aquestes edats, la malaltia dels progenitors, la fam i el deteriorament de la qualitat de vida pesaven més que no el deshonor i el pecat.

Quan el remordiment ofegava, abans que la criatura fóra donada a alletar o criar a una altra família, el pare/mare s’afanyava a recollir-lo i portar-lo de nou a casa i calia pagar la quantitat estipulada pels dies que la inclusa l’havia mantingut, com he assenyalat abans.

El xiquet entrà en la inclusa amb un any. Son pare tornà a buscar-lo. Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València

Hi ha estudis realitzats en altres països, entre els quals França, que trauen a la llum com la fam i la necessitat aguditzen l’enginy i la picardia: l’abandó fals. Els pares no tenien intenció d’abandonar el fill, i deixat en el torn amb algun signe distintiu, se les arreglaven perquè els en confiaren la criança i així cobrar el salari de nodrissa externa que la borderia abonava, “A Jusepa Marciana la portá el 18 de mars de 1679 una dona de Moncofa y fou donada a criar el 18 de mars de 1679 a Ogenia Pastor, muller de Pere Abeller, llaurador de la Villa de Moncofa”. Podria ser aquest registre un exemple d’abandó fals?

Aquesta pràctica es generalitzaria en el segle XVIII i alguns transportistes que portaven xiquets dels pobles a les borderies participarien en l’engany.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.