La inclusa

  • "Molts pares vivien amb l'esperança de recuperar-los sense saber que l'ingrés en la Casa era una sentència de mort prematura."

M. Luisa Plà Tormo
27.08.2021 - 14:48
Actualització: 27.08.2021 - 16:48
VilaWeb

Es defineix com a inclusa l’edifici-espai on es recullen xiquets pobres, abandonats o expòsits. Aquesta institució rep diversos noms segons els llocs i èpoques, però tots tenen la mateixa finalitat: borderia, la casa, hospici, casa d’orfes, casa-bressol… I tindran un paper actiu de llocs on el sistema institucional de la beneficència posarà en pràctica l’assistència als sectors marginats de la societat. Aquests establiments, com a tals, van aparéixer a Espanya en el segle XVI i s’expandiran en el segle XVIII, per l’ingent abandó que es produeix en aqueixa centúria.

Pati d’entrada i claustre de l’antic Hospital General de València

En els seus orígens romans, l’hospici estava relacionat amb el lloc on es practicava l’hospitalitat i a la relació que s’establia entre l’amfitrió i l’hoste, “hospitium”. El significat va variar quan l’Església assumeix el protagonisme de la cura caritativa cristiana. En l’edat mitjana el terme va passar a ser lloc de repòs per a viatgers o pelegrins. Aquest ús sobreviurà fins a derivar en espais referits a hospitals.

Les borderies espanyoles van anar nodrint-se de xiquets amb diferents causalitats, les famílies dels quals renunciaven a l’avortament o l’abandó cedint-los a la beneficència pública. El fet d’entregar-los a una casa de caritat ajudava a superar el sentiment de culpa, ja que era acollit a “la casa de Déu”, i a les seues mans quedava el seu futur. Molts pares vivien amb l’esperança de recuperar-los sense saber que l’ingrés en la Casa era una sentència de mort prematura.

La definició d’aquests espais per part d’alguns coneixedors és esgarrifosa: l’il·lustrat Alberto de Megino en deia “potros de infanticidio”; el religiós espanyol del segle XVIII, Antonio Bilbao, pensava que s’havien fundat per a assegurar la destrucció dels infants; l’hispanista anglés Richard Ford, que en els seus viatges per Espanya els va arribar a conéixer bé, en parlava com a “todos esos mataderos españoles”; el metge i humanista català Monlau i Roca entenia aquest abandó com “un infanticidi indirecte, un crim, menys el valor de cometre’l”. Aquestes definicions no necessiten comentari.

Sala de l’antic Hospital General de València

Si prenem els índexs de mortalitat de la borderia de València com a dades irrefutables i clarificadores, la situació de la inclusa valenciana no difereix, en línies generals, del panorama ja explicat.

La Casa de bords de València estava situada dins l’Hospital General de València, i l’abandó l’atenia la sanitat municipal. És a dir, a diferència de la majoria de les incluses peninsulars (Salamanca, Valladolid, Sevilla…), a València van ser sempre els hospitals, i no les confraries, els que es van ocupar de l’atenció d’aquests xiquets. Es constata, a més, que hi va haver una clara reducció de l’exposició, en comparar les xifres amb les d’altres ciutats en el mateix moment. Aquest fet està en relació amb l’existència i primerenca utilització del torn (1512) en la borderia de València.

La borderia valenciana es regia per Constitucions que regulaven tot el sistema, amb l’objecte d’assegurar-ne un bon funcionament que garantira la bona criança dels xiquets. Les lleis s’acataven, però no sempre es complien. La Constitució de 1589 ja establia que els xiquets sans es mantingueren separats dels malalts. A mitjans del segle XVII, aquesta norma encara no es complia per falta d’espai.

Arxiu General i Fotogràfic de la Diputació de València

La inclusa estava controlada per una Junta de Govern i atesa per persones caritatives i personal amb baixa qualificació, exceptuant els metges.

L’àrea de pobles que enviaven xiquets a la inclusa de València era molt àmplia. Delimitar-la serà l’inici del pròxim article!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any