La paraula expòsit prové del llatí, ex fora, positum col·locat, forma culta amb la qual es designa xiquets víctimes d’una inhumana realitat; això és, un xiquet  abandonat pels pares o tutors per raons múltiples, exposat fora d’un marc protector, desentenent-se’n, deixant-lo a la seua sort en qualsevol part.

En temps dels romans era el pare, el cap de família (pater familias), qui tenia la plena potestat per a expulsar, donar mort o vendre qualsevol membre de la família, ja que un fill era propietat seua. Aquest poder era anomenat patria potestas, que portava aparellat el ius exponendi, dret d’exposar, expulsar qualsevol fill no desitjat.

Torn al barri del Raval de Barcelona 1785

El problema, l’exposició i abandó de xiquets, cobraria una rellevància singular a Europa a mitjan segle XVIII, per l’elevada quantitat de casos, despertant una gran preocupació en el món il·lustrat pels altíssims índexs de mortalitat, la qual cosa suposava una important pèrdua de potencial humà. En aquell segle, l’exposició es va convertir en centre de debat i de reflexió per part de moralistes, juristes i intel·lectuals que observaven atònits no sols la pèrdua demogràfica, sinó també l’acumulació de xiquets en unes incluses no preparades per a rebre un nombre tan gran de criatures.

Però, fins al segle XVIII, no hi hagué un abandonament notable a Europa i la península? Sí, aquesta pràctica ja era molt estesa en el món grec i romà, que van legislar en aquest camp, però no s’havia conegut tal volum de xiquets abandonats fins a aquella centúria. En el segle XVI es constata un fort increment d’abandons, i València es troba dins aquesta dinàmica: si de 1730 a 1830 l’exposició va augmentar d’un 364%, entre 1496 i 1595 es constata la xifra rècord del 552%.

L’exposició de xiquets va ser una pràctica molt estesa en el món mediterrani: dins la península Ibèrica, a Barcelona i València es van donar les xifres més elevades, i a Europa això passarà a Itàlia.

No tots els xiquets no desitjats arribaven a l’exposició: n’hi havia que morien abans. La vida d’un infant en l’Antic Règim tenia poc valor, per la qual cosa, abans que es generalitzaren les incluses com a centres d’acolliment, i fins i tot quan ja n’hi havia, es practicava l’infanticidi, fenomen difícilment detectable i avaluable, malgrat que ser present al llarg de centúries.

Infanticidi, Sants Inoncents, Lüen, Suïssa

Com saber si la mort d’un xiquet havia sigut accidental o intencionada? Per dur que semble, l’infanticidi va ser una de les formes rudimentàries de controlar i limitar la grandària de les famílies o de traure de dificultats les dones fadrines  o vídues que, després d’haver dissimulat un embaràs davant la comunitat -i als pobles menuts davant el rector-, parien en condicions penosíssimes, quasi sempre soles i amagades en qualsevol quadra o lloc solitari.

Al costat de l’infanticidi, les masses populars recorrien també a pràctiques abortives amb l’ús de plantes silvestres, agressions físiques com ara bacs i traumatismes que acceleraren l’avortament, o posant-se en mans de dones hàbils amb les tisores i agulles.

L’Església, coneixedora de tots aquests actes, denunciava l’avortament i l’infanticidi i la tolerància social que s’havia creat, afavorida per una vaga legislació que ben poques vegades arribava a aplicar-se.

Quantes dones van morir amb aquests procediments tan bàrbars! I, per què s’hi sotmetien?

L’Europa del nord era molt diferent de l’Europa del sud. En  aquella, de majoria protestant, la responsabilitat d’un fill no desitjat requeia en la família o familiars més pròxims, perquè es considerava que el vincle entre mare i fill i les obligacions maternals eren en si naturals. A l’Europa catòlica del sud, establides les bases en el Concili de Trento (1545-1563), la responsabilitat l’assumien l’Església i la societat a través de les institucions de caritat. L’abandó quedava justificat com a pràctica per a preservar l’honor de la dona i la seua família.

Al costat del terme expòsit, utilitzada per la bibliografia seriosa i oficial del moment, conviuen moltes altres paraules al nostre país, per a expressar el mateix concepte: bordes i bords. A la península hi ha també formes com “los echadillos” a Andalusia, “los pilos” i “pilongos” a Extremadura, xiquet de “La Meca”, nom popular de la Casa de la Misericordia a Navarra-Pamplona. I maneres generals com: fill de la pobresa, incluser, cuner, fill del pecat, hospicià, fill de pares desconeguts, desemparat, bastard, incestuós, il·legítim, espuri…

Partida de bateig, xiquet espuri, 1798. Ontinyent. (Arxiu Diocesà de València)

Tota aquesta terminologia ens evoca un passat en el qual la desaparició de xiquets s’assumeix com un fet normal, arrelat en una societat amb tants prejudicis i endurida davant la mort. Si en general, com he assenyalat anteriorment, la vida d’un nounat tenia poc valor, menys valor se li augurava per no ser desitjat, perquè eren majoritàriament fruits de relacions il·lícites, del “pecat carnal” i per tant il·legítims a la vista de Déu. Tot estava perfectament concatenat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.