Origen de l’expòsit

Explicat el terme genèric “expòsit” en l’article del mes d’abril, en aquest se’n detallarà l’etiologia. És a dir, tots els xiquets que entraven a la Casa, automàticament es convertien en expòsits, però, quin origen tenien?, per què entraven en la inclusa? Del grec αἰτιολογία (estudi de les causes), veurem de les circumstàncies que, per naixement o no, convertien un xiquet en inclusero.

En una societat amb gran pes de l’Església i considerant que la fi plausible del matrimoni era la continuació de l’espècie (procreatio prolis), i que la família era la base de l’estructura social, només els fills concebuts i nascuts dins el matrimoni eren els considerats fills legítims, i tots els nascuts fora d’aquesta institució rebien altres noms i tenien una altra consideració social i jurídica.

Carles III, en el segle XVIII, va intentar de disminuir el monopoli que l’Església exercia amb el domini de les consciències, amb la secularització de relacions socials i familiars, la qual cosa contribuiria a assentar el pare com a cap de família i depositari del poder quasi absolut a la llar. I aquest serà qui adopte les decisions oportunes respecte dels membres que la componen.

La societat va adoptar amb tant èxit termes com ara fill del pecat, fill del desamor, de l’incest, que, en el cas d’haver-hi en una família un ésser que no responia als cànons establits, en danyava l’honorabilitat i la tenyia de vergonya i deshonor. Tots els fills nascuts amb aquest segell eren quasi segurs candidats a ser expòsits.

La dona passava de la submissió al pare, a la de l’espòs en cas de casar-se, i era marginada en qualsevol acte que se n’eixira de la norma respecte de la concepció dels fills. L’Església admetia la unió carnal i la descendència únicament dins el matrimoni, considerat un contracte i una obligació pel qual cadascun dels cònjuges devia i pagava a l’altre amb el seu cos, però sempre que fóra per a una ocupació legítima i no contra natura. Fora d’això, les consideracions socials en l’Antic Règim, sobretot envers la dona, eren molt negatives perquè el seu bé més preat, l’honra, havia de ser custodiada per pares i marits.

Vinculades, doncs, les núpcies al reconeixement d’un fill, s’estableix una divisió genèrica entre tipus de fills:

Fills il·legítims
Fills legítims
Són il·legítims els nascuts fora dels cànons establits pel contracte matrimonial i poden ser:

1.1. Fill natural, antigament anomenat “hijo de ganancia o barragana”, expressions ja en desús, fruit de la unió d’una parella de fadrins. La publicació en 1907 del decret Ne temere per la Congregació Catòlica Romana del Concili regularà aquesta il·legalitat en parelles catòliques practicants.

1.2. Fill bastard, quan un dels dos progenitors o tots dos, casats, tenen relació amb una tercera persona. La relació és d’adulteri.

1.3. Fill espuri, la mare del qual és vídua o fadrina i de pare incert o no conegut perquè la mare havia tingut encontres amb molts homes.

1.4. Fill sacríleg, fill de mare o pare o de tots dos amb vot de castedat.

1.5. Fill incestuós o de l’incest, fruit de les relacions sexuals entre persones molt pròximes per consanguinitat als quals està prohibit el matrimoni.

Els rectors, responsables del registre de les partides de naixement, no sempre hi reflectien l’origen vertader d’un fill il·legítim.

Genèricament, escrivien en les partides baptismals la fórmula inescrutable de “fill de pares desconeguts”, evitant l’escàndol i agrupant sota aquest epígraf tots els xiquets que estaven al marge de la cura i protecció de la cèl·lula bàsica de la societat: la família.

Tots aquests fills il·legítims eren ferms candidats a anar a parar a la inclusa en temps de l’Antic Règim. Però, i els fills legítims, què? La resposta serà l’inici del pròxim article