Primers passos a Albaida

"Els pares i mares que van albirar un horitzó diferent i s’ho van poder permetre van enviar els fills a un institut perquè van intuir que el món canviava."

Bartolomé Sanz Albiñana
05.02.2022 - 17:41
Actualització: 28.05.2022 - 21:08
VilaWeb
Imatge: Arxiu fotogràfic Abel Soler

Sovint em pregunte quantes persones calen per a explicar un temps, una institució i uns personatges com el temps que jo vaig viure en aquell internat de Montcada i amb uns determinats personatges, per a fer que el temps, la institució i els personatges siguen comprensibles i significatius a la societat. Deu, vint, trenta? No ho sé. Cadascú ho faria des de la seua òptica i, tot i això, encara quedarien racons i facetes per explorar. Deia la historiadora Isabel Burdiel: “Cada època conté en si mateix un conglomerat de tendències i possibilitats temporals, freqüentment en pugna [,,,] No hi ha un context sinó diversos, no hi ha un temps sinó diversos”.

Però sé cert que totes eixes aportacions de què parle obririen més possibilitats d’anàlisi i d’estudi per a completar el quadre final, sempre incomplet, de la memòria que hem viscut. Lloc, temps, records. A l’hora d’evocar records llunyans em pregunte també quins mecanismes ens porten a incloure-hi uns indicis i detalls i excloure’n uns altres. Quin és el context? Quin és el marc? Quin és el teló de fons? Quines són les circumstàncies que ens expliquen la forma d’actuar d’aquells personatges (superiors, professors i pares espirituals)? Dels grans i dels joves. Perquè, si ho pensem bé, tot el que hi vivíem era una mena d’escenificació teatral, una escena particular del teatre de la vida. “El món és un gran escenari / i simples comediants els homes i dones! / I tenen marcats els seus mutis i les aparicions / i en el temps que se’ls assigna hi ha molts papers, / car en set edats es divideixen els seus actes: la infància / va primer, que plora i que baveja en mans de la mestressa. / Després és el noi ploró que arrossega la motxilla / i la cara resplendent al matí, com un caragol cansat, fins a l’escola. […] I l’escena final / —amb què acaba aquesta història atzarosa— / és la segona infància o l’oblit, / cec, desdentat, sense paladar, sense res”. (William Shakespeare, Al vostre gust, 2.7.138-165).

I eixe mètode d’observació de les institucions i dels seus personatges es pot aplicar de la mateixa manera a Montcada i a Albaida. Però baixem a detalls més prosaics i propis de joves al final de l’adolescència. Com que jo al seminari havia estudiat anglés —així acabava l’article anterior—, i ara m’incorporava a un curs que havia fet francés, estava un poc preocupat per què em podria passar al curs següent. Sobretot per si m’obligaven a fer francés sense haver-ne donat abans, que no se sap mai. O pitjor encara: que em posaren de professor un sabater després de dos cursos sense classe d’eixa disciplina. No oblidem que el francés era aleshores la llengua estrangera més estudiada a tots els instituts, mentre que l’anglés era una llengua anecdòtica que a penes s’oferia.

Al seminari de Montcada havia adquirit una bona base d’anglés, tenia un coneixement prou decent de la seua estructura gramatical —això vol dir que em sabia prou bé els llibres de Modern English de l’editorial Mangold—, llegia llibrets adaptats com The old man and the Sea de Hemingway i m’agradava sentir cançons en anglés a la ràdio, imagine que com a la majoria de xicons i xicones de l’època. Això sí, m’havia de conformar amb la ràdio, ja que no tenia tocadiscos. Em donava per satisfet quan comprenia dues o tres paraules seguides com “Baby, I love you”, que eixien en quasi totes les cançons. I entenia perfectament quan els Bravos cantaven “Black is black. I want my baby back” o Paul McCartney “Yesterday all my troubles seemed so far away…”.

A l’institut d’Albaida no vaig tindre cap problema d’integració. La veritat és que de dificultats d’integració, que jo recorde, no n’he tingut mai enlloc. Al cap de dos dies jo ja era un més del curs. Segons l’orla de la promoció de 1970, érem uns seixanta entre xics i xiques. Com que jo era de lletres tenia molta més relació amb els qui feien llatí i grec (quasi tot xiques), que no arribàvem a deu en total. Aquell curs vaig tindre dos professors de llatí: don Joaquín Esplugues († 1970) i don José Antonio Fráiz. El professor de grec era el catedràtic don Gonzalo Yélamos Redondo.

A l’hora del pati eixíem al carrer a menjar-nos l’entrepà. Jo m’ajuntava més amb els xics. Els d’Albaida enfilaven el carrer costerut avall cap a casa a esmorzar més tranquil·lament. A l’institut vaig retrobar un antic company, Juan Fuster Escrivá (de la Font d’en Carròs, † 2021), amb qui eixe curs vaig compartir habitació en l’excursió al Camí de Sant Jaume que vam fer per Setmana Santa i Pasqua. Encara no entenc com Fuster venia a Albaida quan podia haver anat a Gandia, no? O per què els de Muro o algú de Cocentaina no anaven a l’institut d’Alcoi i s’estalviaven les revoltes de Muro al port d’Albaida. Sí que recorde que els d’Ontinyent venien perquè no tenien institut encara. Que no pense ningú que a les acaballes de la dècada de 1960 hi havia instituts a qualsevol poble com ara!

L’institut comarcal d’Albaida va ser una fita en la història de la Vall durant els anys seixanta. Quan encara no hi havia institut públic d’ensenyament mitjà a Ontinyent, recorde que els xics del meu curs estàvem molt atents a les xiques de Preu que venien d’aquella població; eren molt sofisticades elles, més ben vestides que la resta de les alumnes de la comarca i amb el pas i moviments ben estudiats. En baixar de l’autobús de La Concepció, s’encaminaven a l’institut, i miraven amb aire de desdeny als dels altres pobles mentre pujaven les escales cap a les aules.

Parle d’aquella època meravellosa en què la plaça del Primer de Maig d’Albaida s’omplia d’autobusos de la comarca a primera hora del matí amb adolescents afortunats de tots dos sexes, que anaven a un dels pocs instituts d’ensenyament mitjà oficials que hi havia a la província de València, l’Institut José Segrelles, que va començar a funcionar en el curs 1963-1964. Aquell centre públic era el sisé de la província després dels de Luís Vives (1845), San Vicente Ferrer (1933), Requena (1928), el José Ribera de Xàtiva (1933) i Sagunt (1952).

Perquè cal dir-ho clarament, fa seixanta anys els ignorants del moment només envejaven els qui posseïen mitjans materials per damunt de la resta, en compte de mirar una mica més lluny. Els pares i mares que van albirar un horitzó diferent i s’ho van poder permetre, van enviar els fills a un institut perquè van intuir que el món canviava. “Poder-s’ho permetre” significa, en aquest cas, renunciar a uns ingressos no necessaris per a viure. “Renunciar”, en aquest context, vol dir pensar en un futur millor per als fills, perquè no sols de béns materials viu l’home.

Ara vostés es preguntaran si el món llavors s’havia acabat per als que no anaven a un institut. Per descomptat que no. A les ciutats hi havia alternatives als estudis acadèmics: els estudis tècnics o professionals, és a dir, la Formació Professional. I a continuació algun m’increparà dient: “Jo conec molta gent gran que encara viu que van muntar indústries sense massa formació i no els va anar gens malament”. O tal vegada un altre em diga: “Doncs jo conec molta gent que no sap fer la o amb un canut i ha triomfat”. I a tots dos els hauré de donar la raó i rendir-me davant les evidències. Però jo no parle de gent que es fa rica treballant de sol a sol —cadascú és molt lliure d’emprar el seu temps com millor li plaga—, o dels qui estan ben assessorats pels qui saben, o dels qui han estat acaronats per la deessa fortuna, d’aquells qui amassen béns o propietats amb negocis térbols o per mitjans no gaire lícits. Jo parle de gent amb formació i amb educació. Al cap i a la fi, del que es tracta és de no ser massa ignorant, perquè en aquest món hi ha molta gent ignorant i alguns, a més a més, amb ànsia de poder, que és la pitjor cosa que ens pot passar a la resta de l’espècie, els qui els hem de patir.

Bé. Prompte vaig descobrir que anar de matí a l’institut d’Albaida a rebre l’ensenyament reglat i tornar-me’n al meu poble de vesprada era molt diferent a viure en un internat: trobava a faltar el ventall d’activitats que em tenien atrafegat tot el dia a Montcada. Al poble hi havia el tontòdrom on passejar des de la placeta del Convent fins a les Forques; i també podia anar els caps de setmana amb la xicona a la discoteca Drusa del carrer del camí de Caputxins o a la discoteca El Moreno del carrer d’Isabel la Catòlica. Prompte vaig haver d’abandonar la poca afició que tenia al ball, sobretot el solt, en descobrir que doña Pilar, la professora d’Història de l’Art i de la Cultura s’havia enamorat bojament de mi i em preguntava cada dilluns. Dos o tres estius abans se’m va ocórrer d’anar a cal mestre de la música, don Dionisio Pedro Estarelles (1946-1976), a preguntar-li si podia ensenyar-me a tocar algun instrument, però em va dir que ja era massa gran. Poques coses més es podien fer al poble, a més de jugar a futbol, esport del qual ja n’estava un poc fart. Sort que el curs següent ja teníem en funcionament l’associació juvenil El Nostre Cau.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €