Acceptar sense crítica, com si fóra normal, una anormalitat imposada, al nivell que siga, i no prendre consciència de la seua importància, és potser un dels símptomes més imperceptibles, però greus, de la pèrdua d’autoestima i dignitat. Té igual que siga personal o col·lectiva. Tenim situacions d’esclavatge en el passat que ho corroboren. O de submissió de la dona, de marginació i persecució de l’homosexualitat, dels jueus, etc.

Podem recordar, com a metàfora, l’al·legoria de l’elefant segons la qual, lligat d’una pota a una estaca des de xicotet, es mor de vell, pres, sense adonar-se que la seua força l’hauria pogut alliberar.

Defecte o virtut —no ho sé—, sempre m’he sentit crític amb nosaltres, els valencians, com a societat. Tanmateix, em dolen tòpics com els que ens etiqueten històricament de ‘folls i molls’, generalitzant-nos, no sense ànims supremacistes, sota un domini humiliant i amb menysteniment. I em resistisc a ser tan ingenu com per acceptar de bon grat, com a normal, irrellevant i irreversible, allò que, en el fons, no ho és, però que contribueix a ser-ho mentre ho acceptem sense reafirmar-nos des dels nostres valors i autoestima segrestada.

Cap anormalitat com les esmentades, ni d’altres semblants que van emergint, no podem consentir que s’apoderen i enquisten, configurant-nos en favor d’interessos aliens a costa dels nostres. Com fa Espanya, cucut mesetari fet estructura, instal·lat a casa nostra ficant els seus ous als nostres nius amb mentalitat i vocació de perpetuar-se.

No m’he sentit mai atret políticament ni ideològica, en exclusiva, per cap partit, la qual cosa no lleva el meu interés per la política en considerar-la important i necessària, des de la qual podem participar per millorar la nostra societat. Tampoc em sent equidistant de totes les propostes partidistes. No en sóc, d’equidistant. Però tinc clar que, si per alguna opció m’he de deixar guanyar, ho tinc més fàcil de decidir per eliminació que per coincidència.

Atenent-nos a l’experiència o experiències viscudes, fins i tot prescindint de la pròpia història que ens engloba més enllà, de fa segles, a cap valencià-valenciana que no tinga vocació d’estruç, ens hauria de resultar molt difícil de comprovar la deriva tan negativa, creixent, a què estem sotmesos dins la ‘normal anormalitat’ assolida d’estar governats, sucursalitzats, des de fa segles, per Madrid: centre operatiu espanyol, escombrant sempre cap a casa . Tan subtil com perniciós en tant que, des d’una suposada llibertat, se’ns ‘permet’ de ser de dretes o d’esquerres, no importa, però espanyolitzats. Com la premsa, la ràdio i la tele públiques. Això sí, blocant i restringint tota possibilitat de connexió i reciprocitat entre la nostra i IB3 i TV3, les úniques a què podem optar de mateixa llengua entre milanta en castellà i de tot arreu Impediments que a cap emissora estatal espanyola li són aplicats, incloent-hi —com no— la del Real Madrid! Totes i tot, modelant-nos, servils, a imatge i semblança de l’amo que les sustenta i ens domina conquerint-nos el cervell; induint-nos a pensar, sentir i valorar la vida i els esdeveniments des de l’òptica, al menú o a la carta, per ell establerta. Diversitat mesurada, estudiada i consentida dins el cercle d’una i única unitat possible: Espanya. Unitat absoluta i obsoleta, forjada històricament per la força; infonent i educant els seus súbdits en el supremacisme excloent, de pedra picada, sobre nosaltres, la perifèria.

La seua incontestable unitat, assegurada i imposada, POR RAZÓN DE ESTADO (un poc per damunt del Nostre Senyor), per eixa majoria absoluta constituïda permanent, blindada per lleis i càstigs contra qui la qüestione, l’han convertida en dogma de fe nacional, religiós, sagrat, al que tots ens hem de vinclar. En valor absolut. I com a tal, a l’estil d’aquella Santa Inquisició en què tot s’hi valia. Fins i tot eliminar al dissident si calia que, a més, computava honors i prebendes. Res de llibertats interpel·ladores del seu dogma i domini. Fonamentalisme polític pur i dur com ni l’Església s’atreveix a aplicar a un matrimoni quan, sotmés al desamor, a maltractament, a deslleialtat permanent, al despotisme, no el considera vinculant ni a perpetuïtat. I sobre tot, si aquest ha estat consumat a la força, sense consentiment mutu.

Òbviament: res d’espais Schengen, actualitzats, tampoc. La seua percepció prepotent, egocèntrica i distorsionada de la realitat configura el seu ample de via mental i de ferrocarril (qüestió de gens?) a l’hora de connectar-se amb qui és diferent i amb Europa, sobre el qual ha construït i discorre el seu supremacisme transmés al seu poble fent-lo víctima a la vegada de si mateix, de la pròpia indignitat egoistament acceptada.

Pels fruits es coneix l’arbre… i l’amo que el cultiva. Cadascú podem pensar a la nostra, diferentment. Però a hores d’ara, amb tot el que ens ha caigut (i continua caient) damunt, de corrupcions, d’espoli fiscal perpetu, de terra cremada i devastada econòmicament, d’enganys, de falta d’inversions, d’incompliments, d’abusos i entrebancs contra la nostra llengua i imposició de la seua, de lleis i legalitats constitucionals injustes, de violència ultradretana immune i impune continuada, d’Estatut imposat per la via 147, segrestat, avortat el que ens corresponia contra tot dret i raó amb el que se’n deriva… És dur, estrany i decebedor, per incongruent, contemplar representants polítics entre nosaltres, apostant ENCARA, sense tossir ni avergonyir-se’n, directament o en ‘diferit’, per eixa Espanya: la del ‘¡A por ellos!’ (que som nosaltres!!), dretana i esquerrana fosa en una de sola, que no ens ens contemplarà ni tractarà mai com a iguals. Perquè sap ben bé que no som ni millors ni pitjors. I no ens accepta ni acceptarà mai diferents. Qüestió de gens? I tant que sí! Si no, pregunteu-li-ho a la granota del conte que va pactar amb l’escorpí acceptant-lo com a company de viatge.

Mala peça tenim al teler, doncs, mentre no siguem capaços de dir prou!, deslliurant-nos-en, prescindint-ne, fent-los el buit tan pacíficament com possible, però de manera urgent i necessària. Mentrestant ens complaem, ufans, sent cua de lleó; i els nostres representants polítics, i els qui els voten, es deixen fer l’abraçada de l’ós. D’eixe ós que ens instiga predisposant-nos alhora cínicament, perversament, amoralment (i no esgote tots els qualificatius que mereix), a enfrontar-nos i enemistar-nos amb els qui veritablement són els nostres naturals i possibles millors amics. Per què serà?

No, ex-president Fabra: la frontera de laboratori per fer de tallafocs contra l’invasor que vosté i els seus van dissenyar, no es troba a Vinaròs, sinó a Almansa. Quants invents més de laboratori, de claveguera, guarden en B?

Folls i molls! Folls i molls…? Possiblement. Però a les nostres mans està posar la data de caducitat perquè deixen de pensar-nos així.

A tothom a qui corresponga, des de la llibertat i dignitat que ens volen prendre, propose fer un brindis, com un desig normal, just, irrenunciable per fer una realitat: un País Valencià, de dretes o d’esquerres, però nostre.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb