Si l’Església…

Nota preliminar: Aquest escrit és un pensament en esborrany, fet per a mi  mateix fa anys, i retrobat al calaix. Tot i que el contingut dóna per a molt més, no he volgut alterar-lo. Si el trac ara és perquè m’ha sorprés comprovar com hi ha tics compulsius d’una part i inèrcies i renúncies d’una altra, malauradament, que resisteixen perfectament, inamovibles, el pas del temps. I això em provoca una mena de sentiment de frustració, em dol dir-ho, perquè ja no sé si realment mereixem o no el que tenim i allò que acabem sent, els valencians, sense cap consciència ni rebuig de ser manipulats, assimilats i substituïts.
****

Si l’Església A València (tal com ella mateix es publicita, que NO valenciana), haguera actuat des de primera hora de manera evangèlica, no haguera contribuït a la confusló i desgavell actual propiciat al llarg dels segles per una colonització orientada cap la nostra desvertebració i destrucció com a poble, a costa d’anul·lar les nostres senyes d’identitat, llengua, cultura, drets… Ai!, ‘si no haguera…’. I tot, amb Espanya, secundan-se mútuament el poder en una connivència d’estil endogàmic. Amb un domini d’una Espanya que ens estima tant com ho fa, i ho ha fet sempre, explicitant-ho a través de  la seua ‘abraçada de l’ós’: pur poder sobre nosaltres en benefici dels seus inconfessables interessos i ambicions que han acabat consolidant i perpetuant com un ‘dret de conquesta’, tal la mateixa Espanya va proclamar.

Jo no vull odiar Espanya, ni estar en contra. Però amb el seu tarannà i actitud ens provoca. Només demane que, igual que ella tant s’estima a si mateix, faça el mínim esforç per comprendre els altres que volem el mateix per a nosaltres, sense enfrontaments ni submissions. Lliures. Entre iguals. Perquè només des del respecte i convicció del dret de ser diferents ens podrem entendre i estimar en tantes coses, com no ho farem mai mentre la seua imposició sobre nosaltres persistesca fent-ho inviable i empobrint-nos. Perquè ens anul·la, domina, subjuga… emprant com a botxí nostre, sempre, la seua humiliant i fastigosa supremacia inoculada als nostres cervells per tots els mitjans possibles de què disposa. I mentre perdure reafirmant-se en ella, tampoc mai no podrà assolir cap grau ni categoria d’allò tan valuós que es diu DIGNITAT. Imprescindible per a una bona convivència. Sense la dignitat, tal com se’ns mostra, res de bo no podem esperar-ne.