Sospir maragda

Text llegit en la presentació de la instal·lació al MuVIM de l’obra ‘Sospir Maragda‘.

La violència de gènere s’ha d’emmarcar dins un sistema capitalista i patriarcal, aquell que legitima l’ús de la violència sobre els més febles com la manera correcta de resoldre conflictes.

Al llarg dels segles, el discurs dels filòsofs, escriptors, moralistes, educadors… ha legitimitat la inferioritat de les dones i, alhora, l’exercici del poder sobre elles pel conjunt dels homes.

La violència és una qüestió de poder, i a les transgressores se les ha maltractades físicament, verbalment, psicològicament… en un intent de desvaloritzar-les, de minusvalorar-les i de fer-les creure que és natural una inferioritat construïda amb el desig de domini.

Se’ns ha condemnat al silenci, a l’obediència, a la passivitat. S’han infravalorat les nostres aportacions artístiques, científiques, socials, i se’ns ha reclòs en espais privats, en casa, o, quan hem sigut mes transgressores, en presons, manicomis o camps de concentració on els fils d’aram han intentat anul·lar-nos com a dones i com a persones.

Enfront d’aquesta violència, recordem les paraules de la poeta Anna Akhmatova, recollides per M. Mercè Marçal quan deia: ‘No és massa tard, encara. Encara pots mirar’. I aquest és el sentit de l’obra de Cari, animar-nos a les dones a trencar amb estereotips, amb silencis, amb pors i a descobrir la força que tenim dins nostre, ensenyar-nos a veure-hi bé i a veure’ns bé. La seua obra és un càntic a l’energia positiva, a l’optimisme, a la creença en el nostre poder que no hem d’exercir contra ningú sinó per tal de recuperar la confiança en nosaltres mateixes.

Al seu costat el vídeo realitzat per les preses de Picassent ‘Guerreras en tiempos de paz’, que presenta dibuixos fets per ella en el taller de Cari. S’obri amb una frase de Montserrat Roig:

‘el camp era un glop de nit
Lluny de tot i entre carenes’

Sobre el camp de concentració de Ravenskburg. Tancament per violència. Anul·lació com a persones i com a dones. Procés des d’una visió d’anul·lació (esquenes, ulls tapats…) fins la presa de consciencia i l’explosió de colors.

És dia de no oblidar i condemnar tota la violència exercida contra nosaltres: des dels micromasclismes fins a les agressions sexuals i els assassinats. Però també és hora de denunciar els silencis còmplices d’una societat on la família, els veïns, els companys de faena deixen en una indefensió total les dones agredides una i altra vegada.

És dia de reclamar una coeducació que, des de la família, els centres educatius i els mitjans de comunicació lluite contra els estereotips i construïsca noves identitats masculines i femenines. Una coeducació força llunyana quan la LOCE no utilitza ni una vegada aquesta paraula.

I voldria agrair a Cari i Belén el seu treball. Totes tres juntes, treballant en equip, aportant les nostres diferents visions, completant i elaborant un discurs conjunt puguem demostrar que es pot treballar des de la sororitat, sense competitivitat i amb estima. Gràcies a totes dues. Ha sigut un plaer.

Per finalitzar, vull demanar-vos que gaudiu de l’obra de Cari, de la quantitat de lectures diverses que permet, de la força que transmet, d’eixe dibuix i color positiu i potent, que ens invita a ser nosaltres mateixes.

I recordant que fa cent anys de la revolució russa, em permetreu que plagie Marx i Engels i anime les dones a fer-se visibles, a denunciar, a agafar el compromís de canviar la societat, perquè ‘les dones no tenim res a perdre, més que les cadenes. I tenim, en canvi, tot un món per guanyar’.