Teoria dels records (4)

"Les persones no podem fer bé diverses tasques alhora, i les que diuen que poden fer-ho s'enganyen a elles mateix: el cervell és excel·lent autoenganyant-se"

Bartolomé Sanz Albiñana
21.08.2021 - 19:56
Actualització: 21.08.2021 - 21:56
VilaWeb

El fet que algunes persones recorden detalls insignificants no és més significatiu quan es compara amb altres que no recorden absolutament res: ni llocs, ni noms de companys, ni noms de professors, ni anècdotes associades a cursos, ni fets històrics rellevants, etc. Hi ha gent que no recorda res de res i va pel món sense cap problema.

Si la meua càmera de vídeo mental no ha enregistrat més detalls, és perquè no parava més atenció. De fet, recorde millor, com és normal, aquells detalls als quals prestava atenció o que m’interessaven. Un dia un professor de filosofia —el nom del qual malauradament se m’ha esfumat del cervell— va aparéixer a l’aula, es va llevar el rellotge que portava en el puny dret i el va deixar sobre la taula com feia cada dia. Missimissi —malnom amb què el vam batejar per la seua forma de balbucejar les paraules entre les dents— va desplegar un foli dient: “Açò és tot el que passa en el món que ens rodeja”. A continuació va doblegar el paper per la meitat. “Açò és el que vosaltres percebeu”. El va tornar a plegar de nou per la meitat. “Açò és al que vosaltres presteu atenció”. El va plegar de nou. “Açò és en el que esteu interessats”. Un altre doblec. “Açò és l’empremta que el vostre cervell enregistra. I açò… —per última vegada va doblegar el paper, convertit en una xicoteta fracció de la mida original— és el que podreu recordar més endavant”.

“Què creieu que heu de fer quan acabem aquesta classe?” va preguntar com a conclusió. Els alumnes estàvem confosos, mirant-nos els uns als altres, sense saber què contestar. Finalment, el professor va respondre la pregunta que encara aletejava en l’aire. “Doncs, molt fàcil. Vos heu d’assegurar que aquest tros final de paper siga com més gran millor”. Uau! Quina lliçó més intel·ligent per tal que tots recordàrem els components essencials de la memòria. Recordem millor si posem tots els sentits en funcionament, és a dir, si mirem, escoltem, sentim, i olorem les coses —el principi de Locke “Nihil est in intellectu…” a què em referia en Teoria dels records (2).

Recordem millor si atenem. Quantes vegades no hem sentit dir als professors: “Voleu atendre, per favor?”, “Ateneu, per favor!”, “Si no ateneu no us assabentareu”? Sense atenció és difícil que hi haja records. L’atenció és l’envisc que apega i uneix realitat i records. “Enviscar”, per cert, és una paraula que tinc associada a mon pare per la seua afició a caçar pardalets als hiverns de finals dels anys cinquanta, pel barranc del Grau al meu poble, amb envisc (matèria apegalosa) untat a varetes d’espart cremades pels dos extrems.

Pel novenari del Crist als anys setanta, la tia Vicenta, el Roig (d’Atzeneta), deia al meu sogre cada dia: “Vicent, quin sermó més bonico han fet hui, però què ha dit, què ha dit el predicador?”. Aquesta anècdota és un exemple gràfic de què fan molts estudiants que miren i escolten bocabadats els professors dia rere dia, però que estan pensant en la mona de Pasqua; és a dir, no estan processant la informació perquè en un moment determinat de l’explicació han desconnectat o s’han perdut. Com han de recordar-processar després l’explicació dels professors? Això ens ha passat a tots en més d’una ocasió. No sempre estem al cent per cent. Però l’atenció per si mateixa no significa que es formarà un record.

I què hem de dir d’aquells estudiants aficionats a fer els deures o estudiar amb la tele en marxa o whatssapejant a tots els amics? Només cal pegar una volteta per qualsevol biblioteca pública o universitària per a arribar a la conclusió que difícilment els estudiants estiguen enregistrant coneixements en els cervells amb tant d’artefacte entre mans. Diguem-ho d’una altra manera: les persones no podem fer bé diverses tasques alhora, i les que diuen que poden fer-ho s’enganyen a elles mateixes: el cervell és excel·lent autoenganyant-se.

Acabe hui amb una anècdota de la meua època universitària, també a principis dels anys setanta del segle passat. En primer curs vaig compartir habitació en una residència universitària amb el murcià José Luís (de Blanca), estudiant de ciències exactes, per al qual era molt normal, a l’hora de posar-se a estudiar, engegar el tocata a tota marxa i repicar amb la llapissera damunt la taula mentre feia operacions matemàtiques. Tot un portent! Com que per a mi no era gens normal eixa forma sui generis de concentració, a la segona setmana me’n vaig “divorciar” buscant-me una altra habitació. Vaig adduir al director “incompatibilitat de caràcters”.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €