23.04.2022 - 11:59
|
Actualització: 23.04.2022 - 13:59
El destí ha fet que contactara amb alguns companys que van començar el curs 1959-60 i, com que em trobe orfe dels companys del meu, m’han acollit i adoptat com a un batxiller un poc més jove que ells. M’han aportat un cabàs de fotografies del seu curs, revelades per ells, prova evident que l’afició a la fotografia ja s’havia consolidat al seminari.
També he tingut la sort que Ignacio Gironés (d’Ontinyent), de la promoció al·ludida, m’explicara detalls interessants sobre l’aparició d’un laboratori de fotografia al centre. Em conta que quan ell feia cinqué de batxillerat (curs 1963-64), va pensar de suggerir a don José Sambartolomé, el seu superior, la possibilitat de muntar un club d’aficionats a la fotografia, i va assentir. Ignacio tenia un germà, Lluís, professional de la fotografia que va regalar el material per al laboratori, de manera que el seminari no va haver de fer cap inversió especial. El laboratori es va ubicar en la part superior de la nova sala d’actes. Els aficionats a la fotografia hi revelaven els seus rodets i els positivaven en el temps lliure.
D’eixe nombrós curs van eixir una desena d’aficionats a la fotografia, i cinc o sis d’altres cursos. Gràcies a tots ells podem gaudir d’imatges d’aquell temps: sense les seues fotografies els nostres records estarien més difuminats i desllavassats. Jo recorde un tal Alcaraz que en feia als del meu curs, però no sé exactament de quin curs era ell.
Ignacio explica un parell d’anècdotes divertides al voltant d’aquell laboratori fotogràfic. El seu germà li va donar un grapat de revistes de fotografia passades i ell va demanar permís a Sambartolomé per a deixar-les a la cambra fosca. El superior va revisar primer les revistes, no fóra cosa que contingueren imatges pecaminoses amb algun escot atrevit que poguera enervar el desig. Però si es va desbaratar, va ser perquè ja estaven censurades. Ignacio va jurar que ell no havia sigut el censor, sinó el germà. Evidentment, Sambartolomé no el va creure. I tenia raó. No oblidem que, per aquells dies, la trompeta conclusiva del Concili Vaticà II encara no havia sonat amb nitidesa i, per tant, qualsevol mesura dissuasiva es quedava curta.
La segona anècdota té a veure amb una ràdio galena. De tant en tant, segons conta Ignacio, es feien escorcolls als armaris de les habitacions, semblants als de la mili. A saber què hi buscaven. La bona qüestió és que a ell li van trobar mai ni la ràdio ni les fotos censurades perquè ho tenia tot ben amagat en un parell de capses de paper fotogràfic amb una alarmant indicació: “Material fotográfico. No exponer a la luz”.
Gràcies a Joan Llopis per les fotos que ha aportat: inoblidable la del claustre de professors del curs 1964-65, amb l’arquebisbe Olaechea, de perfil, aL final del seu mandat. Les fotos que han recollit gent com José Ángel Benito, Enric-Miquel Cuñat, Ignacio Gironés, José Micó, Manuel Molins i altres que oblide, tots del mateix curs, són extraordinàries, gràcies a les quals tenim retalls de com era el dia a dia en aquell internat. No són les fotos oficials que estem acostumats a veure en les il·lustracions dels llibres: fotografies de gran qualitat en mans de professionals de l’època, fotos que volien ressaltar sobretot la majestuositat d’aquell immens edifici “considerado por algunos sacerdotes casi como antitestimonio de la iglesia valentina”, i que, amb amplitud de mires, i vistes les coses amb la distància temporal necessària, s’entén que és fruit d’un determinat moment històric, d’una mentalitat eclesial determinada i resultat de l’afany de “su principal promotor y realizador, el incansable arzobispo Olaechea”.
Quan fem fotografies volem, d’alguna manera, atrapar el temps. Segur que existeixen tractats teòrics on s’indaga el motiu pel qual en fem contínuament, però eixe no és l’objectiu d’aquestes línies. Gràcies a eixa afició tenim instantànies de les primeres promocions del Seminari de València amb seu a Montcada, és a dir, a partir de 1948. Les fotos que m’ha aportat, per exemple, Enrique Herrero, de la promoció 1949-61, són úniques, i més si tenim en compte les circumstàncies d’aquells anys de penúries en què una maquineta de fer retratos era un luxe estrafolari, fora de lloc. El mateix Herrero suggereix que potser les va fer el seu condeixeble Ricard Puig -fill del periodista Terenci Puig-, o algun fotògraf amic de Ricard. Per cert, Ricard Puig, segons Herrero, va ser l’introductor del bàsquet al seminari “en aquell camp color cendra que estava al costat de la piscina”. Llàstima que jo no estiga qualificat per a fer unes pinzellades dels esports que s’hi practicaven, i que, per les fotos que conservem, tots els cursos jugaven a futbol, bàsquet, handbol, frontó, natació, etc., sense oblidar les olimpíades que s’hi feien per les festes de la Immaculada.
Recordar i contar episodis de la memòria personal és com espolsar-se un fragment de temps de damunt i, en fer-ho, quedar alliberat. Recordar i escriure és descarregar la consciència, soltar àncores i posar rumb a mar oberta.
Fins al 1972 no vaig tindre la meua primera càmera fotogràfica: una Kodak Instamàtic. Deu anys després, una Nikon. La vida dels meus fills està en eixes càmeres:
When I think back on all the crap I learned in high school
It’s a wonder I can think at all
And though my lack of education hasn’t hurt me none
I can read the writing on the wall.
Kodachrome
They give us those nice bright colors,
Give us the greens of summers,
Makes you think all the world’s a sunny day, oh yeah.
I got a Nikon camera,
I love to take a photograph,
So mama, don’t take my Kodachrome away
So mama, don’t take my Kodachrome away
So mama, don’t take my Kodachrome away
(Paul Simon, “Kodachrome”, 1973
Quan pense en tot el fem que vaig aprendre a l’institut
És un miracle que puga pensar,
I encara que la meua manca d’educació no m’ha danyat
Sé llegir què hi ha escrit en la paret.
Kodachrome
Ens dóna uns colors brillants,
Ens dóna els verds dels estius,
Et fa pensar que tot el món és un dia assolellat.
Tinc una càmera Nikon.
M’agrada fer fotos.
Així que, mare, no t’emportes la meua Kodachrome,
Mare, no t’emportes la meua Kodachrome,
Mare, no t’emportes la meua Kodachrome….
