Una Veu que s’apaga d’un país que no vol morir

«És per això que, a qui puga interessar, tinc l’atreviment de convidar-vos a fer possible aquest projecte de continuïtat»

Rafael Benavent
05.01.2020 - 18:20
Actualització: 05.01.2020 - 19:20
VilaWeb

El 30 de desembre de 2019 ens arribà la notícia d’una mort anunciada: el tancament del Diari La Veu. És una trista notícia per a tots els qui somiem i desitgem ser i viure en un país normal i normalitzat des de la pròpia llengua i cultura que són, fet i fet, allò que ens configura com a poble i que va bastint la realitat de què som o volem ser, en competència obligada amb opcions alienes, deslleials, despersonalitzadores. Realitat a considerar per tota persona mínimament sensibilitzada i d’ulls oberts davant les imposicions i condicionants que patim.

M’he llegit el comiat personal del director i els d’articulistes que hi col·laboraven: Salva Almenar, David Garrido, Josep Franco, Joan Garí, Sebastià Carratalà… (demane disculpes si he omés algú). Tots, amb paraules i actituds d’una dignitat i talla professional immensa. És dolorós entreveure i constatar la realitat, el motiu del tancament. I no és el cas, ni oportú, personalitzar culpabilitats. Des de les més altes instàncies polítiques, socials, econòmiques, a l’últim ciutadà que, fins i tot possiblement ni sabia que existia, és, som tots, la pasta d’un país alienat, sense consciència de ser-ne, en favor de qui actua com el nostre botxí; d’un projecte castellanitzador, espanyolitzant-nos lentament tant com poden, fins a la molla de l’os, o del cervell, que és el pitjor.

Sí, ha mancat responsabilitat política, institucional, econòmica, popular… Tant popular com vella: un servidor, que ultrapassa la quarta edat, com tots els de la meua llarga època, vàrem ser escolaritzats en castellà, criats i conscienciats sobre la seua primacia excloent, contra un valencià que no passava de ser considerat un menyspreat dialecte sense futur i, a més, tan vulgar com els seus parlants. Qui no va ser instruït, amb tota convicció, en la inutilitat oficial de la nostra llengua?: ‘El castellà és més bonic, sona millor’, se’ns deia, se’ns hi mentalitzava. Barroerament, simplistament, contundents. Com incrustant-nos un xip. Ignorant-nos, afeblint-nos, immunitzant-nos contra qualsevol referència i reafirmació d’autoestima. I en això estem. Nedant històricament, sempre, contra corrent. Conquerits. Fruits del que han sembrat i no renuncien a continuar fent per terra, mar i aire des de tots els mitjans de què disposen. Amb la col·laboració, això sí, dels autòctons necessaris venuts al sistema per trenta monedes. Avalades i amb franquícia garantida versus Madrid: manera pràctica i eficaç de cultivar la nostra submissió i meninfotisme.

Molts anys abans d’aparéixer el Diari La Veu, quan ell era molt jove, vaig conéixer el seu fundador, Moisés Vizcaino. Persona de valors i conviccions compartides que ja apuntava a exercir vocacionalment de cuirassat trencaglaç front l’statu quo vigent. I així estat pel que fa a l’ambiciosa tasca que, amb la fundació del diari, es va proposar. Parlant amb ell, he sabut que, abans que desaparéixer, volen seguir en la voluntat de continuar presents, si bé en format diferent, com un butlletí més restringit però diari també, per a poder subsistir afrontant unes despeses assumibles. I aprofitant les experiències viscudes, seguir fonamentant sense renúncies un projecte de futur, de país; d’una veu que s’apaga però que no vol morir… ni que el maten.

És per això que, a qui puga interessar, tinc l’atreviment de convidar-vos a fer possible aquest projecte de continuïtat, simplement fent-vos subscriptors (com també ho podeu fer de VilaWeb) amb l’aportació voluntària d’un euro mensual, conscienciant-nos de la necessitat de consumir i apostar per la premsa escrita en la nostra llengua.

Demanant al correu electrònic agermanats@nosaltreslaveu.com sabreu les dades pertinents (vos assegure que ni m’han demanat fer-ho ni cobre comissió). Com vosaltres, pel que fa al que ens ocupa, només em mou donat suport a un projecte en què crec, tan necessari com imprescindible si volem anar configurant un país sense servituds mercenàries. Un país emancipat. Que aspire i promoga bastir de soca-rel, amb la presència més gran, qualitat i professionalitat possibles, tot el seu territori sense exclusions. Des del nostre punt de vista, percepció crítica, veraç i honesta de la nostra realitat, recuperant la dignitat  irrenunciable que mereixem davant altres cultures en peu d’igualtat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes