-Aquest divendres tampoc aniré -diu.

-I això?

-Tornarà a ploure -contesta, infal·lible.

No sé si són ja dues o tres les setmanes que seguim el mateix protocol. Ella, com si fóra una pitonissa que sap llegir el futur, em truca uns dies abans per a ajornar la trobada, ja que s’acosta mal oratge. I sempre encerta.

Tinc ganes de veure-la. Fa bona veu per telèfon, la sent com abans de l’operació. D’això ja han passat alguns mesos i encara no ens hem vist. Ara encara li queden algunes recialles amb la químio i les revisions. Recorde que em va dir plorant que no podria veure a ningú, en realitat, no volia. En alguna ocasió m’ha contat que li ha quedat una cicatriu tan llarga com és ella. I que va haver de firmar un consentiment perquè la intervenció pogués ser filmada perquè servira de formació a altres equips mèdics.

De fet, Paco, el marit, em va explicar que quan un dels metges eixí del quiròfan se li abraçà dient-li que havia sigut tot un èxit i que aquella proesa l’estudiarien a tot arreu. Jo, quan els trucava per a preguntar com anaven, bromejava dient-los que, aleshores, ja podia presumir de tindre una amiga famosa, de conéixer una actriu porno -deia, més aïna- perquè se suposa que quan t’operen estàs nuet. És imprescindible, doncs, que li firme un autògraf a un fan incondicional com jo com més prompte millor.

Aquest divendres tampoc no ens hem vist perquè ha plogut: fang, aigua, fang. Pense en el tedi de saber l’oratge amb tanta seguretat abans que arribe l’hora. Entenc tots els avantatges pràctics de les aplicacions mòbils per a la vida moderna, però és una cosa que no va amb mi. Sóc de mirar el cel quan isc de casa, de seguir les observacions bàsiques per a saber només el temps que farà durant les hores vinents. Res més.

M’agradaria pensar que és perquè tinc una visió desvagada de la vida, romàntica, podria dir, en la que qualsevol previsió no fa més que destorbar un esdevenir inequívoc. Però, en realitat, deu respondre a la percepció tan incerta que tinc de les coses, al fet que se’m presenten seguretats en un món que em trontolla sota els peus.

Anna diu que no paga la pena de veure’ns si plou. Ella ara necessita sol i els dies lletjos s’estima més estar-se a casa. Em diu que havia pensat de prendre café un bar que té una terrassa amb bones vistes. Jo ho trobe perfecte.

-Així doncs, divendres que ve ens veurem. Potser paga la pena que no consultes l’oratge, li dic jo abans de penjar. Sent que riu a l’altra banda. Confiem, doncs, que si plou, no pedregue.

The post Futur appeared first on VilaWeb.

-T’has adonat de la quantitat de gent que hi ha ací? -li fa notar a l’escriptor mentre mengen en un restaurant japonés-, i com de tranquils estem tots? El que vull dir -aclareix- és que som una espècie domesticada.

L’antropòleg empra el mateix parlar efectista durant tot el llibre. És capaç de dir alguna cosa mentre sembla que està afirmant el contrari, estira el llenguatge perquè resulte rocambolesc i això desconcerta el lector o, en el seu context habitual, els alumnes. És una bona tècnica per a mantindre l’atenció i l’admiració, de les quals deu nodrir-se l’ego del professor. De fet, al llarg dels capítols quan explica, per exemple, la biomecànica del bipedisme diu que caminar és caure contínuament, o que va ser el llançament de pedres el que va acabar amb l’hegemonia dels forts, ja que la força va ser substituïda per la política. L’efecte de les frases és innegable i, a parer meu, la certesa del contingut també.

Al llibre a penes se li noten les costures de la planificació editorial i discorre pels diferents escenaris que Juan Luis Arsuaga tria per a il·lustrar les diferents teories que entendrà com a imprescindibles per a poder respondre -encara que siga alguna- les preguntes metafísiques clàssiques que ronden tota l’estona entre línies. Visitaran una jogueteria per a comprovar la neotènia amb què estem bastits els humans, és a dir, la perpetuació de trets infantils durant l’edat adulta; igual que els peluixos, per a despertar en l’altre un sentiment de protecció i no d’agressivitat. També passaran un matí en un col·legi on veuen com els xiquets de tres anys ja presenten allò que la psicologia evolutiva anomena teoria de la ment. Un tret propi dels humans i que ens fa estar sempre amb el radar engegat, sondejant què pot estar pensant l’altre i, si no ens convé, com fer perquè canvie el seu pensament.

Durant el temps que Millàs recollia informació per al llibre, també passejaren per un cementeri, anaren a un sex-shop per a parlar de la importància de la grandària testicular per a una espècie, al museu del Prado on estan registrats els diversos cànons de bellesa segons l’època, i a la cova de la Covaciella, al conceyu de Cabrales, per a contemplar els bisons pintats ara fa catorze mil anys.

La tesi de fons de l’antropòleg és l’evolucionisme darwinià. Com a anècdota conta que, per damunt de tot, Darwin va tractar de refutar la idea de Paley sobre l’existència del rellotger diví. Aquest teòleg i filòsof del segle XVIII, al seu torn, va intentar provar l’existència de Déu amb l’analogia entre la maquinària d’un rellotge i la complexitat de l’univers. Per això afirmava que, si trobàrem un rellotge al bell mig del camp, no dubtaríem a pensar que va caldre un creador per a construir-lo. De la mateixa manera, l’heterogeneïtat del món, que és molt més complexa que un rellotge, ens du a pensar que existeix un rellotger diví: Déu. Però, a poc a poc, va argumentant a Millàs que Darwin va demostrar que no existia tal mecànic, sinó que era el rellotge que s’havia fet a si mateix.

Potser per això, per aquesta càrrega científica que el paleontòleg ha de suportar, Millàs descriu la percepció que té d’ell com un tipus vitalista, però que de tant en tant mostra símptomes d’una angoixa vital que el deu afligir en secret. “Absències budistes” sol emprar per a descriure els moments de trànsit del científic.

Però, tornant a la conversa del restaurant japonés, la conclusió és que som una espècie tranquil·la, domesticada, com demostren els comensals capficats en el sushi, sense intentar furtar-se el mos els uns als altres. Proves d’aquest comportament són la sociabilitat que mostrem, la tendència al gregarisme i la pèrdua d’agressivitat. Aquesta última circumstància -afirma Arsuaga- s’ha consolidat al llarg dels mil·lennis expulsant del grup els individus més violents i, aleshores, evitant-los la reproducció i, per extensió, la perpetuació de la seua genètica agressiva.

-Nosaltres som l’espècie domesticada del neandertal -afirma l’antropòleg per a desconcertar.

-Però no m’has dit encara -li reprotxa Millàs- qui és el nostre amo.

-No hi ha amo perquè no ens han domesticat, ens hem autodomesticat. El perill és que algú se n’aprofite, d’aquesta docilitat. Perquè si ens hem fet com xiquets i mansos de cor, doncs pot vindre un fill de puta i…

The post Mansuetud appeared first on VilaWeb.

Era un home de café. Arribava al rogle de tertulians sempre l’últim, vestit amb una caçadora blau marí. Demanava el café i agafava una cadira pel respatler, que semblava pesar-li un quintar, s’asseia i començava el ritual del tabac en un silenci reflexiu. Mirava l’infinit mentre els hòmens parlaven. Escoltava taciturn, fumava sense retornar a penes el fum. Com si necessitara un temps indeterminat per a fer-se una composició dels fets que es debatien grollerament a la taula del bar. Al final, tal vegada, apuntava una observació o, millor una sentència, que era el que havia estat meditant sobre el preu de la taronja, la solta dels coloms o la conveniència de llaurar en minva o creixent. Tots sabien que ell era un teòric, i per les cares d’indiferència que mostraven els parroquians devien restar-li importància a l’ocurrència d’aquell dia, fruit d’una profunda meditació silenciosa.

Algú haguera pogut dir que l’última finalitat era dur la contra, donar-se a conéixer o matisar al davant de la concurrència el bressol d’on provenia. No debades havia sigut el fill d’una família rica, d’una d’aquelles cases de llauradors amb prou fanecades de tarongers com per a ser considerats acomodats, quan la taronja es valia. Fins i tot, el van casar amb una senyoreta forastera de bona família que, amb el matrimoni, va quedar isolada en la casa perquè l’home s’estimava més anar sol a tot arreu, silenciós, lent, taciturn, amb la caçadora blau marí i el fum eixint-li per la boca com si fóra un incendi extingit. Els camins que recorria tampoc és que foren massa llargs: de casa al bar, del bar a la quadra, on sempre pernoctava alguna haca de retrio, i d’allí, amb una furgoneta blanca desballestada, als horts que anaven minvant sense remissió com les monedes d’una vidriola trencada.

Al fill, que s’autodenomina historiador, se li veu la mateixa circumspecció que tenia el pare, el mateix assossegament darrere de les ulleretes d’intel·lectual vençut. Va pel poble mirant façanes i cornises, com qui no vol la cosa, temerós que algú puga arravatar-li les descobertes. Dissimula caminant amb les mans a les butxaques. Si té alguna sospita farà parar infructuosament una obra o una altra pensant que sota aquells fonaments està l’oportunitat que espera per a ser reconegut per tothom. Fa fotos o pren mides com si anara furtant nispros dels horts aliens. Després sembla que se’n va a casa a reflexionar, a filar prim les evidències que ha trobat: un fragment de gerra, el tros d’una pedra que li ha recordat el carreu d’un castell, els ossos d’un esquelet moro. Amb la mateixa abstracció amb què vivia sumit son pare, escamparà sobre la taula les engrunes del temps, la fantasia i els anhels. Amb la poca o la molta arqueologia que aprengué en la facultat i, qui sap, si de la ciència que atorga una solitud com la de la mare, bastirà un relat. Encapçalarà un article escrivint després que fa història. I tant que la fa!, talment com l’ha feta son pare, a qui recorde aparellant una haca que no llaurava mai, amb els camals arromangats fins a mitjan cama, per a evitar d’embrutar-se amb el metre de fem, que no treia tampoc quan eixia de la quadra.

The post L’historiador appeared first on VilaWeb.

Aquesta placeta tampoc és que tinguera res d’especial. Més aïna, era una construcció prou nova, vulgar, d’aquelles que s’han dissenyat sobre un plànol per a lligar els blocs d’edificis que creixen en una barriada en expansió. Aquesta, i no altra, és la seua comesa. Ara algú ha decidit que calia refer-la de nou i per això han hagut d’arrancar de soca-rel fins als fonaments. Jo no veig la necessitat; és més: la cosa em fa què pensar. I si al final resulta certa aquella llegenda urbana que afirma que aquestes obres serveixen per a enriquir el polític de torn i el constructor carronyaire? Doncs, podria ser. O podria ser també que simplement es tractara d’una manifestació més del caràcter faller, de cremar per cremar.

A simple vista hi ha tantes coses que semblen prioritàries que la inversió que s’ha pogut dedicar a la remoció de la replaça en qüestió podia paréixer una cosa buida. Però, com tot, supose que depén de qui ho mire i qui ho comente.

De tota manera, sembla que els polítics professionals tenen una especial inclinació per aquesta mena de projectets. La clau és que són inofensius, molt aparents i d’una envergadura suficient per a traure’s un sobresou sense aixecar massa sospites. Aquesta pràctica està tan i tan admesa que les respectives oposicions dels aspirants a mandataris que resisteixen a la trinxera, arribat el cas, ho critiquen amb la boca menuda perquè igualment ho pensen fer quan ells mateixos arriben al poder.

En tot aquest assumpte hi ha una qüestió cabdal que permet de jugar amb els diners públics dissimulant quina és la seua procedència. Una prova és la gestió dels fons europeus que han enlluernat les administracions i que, més aviat, sembla que improvisen com emprar-los perquè estan desbordats amb tants recursos.

En primer lloc, no entenc la mania dels polítics d’autoanomenar-se gestors quan en realitat fa l’efecte que no tenen un coneixement de primera mà sobre les necessitats i sobre les aspiracions de la plebs. No debades, en l’actualitat els polítics arriben a tots els nivells de l’administració sense cap experiència laboral, ho fan tan sols avalats per una militància des de la guarderia i el desenvolupament palés de l’apetència per segons quin sabor de cul. No hi ha més. Resulta irrisòria la impostació de tota aquesta caterva d’inútils que fan veure que es preocupen per una altra cosa que no siga la posició i profunditat del seu propi melic.

En segon lloc, no sé si algú s’ha parat a pensar mai que tots els diners amb què es duen a terme projectes públics ixen dels impostos, és a dir, de l’esforç amb què els contribuents participen en la seua santa obligació. I, segurament, és tal l’ordre de xifres recaptades que ens és impossible d’imaginar a aquells que funcionem sempre amb menuts.

Quin costum hi ha de parlar dels diners públics com a subvencions, fons, partides pressupostàries; com si foren obsequis, quan es tracta dels diners dels impostos i no hi ha res que es regale. Per això hi ha tant d’interés a diluir la procedència, perquè així és com si a u no li tocaren directament la butxaca i no li sap tan greu que desmunten una plaça acabada de construir per a refer-la, sense més tro ni so.

Però el cas és que mantindre l’anonimat dels mecenes obligats deixa de ser interessant per a l’administració, o siga, per als polítics, quan es tracta de sagnar els contribuents acaçant-los amb un exèrcit de funcionaris que no deixaran perdre ni els cèntims que val el segell de la carta que li arribarà al pobre desgraciat reclamant-li no sé quina compensació de la seua darrera declaració d’hisenda. En aquest sentit, els polítics també es valen de l’afany que té molta gent perquè li donen. Què? Doncs, qualsevol cosa. I així s’estableix una xarxa de clientelisme, de panxacontents, que s’acostumen a malviure amb unes minses ajudes que els permeten d’estar-se tot el dia asseguts al sofà mirant la tele. Viuen, doncs, de l’almoina com si foren ells en realitat els que enganyen l’estat, quan és clarament a l’inrevés perquè se’ls fa dependents, perden la llibertat a canvi de fidelitat. Jo no sé si el treball dignifica, però la pilleria grollera tampoc.

Per això vivim immersos en una societat hiperburocratitzada, en tots els aspectes, de la qual tothom es queixa, però que és l’única forma de mantindre els límits d’una societat a la qual s’ensenya a ser tramposa. La prioritat és, al capdavall, dissimular que gran part dels diners comuns s’inverteixen a perpetuar aquesta colla de paràsits que és, en general, la classe política.

Per això, la millor opció que veig és la resistència al borreguisme, el mal geni, el cabreig permanent que augmenta quan passe per davant d’obres com aquesta. Mentre els mateixos vagarros ens convenceran que no poden construir-se escoles, ni nous hospitals, ni ajudar tots els dependents, ni fer-nos la vida més fàcil, perquè no hi ha prou diners.

The post La placeta appeared first on VilaWeb.

A l’escola, Doña Amparo ens explicava com van descobrir el café: hi havia un pastor que tenia cura d’un ramat de cabres que triscaven per unes muntanyes d’Abissínia i observà que quan menjaven els fruits rojos d’una planta es tornaven més nervioses, corrien, es topaven entre elles, botaven de pedra en pedra sense parar. Un dia ell mateix decidí de tastar aquells fruits i, al principi, de tan amargs com els va trobar intentà de fer-los mengívols torrant-los. Però es va descuidar i els grans se li cremaren. Per a apagar-los abocà aigua al recipient que tenia sobre el foc: va fer, sense saber-ho, la primera infusió de café.

La nit ha començat a velar-se, el ramat jeu tranquil. L’atmosfera és tan transparent que les estreles refulgeixen amb una proximitat quasi pertorbadora. El pastor seu sobre una catifa vella i polsosa que algun dia fou roja, talment com el turbant que du posat. Ha començat a fer fred i s’escalfa al costat d’un foc menut, amb les cames recollides i els genolls junts. Pren glops del beuratge que ha resultat del contacte dels grans torrefactats i l’aigua. D’entrada té un sabor amarg, però aquest aroma no l’havia ensumat mai i roman en la llengua després d’empassar-se’l. Reconforta notar el baf calent que ix de l’escudella caramullant de matisos bruns i civilitzats el nas i la boca. Ara sembla que les estrelles estiguen més a prop. El pastor, sabent que és un miratge, allarga el braç mantenint el colze sobre el genoll i fa com si pogués tocar la llum d’una estrela amb la punta del dit índex.

Com més aprecie l’olor del café és quan el retrobes en tornar a casa, a mitjan matí o a mitjan vesprada, encara surant entre la cuina i les alcoves, o quan la bata ha quedat impregnada del café matiner. També els records que m’ha deixat i que conree com un col·leccionista d’antiguitats: el Casino Musical de la infantesa quan havies de travessar aquell immens espai ple de taules atapeïdes d’homes jugant a les cartes i fumant. O del Bar de Llorca, amb la dringadissa de platets i culleretes que es deixaven preparats en la barra per a facilitar l’allau de demandes que s’haurien de servir en arribar el ple de migdia. O el café meticulós del Bar Serra amb tots els secrets del bon ofici, des del calibre de la mòlta fins a la pressió amb què calia enganxar la maneta; un café curt, dens, seductor per als cafeters que hi anaven a postes a beure’l.

Un altre dels cafés de la col·lecció és el que preparava Doña Magdalena, la dona del director de l’escola. Era, en realitat, un café de postguerra -a pesar que aquells temps ja quedaven llunyans- perquè no hi havia ni una traça d’aquells grans i la dona bullia una mescla de malta amb un polsim de xicòria per a simular l’amargor de la beguda original. Després el clarificava fent passar el líquid per un colador de tela. Curiosament, no el servia en tasses sinó en els mateixos gots que empraven per a l’aigua i per això s’entenia que, aficionats com eren a tals quantitats, hagueren de recórrer als succedanis per a mantindre l’economia domèstica sanejada.

Jo abans m’estimava més el café breu, d’un dit màxim. Li afegia menys de mig sobre de sucre i em delectava amb els dos glops de crema. Ara preferisc el café aigualit, sense sucre, des que un dia vaig veure com el servien acompanyat per una tetera d’aigua calenta perquè el comensal se’l rebaixara al gust. En aquest cas les papil·les gustatives ja no se saturen i es pot notar la subtilesa de matisos que conflueixen en una sensació més lleugera. Al mateix temps, crec que el temps és un dels millors adjunts d’aquest plaer, els minuts que van lliscant sense haver de ser contats, de saludable reflexió i esbargiment. L’escenari pot canviar, però cada vegada més, quan en prenc tot sol, deixe que es gele una mica quan ja està servit a la tassa. Me l’enduc a la boca i aspire una mica abans de fer-li un glop. Amb un poc de sort, des d’on estic assegut entrarà alguna estrela pel tros de cel que hi ha a la finestra; i allargant el braç, igual que el pastor, faré per tocar-ne una, pròxim i llunyà alhora, mentre el ramat dorm i tot és calm a la muntanya.

Pot entendre’s, doncs, que si hom és capaç de divagar amb aquesta mena de pensaments davant d’una tassa de café, per poc de pes que tinguen, alguna cosa farà el café. Si no el cos, alimenta l’ànima, encara que siga amb nutrients fútils que, dit siga de pas, són els que nodreixen les coses fonamentals.

The post El café appeared first on VilaWeb.

-I per què no han barrat l’entrada i ens han enviat per les escales? -vaig preguntar-me jo, en veu alta.

-Doncs, no ho sé -digué la xica pensant que li ho preguntava a ella.

-Coses que passen -li respongué recolzant-me sobre els fons d’enfront de les portes.

Després d’un silenci ella també es recolzà sobre la paret que hi havia a la meua dreta i féu un sospir de cansament, mentre aixecava un peu com si li cremara la planta.

-Mira per a on, a mi em vindrà bé per a parar una mica -afegí.

-No crec que estiguem molta estona.

-Té igual -digué. Jo és que vaig de bòlit, sap vosté? A l’institut al matí i a classes a la vesprada.

-Ah, que estudies en dos llocs alhora? -vaig preguntar amb certa curiositat en veure una jove tan aplicada.

-No, no; al matí treballe de professora en un institut i a la vesprada he d’anar a València perquè estic fent un màster de capacitació per a poder ser-ho.

-Per a poder ser… -vaig deixar en l’aire, sense entendre a què es referia.

-Professora -respongué ella, com si m’haguera perdut alguna obvietat de la seua explicació. Per a poder ser professora necessite el màster que li dic.

-Ah!, havia entés que ja n’eres i que als matins treballaves a un institut. Perdona.

-No. Sí -intentà aclarir-se. Als matins estic treballant, però al mateix temps estic traient-me el títol que es requereix per a poder exercir.

-I, no hauria de ser a l’inrevés? -li vaig preguntar amb la meua ignorància sobre el tema.

-Mmm… -vacil·là-, supose que sí, però la borsa de professors substituts s’ha quedat buida i sembla que van tirant de llista.

-I això et durarà molt de temps?

-Tot el curs -sospirà ella- i la veritat és que ja estic cansada perquè he començat les pràctiques a la vesprada. A València, com li deia.

-Les pràctiques? -li vaig preguntar.

-Sí, de professora -respongué ella satisfeta.

-Pareix que la claustrofòbia comença a afectar-me -li vaig dir. Perdona, altra vegada. Però ja deuen haver passat més de dos minuts!

-No, tranquil -digué conciliadora, mentre aixecava l’altre peu que també semblava cremar-li.

-O siga, que al matí treballes de professora i a la vesprada fas les pràctiques, també de professora. És així?

-Exacte! -em contestà.

-Aleshores, ho havia entés bé. I quina diferència hi ha entre el que fas al matí i a la vesprada.

-Cap, però com que no em convaliden les pràctiques he de fer-les. Ben mirat, les classes del matí les cobre i les de la vesprada les pague. Sembla que sí que tarda una mica, no?

-Un poc, sí -li vaig respondre perquè començava a tindre la mateixa sensació.

-Espere no fer tard -va dir ella mirant l’hora en el mòbil. Tan sols havia vingut a canviar les sabates que em vénen una mica grans. És que dissabte em case.

-Ah! Al matí o a la vesprada? -vaig preguntar fingint interés.

-A la vesprada -contestà.

-Collins! Tens totes les vesprades ocupades.

-Sí -digué somrient.

L’ascensor feu un xicotet tremoló i començà a ascendir, com si no hagués passat res.

-Ja estem! -vaig dir quan s’obriren les portes. Amb una ensenya vaig deixar que la xica eixira davant.

-Bo -va dir a manera de comiat.

-I una cosa -li vaig preguntar encuriosit pels protocols de la burocràcia. I ara quan estigues de viatge de noces qui farà les classes?

-Doncs, no ho sé la veritat -va dir girant-se mentre caminava. Això ja no és el meu problema.

Vaig sospesar les seues darreres paraules.

-D’això en pots estar ben segura. Tens tota la raó del món -vaig dir, segur que amb la distància no m’hauria sentit.

The post L’ascensor appeared first on VilaWeb.

Anys arrere treballava en aquest mateix pub on ara té el despatx. Després de passar-se el dia collint taronja entrava de cambrer a poqueta nit; sovint, tal qual venia, sense haver passat per casa. Aparcava en un racó la bossa dels trastos i es posava darrere de la barra amb el mateix sentit de la professió que un cambrer del Ritz. S’estava allà fins a tancar, sempre seriós, taciturn, greu. Els propietaris del negoci devien confiar plenament en ell i, per això, la caixa de coca-coles que el Trompó es ventilava en una nit i la botella de ginebra que també amaneixia diàriament buida no eren cap sorpresa per a ells. Més aïna, podia considerar-se un sobresou, l’equivalent a allò que en altres professions s’estima com la dieta del treballador.

Observava el món des de darrere del taulell amb una discreció d’estàtua, com si hagués d’atendre als detalls que desfilaven pel seu davant per a poder descriure’ls en la seua tesi amb fidelitat hiperrealista. No debades, venia d’una família d’erudits de l’alcohol. Son pare va ser un personatge important d’aquells que voregen l’ombra de la inconsciència etílica, dia a dia, que caminen a tombollons i que perden la parla de tornada a casa. De jove -diuen- que tenia molt de talent, com el germà, cosa que els permeté d’enrolar-se en l’orquestra d’un circ i viatjar per mig món fins que tornaren a la llar una vegada refinades les virtuts. D’ací sembla que li venia el sobrenom a son pare, del virtuosisme que demostrava amb el trombó i la beguda.

Ben mirat, Andreu és l’únic supervivent d’aquesta estirp de bevedors talentosos. Al germà menut el soterraren l’any passat després, també, d’una fructífera i curta carrera. Aquest era més planer, d’una docilitat quasi canina. També amb més temor, cosa que el va fer acostar a l’església els darrers anys, amb més necessitat que expectativa. L’altre, el germà sordmut que era el major, fa anys que està ingressat en un sanatori. Va estar un temps parlant-se tot sol quan s’asseia a la barra del bar. Gesticulava, assentia, feia que escoltava respostes imaginàries amb una diplomàcia extraordinària o esbossava un somrís de complaença aclucant uns ulls que li espurnejaven de joia psicòtica.

Un dia se’l veié amb rogles en el cap, el cabell li havia començat a caure donant-li l’aspecte d’un tinyós. Uns deien que s’havia llavat en una bassa d’aigua corrompuda en acabar de treballar, altres, que estava cagat per freqüentar la casa de les xicones. Poc després va deixar de caminar i, si els veïns no hagueren donat part i la Providència no haguera obrat, s’hagués mort en la més miserable soledat. I això que, aleshores, els tres germans vivien junts en una casa derringlada que tenien al carrer de la Batllia, però sembla que cadascú anava per a ell embrutint-se cada vegada més amb una avarícia malaltissa.

A les nits, a Andreu, el Trompó, se’l veu deambular tot sol pel poble, com una ànima en pena. Les mans a les butxaques de la jaca, fent unes passes com si caminara sobre un cable bastit d’insomni i dipsomania; lent, lent, meditant. A migdia tornarà a estar assegut al lloc de sempre, citrí, les cames creuades, les ulleres sobre la punta del nas i la mà sostenint el mòbil, com si llegira un volum de Montaigne. A la taula tindrà la copa de conyac, amb centelleig d’ambre, encara intacta, fent-li la mateixa companyia que un gos fidel, mentre ell examina, amb ulls de peix passat, els detalls de la vida.

The post Trompó appeared first on VilaWeb.

Tot seguit, al mateix espai informatiu, s’entrevista un diplomàtic sobre la situació d’Ucraïna i ell, com no podia ser d’una altra manera, dóna una resposta diplomàtica sense dir res. Sempre m’ha copsat la forma en què es donen les notícies, passant d’una a una altra sense fer el més mínim tall entre elles. Tant se val parlar de guerres com de festivals, de preus com de terratrémols. Ací, hem amanegut a dos graus i la rosada blanca marceix les herbes de les vores dels camins i els marges. Aquesta temperatura deu ser càlida per a les tropes russes que esperen en la frontera. Imagine el silenci insonoritzat per la neu, l’olor de combustible dels carros de combat, el fum dels cigarrets barrejat amb el vapor que exhalen els soldats, la corfa blanca dels àlbers adormits.

El president Macron ha enviat una carta de contingut secret al seu homòleg rus per a evitar la guerra. Pense en el quadre de Delacroix, “La Llibertat guiant el poble”, amb la bandera tricolor a la mà. La figura de la dona que deixa el fum de la revolta, amb els pits descoberts amb un gest de complicitat. Els cossos desballestats que jeuen davant de l’espectador expliquen quins són els fonaments sobre els quals s’erigeixen els ideals.

Pense en els despatxos escalfats, les moquetes, els papers i les fronteres. La fisonomia de qualsevol mandatari em sembla repugnant. El poble és un ramat que es deixa conduir amb promeses que no es compliran mai. De moment, les èpoques, així ho han demostrat.

Torne als carrers de París, i em pregunte si jo mateix m’hagués dignat a acostar-me a aquell vell que agonitzava, segurament confós amb un vagabund. Vull pensar que sí, i aquesta incertesa que recele fa que em refugie en el ramat, com un borrec més que sóc. Llibertat, igualtat, fraternitat. Arre haca!

The post Fraternitat appeared first on VilaWeb.

La vespra, en alguns carrers es cremaven les fogueres; com es diu per ací: les revetlles. Eren focs menuts, familiars, que els xiquets havien ajudat a muntar carrejant cartons i llenya a la vesprada. La fascinació per les flames sorgia com una reminiscència ancestral: el simple fet d’observar una combustió màgica envoltada per ombres i resplendors grogues i taronja. I el fum enlairant-se, caragolant-se, entre la rosada de gener. Quan quedaven les brases, els més joves botaven sense perill. Tot era fàcil i previsible.

L’endemà la missa se celebrava a primera hora. Les dones deixaven el pa benet que havien pastat a casa en cistells al voltant de l’altar perquè el rector el beneïra. La flaire de les llavoretes d’anís es barrejava amb l’olor de la sacralitat estantissa. Els gossos, els gats, els canaris engabiats, algun ruc, un conill, pollets en una caixa esperaven a la plaça per a ser també benets. Les haques sempre produïen un gran efecte amb el repiqueig de les ferradures nervioses, la potència retinguda pels ramals i l’aura de quadra que duien perpètuament al seu voltant.

Veig mossén Antonio somrient quan esquitxa amb l’aspersori les bèsties, flanquejat als dos costats per sengles beates que reparteixen una rosca de pa benet per als animals que han acostat. De vegades, s’animava tant que semblava que l’hisop se li escaparia de les mans per a ensopegar en el cap d’algun fidel.

Els xiquets amb les motxilles o els saquets preparats pujàvem aquell matí a la muntanya, tan amunt com podíem. La fita estava al Piló Mandúguer, com deien els avis. Uns paraven al Carritx, altres al corral de Milhores o la font del Mondúber amb l’aigua brollant-li del sòcol de la paret entapissada de falzies i les figueres salvatges empeltades pel ti Angelino el Sereno. Els més agosarats arribaven a la plana on estava el corral de l’Obreret sempre amb el pi pinyoner, ert, al costat. A l’hivern, malgrat el robust matollar que creixia per tot arreu, el paisatge contagiava un estat de desolació, de fantasmagoria. Tal vegada, perquè entre els romers i les estepes es veien els esquelets carbonitzats de les oliveres que allí existiren en temps antics, entre la soledat dels marges. També perquè uns o altres deien haver vist mentre pujaven moure’s un flaret, una d’aquelles pedres reunides en una oració càrstica i immòbil que, de lluny semblaven, ascendir la muntanya en processó. Per aquells verals no se sentia ni una ànima a pesar que de tant en tant passava una colla amb l’obstinada cridòria de coronar el cim. Però això era un instant, després, allà dalt, quasi arran dels núvols, tornava la quietud. Els xiquets dinàvem asseguts per les pedres i en acabar tréiem les rosques de pa benet que tornava a perfumar d’anís la boca, la muntanya i, ara, el record.

The post Sant Antoni appeared first on VilaWeb.

I tampoc és que vulga negar la correcta aplicació del mètode científic en un estudi que ha tingut una durada de vint-i-vuit anys. Segur que els científics han estat escrupolosos en el tractament de les dades i altres qüestions, però no entenc ben bé on es pretén arribar. Sense conéixer en profunditat l’estudi, és fàcil d’entendre que el consum d’oli d’oliva va associat a patrons de comportament determinats que, en última instància, serien la causa dels resultats que es presenten. Ni més ni menys; perquè el principal factor que determina l’alimentació és que l’aliment siga suficient i pròxim a l’hàbitat de l’individu. Aleshores, a pesar que l’estudi ha pres com a referència una mostra de població estatunidenca, als consumidors d’oli d’oliva se’ls podien atribuir altres característiques dels llocs on procedien, ells o els seus antecessors, i presumiblement l’estil de vida que duien era ben diferent de l’americà típic.

És ací on rau el secret: menjar allò que han menjat els teus predecessors, perquè els segles han demostrat que la cuina tradicional de cada lloc del món en particular és aquella que equilibra les necessitats nutricionals i optimitza els recursos de cada indret. Evidentment, per a un inuit, menjar sopa d’all seria igual que si consumira palla, perquè no li aportaria res del que li caldria per a viure entre el gel. Igualment, per a nosaltres, la cansalada crua de foca resultaria del tot embafosa en les càlides nits estiuenques. Això vull dir.

Atés aquest principi, doncs, potser els nord-americans haurien de preocupar-se més d’imitar la dieta dels nadius que van desaparéixer. Però la qüestió és continuar a la recerca de l’elixir de la vida, com feien els alquimistes medievals, encara que ara es disfresse de superaliments, d’anàlisi nutricionals, etcètera, etcètera. Al capdavall, ve a ser el mateix, i en aquest esbojarrat propòsit es deixa de costat què s’ha menjat tota la vida perquè, a la inversa, s’ha transmutat la forma de viure i, entre més coses, la cuina ja no és un lloc de perols coent-se lentament, sinó l’última fase d’un procés industrial on s’escalfarà un preparat per a ser consumit. El principal ingredient, el temps, s’ha esfumat, s’ha obviat, tot just perquè no es disposa d’aquest component per a guisar, ni quasi per a menjar. Em pregunte què pot fer l’oli d’oliva en aquest assumpte si no és lubricar la irreflexió.

No deu existir poció ni elixir meravellós de l’eterna joventut, però, per sort, ens queda la sopa d’all per a dies freds com aquests. Per a preparar-la n’hi haurà prou amb quatre alls pelats, un poc d’abadejo dessalat i esgarrat, pa dur, ou, pebre roig, aigua i sal. En un perol sofregiu els alls amb cura perquè no es cremen. Quan comencen a estar daurats afegiu el pa esmicolat amb els dits i feu-li unes voltes amb els alls. Després, empolsegueu el pebre roig, feu dues voltes més i, immediatament, incorporeu l’aigua. Deixeu que arranque el bull i tasteu-lo de sal. Al cap d’un quart d’hora o vint minuts, quan haja agafat una consistència que siga del vostre grat, deixeu caure un ou perquè s’escalfe amb el foc mínim. Pareu taula com cal i serviu-vos la sopa en un plat fondo. Mentre fumeja, mengeu per la vora que és per on es gela primer. Trenqueu el rovell de l’ou i carregueu la cullera pescant també un trosset d’abadejo o algun all. Menjar aquesta sopa no vos donarà la immortalitat, però sí que pot acostar-vos un bocí de felicitat moderada.

The post Sopa d’all appeared first on VilaWeb.