Per a eixir d’allí hem de retornar sobre les nostres passes fins a arribar al carrer de Sant Vicent, on una placa testimonia que va ser el carrer més ben pintat durant les festes patronals de l’any 1985; i, certament, a la majoria de carrers encara queden rastres de dibuixos amb què es deu tindre el costum d’engalanar-los a les festes.

A poc a poc, arribem novament al bar Cervantes. Des d’ací discutim sobre la figura representada al penell del campanar. Andrés, sempre més pragmàtic, em fa veure que es tracta d’un gall -al principi, a mi no m’ho semblava- pel plomall de la cua distorsionat per la distància i l’angle amb què es veu des d’ací. Entrem al bar i el xicot ens diu que triem taula. La tele funciona a tota canya. Informen sobre la manifestació dels llauradors; es veuen les imatges dels tractors desfilant per les ciutats. Una guerra perduda! El cap imponent d’un porc senglar dissecat sembla estar al corrent dels comentaris televisius.

A la barra hi ha tres homes asseguts en tamborets que repeteixen amb certa sorna el que diu el televisor, malgrat que ells mateixos deuen treballar al camp. Beuen cervesa directament de l’ampolla i menjuquen gallons de cacau que els fa parlar amb la boca plena. L’amo del bar ens du una ensaladeta amb un vitet que descansa, estirat, al bell mig del plat com si fóra el mos principal. Després ens du els dos plats de paella, sense preliminars ni romanços. L’arròs ha agafat aquell color verd obscur que li proporcionen les faves i sobretot les carxofes. La carn ha sigut lentament sofregida. Tan sols amb l’olor es nota que ha sigut guisada per als de casa. No té res a veure amb els menús que se solen servir per a tal ús. Després de tastar-la ja no tenim cap dubte que és així. Quan el jove trau una cistella de pa li preguntem:

-L’has feta tu?

-Si, senyor, jo mateixa.

-Doncs, està espectacular. I quan es dóna compte de què parlem seriosament. Torna cap arrere i diu:

-L’ha guisada ma mare -i, simulant que ens fa un escoltet continua: però jo vaig dient-li com ha de fer-la.

Cada cullerada val un Potosí. Els plats estan caramullats i fem durar el deler. En un moment entra una parella i seu al nostre costat. Sembla que són clients habituals que dinen i sopen allí. Mengen el mateix que nosaltres. La cuinera ix a saludar-los. És una dona major de cabells curts. Es veu resolta, atrafegada, d’aquelles que no paren durant tot el dia de fer faena i tot ho fan bé. Mentre som allà ja no entra ningú més. Acabem de dinar amb una crema catalana i un cafenet. Ens sentim reconfortats. Quan ens aixequem per a pagar ens fixem en els ullals d’un senglar que s’exhibeixen en un marc de fusta sobre la paret de darrere del taulell. Quan li preguntem al cambrer ell el despenja i ens l’entrega orgullós. Aquest porc el va matar un amic meu que li diuen la Muerte. Les navalles o ullals més grans mesuren més d’un pam, sobre estar recurvats, i les esmoladores tenen una base més grossa que el dit polze. En una xapa de metall està gravada la inscripció: ‘Pla de Corrals. Valencia. 9-10-2013’.

-Aquest porc va pesar cent vint-i-tres quilos. Tinc el cap ací, i ens du a l’altra part del menjador que queda darrere d’un biombo. El cap és descomunal, el coll i els pèls  erectes encara mantenen la ferotgia electritzant de l’animal.

-L’altre cap, el que està al menjador, és un senglar que va pesar noranta-huit quilos.

-I al teu amic per què li diuen la Muerte? -li pregunte, intrigat.

-Perquè és molt caçador -contesta-. És furtiu. Mata de tot: perdius, conill, porcs, ànecs. Un dia la Guàrdia Civil l’acaçava i es va amagar, tot estirat amb l’escopeta, dins d’un nínxol al cementeri.

Hom no pot imaginar millors postres per a la memorable paella que ens hem menjat que una història com aquella. Li paguem a Jesús, que amb una estoneta més també es convertiria -i de bon grat- amb el nostre amic i eixim al carrer. La vesprada ha començat a allargar-se. El cel està entremesclat; els núvols passen amb un silenci total. Tirem pel carrer d’En Mig on hi ha el retaule de Santa Anna que sosté Jesús assegut sobre els faldons mentre l’il·lustra amb un llibre obert. Passem per l’estanc i desemboquem de bell nou a la plaça de la Creu. Un gos s’anticipa corrent alegre davant de l’amo que munta en bicicleta. Un home amb gorra, assegut en un banc, deixa passar la vesprada amenitzada amb els xiulits dels estornells.

Ara prenem el carrer l’Almàssera que transcorre tocant el penal del bar Cooperativa, en les finestres del qual es purguen unes carabasses. Tres dones es reparteixen bombons que una d’elles va traient d’una caixeta. Xarren amb la boca plena, mastegant. A una d’elles li diuen Pepica, un altre bioindicador positiu. Estan divertides prenent el sol perquè es diuen: ‘hui és el dia de “los enamorados”’.

Seguim pel carrer de Jaume I fins a arribar al final i ensopeguem amb un home que baixa pedalant sobre un tricicle com si fóra un jovenet que no ha parat de créixer. A l’última casa hi ha una manisa que resa: ‘Àngel custodi de Déu infinit guarda aquesta llar de dia i de nit per a que no entre lo mal esperit’. El carrer acaba en un terreny. Tornem cap a l’ajuntament i passegem fins als afores, fins al camí que du a una residència de la tercera edat i aeroclub Balica i als Mas de Xetà. A prop hi ha un xalet amb tres palmeres al jardí que el vent espenta perquè enraonen entre elles; des de l’interior de la casa ix la veu d’un xiquet que crida el iaio.

Ara, mentre divaguem per un parc excessivament geomètric i alguns arbres, s’agraeix la tebiesa del sol. Enfront hi ha un bancal amb una tira de favar que encara està molt endarrerit per al temps que estem. Forma un cavalló recte i gris, paral·lel al de les cebes.

Els xiquets ja juguen al pati de l’escola. Agafem el carrer de Sant Vicent Andrés Estelles (com Joan Pellicer solia referir-se quan parlava d’ell) i passem pel costat del poliesportiu. Unes dones vénen xerrant cap a nosaltres. Quin costum més bo hi ha als pobles. Un altre bon bioindicador, pense. Se sent l’olor verda d’una bardissa tallada. Més endavant hi ha plantats tarongers. De cara a Montitxelvo es veu el Tossal Redó tan evident com el silenci esquinçat per algun lladruc i el pati escolar.

De sobte una avioneta esquella el silenci, és com si un vellet estigués fent el curs de pilot i en un descuit de ‘l’instructor hagués pegat a fugir de la residència. Per moments, sona com si la bugia fera perla i no li quedara altre remei que fer un aterratge d’emergència. Caminant, caminant, descobrim al final el misteri de la Poassa. És una font a manera de safareig però en realitat el mural ceràmic que sembla reproduir una fotografia antiga, revela que la Poassa devia ser un pou, protegit per una reixa piramidal sobre el vèrtex de la qual penjava, en la corriola un poal i la corda. En el dibuix es veu en un primer pla un home que sosté un cavall carregat amb cànter i un xiquet muntat sobre la gropa de l’animal, com si estigués aguantant la postura perquè li tragueren la foto. El fons del dibuix és una part del Benicolet antic.

Tornem cap al poble. Els colombaires ja han amollat els coloms que puntegen el cel darrere de la coloma. Des d’ací, el cable que baixa des del parallamps del campanar sembla un fil que un electricista s’ha deixat oblidat. Arribem on Andrés havia aparcat el seu cotxe i ens acomiadem. Jo continue fins a l’entrada, o l’eixida. Sense pensar-ho, ja tenim caminat un poble més.

The post Benicolet (i II) appeared first on VilaWeb.

El soroll d’una motoserra fa que m’avance a veure com quatre operaris capolen les branques més grosses de dos pins que creixen en un jardí. La comesa es veu difícil i s’ajuden d’una grua per a sostenir-les i dirigir-ne així la caiguda. Al costat els albercoquers mostren els grumolls de les flors incipients d’un rosat vergonyós. Les branques de l’esporgada esperen per a ser arreplegades.

En això que veig Andrés acostar-se amb les mans a les butxaques per la vorera. Com pensava, ha arribat abans i se n’ha entrat carrer endins perquè creia que jo estaria per allí. El veig molt bé. Parlem breument del trastorn evident que pateixen les estacions i comencem a caminar, a xarrar d’allò que és visible i també del que no es veu.

Seguim a la llarga la paret de la Cooperativa Agrícola Sant Joan Baptista que desemboca al carrer de la Poassa, tot just enfront de la Casa de Cultura. Des d’ací es veu com el carrer baixa recte. Andrés em diu que va cap a Montitxelvo i a mi em fa l’efecte il·lusori que és un camí que travessa de part a part la Vall, des de la Serra Grossa fins al Benicadell. Al costat de la Casa de Cultura hi ha l’escola del CRA Riu Vernissa. De fet, els xiquets mengen en una aula de la Casa de la Cultura que té una finestra oberta i deixa anar les veuetes i la dringadissa dels coberts contra la vaixella.

Encetem el carrer que puja amb una costera suau. Al balcó de la casa número dènou creixen unes calèndules que, encara tancades, comencen amb groc els pètals i progressen fins a fer-se del seu taronja natural. En aquest carrer hi ha l’ajuntament i, al costat, la llar dels jubilats, davant d’una plaça alta. A la plaça dues xiquetes juguen entre els bancs i dos cossiols que contenen dues oliveres. En un, arrimat a la paret, pren el sol un vell sense que la fortor del sol li cause cap molèstia. Aixoplugades sota un sostre s’ordenen una vintena de bústies, com si foren les caixes de seguretat d’un banc. S’hi llegeixen noms i cognoms com: Sean, Paul, Derek, Miss Stone, Haaffen, la qual cosa és un bon bioindicador de la salut del poble, ja que els estrangers més exigents solen triar entorns amb intimitat i poques molèsties, i serveis bàsics a l’abast.

Més endavant s’arriba a la plaça de la Creu on hi ha el Bar Cooperativa San Juan. El nom de l’establiment està imprés en un rètol d’aquells on apareix la botella de cervesa Águila Imperial; és com si per aquesta portalada el temps s’hagués aturat quaranta anys mentre prenia un refrigeri. En el balcó d’una de les cases cantoneres de la placeta (en realitat és el número 1 del carrer Nou) els testos multicolors amb cactus s’arrengleren hiperordenats com si foren els usuaris habituals d’un solàrium. Aquesta casa mostra les parets i els carreus de cantó de pedra vella, ben restaurada. És un habitatge pairal amb dues balconades amb forma de mirador, una a cada costat de la porta principal. Al primer pis també s’obrin dos balcons i un altre que es veu encegat; dalt de tot, dues finestres.

Seguim caminant i xarrant i, quina sorpresa! Hi ha una casa que manté la clau a la porta. Quants anys sense veure aquest detall que abans era ben comú. Sens dubte un altre bioindicador molt favorable. Al final del carrer troben la manisa aquella que resa: ‘Pueblo de Benicolet. Partido jud. de Albayda. Provincia de Valencia’. Les lletres blaves sobre l’esmalt blanc resulten sempre tan netes! Una mica més endavant ja s’ix del poble. Des d’ací es veu el dibuix de la carretera que puja cap a Llutxent, que s’intueix darrere de les llomes rodones que es toquen unes a les altres. Inclús creiem veure el Castell de Xiu i el convent a l’esquerra.

De sobte comença a sonar una mena de cercavila faller que em resulta familiar però del qual desconec el nom. És com comença el ban que ix dels altaveus instal·lats expressament: ‘Atenció. Atenció. Per part de l’Ajuntament de Benicolet es fa saber que, fins a nou avís, la treballadora social atendrà al públic de deu a onze. Repetim. Repetim’, i es torna a fer el ban, com si fos un dictat, per si algú no l’ha acabat de sentir i perquè a mi em done temps a prendre nota. Quan acaba l’avís em torne a fixar en les muntanyes que miràvem abans i on el carbó del darrer incendi mascara les faldes com si hagueren estat trepitjant sutja.

El carrer del Nord és estret i crida l’atenció l’originalitat del trencadís amb què està fet el número esbossat de la casa. El carrer acaba en una casa cantonera que s’estira formant una aresta prima que forma un xamfrà de rajola massissa, amb els dos costats plens de finestres quadrades al carrer del Nord i amb arcs de mig punt a l’altre carrer.

El vent suau du l’olor mel·lífera de la flor dels ametlers que acompanyen el carrer vorejant aquesta part del poble. Canten les caderneres i una nova ràfega ens du l’olor d’una cuina que, en aquesta hora, ens desperta gana. Voregem, doncs, els poble seguint el carrer de Sant Joan Baptista i arribem a una plaça on hi ha el Bar Cervantes. Preguntem per a dinar a un xicot molt dispost a atendre’ns i ens diu que hui toca paella de faves i carxofes però que encara tardarà un poquet. Sense paraules consensuem que paga la pena esperar, així que li diem que eixirem a fer una volta i tornarem d’ací a una estona. A l’eixida dos homes, un assegut fumant i l’altre dret, parlen amb poca gana d’un tercer que se’n va carrer avall. Li retreuen alguna cosa de la faena i vull entendre que es refereixen al fet que aquell no dóna cap jornal per perdut, això col·loquialment se’n diu anar assacanat. Però lluny de ser una confidència, quasi que forma part del ritual que explica per què ells s’estimen passar més estona al bar. Tampoc ho sé.

Per fer una mica de temps tirem carrer avall, seguint-li les passes al desertor, i veiem una placa de pedra on es llig Plaza de Cervantes. Ara m’explique el nom tan il·lustradament anacrònic del bar on dinarem després. A la plaça hi ha una casa molt vella, pràcticament en ruïnes. La façana es veu descarnada, en un abandó total. Un costat de l’església limita un costat de la plaça. Aquesta paret està lluïda simulant rectangles de pedra. En realitat, però, la pedra original deu estar baix d’aquesta capa de modernor. A mesura que anem seguint la paret arriben a la porta principal de la parròquia de Sant Joan Baptista. S’han de pujar quatre escalons per a arribar-hi. Sobre la porta, una fornícula menuda protegeix l’escultura blanca i menuda del sant amb una aurèola de fil d’aram. El sant aixeca una petxina per a batejar un corder que jau als seus peus. En això, que la remor d’un eixam d’abelles ens fa buscar l’origen i el trobem en el tràfec d’aquests insectes entrant i eixint d’un forat per on passa un cable de la llum que s’endinsa cap al temple i on, segurament, deuen estar fent niu.

Al costat, la casa del rector està tan polsosa que diu estar deshabitada. Aixecant l’esguard es veu el campanar que presenta el segon tram, on estan les campanes, bastit amb rajoles massisses aconseguint un bonic efecte mudèjar, rematat amb la cisterna. Enfront de l’església hi ha el solar llarguíssim que ha deixat l’enderrocament d’algunes cases. Se n’han tret els enderrocs i es veuen les parets íntimes dels edificis que hi havia, ara exposades a l’escrutini públic, certament sense massa impudícia. Els sacs de pòrtland esperen arrenglerats per a començar de seguida l’obra nova.

The post Benicolet (I) appeared first on VilaWeb.

Isc al parc que havia travessat per a entrar a dinar, amb la meua aurèola d’oli portàtil, i repare en els solcs de fulles seques dels plataners autumnals que es repreten per qualsevol cantó de la tanca que envolta el lloc. Si fóra un xiquet, em podria permetre d’acostar-me i fer-les volar llençant-les a l’aire a grapats. Però em conforme visitant un arbocer que hi ha al bell mig de l’esplanada, tot tacat de roig com un cirerer. Trie un fruit ben madur i me’l duc a la boca.

Per un costat continua el riuet i seguint-lo arribe a la Font d’Assiis, després de baixar unes escales. Trobe un llavador i, al costat, la font amb les sis canonades rajant aigua abundosa i transparent. L’olor de les fulles de xops i la molsa fresca són delitoses. Després d’estar una estona, puge de bell nou les escales i isc d’aquell fondo. M’adrece a una costera que em du a la seu de la Societat Musical La Nova del Palomar, que queda separada del poble. De fet, vaig caminant i envolte la població com si ho fera pel fossat d’una fortalesa. L’olor del fum dolç de la vesprada comença a escampar-se. Veig les branques erectes d’un Ficus benjamina reconvertit en parany que ixen per dalt d’una tanca. Crec recordar que aquesta modalitat de cacera va ser molt controvertida fa uns anys fins que, definitivament, es considerà il·legal per entendre que era poc selectiva. Com és natural aquesta mesura va enutjar el col·lectiu de caçadors que la practicaven. Sempre adduïen que es tractava d’un art tradicional i, per tant, patrimoni cultural dels valencians. No seré jo qui diga el contrari, però també és evident que deixà de ser tradicional quan s’incorporaren cants gravats com a reclams i, tal vegada, quan començaren també a emprar-se els congeladors per a conservar la cobdícia humana, o quan les captures que podia fer un trampós es podien comptar per centenars. És discutible que aquest aspecte siga tradicional. El bon caçador ha de ser un predador humil, prudent i considerat, si no, parlem d’una altra cosa.

Arribe a un carreró on creix una llimera en forma d’enfiladissa fins a arribar al balcó d’un primer pis. Com són de mal·leables els arbres! Les llimes, grogues i verdes, pengen com bombetes enceses. Al costat viu un gesmiler, més alt encara, amb una soca que sembla modelada en argila. Quan arribe al final del carreró veig que se’l coneix com Carreró de la Verge. Tot just, desemboca a la plaça que du el mateix nom. Al número dos hi ha el forn de pa conegut de ‘Rafa i Maria’, que hom pot imaginar, amb aquesta simplicitat, com un matrimoni ben avingut i treballador.

La plaça és irregular, costeruda i ampla. Però més aïna sembla l’eixamplament del carrer dels Forns, que puja cap amunt, com una serp que s’acaba de tragar la presa. Al centre es veu la trapa rodona on deuen plantar el xop. Hi ha un retaule ceràmic de la Mare de Déu, envoltat per un marc de pedra on es llig: Festers 2000. La inscripció que consta en les manises diu: ‘A expensas de los devotos de esta calle’. Pels colors i la forma de les figures ben bé podria datar-se a finals del segle XVIII. Ací també arriba el carrer de la Creu que du la imatge devota d’un Sant Antoni de Pàdua que es dirigeix cap a la plaça per a fer també companyia.

Pel cel, estret, passen bandades d’estornell negres com la sutja. Un rellotge de sol viu pintat sobre una façana a la mateixa plaça. Està sobre la casa coneguda com la dels Domingos. Aquesta i algunes altres semblants, destaquen de la resta per l’opulència rústega. Són habitatges amples, amb gran nombre de finestres, de vegades enreixades, on devien habitar els terratinents locals. Veig que la majoria estan tancades amb pany i clau.

Passe per davant del local de la Societat Musical La Primitiva. Trobe un vell que descarrega arrels de fruital d’un carretó i va entrant-los a farcells dins de casa. Va tan concentrat en la faena que em fa l’efecte que és una visió, que viu en un altre lloc diferent del foraster que passa en un instant mínim i fugisser.

El carrer dels Forns s’allarga sota la xerrameca dels estornells que passen la vesprada per les teulades. Al final hi ha la plaça de Sant Pere, amb un arbre. En aquest espai conviuen, com a bons veïns, les imatges de Sant Pere i Sant Vicent Ferrer, qui toca les Sagrades Escriptures sostingudes per angelets.

Hi ha una casa moderna, grandíssima, d’aquelles que t’agradaria escodrinyar. Els murs són de cara vista i fusta, i produeixen una gran atracció per les formes netes, rectes i equilibrades. Potser siga l’equivalent industrial de les antigues cases dels terratinents rurals.

El carrer de Sant Pere ix d’ací i comença molt angost. No es veu ningú. Al final una escalinata puja fins al Centre Cultural, a la dreta del qual hi ha el consultori mèdic. Després gira cap al carrer de Sant Domènec que busca l’església ple d’estrelles de Nadal que quasi toquen les dues bandes de la via. A mitjan camí hi ha la casa rural El Xop, prop del retaule ceràmic amb el sant que presta el nom acompanyat de tota la iconografia clàssica: rosari, Sagrades Escriptures i gos portador d’una torxa flamejant. De seguida s’arriba a la plaça de la Constitució. Allí, fent cantó, es troba la Casa Museu el Palomar, que devia ser un vell alcàsser o una casa senyorial, ara restaurada i reconvertida. Un nou rellotge de sol que dibuixa el vol d’una oroneta amb la inscripció: ‘Un vol, dues cultures, un temps’ i, segurament, el que deu ser la transcripció de la frase a l’àrab. En un panell explicatiu llig que l’edifici va ser emprat com a ajuntament i que correspon a una construcció medieval datada entre els segles XVII i XVIII. Durant les excavacions en l’anomenada fortalesa del Palomar que, malgrat conéixer-se com el castell de Carrícola, està al terme del Palomar, es trobaren diverses peces antigues que ara s’exposen al museu. A més, l’edifici també fa funció de llar dels jubilats.

La casa d’enfront mostra totes les finestres i el balcó envoltades per garlandes d’algeps, i un seguit de fulles d’acant, també decoratives, sota el voladís de la teulada. En la façana hi ha inscrita la data 1863. A la plaça conviuen un retaule de Sant Antoni Abat, beneint bou, porc i cavall, amb un altre retaule de la Sagrada Família datat el 1992.

Una dona, que resulta ser Paquita la carnissera, ‘la muller d’Anastasio’ com diu ella, em pregunta si vull comprar alguna casa. Es veu una dona parladora, loquaç, acostumada amb el tracte i el regat amb la gent. Amb una familiaritat que, tant aprofita per a interpel·lar sobre allò que troba interessant com per a respondre a tot el que se li pregunta.

La meua curiositat, aleshores, ha sigut preguntar-li qui viu al número 3 del carrer, ja que m’ha intrigat la creu gòtica pintada en la mateixa manisa on hi ha la xifra. Paquita em diu que aquella és la casa del rector. Aleshores, a la conversa s’uneix una altra dona de mitjana edat que m’anima a visitar el col·legi, del qual diu que el poble se sent molt orgullós. És, em diu, tot just al costat de l’escoleta i recull -segons entenc- els xiquets del Palomar, però també de Bellús, Guadasséquies i Benissuera. Hauré de fer-li cas, de tant d’interés com posa, i baixar després a fer una ullada.

De moment, decidisc arribar fins on hi ha l’ajuntament nou, a l’altra punta de la plaça. Davant ja té plantat un arbre de Nadal de posar i llevar metàl·lic. Unes passes més endavant veig l’església dedicada a Sant Pere Apòstol. És un temple senzill que es recolza sobre cinc contraforts. Hi ha una porta en aquest costat del carrer a la qual s’accedeix pujant uns graons sota l’esguard de Sant Pere que du les claus del Cel. L’entrada principal puja, una mica més endavant, a través d’una rampa. El campanar és de planta quadrada i està bastit amb carreus de gres força desgastats. Originàriament, la torre devia presentar dues altures, on encara s’obrin les espilleres, arribant fins a la teulada de l’església. Després s’afegirien dues altures més per a encastar les campanes més a prop del cel.

Ara puge per la rampa fins al  replanell, amb un sòl de lloses, que s’obri davant de la porta principal. A un costat del pendent hi ha una creu i, a l’altre, un cilindre de pedra del qual no endevine l’etiologia. M’estic una estona fent una ullada pel voltant. És quan recorde que hauria de visitar el col·legi i, com no vull ser desagraït, seguisc les instruccions que m’han donat per a arribar-hi.

Efectivament, una mica més endavant de l’escoleta es troba l’Aulari el Palomar que pertany al CRA. Riu d’Albaida. És un edifici que segueix la moda del formigó combinat amb amples vitralls. L’anemòmetre de l’estació meteorològica gira com si fos una joguina que els xiquets, en marxar, hagueren deixat oblidada, i la fletxa del penell, nerviosa, no es decideix a apuntar per on li venen les ràfegues de vent, com si jugara a qui toca, paga.

Al final del carrer veig un bosquet quadrat de xiprers. Arribe caminant i resulta ser una ermita erigida en honor de la Mare de Déu del Roser. En un panell s’explica que en aquest mateix lloc es reunia el Consell Municipal d’Albaida al segle XVI, ja que, aleshores, el Palomar formava part del poble veí. Després, l’edifici també va ser emprat com a primera escola. És un edifici antic, restaurat, amb una planta rectangular i una teulada de dues aigües. La façana s’aixeca amb una espadanya menuda que sosté una campana de dimensions harmòniques. La planta és rectangular i cadascun dels dos costats llargs es recolzen sobre dos contraforts que, ben bé, semblen triangles invertits. Hi ha alguna cosa que em fa recordar l’ermita de Llutxent. Tal vegada, la sobrietat i l’esveltesa, el gruix cru de les parets de càrrega. En el mur que mira cap a l’oest s’obrin tres finestrons que permeten entrar llum al temple.

L’ermita està envoltada per un jardí que esguarda les casetes del calvari. La base on descansa cada estació està bastida amb pedres blanes de gres. Sobre la superfície d’aquests carreus encara es poden apreciar les marques deixades pels ferraments del pedrapiquer. Les imatges sacres pintades sobre manises quadrades es troben, per sort, presoneres darrere de tres barrots de ferro que les protegeixen dels descreguts. Abans d’anar-me’n prem l’aixeta de la font que hi ha a l’entrada i ella em respon amb un raig d’aigua.

Torne cap a l’avinguda de València per a agafar el cotxe. Allí mateix, ara hi ha instal·lat el remolc d’un xurrer. Veig que l’home, a pesar de no tindre ningú davant del taulell, feineja apurat, com si en un moment hagués d’atendre una horda de xiquets famolencs. De moment, però, ni rastre dels ‘propietarios’.

The post El Palomar (i II) appeared first on VilaWeb.

Hui, només he baixat del cotxe, al costat de la carretera que va del Palomar a Albaida, he vist un gran retaule ceràmic a la façana de la casa d’enfront. He tancat el cotxe, i amb la llibreta i el bolígraf -això és cert- m’he acostat per a veure’l més a prop. Feia molt de vent i duia la cremallera de la jaca passada fins al coll. La vorera era amplíssima davant d’aquella casa amb el número onze i jardineres plenes de geranis a les finestres. La pintura estava dedicada en concret a la Beata Sor Àngela de la Creu que ocupava el bell mig de l’escena amb l’hàbit contornejant-li una cara rodona de certituds rígides i emparades sota una certa contenció beatífica. Als peus, una parella d’ancians s’agenollava, l’home amb el braç esquerre en cabestrell, i enfront d’aquests una xiqueta -potser la néta- feia una gavelleta de lliris. A banda de la cohort d’àngels que adoraven la monja, els ancians i la jove supose que representaven persones reals que, agraïdes per alguna gràcia de la monja, havien manat pintar aquell retaule, en el qual ells mateixos eren protagonistes. ‘Prega per nosaltres’, s’hi llegia. Un angelet sostenia un medalló amb el lema ‘No ser, no querer ser, pisotear el yo’.

Mentre pensava sobre l’enigmàtic significat de la màxima, ha arribat com un llamp intimidatori un cotxe -ara diria que era una furgoneta- circulant per dalt de la vorera i ha frenat a mig metre de mi. He fet mig pas enrere i el vehicle ha avançat fins a posar-se a la meua alçada. El conductor, un home jove i de barba rogenca, ha baixat la finestreta per a dir-me:

– ¿Hay algún problema? Es que como lo he visto apuntando cosas de la fachada. Somos los propietarios -referint-se, imagine, al copilot que feia l’efecte d’estar tan estranyat com jo d’haver-se convertit de sotbe i, miraculosament, en ‘propietario’.

-No, simplemente miraba lo bonito que es -li conteste jo, atabalat, com si m’hagueren pillat furtant nispros, per les paraules que em sonaven a desafiament.

-Sí, está hecho en Sevilla -sembla que li ha canviat algun ressort.

-Ah!, no ho sabia -li conteste-, és molt bonic -torne a disfressar la resposta.

-També fas rellotges de sol? -em pregunta el paio, folgat, com si estiguera investigant si, a banda, de taronges, també comercie amb llimes i aranges.

-Jo faig el que em trobe -li dic, amb ànim d’acabar l’interrogatori.

-Doncs, ara tenim rellotges nous -i comença a donar-me indicacions, suposant que conec el poble: que si la guarderia, que si el carrer que puja, que si el carrer que baixa. Amb aquella explicativa sembla haver trobat la substància de la seua existència.

-Molt bé! -dic, a veure si se’n va ja, pense. I com sembla que ja no té més coses a dir s’acomiada i els dos ‘propietarios’ desapareixen tal com han vingut, ja més tranquils de saber que ningú no els furtarà res. Imagine que aquesta intriga per a esbrinar què fa un foraster en la casa aliena és una cosa consubstancial a la condició més animal. Al final, em fixe, i en una manisa del retaule veig la firma: V. Aquilella (ONDA 97). Poc dalt o baix, al costat de Sevilla.

Una mica tip, travesse la carretera, fins a l’altra vorera que baixa resguardada per una jardinera contínua que la separa del trànsit. M’adone que aquesta carretera delimita el polígon industrial que està al costat mateix, una fàbrica tèxtil anomenada Exporttrading Textile n’és testimoni. En aquesta banda de carretera, o de carrer, algunes cases tenen jardí. Passe pel costat d’una construcció amb l’estructura de fàbrica menuda, bastida amb pedra i maons massissos, amb tots els finestrals tapiats i, per tant, deduïsc que no se li dóna cap ús. Una mica més endavant hi ha la Casa Cultura, en un edifici que també alberga, al primer pis, l’Associació Som Rurals i, al segon, la biblioteca i el saló de plens.

Passe per davant del New Peoble Pub, que està tancat. Els ornaments nadalencs que s’han començat a penjar pels carrers s’engronsen amb el vent. A l’aparador de la tenda i perruqueria canina Thais dormen dos gats dins d’un cistell. Estan tan quiets que pareix que ni respiren. Dubte si són reals fins que un obri els ulls verds per a mirar també aquest foraster.

Aquesta resulta ser l’avinguda de València que vaig recorrent acompanyat pel trànsit lleuger però constant. Al final, hi ha una escultura metàl·lica d’un arbre tombat que descansa allargat sobre dos cavallets amb forma de X. En un panell s’explica que és l’escultura del xop, un homenatge a la festa -segons s’afirma- mil·lenària, que se celebra el segon diumenge de maig que és coneguda com la plantada del Xop. De l’arbre s’han respectat la forma de les fulles, la resta és una interpretació, més o menys lliure, del que és un Populus alba o nigra. El dissabte, vespra de la festa, després de dinar, els joves del poble baixen a la vora del riu per a tallar un arbre. Després el duen a muscles i el planten al bell mig de la plaça a l’ordre de: ‘¡arribaaaa!’.

Al costat mateix, hi ha el parc dels Astres, on hi ha representats a terra, sobre un alteró circular, un rellotge de sol entrellaçat amb la rosa dels vents. L’obra està signada per Elisa Martí i Joan Olivares. Quaerendum in te ipso est o, ‘això que busques eres tu mateix’, segurament, dóna la pista de per on para el gnòmon que no es veu. Però hui està núvol i aquests dies els rellotges com aquest es paren. Ara, tampoc sabria on col·locar-me per donar-li corda.

Al final del passeig, entre la zona enjardinada, s’aixeca un mural ceràmic meravellós. Representa una divinitat de llarga crinera que bufa i genera les parets, les teulades i els penals d’un poble que ella mateixa circumda amb els braços. Contrasta la vista zenital del cap amb la perspectiva plana de les cases. L’escena continua per darrere, amb peces ceràmiques geomètriques de colors que allarguen la cabellera. Un escrit resa:

Veniu…
Escolteu la séquia
i oïu el temps com corre
i s’abraça, etern
amb la terra eixuta.

A. Soler

Sabem, doncs, de quina divinitat es tractava. Després d’una estona mirant l’escultura pense que deu ser una font, perquè s’hi veuen les marques que va deixar l’aigua mentre funcionava, quan regalimava per la ceràmica. La solidesa de l’argila cuita produeix un gran efecte. Una llàstima! Veig que el mural està signat també per Elisa Martí i ¿Fanfancarlos?, no ho puc llegir bé, com tampoc entenc una altra inscripció pràcticament esborrada: (…) futur d’un poble (…). 1995. La zona s’envolta per mates de murta amb els punts de les baies color regalèssia. Baixant les escales, a la dreta, està el poliesportiu ‘Carlos Seguer Pont’.

Després de recrear-me amb el fantàstic mural, torne cap arrere per a baixar pel carrer de la Creu, que deu prendre el nom de la creu de terme que hi ha al costat del xop de ferro. En l’ampla jardinera que separa els dos sentits de carrer una escultura escenifica el Ball dels Pastorets. Aquesta dansa, s’escriu literalment, és un element simbòlic que es fa després d’alçat i plantat el xop. Entre cinc i vuit xiquets ballen davant de l’arbre i de la Mare de Déu dels Desemparats. Els balladors estan dirigits pel pastor que sol ser un home major amb un xiulet, un gran garrot i unes alforges plenes de pa. A mi, la interpretació que l’escultor ha fet de l’escena em sembla una desfilada d’alienígenes amb cossos desproporcionats, caps diminuts i figures clonades per a representar els xiquets. És la mateixa factura, amb l’acabament de ferro rovellat, que s’observa en les rotondes d’alguns pobles.

Unes passes més endavant, es representa amb les mateixes figures el Ball de la Bandera. Aquesta dansa es balla l’endemà, diumenge, de plantat el xop. La bandera es trau per un balcó de la plaça i el ballador giravolta un penó roig. En aquesta escultura, germana de l’anterior, el banderer manté l’estètica alienígena, com els dos acompanyants amb ales d’angelets que duen a cada costat. La complexitat o la barroeria de l’art o, més aïna, en aquest cas, l’analgèsia de l’observador.

Aprofitant que passen uns treballadors, els pregunte on puc dinar i, aleshores, m’indiquen un bar que ofereix un menú. Està als afores, en un càmping, i un dels operaris s’esforça en què entenga la ubicació exacta del lloc tot explicant-se amb mans i braços com si anara a fer aterrar un avió. Així que, seguisc el camí. De seguida ensopegue amb un rellotge de sol bastit amb trossos de vidre, com aiguamarines, que semblen brollar de la façana on estan. Es llig la inscripció ‘Sine sole taceo’. Doncs, això mateix, un dia com hui s’ha de mirar el rellotge de polsera si es vol saber l’hora, i ara toca dinar.

Vaig baixant alhora que isc del poble i veig sobre la paret d’una casa cantonera un munt de closques daurades de caragol que fan que repten amb les molles pintades sobre la calç tot formant un cercle, al bell mig del qual es troba el fòssil que sembla un ammonit. Des d’ací, el tòtem dels gasteròpodes. Mentre observe l’escena escolte la dringadissa d’unes campanetes de vent, invisibles, que canten amb cada bufit de vent. En la porta de la cotxera d’aquesta mateixa casa hi ha pintat un Citroen Dyane, com si anara a eixir en aquell moment. Tota aquesta complicitat estètica sumada als nius d’oroneta que pengen buits esperant la primavera, fan especular sobre els habitants d’aquesta gran casa que forma un xamfrà alt i arredonit sobre el qual s’obri una terrassa, el sostre de la qual està completament enteranyinada amb els circells de l’Ampelopsis que han quedat nus.

Seguisc buscant el bar pel carrer del Riuet fins que arribe al càmping. Al jardí trobe algunes oliveres capolades com bonsais. Crec que ja ho he comentat alguna vegada, és una forma que no m’agrada gens: m’estime els bonsais d’olivera, però no les oliveres disfressades de bonsai. En fi!

The post El Palomar (I) appeared first on VilaWeb.

Torne per a seguir la senda que puja. M’ixen al pas un seguit de tolls d’aigua gelada que baixa amb un corrent discret. En el bassot més gran suren tres fulles de nenúfar color morat, menudes com birrets de bisbe. Seguir la senda em fa passar el barranc entre la quietud tardoral i els sorolls d’insectes i ocells. Comence a sentir l’olor enganxosa i venèria d’un ramat de cabres. Més endavant veig entre els pins les parets d’un corralot. M’acoste, i això és prou perquè els animals comencen a belar. Sembla que estan sols; el pastor ha deixat un bastó que pel poc desgast no deu ser el que més utilitza, recolzat contra la paret, al costat de la porta, però no veig ningú. Pareix de fusta de garrofer. Mire per un badall i veig el cabrot revestit amb el faldó de cuir que li impedeix de muntar les femelles. Beeeee!, belen les cabres, com si volgueren parlar. M’hi estic una estona assaborint aquell anacronisme.

Torne, després, al camí que continua entre lloses de calcària i rojures d’argila. La calor m’obliga a llevar-me el jersei. Per aquesta part d’ombria la pedra sembla suada. El gebre manté obertes les flors violades de la sajolida, les blanques del timonet.

Puge una mica més i trobe les Pedres Llúcies a la dreta. Aquesta formació és com un afegitó a la geologia circumdant. Des d’ací em fa l’efecte que es tracta d’uns conglomerats, més o menys erosionats. Formen una crosta amb ondulacions, una barreja de grisos i granats que juga amb les ombres excavades en la roca. El nom els ve, segons diuen, perquè les penyes brillen després de la pluja. Segurament, la textura erosionada de la roca, plena de clotets, emmagatzema momentàniament l’aigua per a fer-la brillar com xicotets espills quan els rajos de sol hi incideixen. Però a banda de qualsevol divagació, la vista del paisatge i el mateix nom d’aquestes roques conté un lirisme tal que paga, per si, la pujada.

Alguns trams de la senda semblen empedrats expressament amb lloses que t’estalvien de xafar l’argila que, a poc a poc, va donant color als camals dels pantalons. La murta que creix com una bardissa per la vora, a trams, desprén un perfum sec, abrupte, quan la pessigues i et poses els dits al nas. Els marfulls també hi creixen per l’ombria, ara estan caramullats de fruits blavosos i vellutats. Prenc, quan m’ix al pas, algun branquilló de pebrella que em duc a la boca per a notar-ne el sabor picant i que m’acompanye aquesta flaire que tant m’estime. Entre aquesta verdor rebrostada, l’ascens cap al castell comença a descriure una ziga-zaga per tal de salvar el fort desnivell defensiu. A la dreta està el cingle que ací coneixen com la Penya Roja, ja que mostra un rogle d’aquest color, com un desig en la pell de la muntanya. Enfront ja es veu una de les torres derruïdes del castell que, potser, devia tindre una forma octogonal.

Arribe a la Caseta del Magre que està construïda, tot just, al damunt d’una roca. És una construcció graciosa de dues plantes que aprofiten el desnivell de l’enclavament. No té portes i se’n veu la planta principal, amb una primera nevada molt estreta, aixoplugada per la part curta de la teulada, amb un finestró que mira el poble. A través d’aquesta habitació s’accedia a una altra, més ampla, ara sense sòl, que estava construïda sobre la quadra ubicada al nivell inferior. Aquesta altra cambra era més quadrada i estava coberta per l’ala més llarga de la teulada. Encara se’n veuen les parets encalades. A l’estable s’entrava per una altra porta que mira cap al Tossal Redó. A l’interior encara es veu el pesebre reblit, com la resta de l’espai, per un batibull de teules, bigues de fusta i pedres que són el resultat de l’enfonsament de la teulada i la planta de dalt. Les parets de càrrega, algunes de més d’un metre de grossària en la base, se sostenen perfectament i és una llàstima que aquesta meravella estiga en l’estat en què es troba. És clar que el cost de la reconstrucció no es pot mesurar amb el preu del temps actual. Tampoc hi ha olives per a recollir, ni ovelles que pasturar, ni llenya per arreplegar. Aleshores, la caseta es troba en un perill total d’extinció.

D’ací estant, la vista arriba molt lluny, fins a la serra Grossa, però és inevitable que es desvie envers el camp de plaques solars que creixen, allà baix, al pla. La senda continua cap al castell que mire des d’una distància pròxima, sense arribar-hi, i em done per satisfet. Els murs creixen entre la vegetació, com si en compte d’erosionar-se, el castell cresquera en companyia del matollar després d’haver patit un incendi. Les parets ocupen diferents nivells, com els ullastres o les mates de fesol pudent seguint  les corbes de nivell intuïtivament.

Quan mamprenc la baixada ho faig pel camí que rodeja el Tossal Redó, vorejant un rastre de soques emmascarades de les oliveres que algun dia es van cremar. Passe sota un ginebrer que aixopluga un instant la baixada. Em gire i veig el castell, ara sí, envellit. Més avall creix una pinada entre la qual destaca el color ocre d’un xop alopècic. Ensopegue amb un gran arbocer del qual pengen arboços taronja i rojos entre les fulles idèntiques a les d’un llorer. En trie els més madurs i me’ls vaig menjant tal com els cull. Tenen un sabor a codonyat, entre dolç i astringent, pastós. La màxima implícita al seu nom científic, Arbutus unedo -menja’n tan sols un-, pel mal de cap que pot produir el consum excessiu a causa de l’alcohol que contenen les baies, fa que em refrene i continue el camí entretingut en les llavoretes que m’ha deixat a la boca.

Les falagueres creixen sota l’ombra dels marges fins a arribar a la font de la Mollana. Si trencara cap a l’esquerre, cap a la font del Coll, crec que circularia per l’antic assagador, el camí que comunica Aielo amb l’Orxa. Ací, l’olivarda, aromàtica, conté la flaire per estar envoltada de tanta muntanya. Quan arribe a la Mollana veig que hi ha més d’un xop groguenc. Les flors velloses de la Clematis semblen taràntules albines. El camí baixa amb gana i, en unes passes, es travessa un barranc que deu ser el que m’han dit que separa els termes d’Aielo i Montitxelvo. El llit està ple de baladres que en aquesta estació mostren uns fruits allargassats i marrons com ungles de drac, secs com estan, a punt d’esclatar i soltar les llavors al vent. Ací, en la llera, es formen també tolls, que seran irresistibles a l’estiu.

Un pi que creixia horitzontal barrant el camí ha sigut talat per deixar el pas expedit. És això que tenim els humans: ens sap greu d’ajupir-nos o alçar la cama encara que això permeta de mantenir un arbre viu. La baixada ara és més ràpida. Passe pel costat d’un tros amb oliveres que em fa pensar que estic a prop del poble, però encara em quedarà una mica de caminar. Després ve la font de Ferri, amb un fons sec ple de còdols blancs. L’aigua circula molt discreta per les vores. Em deture una mica i trobe el que em semblen exemplars de Dugastella valentina, una gambeta quasi mimètica que és difícil de veure amb tan poca aigua. Els baladres que creixen al bell mig del riu són com gegants i t’acompanyen fins a arribar al camí asfaltat que du de nou a la població.

Una quadrilla d’homes cullen caquis en un bancal. Els caixons escampats entre la catifa de fulles donen una sensació d’enrenou difícil d’aclarir. Passe pel costat i ens saludem. Les mosques en aquesta època de l’any estan apegaloses, la tardor és el seu temps i el sucre dels fruits que es podreixen per terra les fan, encara, tan fastigoses que has d’anar aüixant-les fins i tot quan camines.

A l’entrada del poble per aquesta part està el calvari. És un calvari pla, de poc patiment, que camufla casetes i xiprers en un jardí benèvol. Quatre o cinc garrofers que estan en el terreny adjacent al penal de l’última casa semblen tan drets com torres de guaita. Són exemplars nobles, pròxims. Per a mi representen els arbres més oblidats, com els teuladins, dels quals se n’ha començat a notar l’existència, paradoxalment, perquè cada vegada en queden menys. Però això és, ja, una altra història. Tornada.

The post Aielo de Rugat (i II) appeared first on VilaWeb.

L’olor de les xulles i la cansalada torrant-se obri la gana. Enfront hi ha assegut una taula de ciclistes majors que esmorzen. No entenc com podran agafar  la bicicleta després del recés que es dediquen: entrepans, cacaus, ensalades d’enciam, tomaca, ceba, vitets i olives; vi i cervesa a dojo i, per acabar, cafés tocats.

Per davall la taula, un gat jove va refregant-se pels camals de tots els comensals a veure què li cau. Hi ha un aldarull que és de festa, malgrat que és un dia de faena. Els fumadors que ja han acabat de menjar ixen a la terrassa a fer fum mentre el sol comença a envair-la fent un gran badall. Els ciclistes també han acabat i, sobre ser de la zona, ixen al carrer a fer-se fotos com a turistes.

Impel·lit per l’ambient predador em demane un entrepà de truita, dels grans, quan el cambrer em pregunta si en vull la meitat o tot. Em trauen una ensaladeta i un plateret de cacaus amb què em distrac mentre espere. Arriba l’entrepà amb una truita que sembla un llençol eixint-se’n per les vores. Està bo però, per al meu gust, en la majoria dels bars collen en excés l’ou i això torna un mos, que hauria de ser suculent, en un altre de més sec. Però amb la faena que hi ha tampoc és qüestió d’entrar en detalls. Acabe amb un café i decidisc de fer una volta pel poble i, si és possible, pujar al castell. Quan entre de bell nou al bar per a pagar la flaire de cassalla barrejada amb les converses a l’uníson impregnen l’atmosfera. En una taula ja truquen amb el grapat de grans de café per a dur el recompte dels envits i els retrucs. Es deuen haver emprat en tantes partides que estan lluents, com si foren xicotets escarabats negres ensinistrats per a seguir el joc.

Isc, després d’indagar una mica sobre el camí que hauré d’agafar per a arribar al castell, i puge fins a l’església, que està al costat. El temple dedicat a Nostra Senyora de l’Assumpció sembla una casa més. Com si, a sorts, entre els veïns, hagueren decidit d’endossar un campanar a un domicili mundà perquè cal tindre una església. La portalada és neoclàssica i s’hi accedeix, pràcticament a peu pla des de la vorera. Damunt té dues fornícules, una sobre l’altra. La primera està buida i la més alta aixopluga un retaule ceràmic de la Verge ascendint al cel. Els cantons arranquen amb una decoració que recorda uns carreus postissos travats de pedra. El campanar és proporcionat al cos del temple. Mostra dos rellotges, un de circular amb les agulles actives i, per sota, un altre de solar, pintat sobre la paret, que degué ser afegit en alguna restauració. Una mica més avall s’obri una espitllera. Al segon tram, que comença a aixecar-se tot just per damunt de la teulada, hi ha les campanes, una de més gran i l’altra més menuda i, com a remat, un llanternó cilíndric i obert que acaba en una cupuleta punxada pel penell.

Baixe per on he vingut i travesse fins al carrer de Baix on trobe l’Ajuntament, fent cantó. Sembla també la casa d’un particular que ha tingut a bé deixar que hi penjaren la placa corresponent per a poder disposar, al poble, d’un consistori com cal. Sembla que en qualsevol moment eixirà algú pel balcó que hi ha damunt de la porta per a veure l’oratge o espolsar una catifa. Una mica més endavant el carrer s’eixampla. Una font mostra en una manisa Sant Antoni Abat amb la data inscrita de 1990. Hi ha dues canelles sense aigua i una altra, al mig, amb forma de cap mitològic que, quan la prems, deixa eixir un raig recte, enfadat, com si la curiositat del foraster l’hagués molestat en traure-la del somni amb què es recreava sota les moreres.

Un carreró de vora dos metres d’ample i entaulellat amb un brodat de rajoles disposades en espiga desemboca al carrer del Ravalet, carrer que està ple de jardineres i tests. Aquest sembla ser el nucli més antic del poble, la part islàmica. Algunes parets són encara autèntiques, fetes de pedra i morter que ha anat envermellint amb el temps. A la dreta queda el carrer de l’Església, on he estat abans. Continue pel carrer del Forn, també estret i tort, i passe a un altre fins a arribar on hi ha una palera vençuda, cotonosa, amb els pedaços que van caient-li al mateix peu.

Fent un cercle, torne al carrer de Baix, i em dispose a eixir del poble pel camí que va cap al cementeri, pel camí dit del Molí. L’última construcció pegada a les cases és un llavador que, com s’indica, va ser restaurat l’any 2005. No hi ha aigua i això confereix una certa tristor o, més bé, una mica de nostàlgia. La basseta té forma rectangular amb dos costats inclinats per a llavar la roba, tot aixoplugat sota una teulada sostinguda per tres pilars de rajoles massisses. Un gall es fa de notar, per algun indret allunyat, com si poc li importara que no l’entenguera ningú. Vaig caminant entre bancals d’oliveres -pocs- i tarongers. Algunes vores mostren crineres de penques; unes altres, d’hedra.

Així, arribe fins al cementeri, de parets altíssimes i blanques. La porta mira les oliveres amb una certa aspiració d’eternitat. Ara, l’asfalt passa a estar enllosat, com si fóra un passeig. Més endavant hi ha una esplanada, enfront del Molí que, no sé per on, he llegit que en aquest mateix lloc s’ubicava l’antiga bassa que repartia l’aigua de reg pel terme. Hi ha un llavador: aquest no està restaurat però conté aigua neta. Fins i tot, un cullerot nada entre el llepó. L’hedra regalima per la part alta de la paret que fa de fons. El conjunt produeix un veritable goig. Al costat del llavador encara queda l’arcada que servia, potser, d’entrada a un hort tancat. No té portes però encara es veu una frontissa, rovellada i potent, que penja com una ‘t’ invertida del marc de fusta. La majoria de les pedres amb què està bastida són de tova calcària, blanes com el brull. L’arcada s’aixopluga sota una teulada feta amb dues files de teules contraposades formant una teulada recta i lleugera.

El molí està enfront; es tracta d’un edifici fariner d’època medieval. El cup forma una paret a manera de torre, que vista de front sembla una piràmide tallada que puja una dotzena de metres, o més, i a través de la qual baixaria l’aigua amb suficient cinètica per a moure el rodet que, al seu torn, faria girar la mola. Sobre la verticalitat de la paret creix un llentiscle que acabaran capolant perquè no somoga les pedres. És la mateixa sort que degué sofrir la figuera de la qual només queda la soca, com una callositat, adherida al mur. El cup allarga la paret, bastida tota de pedra i rajoles massisses en l’últim metre, que està coronada per la canal que conduïa l’aigua des de la bassa fins a la caiguda.

Pel costat del mur pugen uns graons excavats en la terra entre dos garrofers rectes com un fus i plens de rebrotins. El terreny s’acaba de desbrossar; de fet, encara sura en l’aire l’olor de la trencadissa. La molsa en alguns llocs forma veritables catifes. Dalt de tot està la bassa que proporcionava la força a l’engranatge. Les gambúsies naden als rogles de sol i en notar alguna ombra s’amaguen sota les illes verdes i grogues que forma el llepó surant. El perímetre de la bassa segueix la curvatura irregular de la muntanya, com una corba de nivell, a la qual està apegada. Aquesta vora està plena de brucs, romers i gresoleres que formen la primera fila; darrere creixen els baladres, els pins enredrats en arítjols. Des d’ací estant, la vista arriba fins a Montitxelvo, amb el campanar erecte, blanc pel sol d’aquesta hora, en una perspectiva que el situa al costat del Tossal Redó. L’aigua ompli contínuament la bassa i una boia regula el nivell perquè no es desborde.

Seguisc el rastre d’una canonada que va soterrada entre els arbres. Al final acaba duent-me al que sembla el dipòsit de l’aigua potable. Al costat puja un camí asfaltat que va seguint la vora esquerra d’un barranc. Entre el matollar encara estan presents els marges antics que sostenien uns pams de terra per a poder conrear algun garrofer, ametller o alguna olivera. El temps dedicat a la construcció d’aquella agricultura de subsistència és a hores d’ara impensable. Potser, el repte estaria en el fet que hom entenguera els motius i les formes que separen, de manera tan immiscible, la subsistència de l’opulència. Per a què -pot pensar un mil·lenial rural- es feien servir aquestes construccions? Possiblement, també, es podia començar explicant això.

Continue endavant i deixe a la dreta el camí de la Cava, perquè encara mantinc el propòsit d’arribar al castell i no sé si vaig ben orientat amb les escasses instruccions que m’han donat al bar. Passe pel costat d’un xalet on es llig ‘El racó de les fonts’. Està rodejat per una paret sobre la qual boten branques d’un espí de foc. Que ben encertat està aquest nom! Ara, durant la tardor, els fruits de l’arbust semblen brases incandescents que passen del groc al taronja i, del taronja a un roig que encén els branquillons amb flames que semblen pintades per un puntillista.

The post Aielo de Rugat (I) appeared first on VilaWeb.

Travessem la carretera i entrem al carrer Major; roman callat i núvol. L’únic moviment que s’observa són dues banderes que onegen, al final, on hi deu estar ubicat l’ajuntament. Moltes de les cases semblen ser de primeries de segle XX, i la majoria són tancades amb pany i clau. Com si els habitants se n’hagueren d’anar a treballar per a molts anys, o hagueren refet la vida en un altre poble o, simplement, foren cases buides, d’herències, per ara, inaprofitables. La majoria de les façanes són amplíssimes.

Caminem lentament i, poc abans d’arribar al cap del carrer, sobre la vorera hi ha una tanca de plàstic taronja amb un cartell que anuncia: ‘PROHIBIT ESTACIONAR. Divendres 20 de setembre de 16.00 h a X. GRAVACIÓ’. L’escrit ens deixa en la intriga però no podem preguntar a ningú, així que, girem cap a la dreta, cap al carrer del Forn que tenim al costat. Només entrar veiem Sant Antoni de Pàdua, en un retaule ceràmic sota la cornisa de la casa que hi ha al fons, com si volgués aixoplugar-se, per si de cas, de la nuvolada. Malgrat el topònim, no hem vist cap de forn, i tampoc és que durant aquella distància ens haja passat per alt. Al final del carrer hi ha un gran solar, com el forat deixat per un queixal, que devien haver ocupat dues o tres cases que s’han enderrocat, les empremtes de les quals encara queden sobre les parets mitgeres.

Seguint cap a l’esquerra es rodeja l’església que mostra una esquena forta, doble, de pedra i maons amb les arestes bastides amb pesants carreus. Un contrafort en la part de baix l’envolta com si fóra un faldó. Hem passat pel costat del Club Juvenil, inaugurat l’any 1964.

Encara que caminem per la mateixa via, ara el carrer se’n diu de Fora, i ens du a la plaça. La façana principal de l’església està restaurada. Hi ha una porta lateral a la qual s’accedeix pujant des del carrer a l’altre nivell a través d’una costera. Aquesta entrada està envoltada per un passamà d’obra. Mostra una portalada neoclàssica amb l’estàtua, quasi a mida natural, d’un sant que deu ser Sant Joan Evangelista, ja que es pot identificar pel llibre, la ploma que sosté a la mà i l’àguila que està als seus peus. Al damunt s’obri un vitrall amb una imatge semblant. El campanar s’eleva discret fins al quart nivell, on hi ha les campanes. A partir d’ací comença a fer-se, punxent, barroc, amb pinacles assenyalant cada cantó. No aconseguim posar-nos d’acord amb la figura que remata el penell i ho deixem córrer. Aprofitant que passa un home vell que du una punta mastegada de cigar a la boca, li pregunte:

-Sap què hi ha representat al penell?

-No ho sé -contesta sense parar-se. Sent missa cada dia -diu- perquè visc ací darrere i des de ma casa escolte el sermó, però a l’església no hi he entrat mai. Ho diu com una revenja, com si hagués deixat un amagatall per fer aquella confessió que l’emprenya i, així, a l’aire queda un rastre d’enuig que tarda a dissoldre’s.

Mirant el campanar des de la plaça Major es veu el rellotge de sol pintat al segon tram del campanar. La inscripció indica que és un rellotge modern, de l’any 2002 que funciona, segur! L’altre, el mecànic, té els braços caiguts, i marca unes vuit i vint-i-cinc eternes. Per aquest costat hi ha una altra porta, potser la principal, a la qual s’arriba amb una escala de graons amples i quasi plans. A la fornícula, l’estàtua de sant Jaume sembla que encetarà una caminada, va equipat amb un barret d’ala peregrina, la vara i la carabassa penjada plena d’aigua.

Llig en un tauler informatiu que a l’interior es troba una pilastra de marbre trobada a la partida de Colata dedicada a Hèrcules. Estic convençut que, com la làpida de Montitxelvo, deu estar construïda amb el rosat marbre del Buixcarró. Però em quede amb les ganes de saber-ho. També, sobre la paret de la casa adjacent, unes manises amb la Verge dels Desemparats diuen: ‘En aquesta església va estar la imatge pelegrina els dies 23 i 24 de 2016’.

El centre de la plaça està empedrat amb un dibuix que reprodueix una rosa dels vents circular, amb els noms però sense cap punta d’estrella, gairebé fa de rotonda. D’ací estant es veu la cúpula que seu sobre el creuer o l’absis del temple i que queda a la dreta del campanar. El penell que hi ha a sobre em recorda, erradament, algú cavalcant. Tampoc no ens posem d’acord i ens deixem dur per les vetes de teula blaves que regalimen de la semiesfera.

L’ajuntament obri les portes a la plaça; sembla acabat de pintar i, sí, és allí on onegen les banderes que hem vist fa una estona. És un edifici amb dos cantons que donen, respectivament, un a la plaça i, l’altre, al carrer d’Ontinyent. En aquest hi ha una manisa antiga que du el rètol Puerta del Sol. Seguim fins que el carrer es bifurca en el del Bot, curtíssim, i el de Sant Vicent que puja cap a l’esquerra. 

El meu acompanyant, que s’havia avançat per buscar un lloc on menjar, retorna dient que n’ha trobat un que té bona pinta. Bon Taverner, es diu el lloc. Puges unes escales i accedeixes a un establiment amb part de la decoració i olor de restaurant xinés. Tanmateix ho du gent del terreny. Una dona ens du a la taula on els coberts són palets. A prop hi ha una taula amb dues xicones i un jove amb barba i mòbil. La cambrera ens explica el sistema per a demanar: dos primers i dos segons  que haurem de triar d’un munt d’opcions, sense importar l’ordre i la combinació que puguem acordar entre els comensals. Per mandra extrema i l’apetit endarrerit ho deixem en les seues mans i la veritat és que no ens decep, sense poder descriure, ara, el gènere que vam menjar.

Acabant de dinar, prenem café i eixim al carrer. Ens decidim pel de Sant Vicent, que havíem deixat de costat. És llarguíssim. La casa número tres presenta una paret restaurada, de pedra i maons massissos. Totes les finestres tenen una llinda de fusta grossa. A la primera planta s’obrin tres finestrals, dels quals, el del mig és el més ample. Dalt de tot, sota la teulada, tres finestres més, arrenglerades amb les de baix. La canalera i el canaló són de coure envellit i formen una mena de bordó rústec i encertat. Al costat, al número cinc, trobem el retaule ceràmic del sant. Seguim les gotes d’alguna processó fossilitzades sobre l’asfalt. En un carreró uns obrers treballen sense camisa. Són les quatre de la vesprada i no fa sol.

Continuem i trobem una casa d’un barroquisme rectoral: creus, verges, àngels, flors de plàstic, el cap d’una deïtat hindú i daurats per qualsevol lloc que hi càpiguen. Fa un efecte curiós, per a acabar prompte.

Segueix el carrer de Sant Rafel, amb el corresponent retaule, és curt i ix de seguida per anar al cementeri que apareix amb una flocada atapeïda de xiprers i una paret llarga de pedra que s’escapa cap a un punt de fuga. En aquest lloc també trobem una plantació de lledoners signats pels escolars de quart de Primària amb l’empremta acolorida de les mans. Des de la reixa, escodrinyem l’interior del cementeri que sembla exagerat per a un poble amb les dimensions d’aquest, la sensació, potser, la fa la plaça quadrada al voltant de la qual es disposen les parets amb els nínxols que sempre m’han semblat estoigs. Si gires el cap, veus els camps de vinya, cansats, becant. Els pàmpols comencen a emmarronir i sota una alopècia incipient.

Continuem per la part nova del poble, més insulsa i plena d’adossats. En aquesta zona està l’escoleta i l’escola amb un mur ple de mans de colors. Al costat, l’acadèmia de música Santa Cecília de Montaverner. El carrer d’Alacant baixa, ample, i proporciona una bona vista de l’església cap on davalla com una aigüera. El cel d’aquest carrer està ple de banderoles de tela blanques, granats i verdes, com si estiguera a punt de començar o, com si haguera acabat, alguna festa. Ara es nota un increment del trànsit; de sobte, és com si el personal hagués despertat per a eixir al carrer. Passem per davant de la càbila de la Filà Tuareg. A prop hi ha un jardinet amb un gran cedre, obscur, pesant de saba. També es fan companyia unes oliveres, moreres i una hedra. Una pedra rodona i el rutló d’una almàssera descansen, erosionats, després d’anys de feina, sobre la gespa del jardí. Pel pati posterior d’una casa puja una escala de caragol metàl·lica que sembla un afegit industrial.

Des del carrer de Sant Joan i Sant Jaume, la vista de la cúpula parroquial és magnífica, sobrevolada per un eixam d’oronetes nervioses que preparen les maletes. Es tracta d’un carrer modern que sembla tirat en llença, com el d’Alacant per on hem baixat abans. Hi ha un bar, el Celler, amb taules i cadires buides sobre la vorera. Trenquem pel carrer Nou. Allí està la biblioteca, al primer pis d’un edifici nou que roman obert. Du un rètol curiós: Agència de Lectura de Montaverner. Entrem al vestíbul i encara fa olor d’obra. Al suro hi ha penjada informació diversa: ioga, classes particulars d’anglés, publicitat de l’exposició “Petjades de dones. La Vall d’Albaida”, dates de curses populars, etcètera. També hi llegim la propaganda del festival de Danses que, tot just s’havia d’haver celebrat la setmana passada però que es degué suspendre per la pluja. Per això que, fa una estona, al carrer Major veiérem el cartell de prohibit estacionar, perquè es degué posposar per a hui. Enigma resolt. M’agradaria pujar dalt però note que el silenci és un silenci de solitud, quasi d’intimitat, i tampoc és qüestió de crear intrigues al bibliotecari.

Tornem cap a la plaça i ara es veu molta més gent que abans. De fet, ja estan fent-se els preparatius per a un concert. Un seguit de músics joves, encara de paisà, duen cadires, faristols; ixen del centre parroquial i van col·locant els pesants instruments de percussió a la part de darrere. Ens quedem mirant el tràfec una estona. Després anem cap al cotxe pel carrer Major i encara ens quedarà per a descobrir les mans dels mestres signant el creixement de llurs arbres al carrer Sant Pancraç. Tornada. Somni.

The post Montaverner (i II) appeared first on VilaWeb.

Des de la carretera, el polígon és el més aparent del poble: naus i rètols que formen l’embolcall de l’actualitat. És com si ens haguérem quedat estacats a mitjan camí, entre l’agricultura i la indústria que tot ho prometia. Aleshores, els bancals erms i les naus buides o els solars són germans d’armes, de triomf o de derrota. 

A l’entrada del poble, hem vist una xicoteta rotonda amb un fanal de quatre braços, com una illa diminuta però suficient, com un senyal discret, després d’haver travessat el desert de llauna. Hui en venim dos a mirar. Girem cap a l’esquerra i anem a estacionar, justament, sota el retaule ceràmic de Sant Pancraç, que es manté a la façana d’una casa deshabitada. L’avinguda que du el nom del sant té una baixada ampla i fa l’efecte que limita el poble per l’est. Allà baix, al final, hi destaca una construcció modernista que igual pot ser un celler o un magatzem. Per a descobrir-ho baixem i resulta ser un convent construït als anys quaranta, amb vocació escolar, segons resa el panell que hi ha a la vorera. L’edifici va ser promogut per la família Mompó Soriano i albergà una congregació de monges que hi feien escola. Més tard es convertí en un col·legi seglar fins que es tancà en els anys vuitanta. Ara, sembla que està en restauració. Un plàstic penja com una cortina espectral per fora la finestra que hi ha a un costat i de dins ix el soroll d’una màquina elèctrica, com una polidora de fusta.

El convent està separat del carrer per una paret rematada per una reixa forjada amb sagetes ofensives. La façana es veu completament reparada. La vora superior del frontis del segon pis dibuixa una suau ona sota la qual hi ha un medalló ceràmic amb la Sagrada Família pintada: Colegio de la Sagrada Familia, 1945. La porta d’entrada forma un arc ogival que es repetirà en qualsevol finestra, conferint a l’edifici un cert aspecte conventual. Dalt de l’entrada hi ha la terrassa a la qual s’accedeix des del primer pis amb una barana feta d’obra i quatre vasos de ceràmica. Al segon pis es poden contar onze finestretes arrenglerades que donen aquell aire gòtic, rígid, que traspuen les parets.

Seguim una indicació, al mateix cantó del col·legi, que assenyala cap avall un ‘parc fluvial’. A pocs metres, arribem a la Font de la Sénia, també coneguda com a Font de la Bacinilla per la forma ovalada. L’aixeta es troba al fons d’una clotada que sembla la closca invertida d’un caragol. D’allí l’aigua brolla arran de terra i antigament s’extreia amb una sénia tant per a regar l’hortalissa com per a beure. Baixem per unes escales a l’encontre del soroll líquid de l’aigua que canta durant tota l’estona que escric. Les parets estan emblanquinades i, des d’ací estant, s’aprecia la reixa que protegeix, des de dalt, part del perímetre del fondal.

Aquest lloc ombrívol està colonitzat per ailants de totes les edats. Són arbres que donen a la zona un fals aspecte boscós, selvàtic. Segons avisen els experts l’Ailanthus altissima és una espècie invasora que fa anys que s’ha naturalitzat, desplaçant part de la flora autòctona, després d’haver-se emprat en jardineria i paisatgisme. És difícil resistir-se a contemplar aquesta frondositat havent d’imaginar que no hauria de créixer ací.

Enfront, una sendeta que acompanya un marge de pedra ix cap al riu Albaida. Entre els esbarzers de les vores creixen alguns indicis d’herbes mengívoles esperonades per les darreres pluges. Al final del breu camí, un cartell indica que allà hi ha un punt d’aforament per a mesurar el cabal del riu. En aquest moment un home, cavil·lós, puja les escales de la instal·lació que està en aquest marge del riu. Du un quadern a les mans. Ens saludem i, amb poques paraules, ens preguntem mútuament què fem per aquell indret. Resulta ser un operari de la Confederació que acaba de prendre les mesures del limnígraf. Comenta que aquest és un lloc important, ja que és on s’ajunta el Clariano amb l’Albaida. Mentre conversem, el soroll de riu s’esmuny rere el paravent de les canyes. Sembla que l’home té ganes de parlar, d’explicar-se. Diu que aquestes dues setmanes han sigut molt fotudes. La gota freda de mitjans de setembre els ha deixat un mal sabor de boca. Jo li comente que, en general, a València, em fa l’efecte que estem ben preparats, que hem aprés del cinquanta-set, del vuitanta-dos, del vuitanta-set. Malauradament, ens hem ensenyat a força de riuades, d’avingudes i de desbordaments. Però ell no es lleva del cap el munt de trucades, tant de particulars com d’alguns representants públics, recordant-se de la mare dels que treballen en la Confederació, d’un en un, i en conjunt. Diu que n’hi ha hagut per a tots. 

Comentem que una prova tangible que les coses funcionen correctament, dins del que suposa una catàstrofe, és la forma en què s’han produït les víctimes: totes circulaven en cotxe, cap mort en cases o edificis. Ens dóna la raó i explica la naturalesa del risc com a combinació de dos factors: perillositat, que, en aquest cas, depén de la inclemència de l’oratge, i de la vulnerabilitat, que, al seu torn, implicarà les condicions en què es troba la població. És innegable que aquest darrer factor està prou controlat, però és cert també que l’ocupació d’aigüeres, de ribes i de terrenys inundables és un problema atàvic que sempre ha estat unit a la recerca de terres fèrtils. I ací és on resideix el conflicte. Aquest home m’assegura que ell conserva fotografies velles on no apareixen les cases d’Ontinyent que estan a la vora del Clariano i que van quedar completament arrasades: fa cinquanta anys no existien. El mateix que passa en tants i tants pobles amb els barrancs. Pense per a mi: si ja de per si la política fa aigua, com han de ser les avingudes quan plou! Les contradiccions entre els diversos nivells de l’administració poden ser tràgiques.

Després s’han posat de moda les canyes. Les imatges difoses de les muntanyes de canyes baixant pels rius i embussant els ulls dels ponts han sigut antològiques. Un altre motiu per a recordar-se, diu, de les mares dels tècnics. Però sembla que ningú no repara en la naturalesa d’aquesta planta al·lòctona, els rizomes de la qual prenen una força ferotge i reconqueridora quan se sega. Fa pocs anys la Confederació del Xúquer concedia vora vuitanta permisos per al pasturatge dels ramats; aquests darrers anys se n’han sol·licitat quatre. Pareix, doncs, que hi ha una similitud palesa entre foc i aigua i és l’abandonament dels usos tradicionals del sòl. En definitiva: hem canviat la manera de viure i això és tan evident que dóna per a poques conspiracions. Mengem, treballem, parlem, viatgem de forma molt diferent dels nostres avis. Aquest és el problema.

Després d’una bona estona de conversa, l’home se’n va més alleugerit i nosaltres ens acostem a l’estació d’aforament amb el seu permís. El riu sembla que fa res haja sofert un atac epilèptic. Mostra la vegetació desgrenyada, un pont tombat, sediments escampats per tot arreu, el nerviosisme residual del corrent bru i sibilant.

The post Montaverner (I) appeared first on VilaWeb.

També els he preguntat pel poeta Joan Climent, nascut a Montitxelvo encara que va passar tota la vida a Gandia. Fa uns anys se li va fer un homenatge pel seu centenari, però res més. No és estrany que aquest home no siga massa conegut en aquest poble, ja que va desenvolupar tota l’activitat cultural a la capital de la Safor, que el va fer fill adoptiu. En realitat em fa l’efecte que aquella ciutat peca de fagocitària i endogàmica alhora, però eixe és un altre tema.

Isc de l’Ajuntament i descobrisc darrere seu una espillera amb forma de creu, aprofitant la unió de dues lloses com a forat, cosa que evidencia l’antiguitat de l’edifici que ocupa la Casa Consistorial. M’assec en un dels bancs que hi ha a la plaça entre els ficus benjamina i algun margalló domesticat. Corre un airet suau, molt agradable per a aquesta hora. Al bell mig de la placeta hi ha una font. Les aixetes ixen, cadascuna, de les quatre cares de l’obelisc central. La pica em sembla que té forma de rosetó. Estic allí una estona sentint els sorolls de la vida. Aquesta plaça forma una mena de mirador, delimitat per una barana. Per sota continua, de forma brusca, un carrer que transcorre per un nivell inferior al qual s’accedeix a través d’una escalinata situada en un racó.

D’ací estant veig uns núvols indecisos, difuminats dins l’atmosfera que es recalfa pel contacte amb la terra abrasida. Algun educand comença a assajar amb la trompa. És una melodia simple, didàctica, que per la naturalesa del mateix instrument recorda les caceres angleses a cavall. 

Pel costat de l’Ajuntament baixa el carrer del Palau. Allí trobe el forn-pastisseria Montagud. Continue fins al cantó i en una capelleta que hi ha a la façana d’una casa deshabitada em sembla reconéixer un Sant Roc aclamat per un fum de nius d’oroneta en ple tràfec. Arribe al carrer de Baix, que vaig seguint cap a l’esquerra on trobe la Casa Abadia, assenyalada amb una manisa amb una creu, tot just on el carrer fa una revolta.

A poc a poc sóc al carrer del Ravalet; la vorera esquerra es queda plena de vegetació, més amunt que la paral·lela. Encara pengen alguns rastres de les banderetes que lluïren en la darrera festa, potser. Fent cantó trobe una casa vella, com si estigués desubicada o fora de temps. Des d’un clavill brota una figuera de pàmpols verds.

Tres xiquets que no tindran més de quatre anys juguen al carrer. Un d’ells em pregunta:

-Tu qui ets?
-I tu? -li conteste.
-Jo, Marc.
-Jo, Pere.
-Ha vist un camió? -continua interrogant-me-, la veritat és que no l’entenc perquè dubte que per aquest estret indret puga circular un vehicle com el que ell diu.
-No -li conteste.
-Doncs, fa soroll -s’afanya a explicar-me.

Es deu referir al soroll que prové d’una obra que s’està executant a prop, a la trifulga que fan les màquines.

Si continuara cap avall, eixiria ja del poble; ho indica també un dels senyals de la Ruta de l’Aigua. Així que puge els graons que fan de vorera del carrer que encara mostra l’asfalt pintat. De seguida ve una estretor que em condueix a la plaça de les Eres, un espai que ara conté palmeres, gronxadors i bancs per a seure. Al costat, un carrer nou amb noves construccions. De fons: l’espina muntanyenca que baixa cap a la Safor i, entre aquesta serralada i el nucli del poble, un replanell fèrtil de bancals antics.

Des de la plaça de les Eres es baixa cap al carrer de València que continua amb el carrer de Leonor Climent. El seguisc per a entrar en l’ombra protectora que forma l’angost traçat dels carrers. Retrobe en un retaule ceràmic el mateix sant d’abans: amb una palmera, Jesús al muscle i un mar fi de fons.

Comprove que Montitxelvo, malgrat pensar el contrari, és un poble sorollós, amb molt de trànsit que circula per carrers quasi sempre d’una única i possible direcció. Sembla que molts dels veïns es desplacen motoritzats d’un lloc a un altre.

Baixe pel carrer de la Pau i ací la frescor és balsàmica. Els coloms revolen un colomer que sobresurt d’un terrat. Arribe al carrer de Lepant que tot just és aquell que es veia sota la plaça de Cervantes, on s’ubica l’Ajuntament. Més avall queda l’avinguda de la Constitució, és a dir, l’antiga carretera que pujava cap a Albaida. 

Al mur que eleva la plaça trobe una d’aquelles anelles de ferro que es feien servir per a nugar els animals. Està rovellada. Descansa. No sé ben bé per què la descoberta d’aquests objectes sempre em produeix una alegria inesperada i no puc deixar de tocar-los, de rodar la circumferència de metall que està encastada en un suport també metàl·lic.

Puge l’escala que abans havia vist des de dalt, des de la plaça. Els graons formen una mitja lluna; els primers són amples, després s’estrenyen i, al final, tornen a eixamplar-se, com si es tractara d’un rellotge d’arena.

De tornada, pel carrer de Baix, em deture una estona enfront del número tres, on abans hi havia la casa on nasqué Joan Climent. Em ve al cap el que algú havia escrit sobre ell. Ho llegia fa uns dies, abans de pujar a Montitxelvo: ‘Joan Climent morí l’últim dia de l’any 2004. Se n’anà discretament, com havia viscut.’ Al capdavall, és com solen viure i com solen anar-se’n quasi tots. En aquest lloc, ara, hi ha una casa nova que no sé si encara deu tindre algun lligam amb el poeta.

Continue cap avant i em tope amb una família. El pare, fent un esforç, em pregunta amb accent estranger si sóc d’ací.

-No, també estic de visita. Malgrat la meua resposta, que no sé si entén, em demana per on comença la Ruta de l’Aigua. ‘Uf, amb la calor que fa a aquestes hores’ -és el primer que pense. Tal com puc, ajudant-me més de la mímica que de les paraules, l’envie cap al Ravalet, on hi havia un senyal que indicava alguna cosa referent a la ruta que demana. Seguisc avant i m’arriba la gatzara dels xiquets que es remullen a la piscina del poliesportiu. A aquestes altures, les cigales canten embogides.

Faig una parada allí mateix, on hi ha la font de Baix, amb la data de 1982. Em sembla un antic safareig a través del qual corre un fil d’aigua entre el llepó que entapissa la canal. Un parotet blau està parat sobre la paret. Després de refrescar-me amb la visió de l’aigua continue cap endavant. Hi trobe unes manises amb la imatge de Nostra Senyora del Perpetu Socors, abans d’arribar a les escoles, d’on havia començat aquest matí.

Ara sí, continue pel carrer i isc del poble pel camí que baixa cap al cementeri flamejant de verd. Allà baix hi veig quatre xiprers grossos que semblen fer-se companyia. Pel camí els marges sostenen alguns garrofers que alhora sostenen les garrofes ja pràcticament madures i a punt d’arreplegar-se. Em torba la geometria tan senzilla del cementeri, la d’aquest, com la de tants altres que he visitat. Aquest és l’únic cementeri de la Vall d’Albaida on jeu algú que vaig conéixer en vida i que ara hi està soterrada. Ella descansa amb la seua filleta. 

Potser per això, en un xicotet record de quan hi vam estar, decidisc de baixar fins a l’aqüeducte malgrat que, en aquelles hores, la vegetació està enrotllada per la calor. Continue pel camí asfaltat fins a la senda estreta que du al barranc. Un oriol, més groc i negre que mai he vist, passa com una espurna el camí i s’amaga entre els pins. A la sendeta es trepitja l’argila roja, està caramullada de l’olor de les canyes i els baladres que mantenen la frescor arran del sòl. Les merles anuncien alguna cosa, possiblement la meua presència. En no res arribe a l’arcada del Planet, una construcció que comunica, a l’alt, les dues vores del barranc, salvant el desnivell per a regar antigament les hortes. Aquest aqüeducte sembla que ha tingut diverses èpoques de construcció però se li atribueix un origen andalusí. Presenta dues arcades, la més gran està sobre el llit del riu, l’altra, més menuda, està bastida sobre la vora esquerra i dibuixa com una mena de pas per poder creuar la construcció a peu per la vora sense necessitat de baixar pel centre. És una construcció sòlida de fonaments, de pedra que alterna amb les rajoles massisses en les arcades i la canal de dalt. També es veu algun pedaç construït amb la tècnica del tapial.

El barranc a penes du aigua que va redolant, muda, entre els rebrotins atapeïts de xops i figueres. L’aire és calent, amb l’olor embafosa del fonoll i l’olivarda. Desfaig el camí i retorne seguint el rastre dels panicals secs que han crescut per la vora del camí.

17, d’agost
Mira si et val açò. Salut. 
Juanjo

L(uci) Fulvi Silvani ↓  ↓⦋fil(i)an(orum)…⦌ Fonteia↓ M(arci)↓ f(ilia)↓ T+ ⦋… et Fulvia?⦌
Traducció: ‘De Lucio Fulvio S. fill de Lucio. de … anys Fonteia T…, filla de M. i Fulvia (?) Severa’
Làpida funerària realitzada amb marbre de Buixcarró (segle I d. C.) procedent de la necròpoli situada en la ‘villae rusticae’ de la partida del Pla. Trobada a la via pecuària que unia per la Vall d’Albaida el tram de Via Augusta al seu pas per la Costera, al seu pas pel litoral que travessava les zones de l’interior de la Safor en direcció a la costa, on, probablement convergia amb el camí marítim procedent de Sucrone, tal vegada a l’altura del que avui és Daimús, seguint per Piles i Oliva en direcció a Dianium (Dénia).

The post Montitxelvo (i II) appeared first on VilaWeb.

7 d’agost
D’acord. Te la buscaré, encara que no està completa. Li ho demanaré a Josep Miquel Climent que crec que la té. Ja te’n dic alguna cosa.
Juanjo

En arribar al poble, cap a les deu, he notat la frescor muntanyenca pegada encara arran de terra. Des de l’antiga carretera que travessava el poble per pujar fins a Albaida he agafat un carrer que baixava cap a la dreta, sobtat, al nivell on queda el poble tot seguint una vorera pintada amb l’ombra d’un gesmil. És com descendir a la població real, ja que el poble queda enclavat a la part de baix i, per damunt de la carretera, fa l’efecte que tot són construccions més modernes.

Un gat em mira somnolent des d’un balcó; les tórtores prenen com a perxes les antenes. Trobe dues indicacions: una que mira cap a la dreta i du al barranc del Planet i a la Font de Ferri, l’altra, a l’esquerra, puja al Molí de Micairent. Com que sé que si agafe l’opció de la dreta, amb dues passes eixiré del poble, ho deixe per a més tard i prenc l’altre carrer que va cap a les escoles. Aquest edifici sembla un veritable búnquer de formigó. És una moda general que es va imposar en els edificis públics de nova construcció a finals dels noranta. Supose que el motiu principal deu de ser pràctic i de durabilitat. Però no estaria malament que també es tinguessen en compte altres criteris menys burocràtics i plantejar una estètica alternativa. El pati escolar, buit, amb l’olor de la resina dels pins que comencen a suar a aquelles hores, transmet la tranquil·litat vacacional.

Veig en un tauler municipal: ‘Festa en la piscina. Divendres 2 d’agost. 17 h parc aquàtic. 22 h sopar popular amb discomòbil’, ‘Dijous 1 d’agost, partida de raspall. Jaume i Riki contra Gorxa i Rafa’. Enfront del col·legi està el consultori mèdic. Sobre la porta penja un cartell amb l’horari de la consulta d’infermeria, etcètera. Des d’ací es veu el penell del campanar que em servirà d’orientació per a dirigir-me al centre. En aquestes escapades els penells, els campanars i les places m’aprofiten de fites per a orientar el meu descaminament embrionari.

Veig pintada sobre una paret el primer senyal, verd i blanc, que indica la Ruta de l’Aigua. El carrer de l’Escola va estrenyent-se en el traçat i en el temps. Quan arribe a l’altra punta, trobe una casota cantonera, amb tota la paret descarnada que deixa entreveure l’ossada d’una altra època. Fins i tot la llimera que fa per botar la tapiera del pati mostra unes llimes menudes, assedegades, d’un groc vell i rovellat, que no és d’aquesta època. La casa presenta dues façanes: la principal cau al carrer del Rei, on penja un retaule ceràmic de Sant Pancraci. Està plena de finestres i pedaços. La teulada sosté dues xemeneies al mateix vèrtex. Entre la saranda que tapa una de les finestres s’entreveu un arc interior com un punt feble de la construcció. No sé si hi viu algú però m’agradaria que així fóra i, per això, crec sentir la remor de l’aigua al pati i tampoc faig per cerciorar-me’n.

El carrer del Rei baixa nerviós i només començar dibuixa una mena d’entrant cap a l’esquerra seguint la planta capritxosa d’una casa que manté, o no, segons com es mire, la simetria del carrer, que està farcit de balcons florits. Pengen esplèndids rojos i verds, tímids grocs, blancs matiners que caramullen la humitat del carrer acabat de ruixar. Al fons, sempre els contraforts del Benicadell.

Una flaire finíssima de tabac ros viatja invisible. Al final trobe una tendeta que queda camuflada per una cortina de vetes grises de plàstic d’on ixen algunes veus. Desemboque a la plaça de les Penyetes que, en realitat, és un replanell sobtat, circumstancial, sense propòsit de ser-ho. Però ben bé permet fer-se una idea de les dimensions del poble. Allí mateix, trobe unes manises que mostres la Mare de Déu elevant-se entre les flames mentre du el Fill al braç.

Vaig caminant i me n’entre pel carrer del Mig. Hi ha tants carrers amb el mateix nom en tants altres pobles. Com els Quatre Cantons, o la Penya Roja. I ja no cal dir quan es fa servir la devoció per a completar la toponímia. Sembla que cada vila té els seus propis i, ben mirat, són tots els mateixos. Després comprovaré que, efectivament, el carrer del Mig és aquell que s’estén entre el carrer de Baix i el de Dalt. Imagine que els tres dibuixen una banda allargada feta amb tres paral·leles que toquen de punta a punta el poble.

Una altra Mare de Déu, amb set sagetes clavades al cor (els set dolors de Maria), viu a la façana de la casa número onze. En la mateixa escena un sant, un Sant Cristòfol, sosté una mena de palmera mentre du a Jesús sobre el muscle dret, com si carregara un cabàs, ja que manté la mà sobre la cintura per a deixar el muscle pla i servir-li de tron al Déu xiquet. De fons hi ha pintat un mar quasi infantil en calma. Mentre prenc aquestes notes sota el retaule es creuen dos homes al meu costat.

-Vicent, com va l’hortalissa? Vas collint-ne? -pregunta amb sorna el més jove sense deturar-se.
-Massa, ja! -li respon l’altre, com si la tinguera preparada.
-Massa, sí! -i s’acaba la conversa.

Enfront mateix, un carrer en costera d’escassos vint metres, em du a l’església. La plaça forma un rectangle quasi perfecte, amb dues eixides; sembla un fortí. A l’ombra, tres homes seuen en un dels banquets que hi ha. Xerren i, al cap d’un segon, dos d’ells s’alcen -diuen- per anar a esmorzar. Són les onze del matí. A l’esquerra del temple s’obri el bar de la Casa de la Cultura, dalt del qual està la biblioteca. Entre per a pujar-hi i el primer que em crida l’atenció és una pedra que, a primera vista identifique com a calcària, polida, sobre la qual es veuen caràcters romans. Passe el dit per algun dels traços de les lletres cisellades en cal·ligrafia capital, com si fos un lector de Braille. És una llosa quadrada, rosa, de bon gruix, amb la cal·ligrafia incompleta. Després d’escodrinyar-la una estona, puge les escales i, a la biblioteca, trobe tres joves que fan una mena de voluntariat i que no saben donar-me raó de la inscripció. Els xicots tan sols em diuen que han sentit contar que es tracta d’una làpida romana trobada, com ha passat en tants casos, per un llaurador que treballava al bancal. Amablement, m’envien cap a l’Ajuntament on creuen que podran respondre a la meua curiositat.

La façana que forma l’angle recte amb la biblioteca està bastida amb rajoles de cara vista amb un gran retaule amb un Verge i un text que resa: ‘Veritable imatge de la Mare de Déu del Roser de Montitxelvo. Fou col·locada en restaurar la casa l’any 1981’.

Enfront, uns escalons pugen fins a l’església que està dedicada a Santa Anna, representada en un vitrall. Damunt de la porta hi ha una fornícula buida; la resta de la façana és llisa. Té un campanar ample però de poca alçària i el penell amb forma de merla o d’estornell assenyala ara l’est. El braç d’un esbarzer que creix a prop de les campanes es balanceja com un cec que tempteja el buit. A la façana hi ha clavada una creu de fusta i sota aquesta una corona de llorer, que després m’explicaran que és una ofrena que fan els festers per maig, durant les festes patronals de l’Aurora.

M’ho contarà la mateixa dona que m’interroga per si de cas estic traient el pressupost per a arreglar les campanes que fa temps que estan espatlades. Jo al principi pense que bromeja, però m’adone que no, que ho pregunta de bona fe. Li aclarisc la meua finalitat per aquells carrers i aprofite perquè ella em conte alguna cosa.

The post Montitxelvo (I) appeared first on VilaWeb.