La història europea de la postguerra de 1945 va estar presidida per una majoritària corrent de ‘bona memòria’ de la violència sobre civils i dels crims dels diferents governs dictatorials a la qual va seguir la recuperació, des de la dècada dels 90, d’aquesta memòria incompleta a través de polítiques públiques de memòria. Alhora, la democràtica Europa de la postguerra es fonamentaria en els ideals (encara que mitificats) de la Resistència i de l’antifeixisme.

A Espanya es va desenvolupar una ‘bona memòria’ semblant durant la Transició, també fruit del context històric, dilatada en els governs successius amb una política pública de memòria que subratllava el mite fundacional d’una Transició ‘modèlica’ d’una dictadura a una democràcia que havia aconseguit la reconciliació nacional produïda per les violències de la Guerra Civil de la qual, teòricament, ‘tots en vam ser culpables’.

Però, al contrari que a Europa, a principis del segle XXI, sembla que encara no ha arribat el moment de revisar aquesta ‘bona memòria’ pel que, davant del sediment europeu de la Resistència, la democràcia espanyola es converteix en un regal de les elits, i no en una conquesta popular que ha ocasionat dolor i sofriment i que ha de ser defensada i ampliada.

Aquesta ‘bona memòria’ que ha oblidat conscientment les víctimes de la dictadura franquista, durant la guerra i la postguerra, i la resta de les seues conseqüències, és la causa principal que hui siguem tots i totes ací, ja que ha convertit el passat traumàtic de Guerra-Franquisme en un ‘passat que no passa’ i en un joc de memòries i desmemòries utilitzat políticament.

S’ha de recordar que la dictadura franquista va disposar d’una major claredat que l’actual democràcia sobre la necessitat d’una política pública de memòria històrica: la legitimitat de la Guerra Civil; la mitificació dels caiguts per Déu i per Espanya amb ‘llocs amb memòria’ com monuments, creus, rètols o noms de carrer; el reconeixement institucional; els incomptables beneficis fiscals i laborals per als franquistes i les seues famílies o la manipulació dels currículums escolars en què van socialitzar generacions d’alumnes.

En bona part aquesta excepcionalitat resulta del fet que les elits polítiques de la dreta espanyola, de manera majoritària, i, al contrari que les homònimes a Europa amb el feixisme o les dictadures col·laboracionistes com la França de Vichy, no han assumit una posició rotundament antifranquista.

Així, ens trobem que, per exemple, al maig de 2015, el PP d’Extremadura vetava una declaració institucional de reconeixement dels 270 extremenys confinats en camps nazis ja que la declaració precisava que eren ‘enemics de Franco i enemics de Hitler’. O el rebuig de la comtessa consort de Bornos [Esperanza Aguirre], Gran d’Espanya i comtessa consort de Murillo del canvi de denominació del madrileny carrer deComandante Zorita ja que aquest comandant ‘va ser el primer aviador espanyol que va trencar la barrera del so, és un militar admirat i no serà inclòs en els carrers sotmeses a revisió’. Sembla ser que no és rellevant que l’insigne comandant es revoltés contra el legítim govern republicà el juliol de 1936 i combatés juntament amb el molt democràtic règim nacionalsocialista alemany durant la II Guerra Mundial.

De manera global i amb els perills inherents a aquesta globalitat, la memòria històrica franquista continua exercint un important paper en visions amables de la dictadura franquista no necessàriament franquistes ni d’extrema dreta.

Breument, es podrien refondre en la següent argumentació:

• La República va fracassar com a sistema parlamentari a causa de l’esquerra, especialment el Partit Socialista.
• La inestabilitat i el caos van provocar la Guerra Civil, durant la qual es van produir en les respectives rereguardes simètrics actes violents i morts.
• La dictadura resultant va tenir els seus excessos i errors, però gràcies a aquesta es va produir la modernització d’Espanya en els anys seixanta.
• Gràcies a la Corona i les elits polítiques franquistes i de l’oposició, es va aconseguir una Transició modèlica i pacífica a la democràcia, durant la qual es va aconseguir la reconciliació nacional.
• Remoure el passat suposa destruir la reconciliació i la Transició.

Es podria documentar aquesta argumentació amb innombrables declaracions, articles o estudis. Per exemple, segons la molt liberal bicomtessa consort [Esperanza Aguirre]:

‘La II República va ser un autèntic desastre per a Espanya i els espanyols (…)’ que va acabar provocant ‘una guerra salvatge’.

Omet, per raons de temps, les brillants aportacions teòriques de Bertín Osborne a aquesta interpretació.

D’aquesta manera, la ‘bona memòria’ desenvolupada durant la Transició ha generat una traumàtica desmemòria. Així s’entén que, encara el 2008, segons una enquesta del CIS:

• A la pregunta: quin bàndol creu que va provocar més morts durant la Guerra Civil? El 35,9% responien que ‘els dos per igual’.
• A la pregunta: qui creu que va ser el responsable principal que esclatés la Guerra Civil? Gairebé un 40% diu que ‘els dos per igual’.
• I que un 58,2% considerés com ‘més aviat d’acord’ que el franquisme va tenir ‘coses bones i coses dolentes’.

Així les coses, més de la meitat dels entrevistats consideren que el franquisme va tenir ‘coses bones i coses dolentes’, encara que no és patrimoni exclusiu del nostre estat, és més que preocupant.

És ben cert que mai des de 1975 han cessat els decrets o lleis que establien reparacions econòmiques per als vençuts o per a grups de víctimes del franquisme, aprovades gairebé sempre per unanimitat parlamentària o la publicació d’articles de premsa, la celebració de congressos i jornades; exposicions o llibres i articles sobre aquests períodes.

No obstant això, mai es podrà reparar econòmicament al mateix nivell que els beneficis obtinguts pels vencedors, per no parlar de les seqüeles morals o psicològiques. Seguint Primo Levi, davant l’irreparable (el 18 de juliol i el franquisme) el perdó no té sentit, ni la venjança tampoc.

Alhora, hi ha un abisme social entre l’àmbit acadèmic i el coneixement històric, encara molt mitificat, de la ciutadania sobre el període a debat i, molt especialment, la ‘bona memòria’ ha aconseguit que la socialització en el sistema educatiu s’estiga realitzant, en bona part, a través d’uns llibres de text en els quals l’alumnat estudia la dictadura franquista com un aspecte més de la història conflictiva del segle XX espanyol, conseqüència d’una situació de guerra permanent que pot donar lloc a la deficient interpretació de l’alumnat del franquisme com la solució necessària davant d’un conflicte permanent que va enfrontar uns espanyols amb altres.

Per això, crec que és imprescindible iniciar la construcció d’una ‘memòria històrica’ ​​de la dictadura franquista a través, en primer lloc, del coneixement científic aportat per la història, com ho estan i estem fent des de fa dècades els meus sempre admirats Carmen Agulló, Joan Torró, Guillem Llin i Pep Gandia. En segon lloc, divulgant, com pretén fer aquesta publicació. En tercer lloc, a través de polítiques públiques però aquí és un camp per a la política.

Gràcies a la nostra ‘modèlica’ Transició, una bona part dels arxius de les direccions locals falangistes van desaparèixer, sobretot, i, especialment, els centenars de milers d’informes expedits per aquesta delegació falangista, una de les bases de l’extensa repressió franquista.

Tot i això, aquestes pàgines pretenen oferir una panoràmica general del franquisme a Ontinyent o des d’Ontinyent:

• Les seues bases fundacionals com la repressió política, social, econòmica i cultural. Una violència que hem de recordar, es va construir de baix a dalt. A través de les denúncies de particulars. Un mecanisme aquest que ja es venia forjant des de la Guerra Civil. Des de la primavera de 1937, els valencians exiliats a Sant Sebastià o Saragossa havien obert un Servicio de Investigación y Responsabilidad que encoratjava la denúncia i delació.
• ‘Cal tenir-ho tot preparat, per quan entrem a València. Envia’ns una relació de què et va passar a tu, del que vas veure, dels qui et van fer mal a tu o als teus amics. Si no saps els seus noms, doneu-nos els seus sobrenoms, les seues dades personals’.

És a dir, la violència no abandonaria mai, tot i que s’aniria transformant. Una violència que buscava castigar, però també controlar socialment els vençuts. Objectius que va aconseguir amb gran èxit.

Però també la dictadura franquista no s’explicaria sense que tinguem molt clar que va obtenir unes àmplies, i canviants, bases socials: falangistes, l’Església Catòlica, carlins, socialcatòlics, burgesia i classes mitjanes conservadores, delators, denunciants i els que van obtenir beneficis amb la victòria com els empresaris i els que van ocupar els llocs de treball arrabassats als vençuts.

• Ara que és un tema, per desgràcia, mediàtic, caldria recordar que el franquisme va imposar una política econòmica, l’autarquia, els anys de l’estraperlo, basada en la corrupció general d’alcaldes, regidors, caps de Falange, governadors civils, autoritats de tot tipus que va condemnar a la misèria i a la fam gran part de la població espanyola i que està a la base de l’endarreriment productiu espanyol respecte al seu entorn europeu.

Repressió política i social, però també cultural a través de la censura i de la persecució de les cultures no castellanes, i de la vida privada a través d’una visió extremadament puritana de la religió i repressió econòmica. El franquisme va ser una exaltació de l’explotació laboral.

No s’ha volgut aturar la narració en els anys 50. Cal combatre la falsejada idea, tan estimada pels franquistes o per visions més o menys amables com la de la sèrie de TV Cuéntame, que la dictadura va acabar en els anys 50. Doncs no, va continuar al llarg dels anys 60 amb la persecució política, cultural i sindical.

M’agradaria destacar l’esplèndida selecció de fotografies. Crec que simplement a través d’elles es pot analitzar el franquisme i la introducció d’una bibliografia del franquisme a la comarca per a les persones que desitgen ampliar el seu coneixement sobre aquest període.

Finalment, i aprofitant la fertilitat de la historiografia comarcal i el nou clima polític des de les institucions públiques, crec que ha arribat el moment d’oferir un ‘Tots els noms’ de les víctimes de la dictadura franquista com a mínim a Ontinyent i de manera més ambiciosa a tota la comarca, una base prèvia per dignificar les seues vides com a exemple de patrimoni antidictatorial; per passar posteriorment a divulgar aquest patrimoni democràtic amb la participació no només d’historiadors i investigadors, sinó també d’associacions i d’institucions públiques.

The post La ‘bona memòria’ del franquisme appeared first on VilaWeb.

En general, les motivacions que se solen tenir per a aquest tipus d’activitats poden ser-ne moltes. Per què s’actua d’aquesta manera? En certes ocasions, els motius per a l’acció poden ser l’orientació rebuda d’un sindicat, la ideologia d’un grup polític determinat, els interessos d’un grup concret, la filosofia que un segueix en la seua vida, les conviccions religioses, etc… Però en tots els casos cal preguntar-se: per què s’actua així? Què mou i empeny a l’acció?

Recorde un fet concret que, en el seu dia, va provocar diverses reaccions i comentaris.

En una empresa d’Ontinyent (de la qual no diré el nom, per respecte), un grup de treballadores del magatzem sentien que s’havien vulnerat els seus drets laborals. I es van declarar en vaga. Es van tancar al magatzem en les pròpies instal·lacions de l’empresa. Al tercer dia de la tancada, la vaga es va declarar il·legal. Així ho declarava aleshores la legislació vigent. I ja no se’ls va permetre de reunir-se a l’empresa. Elles van acudir de seguida al sindicat per reunir-se allà. Però ‘com que era una vaga il·legal’, tampoc se’ls va permetre la reunió. I, finalment, van acudir a la parròquia de la qual jo era rector on se’ls va facilitar un local per poder reunir-se per parlar dels seus problemes laborals i planificar les possibles accions a realitzar.

Puc assegurar (ho vaig viure personalment) que la reacció va ser immediata i l’escàndol majúscul. Des de l’ambient empresarial, els diversos estaments oficials, fins i tot entre el clergat local, es va parlar d’escàndol, de postura inconvenient, que allò no estava bé. Es deia: ‘És un abús. On s’ha vist una cosa semblant? Un grup d’obreres reunides en una parròquia per parlar de problemes laborals. Això no és missió de l’Església.’ I se’ns va acusar de tot.

Nosaltres vam haver de donar explicacions a diferents nivells i en nombroses ocasions. El nostre raonament era el següent:

No hem fet res estrany. És només el que havíem de fer i el que hem fet a plena consciència. Com a cristians, ajudem les persones en allò que necessiten. Sobretot en aquest cas en allò que diu de la relació amb un dels drets humans fonamentals com és el de poder reunir-se per parlar dels seus problemes i necessitats. I que una acció siga il·legal, o fins i tot perillosa, no ens pot impedir de fer-la.

Que l’Església facilite i lliure menjar, vestits, medecines, etc… no està mal vist; és més, sempre és digne d’elogi. Però que l’Església facilite locals per parlar de problemes laborals, això ja no estava bé (estava prohibit per la llei en aquell moment). No oblidem que poder reunir-se és un dels drets fonamentals de la persona, tant com poder menjar, vestir-se, o tenir accés a medecines.

Tinguem en compte que Jesús, quan ens va deixar com a fonamental el precepte de la caritat, no va dir mai que féssem caritat quan ens resulte senzill i fàcil, quan no siga perillós. Va dir simplement: ‘Feu caritat, ajudeu al proïsme… Sempre! Encara que us resulte incòmode o perillós.’

I lògicament, davant d’aquests arguments, la gent no tenia més remei que acceptar la nostra postura i callar.

Perquè s’entenga millor aquesta idea, afegesc una cosa molt personal. (Igual que abans, per respecte a les persones, evitaré dir noms concrets. Per aquest motiu, el valor del testimoni és el que se li vulguen donar a les meues paraules).

Des de la meua situació com a responsable al capdavant d’una parròquia a Ontinyent, hem ajudat en nombroses ocasions a totes aquelles persones que necessitaven una mica de nosaltres. Mai mirem de quin tipus de persones es tractava. Ajudes de tota mena: legals o fregant la il·legalitat, a persones o grups dins o fora de la llei, els quals necessitaven alguna cosa. Crec sincerament que no vam fer distinció de persones o grups. Necessitaven alguna cosa de mi o de la parròquia i, si estava a les nostres mans, ho facilitàvem. En moltes ocasions es tractava de coses materials (roba, aliments, medecines, etc…); ajudes en general facilitades per particulars o per Caritas parroquial. En altres ocasions van ser coses no materials, com ara fer gestions diverses, facilitar locals perquè la gent es poguera reunir, col·laborar en diverses reivindicacions cíviques o laborals, problemes d’urbanisme, etc…

En aquest estat de coses, un bon dia vénen a mi tres persones, dirigents d’un grup polític (eren altres temps) i em proposen afiliar-me al seu partit (clandestí en aquella època). I la raó que addueixen és molt clara: ‘Tu –diuen– ens has ajudat en diverses ocasions. Per què no t’afilies amb nosaltres?’. Vaig quedar meravellat de la seua proposta. I la meua resposta va ser molt clara. ‘No. No heu entès res de les motivacions que jo tinc per actuar d’aquesta manera. No em mouen ni ideologies polítiques, ni sindicals, tampoc cap partit polític, ni interessos de grup. L’únic que em mou sempre és el voler ser fidel a l’Evangeli, els interessos de les persones, el treballar en favor dels drets humans. Com a cristià faig tot el que faig. I procuraré seguir fent-ho, sense necessitat d’afiliar-me a cap grup’. Crec que els meus interlocutors van comprendre les meues raons. I així va acabar la cosa.

The post Raons per a l’acció appeared first on VilaWeb.

La història del COR era la història d’una derrota anunciada per als ciutadans. Abans o després, havíem de perdre. Per molt que ens diguen que guanyem tant-i-més-quant. Hi va haver un temps en què els polítics de l’Ajuntament d’Ontinyent, tots a una, es van fer forts contra el COR. Van dir que no. I van plantejar una série de querelles, processos judicials, reclamacions ciutadanes, contenciosos administratius, negativa a cedir el padró d’habitants, manifestacions… És a dir, qualsevol polític tenia clar que el COR no ens interessava i no era de profit per Ontinyent.

Però com són les coses! Ha bastant un canvi en la presidència de la Diputació de València, d’un membre del PP a un del PSOE, d’un home que es deia Rus a un altre que es diu Rodríguez, perquè l’ajuntament haja canviat de parèixer. Encara que els ciutadans isquem escaldats econòmicament.

Què ha canviat en el COR? Crec que res. En compte de gestionar-nos els residus una empresa xicoteta i que ho fa excel·lentment, ara ho farà una filial d’una multinacional. En lloc de cobrar-nos una quantitat X, ara serà una quantitat X més xorrà. En el cas de les segones residències, la quantitat X es duplica, amb la qual cosa la xorrà passa a l’atracament. En el cas de l’ecoparc, hem perdut la tutela i a més a més seguirem pagant-lo els veïns. En compte de tenir el poder de decisió nosaltres, ara ens imposaran la decisió que vulguen. Des de finals de maig de 2017, són del COR aprovat pels 14 regidors socialistes i un de C’s de l’Ajuntament d’Ontinyent. Socialistes? Bé, així és diuen. Però no passa res. I no passa res. Som així d’abnegats. O d’imbècils.

En tot aquest procés canviant, s’ha explicat als ciutadans el canvi de criteri de l’ajuntament, màxim tenint en compte que el president de la Diputació és ontinyentí? No. Que va! Tan amant com és d’eixir en els mitjans per inaugurar una rajola, i ara no ix. Evidentment perquè desdir-se es complicat i perquè vendre una cosa nociva per al poble no és fàcil. Ha passat de puntelletes, sense fer soroll. I tots els mitjans de comunicació han estat en el seu paper: vendre’s al poder. Així anem vivint i ens trobem en el tercer any triomfal. Amb amics així, p’a què volem enemics?

The post ‘P’a’ què volem enemics? appeared first on VilaWeb.

El mèrit del Centre de Salut del Barranquet és, en primer ordre, del regidor de Sanitat d’aleshores, Ricardo García, i en segon terme, de l’Associació de Veïns el Llombo. Vam reivindicar el que no està escrit perquè feren un centre de salut al barri. La demanda va tindre la immillorable acollida del regidor, qui va actuar i es va moure de manera molt eficient per finalment fer realitat el somni. Ara, passat el temps, es veu l’encert de la mesura. Unes 80.000 visites a l’any per tots els conceptes donen fe de la realitat afortunada i que evita molts desplaçaments, una bona part dels quals a gent amb mobilitat reduïda.

Aleshores –parlem de al voltant de 1993– l’Associació de Veïns el Llombo era acabada d’arribar al món veïnal. I el socialista Ricardo García fou, a més a més, el primer regidor de Participació Ciutadana. Ell sap bé de les nostres reivindicacions fetes amb rigor però desafortunades en ocasions en la forma, allò que hui en dia diríem que no eren políticament correctes. Malgrat això, García va entendre sempre que una cosa era el càrrec i una altra la persona. Tot i posar-lo de volta i mitja moltes vegades, amb el Ricardo García persona vam mantenir una relació cordial –fins i tot es podria dir que molt cordial– i que segueix en l’actualitat.

Totalment el contrari que a hores d’ara. Qualsevol crítica a qualsevol membre de l’equip de govern se l’agafen com un insult personal i actuen tots corporativament en defensa del company pressumptament agredit. No saben discernir el càrrec de la persona. I així els va, fent bilis. No saben que som ciutadans i que volem el millor per Ontinyent, com a mínim, tant com ells.

En aquest ordre de coses, la reunió que vam mantenir a començament de juliol amb membres de l’equip de govern va ser decebedora. Sí, perquè van demostrar que els molesten els veïns. D’altra manera, no s’entén la negativa a donar informació pública d’un membre de l’equip; no s’entén que davant l’oferiment dels Banys de Don Lisardo, la petició que vam fer en la reunió que es pronunciaren, que digueren o sí, o no, o condicional, i malgrat la insistència, no digueren absolutament res, quedant tots callats; i no s’entén que front a la petició del Llombo que compraren la casa de Mompó per oferir-la a la Conselleria de Justícia es despenjaren amb un ‘innegociable total’ perquè la conselleria diu que no i si insistim no faran res. Amb ‘polítics’ així és impensable que el projecte s’haguera pogut reconduir i acabar fent-se el Centre de Salut del Barranquet.

Volíem titular aquest editorial ‘Maneres de governar’, però no hem pogut. En compte de ‘governar’ hem posat ‘actuar’. No és un canvi casual. Perquè l’actual equip de govern no governa. Únicament està a totes per eixir en els mitjans de comunicació i fer-se fotografies en una campanya propagandística permanent. Però això no és regentar el poble. Per molt que tapen amb publicitat les seues infinites carències com a polítics.

The post Maneres d’actuar appeared first on VilaWeb.

A l’hora de repartir mèrits, no sembla que tots hagen tingut el mateix grau d’implicació o, com a mínim, d’encert. Hem de descobrir-nos davant el rector de la Universitat de València, Esteban Morcillo Sánchez, qui en una època de fortes retallades ha aconseguit per Ontinyent ser seu universitària. Perquè, recordem, que durant el període de l’anterior rector, en el pas del canvi de model educatiu quan es va passar de ser estudis de llicenciatura a estudis de grau, l’extensió universitària d’Ontinyent va estar a punt de tancar-se.

No solament no s’ha tancat, sinó que l’impuls que ha agafat en els darrers anys ha estat fortíssim. S’ha implantat la Universitat de Majors, Unimajors (2012); s’ha construït un nou aulari que ha costat prop de tres milions d’euros, cosa que ha permés d’unificar l’alumnat en un únic edifici (2015); s’ha implantat la carrera de Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport (2015), està previst el grau d’Infermeria (2017); així com una inversió de 800.000 euros per a remodelar, fent-lo més pràctic, l’espai de l’edifici del Lluís Vives per dins. I, cal suposar, que per al 2018, pot vindre una altra titulació.

El mèrit de tot açò que reflectim és de l’equip que encapçala el rector Esteban Morcillo al front de la Universitat de València de 2010 fins el 2018. L’Ajuntament d’Ontinyent ja pot anar preparant-li un reconeixement com cal per al 2018, una vegada haja complit el seu mandat. Morcillo ha fet per Ontinyent més que el més famós fill del poble.

Com diem, el mèrit cal repartir-lo entre les altres institucions esmentades més amunt. Però no tenim clar que siga per a tots igual. Perquè el 17 d’abril de 2012, en una reunió celebrada al Llombo, vam demanar a l’alcalde Jorge Rodríguez que l’Ajuntament comprara les dos cases que queden a l’avinguda del Comte de Torrefiel perquè tot el nucli d’habitatges siga territori universitari. L’alcalde ens va contestar que per a la Universitat, el que fera falta. I, finalment, en els pressupostos per al 2017, apareix una partida de 200.000 euros per a la compra que reclamàvem. Desconeixem si hi ha hagut problemes majúsculs, però cinc anys en una cosa on la Universitat ha ant a totes en aquest període, ens sembla excessiu. Ens pareix que han dut velocitats diferents. En aquest context, ja diem, i demanem, que l’antic magatzem d’obres que l’Ajuntament el recompre per tindre terrenys disponibles per al campus universitari. I una última cosa. Que es canvie el nom del carrer d’Echegaray, un nom d’escasses, o nul·les, arrels a Ontinyent. La via deu dir-se –popularment i oficialitzada– carrer de la Universitat.

The post Pas a la Universitat appeared first on VilaWeb.

La ronda de circumval·lació i el pont del Salt del Bou d’Ontinyent es van fer fa dues dècades en temps de l’alcaldia del socialista Vicente Requena. Recordem que abans de fer-se, en els primers anys 90, es va plantejar que la ronda anara més separada del poble, més pròxima a la via del ferrocarril i la serra del Torrater. Però la idea va xocar amb dos inconvenients que es van convertir en imponderables. Un, les casetes amb un sobrecost en l’expropiació; i dos, havia de passar per on tenien terrenys –i cases, o mansions– gent important del món empresarial i del món aristocràtic. Així, la ronda es va fer pròxima al poble, quasi es pot dir que adossada al nucli urbà. D’aquesta manera és com els enllaços amb Ontinyent (Mesta, Daniel Gil i Comte de Torrefiel) van ser un pegat majúscul tots tres. Perquè els tècnics no podien fer cap altra cosa per la manca d’espai físic. Solament la rotonda d’on estan els bombers i la rotonda del Salt del Bou a Sant Rafael (a un extrem i l’altre de la ronda, precisament, en l’entrada est i oest) són uns enllaços com cal. En tots els altres casos són deficients, abonats al caos de la lògica i d’improbable solució.

Des del primer dia, des del 1997, l’Associació de Veïns El Llombo porta reclamant una entrada digna al nucli antic del poble i al barri del Llombo. Però quina entrada digna es pot fer, si d’origen estava mal dissenyada la ronda? Així, en un primer moment, l’Ajuntament s’hi va oposar, la Generalitat Valenciana s’hi va oposar, i solament ha sigut després de molts anys de reclamar-la quan els polítics d’un i altre estament han comprés l’argument i ens han donat la raó. Perquè la tenim. Perquè l’entrada a Torrefiel no és digna.

Ara, qualsevol solució que se li aplique tindrà una série de condicionants negatius. Encertar-la no és gens fàcil. La Generalitat ha dissenyat una rotonda annexa a la ronda de circumval·lació (a la que li han posat de nom ‘rotonda satèl·lit’) que dubten molt que puga ser eficaç i útil, raó per la qual es fa. Perquè una rotonda on els que vinguen de Bocairent no puguen entrar a l’avinguda del Comte de Torrefiel és un pegat evident. I una rotonda on els que isquen del nucli urbà se n’hagen d’anar a una altra rotonda (la de dalt del poliesportiu: és a dir, com ara) per agafar la ruta en direcció a Albaida és un pegat. Una rotonda annexa a la ronda que no fa el paper per al qual està destinada i costa un milió d’euros és un pegat monumental. Però també seria un pegat canalitzar el trànsit rodat per l’avinguda quan no té les dimensions adients i seria multiplicar la (teòrica) circulació al poble.

Estem doncs en el punt de partida. Mal si no es fa, mal si es fa una rotonda com cal, i pitjor si es fa la rotonda annexa a la ronda. El mal ve d’un començament on les coses es van fer de la pitjor manera possible. L’anomalia és Ontinyent (com a mostra, el primer paràgraf d’aquest editorial), un poble que en compte d’evolucionar sembla sovint que es moga cap a la involució.

Així les coses, una de les poques alternatives passa, inexorablement, per desenvolupar la segona fase del carrer de les Monges Carmelites, fins enllaçar-la amb la ronda de circumval·lació. Aleshores sí seria un bona solució al transit rodat. Però per a fer eixa faena, no hi ha ganes ni temps.

The post Ontinyent com a anomalia appeared first on VilaWeb.

La premsa groga o sensacionalista, doncs, viu bons temps a hores d’ara i, el que és el mateix, els ciutadans tenim una mala, infame, premsa. És contradictori. En l’era de la comunicació, és quan més costa d’esbrinar la veritat. En realitat, des de que es va inventar el concepte de premsa groga, allà a finals del segle XIX, no ha parat de créixer. Recordem que van ser els propietaris dels periòdics nord-americans, New York World, de Joseph Pulitzer, i el New York Journal, de William Randolph Hearst qui es van inventar la mentida disfressada i que el descobriment va fer que els dos hagen passat a la història, i no precisament pels morts que tenen sobre el seu invent i les seues consciències quan estaven en vida, sinó com a visionaris de la premsa. Pulitzer dóna nom al premi més important dels EUA, en què es premia l’excel·lència (???) periodística. Hearst, per la seua banda, ha passat a la història més per fixar-se en ell Orson Welles i una de les seues obres mestres: Ciudadano Kane, pel·lícula que traça la biografia d’aquest poc respectable personatge. El film, hi ha crític que el considera la millor pel·lícula de la Història de la cinematografia.

Entre un i altre, i les ganes de bel·ligerància, van fer que els EUA declararen la guerra a Espanya per la possessió de Cuba. Es van valdre d’una gran mentida, la tragèdia del Maine, cuirassat que va volar pels aires i van culpar sense proves als espanyols. I encara que els governants americans no tenien ganes de gresca amb Espanya, la posició de la premsa groga i la intransigència espanyola, va fer que 1898 fóra l’any del gran desastre.

Però no solament foren els dos rotatius nord-americans que es va deixar portar pel sensacionalisme. Segons va recollir fa una vintena d’anys, en uns deliciosos articles que escrivia Luís Carandell, els altres nous adalils de la premsa groga que van aparèixer de seguida foren els periòdics espanyols. Van ser aquewsts que van donar continuïtat a la premsa groga. El Blanco y Negro, va arribar a escriure aquests versos: ‘Es injusto con los cerdos / a los yanquis comparar / porque el cerdo es provechoso / y el yanqui perjudicial’, o l’editorial que parlava en referència als espanyols ‘de un par de huevos como la copa de un pino’. La premsa espanyola va atiar el foc per anar a la guerra. ‘¡Guerra, guerra, guerra!’ al temps que els americans són ‘un pueblo de avaros y soeces negociantes’ davant els espanyols –recordem: els dels parell d’ous com la copa d’un pi– que ‘buscando entre las filas del ejército el brazo fuerte que ha de salvarnos’. Els diaris, majoritàriament, volien anar a la guerra per mullar-los les orelles als americans: El Imparcial, El Liberal, Heraldo de Madrid, El Siglo Futuro, El País, El Progreso, El Correo Español,… Va hi haver una tíbia excepció i una excepció entre els gran diaris. El que tenia més dubtes entre la premsa de Madrid era La Correspondencia de España, que no ho acabava de veure clar i li semblava que els altres diaris estaven deixant-se dur per l’algaravia i un optimisme desenfrenat, encara que, tot s’ha de dir, va donar cabuda també en les seues pàgines als més fervorosos partidaris de la guerra. L’excepció total va vindre de Catalunya, amb el Diario de Barcelona, que va ser la veu capdavantera que clama en el desert sobre els efectes negatius que tindria un conflicte armat. Com és normal, i davant la testosterona, al seny català ningú li va fer cas.

I quin va ser l’estament que més èmfasi va posar en les ganes de barallar-se i d’anar a la guerra contra els Estats Units d’Amèrica encara que siga eixir-se’n del tema d’aquest article? No s’ho imaginen? Doncs és bastant fàcil. Els toreros. En les corregudes de bous era on més es veia el patrioterisme espanyol. Així, els matadors en els brindis demanaven que la recaptació es destinara a la compra de dinamita per fer saltar pels aires a ‘ese país de aventureros’ o ‘por que no quede un yanqui en todo el universo’. El torero cordovès Rafael Guerra, conegut com Guerrita o El Guerra –amb un cognom i dos malnoms molt apropiats– es va deixar portar per l’eufòria i va dir en un brindis ‘yo no quisiera otra cosa, sinó que se volviera yanqui el toro que voy a matar’. Amb un parell…

Ara, cent vint anys després estem igual. Catalunya vol deslliurar-se d’Espanya. Vol la independència. El govern espanyol, de Madrid, ha optat per la inanició i per la Llei que fan ells com a armes fonamentals per desactivar el procés. Front al govern espanyol, hi ha una premsa espanyola que no ha aprés res en més d’un segle. A hores d’ara, tots els mitjans importants són de dretes (El País, El Mundo, ABC i La Razón) i tots ells atien el foc contra els catalans i en defensa de la mà dura. Una vegada més, en lloc del sentit comú, s’imposa el cervell ple de testosterona. Premsa groga, groga.

The post Premsa groga, groga appeared first on VilaWeb.

Ja fa més de deu anys que convivim amb les xarxes socials. L’evolució en aquest camp és contínua, i poc té a veure l’ús que li donàvem al principi de la seua existència, amb el que ara li donem.

Encara que Facebook, YouTube i Whatsapp s’enduen la palma, durant tots aquests anys han anat brollant més i més plataformes 2.0 basades en diversos formats: microblogging, imatges, vídeos, etc. Tots amb un element comú: la interacció entre els usuaris.

I és que eixa és bàsicament la filosofia 2.0, la de posar en contacte els milions d’usuaris d’una xarxa. I per a què?, es pregunten alguns. Hi ha gent que ho té prou clar, i diu que utilitza el Facebook per a saber què fa el seu ex; altres diuen que per a tafanejar els perfils del veïns; n’hi ha que la usen per a posar fotos amb els seus amics, però amb noms falsos als perfils, per tal de no ser ‘espiats’.

En qualsevol cas, la realitat és molt distinta, ja que les xarxes socials estan concebudes i dissenyades, únicament i exclusivament, amb el prosaic objectiu de vendre. I és completament lícit, ja que és un model de negoci que a més funciona molt bé i que cada dia està més instaurat i assentat a la economia mundial.

No obstant això, hi ha molta gent que dedica diverses hores de la setmana a consultar els seus murs i els de les seus amistats, i a fer valoracions de tota mena del contingut que visualitzen. És en aquest entorn on es produeixen, en algunes ocasions, situacions que si bé veiem ja com a normals a les xarxes, seria bastant estrany de veure a peu de carrer.

Per a posar-se en situació: una persona penja una foto seua al seu poble, amb el campanar de fons, un cel blau impecable, i el seu millor somriure (probablement el millor després de fer la tria d’entre les 35 preses que ha necessitat per a trobar la que el satisfà) i algun peu de foto senzill i directe del tipus ‘gaudint’. Al cap d’uns minuts, i en funció del nivell de popularitat del subjecte en qüestió, comencen a succeir-se els diferents comentaris. Poden ser de molts tipus, des dels menys elaborats i originals, a l’estil de ‘guapo!’, seguit de diverses emoticones, fins als típics comentaris d’amics que fa temps que no es veuen: ‘Ei, hem de quedar prompte!’.

Entre tots aquests, potser que aparega algun comentari dels anomenats haters, que probablement quasi ni coneix al personatge en qüestió, que diu alguna cosa així: ‘la reforma que van fer en eixe campanar és una autèntica merda. No han respectat els orígens i a més s’hi ha invertit una barbaritat. Els del teu poble no tenen ni puta idea’. I es queda més ample que llarg.

Aquestes coses sovintegen més que no ens pensem. Qualsevol que tinga algun compte a les xarxes ho sap. I eixe és el problema, que ens acostumem que açò siga normal. Més d’una vegada hem tingut notícies sobre alguna gresca a Twitter, perquè el famós de torn solta alguna barbaritat sobre alguna altra persona, probablement en algun moment d’ira i sense pensar-s’ho dues vegades. És probablement un dels problemes d’aquest tipus de comunitats virtuals: la immediatesa.

Experts en sociologia parlen de l’absència d’un patró social acceptat per a aquests tipus d’entorns. Si nosaltres anem pel carrer i ens creuem amb algú que no coneixem, no es pararia i ens diria: ‘Quina caçadora més lletja portes. Qui te l’haja regalada et deu voler poc’. Almenys seria poc probable que això passara. Però a Facebook o Twitter sí que tenen cabuda estes reaccions absurdes i desagradables. Alguns s’amaguen en l’anonimat, i altres senzillament es veuen desproveïts de vergonya pel fet de no tindre un contacte visual i personal amb el seu interlocutor. Però això no ho justifica.

Les regles o convencions socials a les xarxes haurien de ser, sota el meu punt de vista, les mateixes que en el ‘món rea’”. I pose aquesta expressió entre cometes, perquè les xarxes són igualment el mon real, encara que molts no ho vegen així. Hi conviuen persones reals amb pensaments reals, i s’hi interactua de forma real, i és per això que l’educació i el respecte han de ser el mateix.

Un altre factor és el de la comunicació escrita, on pareix que estem més armats de raó, i ens podem encoratjar amb més facilitat. Tots hem escrit alguna volta eixe e-mail a alguna persona amb la qual hem tingut algun tipus de discussió, i amb el que ens quedem molt a gust. Però després d’escriure’l i llegir-lo, hem de contar fins a deu i pensar si eixes paraules mateixes les diríem cara a cara. La majoria de vegades no serà així, i si som sensats no l’enviem. És una prova més de com de fàcil pot ser criticar des de l’altre costat de la pantalla.

En resum, i sense ànim de solucionar res, el problema sembla residir en el concepte que té la societat de les xarxes socials, on cada vegada menys són llocs de discussió entre anònims, com els antics fòrums que van ser desbancats precisament per aquestes xarxes. Actualment estan molt més regulats, més controlats, i pretenen ser llocs segurs d’interacció. Llocs on, com ja hem vist, pensats i dissenyats per poder vendre productes i serveis de forma més directa, personalitzada i adequada a cada perfil. Ens agrade o no.

The post Xarxes socials i ètica appeared first on VilaWeb.

Uns, els més afortunats, ho han aprofitat per fer una escapada fora del nostre país, potser un viatge de plaer o per veure el fill que ha hagut d’exiliar-se en busca de feina o per estudis; uns altres per anar-se’n a passar uns dies a la platja o a un indret de muntanya. I sempre ens en quedem un tant per cent molt elevat, ací a casa, fent alguna que altra escapadeta a la caseta, en companyia dels amics, o visitant algun lloc prop de la nostra zona de residència, i com no, sempre amb els amics prop per fer la característica paella o torrada.

Doncs bé, aquest any vam fer una eixida molt prop d’ací, a l’encantador i meravellós poble de Bocairent. Tot el que vos dic ara va passar Divendres Sant. El grup que anàvem ens vam quedar bocabadats, veient la quantitat de gent que trepitjava els carrers de Bocairent i concretament la part vella. El moviment era impressionat. Els bars i terrasses plenes i les tendes de gom a gom, I tots sabem el significat d’açò. Parlem d’un poble amb un cens de 4.288 habitant, i l’Oficina d’Informació i Turisme va atendre 4.972 persones amb un increment del 2,26% respecte de l’any 2016.

Aquesta imatge em va donar què pensar. Com és possible la capacitat d’atracció d’un poble com molts altres que la seua única manera de viure en el segle XX era exclusivament tèxtil i que hui en dia ha tingut o ha sabut després de la crisi industrial reconvertir-se?

La resposta és molt fàcil: els bocairentins han sabut pujar al carro de la transformació, han sabut vendre (de manera metafòrica) el seu patrimoni durant molts anys, donant-se a conèixer per tot arreu. I ara reben tot allò que com a poble treballador i lluitador (i com no, també fester), han decidit tirar endavant, i no s’han quedat en la nostàlgia del poble que era en l’esplendorosa època fabril industrial.

Per això, com a ontinyentí en fa una mica d’enveja sana la seua recuperació i adaptació als nous temps.

Cosa que nosaltres no hem sabut superar i ens hem adormit en els llorers enyorant el gran poble que era i la gran riquesa productora que teníem en el sector tèxtil, capdavanter en la nostra Vall Blanca.

Dic açò, perquè nosaltres tenim un gran patrimoni, i no s’ha sabut vendre ni potenciar; encara pitjor, a coses que fins ara funcionaven com a senyera del nostre patrimoni, no se li té la cura que li pertoca.

Exemple del que dic és la lamentable imatge que va donar aquestes pasqües el nostre envejat Pou Clar, tant per la quantitat de fem, com per l’aspecte que tenien els tolls, plens de canyes després de més de quatre mesos de les pluges torrencials.

O sinó, la imatge que tenen els arcs del pont Vell, l’embús de canyes i la passarel·la de fusta que segurament procedeix del molí Filaner per l’arrossegament de l’aigua. I torne a dir, després de més de 120 dies del temporal.

Ho sent com a ciutadà del nostre poble Ontinyent, veure que pet tal de fer coses thàgem d’exigir als nostres governants actuacions, quan realment davant d’aquests contratemps, ells havien de ser els primers a actuar i no esperar que col·lectius demanaren o exigiren comportaments dintre de la racionalitat, si no volem que passe com ha passat en el nostre nucli antic, que entre uns i altres, el deteriorament és imparable.

Si us adoneu, només haguera demanat que per aquestes pasqües la imatge del nostre Pou Clar no s’haguera deteriorat tant, i per a això simplement bastava una neteja i més endavant fer les actuacions pertinents. I d’igual manera en els arcs del pont Vell.

Espere que s’actue com més prompte millor i que açò ens done una lliçó.

The post Les comparacions no són mai bones appeared first on VilaWeb.

La nit de Nadal, els usuaris de l’últim tren Xàtiva-Alcoi van passar la nit viatjant en autobús a les seues destinacions perquè el tren s’havia trencat. Lamentablement, no va ser un fet aïllat, sinó molt freqüent. Els trens del trajecte s’avarien molt sovint i van, infinitat de vegades, amb un considerable retard.

La raó d’aquesta anomalia és ben simple. La ministra de Foment entre 2011 i 2016, Ana Pastor, i l’actual, Íñigo de la Serna, incompleixen constantment l’acord de 2008 de dotar amb 16 milions d’euros la millora de la línia… en els quatre anys següents, és a dir, fins a 2012. Estem en 2017 i seguim sense veure com s’inverteix un euro en la línia Alcoi-Xàtiva. Però no és solament això, és que, a més a més, la partida de manteniment dels trens i de la via l’han disminuïda fins al quasi no-res, com ha passat en tants ferrocarrils convencionals per desviar els recursos a l’AVE. Així tenim que les rodalies València-Gandia i València-Xàtiva han empitjorat moltíssim en els darrers temps, i els trens de mitjana distància i llarga distància, han normalitzat anar amb retard. I si a vostè se li ocorre de pagar amb targeta un viatge València-Ontinyent, per exemple, després veurà que l’ingrés no s’ha fet en aquest tren regional, sinó en l’AVE!!!

Els polítics Pastor, primer, i de la Serna, ara, estan enganyant la ciutadania. No és de rebut que l’AVE s’emporte totes les despeses i tots els ingressos i que la resta, tota la resta, i tots el ciutadans que transiten en tota la resta de trens –que són la immensa majoria– els deixen en uns trens vells, mal condicionats, amb les vies fetes pols, amb retard, i amb preus caríssims. Els hem dedicat la portada amb el títol de famosos dèspotes, quan no estaria de més dir-los, a banda de dèspotes, malefactors.

La resposta decebedora

Hi ha dos premisses en el comportament d’un polític que crida l’atenció i que no es pot deixar passar per alt. Un, dir una cosa en l’oposició i una altra de diferent en el poder. És una pràctica molt estesa. L’altra, tenint responsabilitats de govern, deixar sola la ciutadania, sense donar cap explicació ni resposta quan els veïns li demanen una contestació.

En aquestes dues premisses que diem, Jorge Rodríguez, president de la Diputació de València i alcalde d’Ontinyent, sap bé d’elles en el tema del fem. S’hi ha involucionat. Ha actuat d’amagat i ha fet tot el contrari del que va defensar quan la Diputació estava en mans del Partit Popular.

Per exemple, no ha respost les al·legacions presentades massivament per la ciutadania; ha cobrat, via executiva, els rebuts del COR retornats quan no era president de la Diputació; ha integrat Ontinyent en el Consorci; ha incrementat considerablement el rebut del fem en el cas de les segones residències, i bastant més del que ha pujat l’IPC en la resta; no ha donat cap resposta a la ubicació de la planta quan Ontinyent, per lògica per nombre de població, havia d’encapçalar totes les propostes: siga l’hospital o siga la planta de tractament de residus.

Així, Jorge Rodríguez, el polític omnipresent que ix en tots els mitjans de comunicació, a totes les hores i per tots els conceptes, qui té l’habilitat de no mullar-se, de no ser blanc ni negre, de no dir sí ni tampoc no, ha amagat el cap sota l’ala. Així pot pujar molt políticament. Però quin polític serà? Un que done resposta a les preguntes de la ciutadania i a les inquietuds de la gent? o un que s’amaga en haver-hi un problema? Malauradament ja sabem la resposta.

The post Famosos dèspotes / La resposta decebedora appeared first on VilaWeb.