El gat, molt trist, començà a caminar sense rumb. Però, de sobte, es detingué perquè escoltà uns gemecs i plors, i en buscar d’on provenien, veié una gallina ajupida a la vora del camí.

– Què et passa, gallina? –li preguntà.

– Què em passa? Doncs que el meu amo m’ha dit que ja no valc per a res. Com que ja no puc pondre ous, ja no em volen! –i tornà a esclatar en un fort plor.

– No plores més. Vine-te’n amb mi i buscarem fortuna junts!

La gallina s’animà en sentir el gat i tots dos van emprendre de nou el camí. Xarrant i xarrant com anaven, quasi no s’adonaren que un ase els tallava el pas. Estava gitat a terra i no es movia.

– Què et passa, ase? –li preguntaren.

– És que…, és que… vaig escoltar el meu amo dir-li al carnisser que ja no em guanye la palla que menge! I anava a vendre’m! I ara què faré?

La gallina i el gat no s’ho pensaren:

– Vine amb nosaltres! Els tres junts farem fortuna!

En posar-se a caminar, l’ase es contagià ben prompte de l’entusiasme dels seus companys. I anant anant, arribaren a prop d’un camp de blat, on, en escoltar bufits, rebufits i malediccions, es pararen a investigar. Un bou era l’origen de tant d’enrenou.

– Què et passa, bou? –li preguntaren.

– Què no ho veieu? –els respongué tot enfurismat. – Estic tan flac que més que un bou semble un gos perdiguer!  I el meu amo s’ha cansat de mantindre’m i em vol matar.

– Doncs, vine-te’n amb nosaltres! –li digueren alhora l’ase, la gallina i el gat. –Anem a fer fortuna. No necessitem els amos per a res!

La colla es posà en marxa entre promeses de futur i rialles. I quan ja estava començant a enfosquir, el gat, que encara tenia molt bona vista, els assenyalà un matoll.

– Juraria que l’he vist moure’s  –els digué.

S’acostaren i allí hi havia un ànec gris, lleig i amb poc plomatge, que gemegava i plorava.

– Què et passa, ànec? –preguntaren.

– Ai, ai, ai! Brou volien fer de mi! Tota la vida amb els meus amos i ara anaven a trossejar-me per a posar-me al perol!  –els digué visiblement abatut.

– No et preocupes més! –li digué el gat. –Vine amb nosaltres i farem fortuna junts!

I així és com un gat, una gallina, un ase, un bou i un ànec, caminant, trotant i, de tant en tant, mig volant, arribaren dalt d’una muntanya. Des d’allí veieren llum, i decidiren acostar-se. Podria ser un bon lloc on passar la nit.

En apropar-se, veieren moviment. Gairebé al moment s’adonaren que es tractava d’uns lladres, que estaven a punt d’anar-se’n a fer una de les seues malifetes. Els animals aprofitaren que els lladres se n’havien anat per entrar a la casa. Allí dins, a més d’un munt de sacs d’or i molts altres tresors, hi havia un grapat de menjar a taula, senyal que no tardarien molt a tornar.

– Amics  –els cridà el gat– crec que esta és la nostra. Si fem el que estic pensant… esta nit serem rics!

Els explicà el pla als seus companys.

– Tu, gallina, posa’t dalt la porta i quan l’òbriguen et tires al damunt. Vosaltres dos, bou i ase, aneu a la quadra i quan entren els pegueu coces i colps fins deixar-los baldats. Tu, ànec, a la cuina, i quan vagen allí els persegueixes a becarrades. I jo, m’amagaré en les cendres i, quan s’arrimen, els arraparé la cara.

I dit i fet. Quan els lladres van tornar a casa, en obrir la porta, la gallina els va caure al damunt i, en fugir-ne espantats, de la cendra de la xemeneia, isqué el gat i els arrapà la cara. Corregueren cap a la cuina i allí els espera l’ànec, que els inflà el cul a becarradades. Intentant salvar-se dels seus atacants van anar a la quadra. L’ase i el bou, que els esperaven preparats, començaren a pegar coces i puntades fins que ja no pogueren més.

Els lladres, espantats, van eixir de la casa cridant.

– Esta casa està endimoniada! Fugim! Anem-nos-en d’ací!

I els animals es van quedar ben farts i ben rics.

I conte contat, ja s’ha acabat, i el que no alce el cul, es quedarà apegat!
Lucia Arenas

Revista Pebrella IES Manuel Sanchis Guarner de Castelló de Rugat

The post Rondalles de la Vall i del vell – El gat polit appeared first on VilaWeb.

En què treballaven els teus pares?
Els meus pares vénen per part paterna d’una família de mitgers del mas de Penalba, a Terrateig. Mon pare va treballar de jove als magatzems de taronja a la Safor, i a l’hivern i a partir dels trenta anys, es va guanyar la vida fent marges de pedra seca (margenador).
Ma mare ve d’una família de llauradors i no ha anat mai a jornal. Això no obstant, ajudava en la verema, la recollida de les olives i a casa tenia molts oficis: cuinera, netejadora, criadora, modista, carnissera durant la matança del porc, pastissera, bugadera…

Quins records tens de menut?
Tinc molts records de quan era menut, però només us explicaré algunes sensacions que encara note al meu cor. Les olors del camp quan plante em recorden els moments passats amb el meu avi Casimir quan em portava a l’horta.
M’esborrone quan olore la caldera d’escaldar bullint i recorde quan tenia quinze anys i escaldàvem a casa.
La primera volta que li vaig fer un bes a una xica i vaig passar la nit pensant i recordant la seua cara…

Què et va fer estudiar la carrera de mestre?
Jo no pensava estudiar, però el mestre li va dir a mon pare que jo valia i vaig anar a fer el batxillerat a Albaida. Quan vaig haver de decidir quina carrera triava vaig dubtar entre perit agrícola o mestre.

Què és el que més t’agradava de la professió?
El que més m’agrada de ser mestre és poder conviure amb els alumnes i ensenyar-l’os coses que els puguen ajudar a ser bones persones i a lluitar per a aconseguir un món més just amb menys privilegiats.

Tornaries a ser mestre?
Sí, tornaria a ser mestre. M’ho he passat molt bé, he donat tot el que he pogut i sabut i he rebut dels alumnes tant o més del que he donat.

Com et vas interessar per la gastronomia?
L’afecció a la gastronomia em ve de quan ajudava ma mare a fer pastissos a festes o de quan guisava al pis d’estudiants a València. Després, de manera natural s’anà eixamplant. A casa guise jo.
Amb altres amics vam fundar l’associació gastronòmica Foc i Cassola per a la conservació i difusió de la nostra cuina. També he fet ràdio, he publicat a la revista Crònica. Ara faig un programa de ràdio a la xarxa (Ràdio Aktiva) que es diu “Del camp a la taula”. Acabem de publicar el llibre “Herbes mengívoles” per a difondre l’ús de les herbes silvestres; els nostres avis en sabien un muntó, d’això.

Què t’agrada més: menjar, cuinar o escriure?
M’agrada cuinar! M’agrada menjar, encara que tinc limitats els greixos, les carns i la farina per la diabetis. M’agrada escriure. Ara estem escrivint entre tots els voluntaris un llibre a Terrateig. Cada pàgina tindrà una fotografia sobre què hi ha fotografiat.

Per què que cada vegada estem més allunyats de la nostra vella cuina casolana?
Cada vegada, desgraciadament, es guisa menys a casa… És una llàstima perquè guisar pot arribar a ser divertit. Per altra banda, és bo que la dona també puga treballar. Allò ideal seria que treballaren els dos (però només cinc o sis hores), també guisar els dos. De retruc n’hi hauria feina per a tots, i tots podríem, en este aspecte, ser feliços.

Què opines d’haver d’anar a un restaurant per a menjar un plat d’arrós caldós? I que et cobren 30 euros per este plat?
Cobrar trenta euros per un plat d’arròs és una animalada. Normalment no ens ho cobraran. També és veritat que hi pot haver plats que costen això, però hem de saber si la feina i els ingredients responen a eixe preu.
L’alta cuina ben feta i sense engany té una raó de ser. Són plats amb molt de treball i ingredients frescs. Estalviar per a menjar-nos un dinar de setanta o vuitanta euros és una cosa que podríem fer a la llarga… és com vestir-se de gala per a anar a un concert.
Si les diferències socials foren més curtes seria fantàstic que tots poguérem anar a dinar un d’eixos menús especials una volta a l’any o cada dos anys.
També en el món de la cuina hi ha espavilats que fan pagar el que no val, però a la nostra comarca hi ha, en general, bona cuina a preus raonables.

Què hi deu haver darrere la cuina avantguardista que s’anomena de menú llarg i estret?
El menú degustació és llarg i estret… tastes moltes coses, té molta feina i educa els sentits. Evidentment, el preu també ha de ser educatiu i no restrictiu.

En què estàs treballant ara?
Ara, com que tinc temps, estic ocupat a ajudar en un cicle d’agroecologia i joves agricultors a trobar-se i intercanviar coneixements. També estem en l’Associació de Veïns del meu barri (el Llombo) fent un documental sobre l’emigració de la Vall d’Albaida a l’Argentina a partir de 1910.
Plante llegums i hortalisses, pode bresquilleres… Estem restaurant un riurau a Terrateig per a fer un lloc on es puguen aprendre oficis del passat (embogador, margenador, etc).
L’any que ve, un amic i jo, començarem una tasca que consisteix a filmar converses amb persones majors perquè la seua saviesa perdure en el temps.

Gràcies. Casimir!

Consell de redacció

Revista Pebrella IES Manuel Sanchis Guarner de Castelló de Rugat

The post Entrevista a Casimir Romero appeared first on VilaWeb.

Normalment ens trobem amb samarretes dels nostres cantants predilectes, d’eixe grup de heavy metal  que tant ens agrada o d’algun personatge d’una pel·lícula o sèrie que ha sorgit d’un meravellós llibre al qual algú li ha donat una oportunitat.

El fet que ja puguem adquirir aquest tipus d’objectes sols és una prova del camí, encara estret i encosterat, que va obrint-se la literatura en la vida dels xiquets. Escriptors anònims, com ara Tea o Geronimo Stilton o Bat Pat, en el meu temps, són els que, a poc a poc, van excavant aquest camí que la neu havia cobert. Llibres curts, amb trames fàcils però divertides, lletres que animen a ser llegides, plenes de dibuixos que ajuden al lector menut a comprendre millor qu`+e diu… són els secrets que utilitzen aquests autors per captar-los amb les primeres pàgines.

Sí, és veritat que, al principi, tots es llançaran a pel mateix tipus de llibre, sense que hi haja molta diversitat d’elecció. Però deixem-los que gaudesquen llegint, que s’ho passen bé amb els llibres, que relacionen les pàgines impreses amb alguna cosa bona, divertida, un refugi per a ells. D’aquesta manera, quan siguen més majors, aprofitaran aquest senderol que llibres com els mencionats els hauran obert. Aleshores, seran capaços d’elegir, de descobrir i esbrinar quin tipus de novel·les els agrada, quins són els seus autors preferits… Aniran retirant els llibres de Geronimo i Tea Stilton de la seua prestatgeria per afegir altres que els ompliran la ment de possibilitats i portes noves, esborrant faltes d’ortografia, superant-se a si mateixos amb els textos que escriuen i amb la seua comprensió lectora.

Hem d’impulsar els nens perquè llisquen i aprenguen d’aquesta forma tan amena. Però això no s’aconseguirà si presentem la lectura com una obligació i no com una afició. Qui estima les seues obligacions? Qui desitja realitzar-ne alguna? Fins i tot, a mi em resulta pastós i avorrit llegir una novel·la amb aquestes condicions. Cal introduir la literatura en els xiquets com allò que és: una afició. Com jugar a futbol o als videojocs. Ningú obliga el seu fill a jugar a videojocs, més bé l’anima que s’ho demane per a Reis o els compre per al seu aniversari. Els llibres no han de ser diferents. No podem permetre que la literatura es convertisca en una espècie de càstic simplista.

Jo he fet de la lectura una religió gràcies al fet de veure com altres persones del meu entorn llegien i gaudien fent-ho. A partir d’aquesta base, la meua família em va permetre descobrir les meravelles que amaga una llibreria al darrere de les seues portes. Per això estic segura que tothom pot ser capaç d’agafar pales i començar a obrir eixe camí per aplegar a una llibreria on segur que vos espera, amagada en algun prestatge, una novel·la amb la qual poder viure aventures durant una estona. Mai és tard per començar.

Inés Cortell, 1r ESO

Revista Pebrella IES Manuel Sanchis Guarner de Castelló de Rugat

The post Nous camins appeared first on VilaWeb.

Recentment hi ha hagut atemptats al nostre país veí, França: els atemptats de París del 13 de novembre o 13-N. He estat fullejant els periòdics i s’assenyala com a autors:

-Ibrahim Abdeslam, de 31 anys. Es va fer explotar el divendres en un restaurant del Boulevard Voltaire.

– Bilal Hadfi, de 20 anys. Es va matar al costat de l’Estadi de França.

– Ismail Omar Mostefai. Va ser identificat per l’anàlisi d’un tros de dit.

– Ahmad Al Mohammad, nascut a Síria en 1990. Va actuar en l’Estadi de França.

– Samy Amimour, nascut en 1987 a París. França ja havia emés una ordre d’arrest internacional per aquest assaltant.

– Fabian Clain, de 37 anys, definit com un ‘veterà de la jihat’.

La veritat és que va ser un moment de tensió per a París, i em va agradar molt que Espanya anara dels primers a presentar els respectes i a oferir ajuda, però no ho veig del tot correcte… perquè a part de les ajudes entre europeus, m’agradaria recordar que també hi ha més persones en el món patint i no pugem imatges de: #totsomèxic, #totsomegipte, #totsompaquistan… car, ja de per si són països no gaire afortunats, també hi ha moltes persones innocents que moren cada dia.

És veritat que hi ha religions com l’Islam que són desconegudes, perquè certes persones fan un mal ús, però en la seua època van tenir una gran importància en la història, i a més són boniques i interessants: com els bons musulmans, els cristians o qualsevol altra religió. És a dir, el terror no té religió. L’Islam no és terrorista. El jihadisme, i la seua variant l’ISIS, sí que són una versió ultraortodoxa de l’islam.-com ens explica Antonio Elorza.

Crec que és l’única cosa amb sentit que he pogut entendre, i a més estic d’acord amb ell.

No sé els motius d’aquesta gent per a matar els altres. No sé si es tracta d’un problema de cultures, de polítiques, de països… Però sé que les coses mai acaben bé amb violència. Que no hi ha problema que no es puga resoldre parlant. I també sé (ara que tinc més coneixement ètico-cívic), que el valor d’una vida és incalculable i que per tant, no és gens moral el que estan fent. I que si la major virtut de l’home és la raó i la prudència, en aquests moments molts no pareixen comportar-se com a persones.

És impossible que algú amb una mica de coneixement faça les coses que està fent, que hi haja llocs tan poc tolerants… no em sembla gens normal, que algú que mate una vida no es senta culpable per açò.

Belén Maronda Parra 4t B.

Revista Pebrella IES Manuel Sanchis Guarner de Castelló de Rugat

The post El 13-N appeared first on VilaWeb.