Sant Pere (I)
«El carrer, a aquelles hores del migdia, ja estava quasi tot en ombra. Tan gran era el silenci que se sentia com cruixien les canaleres a mesura que es refredaven i es contreien després que el sol les hagués recalfat durant el matí.»
«El carrer, a aquelles hores del migdia, ja estava quasi tot en ombra. Tan gran era el silenci que se sentia com cruixien les canaleres a mesura que es refredaven i es contreien després que el sol les hagués recalfat durant el matí.»
«Sort que Hans Christian Andersen també fa anys que cria malves i no pot adonar-se de tot el mal que ha dut a la humanitat amb els seus estereotipats cignes, sirenetes, reis i ànecs.»
«Era, més que una disculpa, un senyal de solvència, quasi de garantia. És el que em contava el meu amic a aquest respecte.»
«M'alegre cada dia que el trobe al seu lloc. Jo li done unes monedes des del cotxe anant i ell es queda mirant-se la palma oberta de la mà i em crida: 'Gràcies, bon amic!'; i, mentre m'allunye, el veig pel retrovisor com alça els dos braços i una cama gairebé fent el ball ritual de felicitat.»
«Potser, i des de la ignorància, convindria també que en compte de les cares, els candidats presentaren els culs. Que els carrers i les places s’ompliren d’aquelles parts dignes, i habitualment ocultes, on hom sosté per necessitat la més íntima de les condicions.»
«Imagine que enxampar o caçar xoriguers ha deixat de ser una prioritat per als seus enemics potencials i això ha contribuït també a fer que ara se’n vegen més sovint.»
«L’avanç tècnic i científic que s’ha aconseguit des que jo vaig començar era, aleshores, inimaginable. El desenvolupament de la sensibilitat envers el proïsme, però, no ha sigut proporcional.»
«La recorde sempre amb un davantal de quadres grisos, blancs i negres, feinejant, gatxonant per casa, com se sol dir per ací. Sempre patint i pregant pels altres, com sempre feien les dones majors.»
«Ara és quan comence a entendre les coses, tan clares per als veïns, que d’alguna forma sent un rampell de vergonya per no haver-me’n assabentat abans. Crec que el que Guadasséquies va haver de fer va ser un sacrifici; potser sublimar la pena, la renúncia obligada en abnegació i benevolència.»
«La qüestió és que amb el desenvolupament desmesurat del cervell humà s’ha creat un veritable conflicte entre què suposa la pervivència de l’individu i la perpetuació de l’espècie.»